03 de novembre, 2013

Teoria de la relativitat

Si. Tot és relatiu.

Jo encara me'n faig creus de com, en el seu dia, portava tres o quatre blogs, acabava una carrera, treballava fora de casa en un horari normal (ara faig horari reduïdíssim) feia dinar i sopar per uns quants (l'època que érem set a casa ja havia passat, és cert. Ja hi havia algun dels nois que estudiava a Barcelona), m'encarregava de la intendència jo sola... i em sobrava temps per xatejar una estoneta cada dia, ni que fos un quart d'hora.

Actualment, no tinc temps per res. Faig coses, sí. Això d'estudiar un idioma "seriosament" (a mi) em dóna molta feina. L'altre dia, parlant amb el meu fill, vaig adonar-me que a ell - que també estudia a la mateixa EOI que jo- se li fan les classes molt més curtes que a mi. A mi em semblen classes de 2 h 30 mn. Ell diu que són 2 h 10 mn. Si ho comptes, doncs si: són dues hores i deu, perquè sempre comencem a misses dites i per tant, aquells cinc minutets no comptarien.A ell se li fa lleugeret lleugeret. A mi se'm fa llaaaaaaaarg i necessito sortir a estirar les cames un minut. Però m'adono que no sóc jo sola, qui surt de l'aula per anar al lavabo, o per fer quatre passes pel passadiís: normalment, hi ha gent ben jove que també ho necessita. No sóc "tan" estranya! En fi, que una activitat que faig amb gust, se'm fa llarga i em dóna una feinada que - segurament- no l'hauria percebut igual si l'hagués fet quan tenia quinze anys menys.

Fa uns anys, això d'escriure al blog cada dia era una activitat que em produia plaer. Ara també me'n produeix, però no cada dia. Hi ha algunes altres coses que abans no necessitava i que ara necessito, com, per exemple, tenir una estoneta per "no fer res". O sigui... allò que en diem "perdre el temps miserablement".

Fa uns anys, m'encantava trucar les amistats, alguns membres de la família a qui veia poquet... actualment em fa una mandra que ni us explico! Per què? Què ha canviat?

Què fa que una persona activa com jo, que fa moltes coses amb gust, cada vegada sigui capaç de fer-ne menys, per molt a gust que les faci?

Què fa que acabi el dia esgotada com quan havia de tenir cura de sis persones (més jo mateixa?) si ara som "dos gats"?

Què ha passat?

Per què, ara necessito estones de no fer res, de contemplar el mar amb tranquil·litat, de parar, de dir "stop" i, senzillament, pensar en tot i en res?

Tot això ve a tomb de què el meu ordinador, que un dia d'aquests em dirà "Adéu Andreu", no admet la tarja de la màquina de fotografiar; he de buidar les fotos a l'ordinador del "jefe", passar-me-les al meu, obrir-les amb el Photoshop, seleccionar-les, empetitir-les i llavors, només llavors, passar-les al blog. I això, que no fa tant temps, ho feia de seguida (també és veritat que llavors posava la tarja directament al meu ordinador i funcionava), doncs ara em produeix una mandra terrible.

Així doncs, de moment, avui, vaig a acabar els deures de francès, vaig a acabar de llegir el llibre que estic llegint (en francès), vaig a planxar (la roba comença a fer muntanya), i, si em queda temps, el perdré!

Permeteu-me "una de Maitena", que m'encanta! (a mi ja m'ha passat el temps, fins i tot, de la culpa. Ara, perdre el temps ja no em fa sentir culpable, sinó tranquil·laaaaaaaaa)


8 comentaris:

Loreto Giralt Turón ha dit...

Fer menys coses però fer-les millor. Que gaudeixis de l'estona de no fer res :)

joan gasull ha dit...

Tu fes la teva però sobretot no deixis el Francés........... :-)

miquel ha dit...

perdre el temps? El temps el perden els altres.

Més d'una hora de classe seguida sense un descans és una aberració, fins i tot si la classe és interessant, la concentració baixa. Qui diu una hora diu 50 minuts.

pons007 ha dit...

Vols dir que a mi també em passarà? també em cansaré de publicar al bloc cada dia?!

Josep ha dit...

Montse, gaire bé el mateix que et passa a tu, a mi també em passa, però jo creia que era per altres motius més greus, meus clar, ja veig que no és així.

A la meva néta, Mireia, hi ha classes que duran 45 minuts i 10 de descans. Això aquest any. Diuen els professors que molt de tems -com dius tu- no aprenen.

Olga Xirinacs ha dit...

No comencem, Montse, no comencem. Passa que ja som a l'època del 'si no fos'.
Jo he arribat que no em puc creure haver criat els fills i fer el que he fet... m'esgarrifo.
L'únic que cal fer és treure's de sobre el sentiment de culpa, que tenim molt arrelat.
Si llegeixes allò que he posat de la matèria negra, veuràs que el millor és la vida del burgès: menjar, jeure i no fer res. ¿Per a què, maca?
Una abraçada emmandrida.

Oliva ha dit...

EL PLAER DE NO FER RES¡¡¡¡¡AIXO ES VIDA¡¡¡¡¡QUIETUT,,,,,DEIXAR ANAR ELS PENSAMENTS PELS CAMINS QUE UN VOL.....

Rafel ha dit...

El plaer de contemplar el mar a estones i si no la muntanya. Això també ho necessitem.