15 de febrer, 2009

Els colors dels diumenges

imatge de google
Quan era petita, els diumenges al matí tenien un color ataronjat que lluïa al terra i a les parets de les ciutats, dels pobles, dels barris, del jardí de casa... a la tarda s'anaven tornant blavosos, fins que arribava la nit, que ja eren d'un blau tan fosc que semblava negre. Era l'hora de preparar els llibres per al dilluns, l'hora d'acumular tensions i ansietat, l'hora de pensar tant de bo em posi malalta, per no haver de fer la classe de matemàtiques de dilluns al matí. Però gairebé mai m'hi posava, de malalta. I La tensió i l'ansietat creixien a la panxa, i eren de color morat.


A mesura que vaig anar creixent vaig adonar-me que no totes les paret, ni totes les ciutats ni tots els pobles ni tots els barris reflectien el sol dels diumenges. Hi havia parets, barris, pobles i ciutats que no tenien color, malgrat que tenien sol. La tensió i l'ansietat van donar pas a d'altres sentiments, relacionats en cada moment amb les dificultats que la vida m'anava plantejant. A pesar de tots els descobriments, però, els diumenges continuaven sent - per mi- ataronjats al matí, blavosos a la tarda i ben negres a la nit. Només que havia après a controlar el morat que creixia a la panxa en alguns moments, que rarament coincidien amb el diumenge al vespre.


Actualment els meus diumenges al matí volen ser ataronjats, com sempre, però el cap està tan ple d'informació que el cervell s'entossudeix a transformar allò que hauria de ser ataronjat en tons grisosos. De vegades puc foragitar almenys una part d'informació i el meu cervell deixa de processar per uns moments i em torna el color taronja, però això no sempre és possible. Em pregunto per què el meu cervell sempre processa. Que feliç seria jo si pogués aturar-lo, a voltes, per tornar al taronja, al blau i al negre. Sense grisos. Tinc recursos per als morats. Omplir el cos d'aire, ventilar-lo, fer-lo moure's, escoltar músiques, llegir, escriure... tinc recursos.


Només no tinc recursos per a les grisors incontrolables d'allò que m'envolta.

Què tal la dansa eslava nº 2 de Dvrak, per aquest diumenge al migdia?

7 comentaris:

Anònim ha dit...

montse...

m'has fet recordar les portes del menjador del pis on vivíem quan era petita, a barcelona... tenien uns rectangles amb vidrieres, de color groc, taronja i marró, per on la llum se feia també ataronjada.

diumenges al matí... xocolata desfeta... algun trosset de missa a la tele... música de tocadiscos... passeig per la sagrada família, en obres, o a la barceloneta...

jo jugant amb la rulot dels clics, o amb ninotets de barbapapàs, o fent punta als llapis de colors i ordenant "l'estuche", escrivint o pintant... a la tele, mon pare mirant esports... ma mare, entre llibres i papers i sorollet de màquina d'escriure elèctrica, fent i refent la tesi una vegada i una altra...

no et sabria dir de quin color eren aquells moments... però m'has fet pensar en aquella llum ataronjada.

montse... a pesar de les "grisors incontrolables", has trobat una foto preciosa plena de colors.

una abraçada

Carme Rosanas ha dit...

Definir sensacions amb colors... amb música...

Jo tampoc sé de quin color són els diumenges al matí. Però m'agraden molt els teus colors i la manera que ho expliques. I pel que fa a neutralitzar els grisos... é s que el món és tan gris que necessitem tots els taronges, grocs i vermells interiors poer a neutralitzar-lo i a vegades baixem la guàrdia...

La dansa m'agrada molt. Gràcies.

Josep Lluís ha dit...

Crec que el diuenges, dilluns, dimarts, dimecres, dijous, divendres i dissabtes, tenen el color del nostre estat d'ànim. Un blau permenent de fons per als que vivim el mar, verd i marró per a la muntanya...

Jon tinc permementment, tons taronges barrejats amb blaus.

Petonet

fanal blau ha dit...

Doncs...dolces tonalitats per estrenar la setmana!

Striper ha dit...

M'agrada veus la llum , els colors, formes, no nomes coses.Bon dia.

Violeta ha dit...

De petits els colors senzills, blau, un color bàsic, taronja, dos de barrejats. I el negre, l'absència de color, més senzill i temerós impossible.
De grans els grisos ens envolten, i de grisos n'hi ha molts.
Què tal, per combatre'ls, anar-los definint: gris fosc?, gris clar?, blanc amb un toc negre?, o negre amb un toc blanc? Aleshores, quan el gris és gairebé blanc, de seguida s'aclareix i desapareix, i deixa lloc a la pau. I si es torna gairebé negre, pots plorar, i deixar lloc a l'absència i tornar a començar.

O també sempre pots comptar amb els què t'estimem i, enlloc de quedar-te amb una paleta i un pinzell sense saber què fer-ne de tant de gris, posar-hi paraules, compartir els grisos que et molesten, i entre tots i posarem aigua i ho disoldrem.

Un petó ;)

Jesús M. Tibau ha dit...

els colors canvien. Cal procurar que no ho faci la intensitat