Entrades
La llei de Murphy existeix.
I actua.
Avui, 8,00 h.- tenia hora a les 8,10 al meu metge de capçalera, per una raó taaaaaan simple! La dra. que tenia, va marxar a viure a Girona i han canviat el metge. És un bon metge, en dono fe, perquè ma mare el té, i amb ella sempre s'ha portat no sols correctament, sinó molt, molt correctament. Un professional de cap a peus.
I què? us preguntareu. Doncs i res.
Jo hi anava perquè a mi, com a pacient, encara no em coneix i aviat m'hauré de fer una analítica, per tant, com a mínim, que em reconegués, no com a filla de, sinó com a persona física.
I què?, us tornareu a preguntar... fins ara, res.
A les 8,01, jo entrava per la porta del CAP. M'he emportat un llibre, perquè sé que sempre van a deshora. Davant la consulta no hi havia ningú, amb la qual cosa m'he dit, interiorment, que aniríem de pressa, perquè possiblement, jo era la primera, a tot estirar, la segona, si hi havia algú a dins.
A les 8,10, érem quatre persones esperant, i la porta no s'havia mogut, ni perquè hi entrés, ni perquè en sortís ningú.
A les 8,20, la senyora que ha arribat després que jo m'ha dit, passant olímpicament del meu cap ficat entre les pàgines del llibre (digueu-me poc sociable):
—No sé què passa! Jo tenia hora a "i quart"!
—Tranquil·la—he contestat jo, traient el cap d'entremig de les pàgines del llibre— jo tenia hora a "i deu". No es posi nerviosa, que ja ens avisarà quan pugui.
Però jo ja començava a estar mosca.
A les 8,30, érem vuit persones davant de la consulta i la porta no s'havia obert ni tornat a tancar. Se m'ha acudit trucar... a veure si... però he pensat "Montse, tranquil·la, que ets una impacient i total... pot ser que a dintre hi hagi algú que necessita molt més que tu, que només li has de dir que aviat et voldràs fer una analítica i que vas a que sàpiga qui ets"...
A les 8,45, mosquejat tot déu, una senyora s'ha aixecat com si li haguessin posat un coet al cul i ha dit:
—Voy a preguntar, a ver si este hombre se ha muerto y estamos aquí haciendo el gilipollas (sic).
Jo me l'he mirat amb cara de mussol. No tenia cap ganes que el bon home s'hagués mort, però estava cabrejada com una mona, igual que la senyora.
Al cap de 5 minuts de fer cua per preguntar... li han dit.
—Hoy, el Dr X. no está!
I ni un punyetero cartellet a la porta que digués : "Avui, el Dr. X. no hi és/Hoy, el Dr. X. no está".
Ostres, què els costava, comunicar-ho?
Però això no és tot, i abreviaré, per no cansar. A les 9,30, havia d'anar a passar la ITV del meu cotxe. Ja és un tràmit que no em ve de gust mai (res que es relacioni amb el cotxe em ve de gust mai)... al pàrking del CAP m'he dit "Montse, prepara els paperots, no sigui que, amb els nervis que portes, després t'agafi un cobriment".
Doncs bé: els paperots del meu cotxe... han desaparegut! (encara estic esbrinant on paren, però segur que aquest tema acabarà bé). En aquell moment, però, se m'han emportat tots els dimonis. Renegant per dintre, he hagut de trucar a la ITV per anular la cita. Cap problema.
Cap problema, però de moment, de dues gestions que havia de fer avui... cap!
Arribo a casa, pensant a posar la casa de potes enlaire, si fos necessari, per trobar els ditxosos papers, però m'esperava la Taca, que avui no havia sortit, per imperatius de gestió dels seus amos (ambdós). Bé, si: havia fet un pipí, però res més, perquè hi havia pressa. Total, que l'he tret, per la porta del cobert, que és més fàcil, perquè té accés més ràpid a allò que jo sempre en dic "el bosquet de sota casa". Tot bé... fins que, quan he tornat... no hi ha hagut manera humana d'obrir la porta del cobert per tornar a entrar.
Histèrica, només em quedaven dues opcions: posar-me a plorar com una idiota, o mirar si la meva cunyada, que viu al pis ded dalt, hi era i em podia deixar les claus que té per si de cas.
És l'únic affaire que ha anat bé. Hi era, m'ha deixat les claus, he obert, he entrat i...
Amb Murphy o sense, no hi ha mal que per bé no vingui (ja sé que acabo de fer una traducció literal del castellà)...
Tot el matí endreçant l'estudi (ara està com una patena). I continuo endreçant (els paperots no han sortit)... però sortiran, a fe de Déu!
I si no surten... n'haurem de demanar una còpia, quin remei!
He pres passiflora, en lloc de cafè amb llet, i ara... no he solucionat els problemes, no, però
m'importa un rave!
imatge de google
I actua.
Avui, 8,00 h.- tenia hora a les 8,10 al meu metge de capçalera, per una raó taaaaaan simple! La dra. que tenia, va marxar a viure a Girona i han canviat el metge. És un bon metge, en dono fe, perquè ma mare el té, i amb ella sempre s'ha portat no sols correctament, sinó molt, molt correctament. Un professional de cap a peus.
I què? us preguntareu. Doncs i res.
Jo hi anava perquè a mi, com a pacient, encara no em coneix i aviat m'hauré de fer una analítica, per tant, com a mínim, que em reconegués, no com a filla de, sinó com a persona física.
I què?, us tornareu a preguntar... fins ara, res.
A les 8,01, jo entrava per la porta del CAP. M'he emportat un llibre, perquè sé que sempre van a deshora. Davant la consulta no hi havia ningú, amb la qual cosa m'he dit, interiorment, que aniríem de pressa, perquè possiblement, jo era la primera, a tot estirar, la segona, si hi havia algú a dins.
A les 8,10, érem quatre persones esperant, i la porta no s'havia mogut, ni perquè hi entrés, ni perquè en sortís ningú.
A les 8,20, la senyora que ha arribat després que jo m'ha dit, passant olímpicament del meu cap ficat entre les pàgines del llibre (digueu-me poc sociable):
—No sé què passa! Jo tenia hora a "i quart"!
—Tranquil·la—he contestat jo, traient el cap d'entremig de les pàgines del llibre— jo tenia hora a "i deu". No es posi nerviosa, que ja ens avisarà quan pugui.
Però jo ja començava a estar mosca.
A les 8,30, érem vuit persones davant de la consulta i la porta no s'havia obert ni tornat a tancar. Se m'ha acudit trucar... a veure si... però he pensat "Montse, tranquil·la, que ets una impacient i total... pot ser que a dintre hi hagi algú que necessita molt més que tu, que només li has de dir que aviat et voldràs fer una analítica i que vas a que sàpiga qui ets"...
A les 8,45, mosquejat tot déu, una senyora s'ha aixecat com si li haguessin posat un coet al cul i ha dit:
—Voy a preguntar, a ver si este hombre se ha muerto y estamos aquí haciendo el gilipollas (sic).
Jo me l'he mirat amb cara de mussol. No tenia cap ganes que el bon home s'hagués mort, però estava cabrejada com una mona, igual que la senyora.
Al cap de 5 minuts de fer cua per preguntar... li han dit.
—Hoy, el Dr X. no está!
I ni un punyetero cartellet a la porta que digués : "Avui, el Dr. X. no hi és/Hoy, el Dr. X. no está".
Ostres, què els costava, comunicar-ho?
Però això no és tot, i abreviaré, per no cansar. A les 9,30, havia d'anar a passar la ITV del meu cotxe. Ja és un tràmit que no em ve de gust mai (res que es relacioni amb el cotxe em ve de gust mai)... al pàrking del CAP m'he dit "Montse, prepara els paperots, no sigui que, amb els nervis que portes, després t'agafi un cobriment".
Doncs bé: els paperots del meu cotxe... han desaparegut! (encara estic esbrinant on paren, però segur que aquest tema acabarà bé). En aquell moment, però, se m'han emportat tots els dimonis. Renegant per dintre, he hagut de trucar a la ITV per anular la cita. Cap problema.
Cap problema, però de moment, de dues gestions que havia de fer avui... cap!
Arribo a casa, pensant a posar la casa de potes enlaire, si fos necessari, per trobar els ditxosos papers, però m'esperava la Taca, que avui no havia sortit, per imperatius de gestió dels seus amos (ambdós). Bé, si: havia fet un pipí, però res més, perquè hi havia pressa. Total, que l'he tret, per la porta del cobert, que és més fàcil, perquè té accés més ràpid a allò que jo sempre en dic "el bosquet de sota casa". Tot bé... fins que, quan he tornat... no hi ha hagut manera humana d'obrir la porta del cobert per tornar a entrar.
Histèrica, només em quedaven dues opcions: posar-me a plorar com una idiota, o mirar si la meva cunyada, que viu al pis ded dalt, hi era i em podia deixar les claus que té per si de cas.
És l'únic affaire que ha anat bé. Hi era, m'ha deixat les claus, he obert, he entrat i...
Amb Murphy o sense, no hi ha mal que per bé no vingui (ja sé que acabo de fer una traducció literal del castellà)...
Tot el matí endreçant l'estudi (ara està com una patena). I continuo endreçant (els paperots no han sortit)... però sortiran, a fe de Déu!
I si no surten... n'haurem de demanar una còpia, quin remei!
He pres passiflora, en lloc de cafè amb llet, i ara... no he solucionat els problemes, no, però
m'importa un rave!
imatge de google
13 comentaris:
mardito lune!
Els papers del cotxe els té el teu doctor inexistent.
Mardito luneeee! si senyor!
Ostres, pons007, ara li hauré de reclamar! argggggg!
Ostres, quines penques la gent del CAP de no posar ni una simple nota... En tot cas, si no hi era, bé hi havia gent que TENIA HORA PER AVUI, no? Ningú no ha pensat en trucar-los? (Aaaaai, pobres funcionaris, ves, que potser no cobrin una paga doble!)... Ara m'he guanyat l'antipatia de mitja catosfera, ho sé, ho sé... però és el que m'ha vingut al cap i no m'ha donat la gana d'autocensurar-me :-DD
A mi em donen hora per fer-me anàlisis de sang ABANS DE LES 8 DEL MATÍ, cosa criminal, perquè el nou Hospital de Sant Joan de Reus és lluny de tot arreu. Abans era súper cèntric, però ara l'han posat a les afores de la ciutat. És gran com un aeroport (exageradament gran) i hi has d'anar amb autobús sí o sí (bé, jo no tinc cotxe)... i és un bon trajecte i els autobusos no passen cada cinc minuts, precisament... Doncs bé, estic farta de ser allí a quarts de vuit i que em facin esperar, com a norma general, entre 40 i 50 minuts. Això ha de ser així SEMPRE?... És que mai, mai, mai poden anar a l'hora? I si ja porten 50 minuts de retard a tres quarts de vuit, quin retard deuen portar a les onze?
En fi...
Doncs, au, visca les herbes i els remeis casolans!! Sort en la cerca dels papers!! :-)))) (Són al PRIMER lloc que has mirat... Creu-me)
Pel què veig estava escrit que avui ni tu ni el teu cotxe, havíeu de passar la ITV...
Bon vespre, Montse.
Hi ha dies que només serveixen per enyorar altres dies. Bon dimarts, Montse!
Ho sento, Montse. Sé que quan la llei de Murphy fa de les seves no és qüestió de riure, però, ves, ho expliques amb tanta gràcia, que no he pogut fer una altra cosa que riure una estona. :-)
Assumpta, jo havia demanat hora per internet (allò de la cita prèvia... que sempre he pensat que si hi ha cita, per força ha de ser prèvia)... però en qüestions d'expressió i de llenguatge ja fa temps que sé que cadascú té la seva manera de processar i que el llenguatge ens és manipulat per totes bandes.
Ara no sé si tornar a demanar hora per internet (perquè, si demanes una hora tenint-ne una de demanada, no et deixa fer-ho. Primer, en tot cas, has d'anular la que havies demanat abans, i com que jo no he anulat res, però el dr. X no m'ha visitat... no sé si m'ho deixarà fer).
Quan jo tenia el meu centre psicopedagògic, tenia fama de ser sempre "puntual" a l'hora de parlar amb els pares. S'estranyaven, que fos així, quan jo ho trobava "el normal". M'havia hagut de menjar algun gripau, perquè de vegades, la visita de després, passava per davant de la visita d'abans, però és que sempre he pensat que, si ets tu qui fa tard, ets tu qui s'ha d'esperar, no el que ve darrere, si ha arribat a la seva hora. En fi... vaig arribar a aconseguir que l gent vingués puntual, o que em truquéssin si no havíen de venir. però és un tema que els espanyols no hem resolt. A veure si quan deixem de ser-ho (espanyols, no puntuals)... en fi. Me'n vaig de tema!
Els paperots no han sortit. Estic començant a pensar si me'ls han robat... digue'm malpensada!
M.Roser, estava escrit! (el destí!)
Bon dimarts, Miquel. De fet, he enyorat el darrer dia que vaig tenir els papers a les mans, però la meva memòria ja no dóna per més. Mai més els havia tornat a treure del seu lloc. Quin misteri!
Cornèlia, seeeeempre val més riure que plorar! L'humor ens fa ser millors persones... no trobes? De vegades, una bona riallada t'estalvia un gran cabreig!
Montse, que tinguis un feliç dia del teu Sant...
Petonets.
Publica un comentari a l'entrada