El temps

Vinc del blog Saragatona, i com que tinc ganes de fer un post i allà he trobat "tema", doncs aquí vaig:

Quarts

De l'article que ha fet en Miquel, al qual us adreço una mica més amunt, se'n dedueix que actualment  a la gent li costa molt dir les hores "en català". 

Podem pensar que és que el castellà ens ha dominat, podem pensar que és que som còmodes i ens és més fàcil dir "les tres i mitja" que "dos quarts de quatre", podem pensar que ara manen els rellotges digitals i que  no cal dir les tres i mitja ni dos quarts de quatres, sinó  que cal dir les "tres trenta".

Podem pensar el que vulguem i tot serà vàlid (o no, però no seré jo qui esbrini si és vàlid o no).

A mi, personalment, quan era molt jove (però mooooolt) m'anava molt bé dominar el vocabulari del temps en català-català i no em vaig deixar endur (o no gaire) per la comoditat de les mitges, els quarts o les facilitats digitals. Potser perquè en aquella època no se'n trobaven, encara, de rellotges digitals. Tots els rellotges tenien busques i en aquell moment jo encara no necessitava ulleres per veure l'hora al rellotge que portava al canell! (ara ja ni en porto, perquè consulto el mòbil, digueu-me traïdora al rellotge de tota la vida)

I que per què m'anava molt bé, això de dominar el vocabulari del temps en català-català? Doncs perquè quan sortia de nit, que no era massa vegades, tot s'ha de dir, perquè eren altres temps, i no estava ben vist que les noies sortíssim fins tard, la meva mare i la meva àvia dormien només amb un ull tancat; l'altre el tenien obert, per estar ben segures que "la nena" havia arribat a casa i que tota la família era al llit. Quan "la nena" arribava, ja podien dormir tranquil·les amb els dos ulls.

Jo intentava arribar  (més o menys) a l'hora acordada, perquè era molt bona noia. Alguna vegada, en arribar a casa, comptant que els quatre ulls (els dos de la mare i els dos de làvia) estaven ben tancats i sentint els roncs de l'àvia, que eren considerables, feia allò que tots devem haver fet alguna vegada, de treure'm les sabates per no fer soroll, etc... però  una de les dues, seeeeempre m'enxampava. Devia tenir tanta son, però, que es limitava a dir-me "Ja ets aquí"? "Si, ja sóc aquí", responia jo. I llavors, la de torn, fos la mare o fos l'àvia, s'acotxava i tancava els (dos) ulls i tornava al ronc o a la respiració dels adormits.

Un dia, però, dia que recordo com si fos ara mateix, en arribar, l'àvia va deixar de roncar i va fer la pregunta: "Ja ets aquí?" i  mi se'm va ocórrer dir "No, encara no".  

Bufffffff, si ho arribo a saber, no ho dic! perquè en lloc de tornar al seu ronc, l'àvia em va preguntar directament 

"I quina hora és?" Vaig començar a suar i vaig mirar el rellotge. No us diré quina hora era. A ella si que li vaig dir:

"Quarts!"

"Ah", va fer ella. I va tornar al seus roncs. I jo vaig respirar, tranquil·la, perquè, com que havia arribat a quarts... no hi va haver bronca!

Sempre he pensat que els quarts i quarts i mig, m'han ajudat en les meves sortides nocturnes d'adolescent. 

Per això m'agrada tant aquella expressió "Tres quarts de fusta i un tauló". Dóna per molt i no compromet!