Entrades
Fer balanç del blog, després que l'has començat l'any 2004, no és una tasca fàcil, però potser ho intento.
Vaig començar escrivint-lo en català i traduint-lo al castellà perquè tenia molts lectors i lectores amics, més enllà de la Sènia.Fins i tot més enllà de l'Atlàntic! Tenia, efectivament, molta gent que em llegia i que em comentava, gent coneguda i desconeguda, gent amb qui vaig arribar a establir una espècie de contacte epistolar-blogaire. O diguem-li com vulguem. Gent que estava a favor del que jo deia i gent que m'ho discutia. Gent que m'estimava i gent que no m'estimava tant; entenguem, aquí, el verb estimar amb el seu veritable significat.
Al cap d'uns anys - ara no recordo quants- van sortir els traductors. Alguns amics catalans em deien: "per què et molestes a traduir, si ja hi ha el traductor?" però jo continuava traduint "a mà". Em semblava que era més personal, més entranyable. Els traductors capten paraules, però no conceptes.I encara vaig estar uns anys traduint; potser un parell d'anys. Fins que un bon dia em vaig adonar de la quantitat d'hores que hi cremava, en mantenir el blog! Aquell dia vaig pensar que potser no calia cremar-n'hi tantes, que, qui volgués, ja em llegiria amb el traductor. Sé que continuo tenint alguns lectors fidels, que el fan servir; si alguna vegada no entenen algun concepte, o m'ho pregunten privadament o callen. Ara ja no pregunten, només callen, però sóc conscient que em continuen llegint. A tots ells, a totes elles (són pocs, però ignorar-los és molt lleig) gràcies. Gràcies infinites per seguir llegint un blog que, amb els anys, ha evolucionat molt; ha passat de ser un diari on hi explicava penes i alegries, a ser un quadern de bitàcola en el sentit ben literal de la paraula. Ha passat, després, de quadern de bitàcola a tauler d'anuncis, a espai per abocar-hi algunes idees que em passaven pel cap i, sobre tot, els dos darrers anys, ha passat a ser un espai per abocar-hi, bàsicament, frustracions de la vida quotidiana: queixes, greuges... amb alguna petita interrupció musical o poètica (els poemes mai no són meus, ja sabeu que no en sóc, de poeta - o poetessa, que mai no he sabut com ho he de dir). Alguna que altra recomanació de llibre o de pel·lícula, sumar-me als homenatges col·lectius per algun autor (músic, escriptor, poeta) mort...
Ha servit per abocar-hi tota la il·lusió de publicar un llibre que mai no es publicarà (l'editor va jugar amb els meus sentiments, amb la meva il·lusió i amb la d'unes quantes persones més, abans d'anar-se'n amb els calés de drets d'autor d'una de les obres col·lectives on vaig col·laborar, "Un riu de crims")... i abans de tancar l'editorial, havent-me promès, jurat i perjurat, que el proper llibre ja era el meu. Suposo que als altres els va dir el mateix! Ara, el relat que porta per títol el títol que havia de tenir el llibre, "Dones de vidre", me l'ha publicat la revista "La lluna en un cove", així que "Dones de vidre" ja no serà mai un llibre de relats i els meus relats es quedaran per sempre més al calaix de l'oblit. Com tants i tants autors i autores anònims com jo.
El blog ha servit, també i sobretot, per conèixer persones meravelloses que d'altra manera no hauria sabut mai que existien. Aquest fet pot semblar poc important, però això no és cert: és molt, molt important!
Quan, el passat 6 d'octubre vaig arribar a l'assemblea de l'Associació de Relataires en Català, poc sabia jo que en sortiria com a presidenta. Una presidència que m'està enriquint com a relataire i com a persona, on estic aprenent tant que me'n faig creus de tot el que ignorava, una presidència que ha acabat sent, per mi, un voluntariat per tenir cura - des del meu modestíssim lloc al món- de l'estrella més brillant que tenim a casa nostra: la llengua catalana.
En aquest balanç no faré esment de tot el que em tortura a nivell polític i social (si: heu llegit bé; és una tortura. fa mal "físic", no sabria com explicar-vos-ho). Mai de la vida no m'hauria imaginat aquesta involució en un país que jo també tenia com a meu i que pensava que m'estimava (genèricament). Per això, a la presentació de "Les Estrelles", un llibre on no hi ha cap conte meu, però sí que hi ha un conte que es va inventar el meu nét, quan encara tenia 4 anys acabats de fer i que m'omple d'orgull, per això, deia, a la presentació, vaig fer un manifest que, al proper post, us posaré, perquè si el poso aquí us cansarà tant que tornareu a trigar a venir a llegir-me... uns quants mesos!
I, de fet, el que voldria fer, és reprendre aquest blog mig oblidat, que una vegada vaig estar a punt de tancar i que ara penso "sort que no ho vaig fer". Obrir-ne un altre no tindria cap sentit. Perquè aquest és el meu blog, des del meu mar.
Que tingueu una bona entrada d'Any Nou i que NO s'acompleixin els mals auguris que ja porta al damunt, just abans de néixer!
Vaig començar escrivint-lo en català i traduint-lo al castellà perquè tenia molts lectors i lectores amics, més enllà de la Sènia.Fins i tot més enllà de l'Atlàntic! Tenia, efectivament, molta gent que em llegia i que em comentava, gent coneguda i desconeguda, gent amb qui vaig arribar a establir una espècie de contacte epistolar-blogaire. O diguem-li com vulguem. Gent que estava a favor del que jo deia i gent que m'ho discutia. Gent que m'estimava i gent que no m'estimava tant; entenguem, aquí, el verb estimar amb el seu veritable significat.
Al cap d'uns anys - ara no recordo quants- van sortir els traductors. Alguns amics catalans em deien: "per què et molestes a traduir, si ja hi ha el traductor?" però jo continuava traduint "a mà". Em semblava que era més personal, més entranyable. Els traductors capten paraules, però no conceptes.I encara vaig estar uns anys traduint; potser un parell d'anys. Fins que un bon dia em vaig adonar de la quantitat d'hores que hi cremava, en mantenir el blog! Aquell dia vaig pensar que potser no calia cremar-n'hi tantes, que, qui volgués, ja em llegiria amb el traductor. Sé que continuo tenint alguns lectors fidels, que el fan servir; si alguna vegada no entenen algun concepte, o m'ho pregunten privadament o callen. Ara ja no pregunten, només callen, però sóc conscient que em continuen llegint. A tots ells, a totes elles (són pocs, però ignorar-los és molt lleig) gràcies. Gràcies infinites per seguir llegint un blog que, amb els anys, ha evolucionat molt; ha passat de ser un diari on hi explicava penes i alegries, a ser un quadern de bitàcola en el sentit ben literal de la paraula. Ha passat, després, de quadern de bitàcola a tauler d'anuncis, a espai per abocar-hi algunes idees que em passaven pel cap i, sobre tot, els dos darrers anys, ha passat a ser un espai per abocar-hi, bàsicament, frustracions de la vida quotidiana: queixes, greuges... amb alguna petita interrupció musical o poètica (els poemes mai no són meus, ja sabeu que no en sóc, de poeta - o poetessa, que mai no he sabut com ho he de dir). Alguna que altra recomanació de llibre o de pel·lícula, sumar-me als homenatges col·lectius per algun autor (músic, escriptor, poeta) mort...
Ha servit per abocar-hi tota la il·lusió de publicar un llibre que mai no es publicarà (l'editor va jugar amb els meus sentiments, amb la meva il·lusió i amb la d'unes quantes persones més, abans d'anar-se'n amb els calés de drets d'autor d'una de les obres col·lectives on vaig col·laborar, "Un riu de crims")... i abans de tancar l'editorial, havent-me promès, jurat i perjurat, que el proper llibre ja era el meu. Suposo que als altres els va dir el mateix! Ara, el relat que porta per títol el títol que havia de tenir el llibre, "Dones de vidre", me l'ha publicat la revista "La lluna en un cove", així que "Dones de vidre" ja no serà mai un llibre de relats i els meus relats es quedaran per sempre més al calaix de l'oblit. Com tants i tants autors i autores anònims com jo.
El blog ha servit, també i sobretot, per conèixer persones meravelloses que d'altra manera no hauria sabut mai que existien. Aquest fet pot semblar poc important, però això no és cert: és molt, molt important!
Quan, el passat 6 d'octubre vaig arribar a l'assemblea de l'Associació de Relataires en Català, poc sabia jo que en sortiria com a presidenta. Una presidència que m'està enriquint com a relataire i com a persona, on estic aprenent tant que me'n faig creus de tot el que ignorava, una presidència que ha acabat sent, per mi, un voluntariat per tenir cura - des del meu modestíssim lloc al món- de l'estrella més brillant que tenim a casa nostra: la llengua catalana.
En aquest balanç no faré esment de tot el que em tortura a nivell polític i social (si: heu llegit bé; és una tortura. fa mal "físic", no sabria com explicar-vos-ho). Mai de la vida no m'hauria imaginat aquesta involució en un país que jo també tenia com a meu i que pensava que m'estimava (genèricament). Per això, a la presentació de "Les Estrelles", un llibre on no hi ha cap conte meu, però sí que hi ha un conte que es va inventar el meu nét, quan encara tenia 4 anys acabats de fer i que m'omple d'orgull, per això, deia, a la presentació, vaig fer un manifest que, al proper post, us posaré, perquè si el poso aquí us cansarà tant que tornareu a trigar a venir a llegir-me... uns quants mesos!
I, de fet, el que voldria fer, és reprendre aquest blog mig oblidat, que una vegada vaig estar a punt de tancar i que ara penso "sort que no ho vaig fer". Obrir-ne un altre no tindria cap sentit. Perquè aquest és el meu blog, des del meu mar.
Que tingueu una bona entrada d'Any Nou i que NO s'acompleixin els mals auguris que ja porta al damunt, just abans de néixer!
14 comentaris:
Una bona valoració.
Has passat un munt de coses, jo puc presumir, amb el teu permís, d'haver tingut el gust de conèixer la reina del mar... tu...
Ni ho valoris tancar la paradeta, a mi m'agrada saber que estàs bé, i m'agrada com escrius, que per això vaig començar a venir...
N'has viscut un bon grapat noia...
Bon any guapa!
Montse, ¡mai de la vida tanquis el blog!
M'ha commogut la lectura d'aquest post i trobo que és necessari que se'n facin de semblants, perquè a banda de conèixer millor qui escriu, serveix d'exemple i mirall (no de plagi, ¿eh?) als que no fa tant de temps que escrivim blog.
Mil gràcies per ser amb nosaltres a pesar de totes les vicissituds passades, que també hi ha alegries i saber la multitud d'amics que et volten.
Ara et faig saber que avui al meu post apareix de nou Ostixec, que sabia que l'enyoraves. Ell ens enyorava a tots, també.
Una abraçada ben forta des del mar de més avall, i bon any marítim.
Olga.
S'ha d'anar molt amb compte amb editors que juguen amb les il·lusions dels autors i autores.
Un bon balanç, Montse, que jo no em veig, ara mateix, amb ànims de fer... potser quan porti tant s anys com tu, em decideixi...
A mi m'agrada la teva manera de fer el blog, tan lliure de ser-hi i no ser-hi quan et ve de gust cada cosa... té un encant especial i m'alegro molt que no l'hagis tancat.
Estic molt contenta d'haver-te trobat per la catosfera i també d'haver-te conegut en persona, ni que sigui en mig de tanta gent que no ens va permetre molta estona per a poder-nos conèixer millor.
Molt bon any 2013 i que no es compleixin els mals auguris que planen damunt nostre.
Que siguis feliç... preciosa!
EL BLOC,SAGRAT¡¡¡¡,ET SEGUIM I T'ESTIMEM GRAÇIES AL BLOC,AIXI QUE...I AIXO DE LES EDITORIALS,QUE VOLS,LA MERDA DE LA PIRATERIA...NI DEU INVERTEIX AN CULTURA¡¡¡
JUGANT
Montse els blocs igual que la visa evolucionen, canvien, es necessiten, a voltes pesen, altres s'enyoren..jo celebro que encara estiguis per aquí , i et felicito per la presidència , i m'alegro per tu com m'alegra haver-te pogut saludar in person aquell dia a L'horiginal...que tinguis una bona sortida i entrada d'anys ( del 12 al 13) i t'envio una abraçada!
i en quan a les editorials i tota la pesca... pensa que una altra mena de llibre és el que escrius cada dia amb els teus actes....els somnis són possibles i seguirem somiant!
osti tu !perdona acabo de veure una greu errata al meu primer comentari no és pas Visa he he sinó VIDA
Quant de temps que ens coneixem Montse... gràcies als blocs :-)
Que l'any ue ja és a les portes et porti il·lusions, projectes, realitats i continuitat en la mesura justa que tu vulguis.
Una abraçada
Un bon balanç i un bon blog! Com diuen per aquí, no el tanquis mai, que t'anem llegint! Bon any nou!
Montse, estic aquí... el teu bloc m'encanta i tu també !!!
Abraçades guapisima !!!
Molt bon Any Montse.A mi també m'agrada seguir-te i com ho dius. La temptació de tancar el blog també l'he tinguda...però continuo, sense cap imposició. Escriure quan ens va bé és un bon exercici mental no?
Una abraçada i un plaer haver-te conegut :)
Et segueixo gairebé dels meus inicis blocaires, una amiga comuna ens va presentar a Blanes, al costat del teu vaixell, del teu mar... ho recordes? Molts anys que podem seguir en contacte, Montse!
Olga Xirinacs m'ha parlat de tu. Jo també vaig tenir un problema important amb un editor. Parcialment s'ha solucionat però no sé quan toqui liquidar-me drets.
Jo també em desanimo i m'oblido del bloc fins que, d'una forma gairebé periòdica, hi retorno i l'escriptura i el contacte amb els meus gentils lectors em reconforten.
Bona entrada d'any 2013!
Publica un comentari a l'entrada