18 d’octubre, 2018

Mar i... muntanya?

Ahir vam fer la caminadeta (curta però preciosa) des de Tavertet fins al Salt del Molí Bernat (O Salt Bernat del Molí, o alguna cosa així).

És una excursió que ja he fet dues vegades i que no cansa. És com tornar al Montseny. Hi ha llocs als quals hi aniries tornant i no et deixarien mai indiferent...


Tavertet


Com l'estiu passat, que vam fer una part de la "Carros de foc", la coneixeu? És un circuit pel Pirineu (són nou refugis, i vas caminant de refugi en refugi). Nosaltres, que ja som "vellets", amb una colla, vam fer-ne quatre. i potser l'any que ve farem els altres. O no.


Us copio uns fragments del "diari" que en vaig fer.

Vista pujant des del Llac de Sant Maurici fins al refugi d'Amitges

(···)Aquesta primera etapa, des de Sant Maurici fins al Refugi d’Amitges, haurà servit perquè ens fem una pinzellada de com som cadascú de nosaltres. És allò d’anar parlant ara amb l’una, ara amb l’altra, ara amb un altre, després tots junts... i alguns trossos en silenci, amb els nostres propis pensaments.  Me’n recordo del Camino, sense que en realitat tinguin res a veure.

Caminada dura, sobretot per l’hora —després de dinar— i per la calor. I també, és clar, perquè hi ha una bona pujada. Suem i caminem. Caminem i suem. I parlem. I riem i, al final, arribem al Refugi d’Amitges. No dono l’abast a mirar a un costat i a un altre, i enrere, i endavant, no podem parar de fer fotos i vídeo. No sóc capaç de descriure-ho, de tanta bellesa que m’envolta.

El refugi porta una mena de disciplina model casa de colònies. Molt bé la dutxa, però la cerveseta que somiava mentre caminava, no ha estat un plaer tan gran com jo m’imaginava, potser perquè “no calia”. Sopem a la taula que ens han assignat, sopa, pasta i pollastre a la cervesa. Molt bo!

Vista des del refugi d'Amitges
La nit ha estat dura. Tinc la sensació de no haver dormit, com tots, però potser no ha estat tan contundent, potser tots hem dormit una mica, encara que no n’haguem estat conscients. (···)

7 comentaris:

Sergi ha dit...

Ai la muntanya. Trobo a faltar anar-hi, però el calendari de l'últim terç de l'any sempre juga a la meva contra. Al final m'he de conformar amb les excursions d'estiu, però sempre val la pena! Ja en tinc ganes.

xavier pujol ha dit...

Magnífics els Carros de Foc. Jo també els he fet gairebé tots en diferents etapes. L'any que ve, si la salut ens ho permet els volem fer tots seguits, tal com ha de ser.
Molt interessant la descripció de la primera etapa.

Montse ha dit...

Ostres, Xavier, fer-los seguits vol dir estar en forma! (i això que hi ha valents que ho fan en 24 hores), però com jo dic sempre, no sóc Killian Jornet, hehehe...

La crònicaés llarga, per això vaig posar només tres o quatre impressions.

Gràcies per ser aquí!

Montse ha dit...

Xexu, encara que només siguin les excursions d'estiu, ja val la pena! Jo ho he descobert tard, això de la muntanya. No, menteixo: de petita hi anava amb els meus pares, de joveneta, amb els amics "kumbes" però va ser casar-me, tenir fills i... adéu muntanya! he hagut d'esperar a ser iaia per tornar-hi (i pensar tot el que m'havia perdut durant tants anys, encara que per contra, vaig descobrir el mar!)

* per contra, no. Com a complement!

Olga Xirinacs ha dit...

Cal ser una mica grandet per descobrir que "a la muntanyeta no hi neva ni plou / i a la terra plana tot el vent ho mou..." era mentida.
Molt bé pel teu dietari: captar el moment de paisatge, resumir el pensament, refugiar-te de veritat malgrat les incomoditats petites, distribuir el propòsit en el temps real que es pugui fer, cosa que així no desenganya mai.
I bé per retornar als blogs...
Algú deia que els blogs ja eren morts. No ho crec, per tanta gent que anuncia que en té i que hi escriu.
El blog com a dietari, sense pretensions, caminet de muntanya que suma un any rere l'altre i s'enfila.
Una abraçada.

M. Roser ha dit...

Quina excursió tan preciosa per aquests paratges de somni...Les caminades per la muntanya són tota una addicció, si els anys acompanyen (o les cames), per sort hi ha diferents nivells de dificultat...
Bon vespre Montse.

Montse ha dit...

Doncs sí, Olga, és com tu dius: anar-se adaptant al que tens en cada moment. I és llavors quan en gaudeixes! Benvinguda de nou per aquest blog, tan maltractat darrerament. Petonets!!!

M.Roser, sí, cal estar una miqueta en forma, però d'un o altre mal de genoll o d'esquena (pel pes de la motxilla) no te n'escapes, hehehe...