24 de juliol, 2017

Tornar de vacances

Diuen que tornar de vacances estressa.
Doncs sí.
A mi, és que m'estressa tot, tot i tot.
Dec ser rareta, o deu ser que, a mesura que em faig gran, l'estrés va arrelant en el meu ànim i a poc a poc ha passat a formar part de mi mateixa.

No sé què faré, amb aquest blog. Crec que l'estic mantenint (poc, però mantenint) per una certa nostàlgia.

Vaig començar a escriure el 2004, tot i que no ho feia amb blogger sinó amb una opció d'una "cosa" que es deia messenger (recordeu?). Al cap de molt poc temps, però, vaig passar-me a blogger, perquè era més efectiu. O no. Però jo m'ho vaig pensar. Una mica, com quan - els joves no sabreu de què us parlo- als anys setanta, hi havia tres modalitats de video, dels quals no recordo ni els noms!. Nosaltres ens vam informar i en vam comprar un d'un determinat sistema, que era el que - en teoria- comptava amb més pel·ícules per llogar (Video instant... i similars) etc. Al final, tot va quedar en la pèrdua de cents de pel·lícules comprades, d'altres gravades, i amb el tancament de molts dels establiments de lloguer de pel·lícules. Diria, però, que video instant encara existeix!

Ja me n'he anat per les branques, com sempre! disculpeu!

Parlava del blog. Sóc a Blogger des de l'any 2005, crec. I tot va quedant obsolet. La vida mateixa, va quedant obsoleta.

Pessimisme? No. Realisme.

Per això no sé què faré amb aquest blog. Em nego - per nostàlgia- a tancar-lo. Però sóc conscient que ja és com si estigués en hores baixes, en hores molt baixes, diria jo. No hi entro, o hi entro poc. Intento respondre als fidels lectors que encara hi entreu, i a qui agraeixo profundament que ho feu. Sou l'únic lligam que li queda, a aquest pobre blog!

Però sóc totalment conscient que tot el meu món ha anat canviant, a poc a poc, de manera que, en aquest moment, crec que de la Montse que va començar allà pel 2004 a messenger i el 2005 a Blogger, que no es deia Montse, sinó que encara feia servir el "nick" "Arare" (tret de l'Arale del Dr. Slump, i amb el que em va batejar el meu fill petit... que ja té 30 anyets de res), d'aquella "Arare" no en queda res més que l'estructura òssia, i encara, amb artrosi.

Sí, sí, tal com dic, no és pessimisme, sinó realisme, pur i dur.

Per això, tenint en compte que totes les meves circumstàncies (físiques, psícològiques, familiars i d'entorn) han canviat del tot...

No sé què passarà amb aquest blog.

 Intentaré no deixar-lo morir, però no prometo res.

Vaig tornar de vacances, sí. I enceto una nova vida, diferent, on hi ha cabuda per tenir cura de circumstàncies que fins no fa tant, m'eren força alienes, en qüestió pràctica, que no en qüestió emocional!

Canvi d'hàbits, canvi de costums, canvi de moltes coses i en molts aspectes.

Fins aviat!

4 comentaris:

Elfreelang ha dit...

ostres no sé tu mateixa ....totes hem canviat ...els nostres blogs també com la vida ....fes el que el cos i el cor et demani ...respecte al blog i respecte a tot és clar

Oliva ha dit...

QUINA DEPRE¡¡¡,TU MATEIXA...APA ANIMS¡¡¡.

M. Roser ha dit...

Jo també he pensat alguna vegada que haver de descansar de les vacances era un contrasentit, però sol passar...
Suposo que als blogs de vegades et ve molt de gust penjar posts i d'altres potser no et ve massa de gust, suposo que depèn de l'estat d'ànim!
Bon vespre.

XeXu ha dit...

Ja ho diuen això els pessimistes, que són realistes. És clar que tot ha canviat, nosaltres, i els sistemes de comunicació. I el canvi dels sistemes de comunicació ens han canviat a nosaltres, per això ara tot ens sembla diferent que 10 anys enrere. I evidentment, res no es queda estable, és clar, tot va evolucionant i ens hem d'adaptar. Ets una blogaire històrica, però això no et posa més pressió ni t'afegeix responsabilitat. Què esperes del blog? Que sigui com abans? Tenir desenes de comentaris i una gent fidel que et segueix i amb qui interactues? Tenir ganes d'anar a visitar altres blogs, de canviar la cara del teu de tant en tant? Potser aquest temps ja ha passat. El que tenim ara és el que hi ha, però si et segueix omplint escriure alguna cosa de tant en tant, obertament i sincera, descarregar-te una mica i que ningú posi en qüestió el que dius (que no vol dir no portar la contrària, eh!). Doncs aquest és el teu lloc. Per sempre, a estones, o com te'l vulguis agafar. Els blogs tenen encara allò especial que els fa diferents. I algun dia plegarem, segur. Però per què ara?