Leslie, el cantant dels Sirex (anda queeeeeeeee) l'acaba de comentar a Rac1.
M'ha fet venir "aquella" nostàlgia (repeteixo: anda queeeeeeeeeeeeeeee)
però aquí la teniu... jo era molt, molt petita. Molt, eh? encara no tenia l'edat perquè un "garçon" agafés la meva mà. Però l'escoltava i m'agradava.
Au, nostàlgia per un tub. Concretament, pel"yu-tub".
DES DEL MEU MAR - FRANÇA
Subscripció al blog
Entrades
Comentaris
27 comentaris:
M'has fet riure...Jo també era petita. ^_^
jo encara més (de petit, petit...)
però sonava a casa (avantatges de tenir germans més grans)
nota curioso-festiva:
Sabeu que Jean-Claue Forest va dibuixar la seva heroïna Barbarella amb els trets de la Françoise Hardy?
Anys més tard, Jane Fonda va interpretar el paper al cinema en un film dirigit per Roger Vadim.
petonets de diumenge al matí
ai, Pilar, segur que més que jo :)
Barbollaire, va bé tenir germans més grans que escolten bones músiques :)
en el meu cas, jo no tenia germans, però si un tiet que em porta...hmmm...14 o 15 anys, ara no ho sé exactament, i que em va introduir a moltes músiques que encara "no tocaven" per edat...
no sabia el que expliques del Vadim, sí que barbarella l'havia protagonitzat la Jane Fonda, això si.
Doncs això, petonets de diumenge (aquí molt emboirat)
M'agradaria saber qui va ser el descarat que a aquesta música li va posar la lletra horrible de quelcom que canten en esplais i agrupaments: hi ha una parada de xurros al carrer Urgell cantonada Borrell...
Per cert, Hardy ha continuat en actiu, és una gran dama de la cançó que ha modernitzat el seu estil, es va casar amb l'actor i cantant Jacques Dutronc, em sembla que encara estan casats, vaja, no ho sé segur.
Era de les primeres cançons a les quals es va posar lletra en català ( no allò dels xurros, una de normal):
Totes les noies i els nois que conec per parelles fan sempre el camí, xim, xim,
totes les noies i els nois que conec saben bé el que estimar-se vol dir, xim, xim...
i mirant-se els ulls, i donant-se les mans, se'n van lluny, passejant sense poooor del demà,però jo, vaig tot sol,pels carrers i això em dol, però jo vaig tot sol,perquè ningú no em vol...
(per cert, la lletra era adient per a un noi, per a noia no lligava, en català).
Per cert, avui a la llar d'infants ja s'agafen de les mans amb intenció eròtica.
Jo era petit i timid !
Tots i totes que la recordem erem petits :)
Les cançons en francés era el més sensual d'aquella època!!
Bon diumenge Arare!
Bonica cançó, Arare.
Que tinguis una bona setmana.
Doncs, jo no era tant petita, tenia 12-13 anys quan era fan incondicional de Françoise Hardy i vaig començar a demanar dicos seus (dels petits de 4 cançons) per cada sant, aniversari o reis. En vaig arribar a tenir una pila i me les sabia totes. I què vols que et digui... Arare, jo ja m'hi sentia identificada.
O sigui, nostàlgia amb majúscules i amb negreta i tot per a mi també! Gràcies, guapa.
Jo no tenia germans grans, però tenia cosins i oncles adolescents que en el si d'una família decidídament francòfila i italianòfila feien que fos molt habitual escoltar música d'aquest estil. Jo també era petit-petit quan sonaven aquestes cançons,però tornar-les a sentir encara em posa la pell de gallina, no tant pel seu sentit o significat sinó perquè em transporta a un temps que ara només puc recordar amb molta i molta tendresa.
Antoni, jo tenia exactament 9 anys, quan va sortir aquesta cançó. L'escoltava el meu tiet, el meu cosí francès i les meves cosines grans. I a mi m'encantava!!
Jo no era gaire gran, però ja recordo alguna agafada per la cintura d'aquelles que estretien,estretien ... i si et deixaves arribaves a notar anatomies ... ui, de ser la calor d'aquesta primavera tardana. L'he hagut d'escoltar tota i m'han tornat totes aquelles sensacions adolescents,buf, sí deu ser la calor!
Carme, però tu i jo no tenim la mateixa edat? si és així, tu, com jo, tenies 9 anyets. Si t'hi senties identificada és que eres molt precoç, mite-la, que calladet s'ho tenia ;)
(ep, que consti que jo amb 4 anys ja tenia nòvio!!)
Joana, quan comencem a recordar la infantesa és que ja devem poder posar les barbes a remullar? :D
Gurmet, ser petit és el que hi havia. Ser tímid és pitjor, hehehe!
Ostres, Júlia, no havia sentit mai això de la parada de xurros, hahahaha! és molt bo!
jo era de les que cantava allò de 25 años de paz, sin vergüenza y sin verdad... (amb música de Dominique-nique-nique)
en català la cantava algú de l'estil de la Glòria, que dèiem l'altre dia, no? potser la Lita Torelló o similar... ara me la faràs buscar...
Magda, jo vaig començar amb els balls d'estrènyer-estrènyer una miqueta més gran, que amb 12 i 13 encara jugava a nines (que burreta devia ser, maremeva!)
Ahhh, les nostàlgies!
Jo no sé quina edat tenia, però no sé si val la pena que ara em posi a fer números. El més segur és que no me'n sortiria.
El primer tocadisc que vaig tenir eren d'aquells de maleta i era de segona mà....no sé quina edat tenia ...tots els meus cosins i cosines eren més grans que jo i escoltaven música com aquesta....a mi em sona molt...segurament també era petita...sóc del 1959...potser no tant petita com tu....ai la nostàlgia!
Elvira, doncs tu tenies cinc anys ;)
Pere, tu no me'n recordo quants anys tenies, però no gaire més que jo, hehehe...un o dos, potser (no me'n recordo, noi, que tinc memòria de peix, jo!)
No em va la tarja de só, però me la sé de memòria, aquesta i 500 millas foren les primeres que assajarem amb el conjunt, fa uns quants anyets.
DONSC JO SI QUE EN DEIXAVA AGAFAR LA MA PER ELS "GARCONS",SOC MES...GRANDETA,I A LA PL.VERMELLA DE TOLOSA DE LLENGUADOC,LA VAIG ESCOLTAR PER PRIMERA VEGADA...QUINS ANYS¡¡¡¡
JUGANT.
Jo no sé si som de la mateixa edat, Arare, si que sé que jo sóc del 52, i també que el "meu temps" de F.H. va durar molts anys, des dels 9? no ho sé... jo ho recordo des dels 12-13... fins als 2o com a mínim.
Podria ser que jo tingués tres anyets més que tu... quadrarien totes les xifres. Petons, guapa!
Francesc, jo me la sé en francès, però també recordo haver llegit la lletra en català en algun cançoner més o menys kumba. Potser el buscaré i tot! posats a fer...
Jugant, per què deu ser, que la música ens posa tan... tan... tan així?
Carme, per ser de lletres, deunidó!
Jo és que havia comptat que la cançó va sortir el 62, però està clar que no he comptat amb la variant que potser també l'escoltàvem el 63,el 64... i el 2010!!!
Un. Un any més que jo, tens. Només un. Així que allò de "les barbes a remullar" m'ho aplico.
Petonets musicals.
Publica un comentari a l'entrada