A mi m'agradava força , tot i que mai no he comprat un cedé seu, ho reconec.
Llàstima, una alta víctima...
Descansa en pau, Whitney.
Deixo una cançó que no sigui "la de sempre"
DES DEL MEU MAR - FRANÇA
Subscripció al blog
Entrades
Comentaris
8 comentaris:
A mi també m'agradava la seva veu negra, molt negra...Tant que aconseguia que parés atenció sempre que la sentia.
Aquesta cançó que has triat és molt bonica.
pobreta, eh, Pilar? a mi em saben greu les morts absurdes com aquesta,, la de l'Amy Whinehouse, i tantes altres... que ho tenien tot i en realitat no tenien res, sempr buscant no se sap què...
segons com ho mires, encara em sembla extraordinari sobreviure tant de temps. quin descans, poder morir.
Descansi en pau i que le quiten lo bailao (segur que va tenir una vida intensa i plena de bons moments).
A mi també m'agradava molt i penso igual que tu... una altra víctima. Ha de ser molt difícil viure essent sempre observat, amb gent que et mira com si fossis un ídol i amb gent que t'enveja terriblement... molt difícil mantenir l'equilibri.
Descansa en pau Whitney.
Massa jove! Potser ha viscut tan intensament que ara descansa, no sé ja són uns quants que marxen joves.
La seva veu però impacta.
A mi no m'agradava especialment la seva música, tot i que reconec la immensa veu que tenia.
És trist quan s'apaga una vida que encara tenia tants anys per a il·luminar tanta gent amb la seva veu. És una llàstima...
A vegades el pes de la glòria mata si no se sap administrar. Devia ser ben infeliç, la pobra, mentre el seu públic la sentia decaure.
Vaja, Montse, espero que estiguis recuperada del que expliques al post anterior... Hi ha malestars que no són greus però que empipen d'allò més.
¡Salut i força!
Publica un comentari a l'entrada