31 de gener, 2015

El temps


Vinc del blog Saragatona, i com que tinc ganes de fer un post i allà he trobat "tema", doncs aquí vaig:

Quarts

De l'article que ha fet en Miquel, al qual us adreço una mica més amunt, se'n dedueix que actualment  a la gent li costa molt dir les hores "en català". 

Podem pensar que és que el castellà ens ha dominat, podem pensar que és que som còmodes i ens és més fàcil dir "les tres i mitja" que "dos quarts de quatre", podem pensar que ara manen els rellotges digitals i que  no cal dir les tres i mitja ni dos quarts de quatres, sinó  que cal dir les "tres trenta".

Podem pensar el que vulguem i tot serà vàlid (o no, però no seré jo qui esbrini si és vàlid o no).




A mi, personalment, quan era molt jove (però mooooolt) m'anava molt bé dominar el vocabulari del temps en català-català i no em vaig deixar endur (o no gaire) per la comoditat de les mitges, els quarts o les facilitats digitals. Potser perquè en aquella època no se'n trobaven, encara, de rellotges digitals. Tots els rellotges tenien busques i en aquell moment jo encara no necessitava ulleres per veure l'hora al rellotge que portava al canell! (ara ja ni en porto, perquè consulto el mòbil, digueu-me traïdora al rellotge de tota la vida)

I que per què m'anava molt bé, això de dominar el vocabulari del temps en català-català? Doncs perquè quan sortia de nit, que no era massa vegades, tot s'ha de dir, perquè eren altres temps, i no estava ben vist que les noies sortíssim fins tard, la meva mare i la meva àvia dormien només amb un ull tancat; l'altre el tenien obert, per estar ben segures que "la nena" havia arribat a casa i que tota la família era al llit. Quan "la nena" arribava, ja podien dormir tranquil·les amb els dos ulls.

Jo intentava arribar  (més o menys) a l'hora acordada, perquè era molt bona noia. Alguna vegada, en arribar a casa, comptant que els quatre ulls (els dos de la mare i els dos de làvia) estaven ben tancats i sentint els roncs de l'àvia, que eren considerables, feia allò que tots devem haver fet alguna vegada, de treure'm les sabates per no fer soroll, etc... però  una de les dues, seeeeempre m'enxampava. Devia tenir tanta son, però, que es limitava a dir-me "Ja ets aquí"? "Si, ja sóc aquí", responia jo. I llavors, la de torn, fos la mare o fos l'àvia, s'acotxava i tancava els (dos) ulls i tornava al ronc o a la respiració dels adormits.

Un dia, però, dia que recordo com si fos ara mateix, en arribar, l'àvia va deixar de roncar i va fer la pregunta: "Ja ets aquí?" i  mi se'm va ocórrer dir "No, encara no".  

Bufffffff, si ho arribo a saber, no ho dic! perquè en lloc de tornar al seu ronc, l'àvia em va preguntar directament 

"I quina hora és?" Vaig començar a suar i vaig mirar el rellotge. No us diré quina hora era. A ella si que li vaig dir:

"Quarts!"

"Ah", va fer ella. I va tornar al seus roncs. I jo vaig respirar, tranquil·la, perquè, com que havia arribat a quarts... no hi va haver bronca!

Sempre he pensat que els quarts i quarts i mig, m'han ajudat en les meves sortides nocturnes d'adolescent. 

Per això m'agrada tant aquella expressió "Tres quarts de fusta i un tauló". Dóna per molt i no compromet!



14 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

A quarts de sis de la tarda, no importa gens quants quarts (m'encanta aquesta imprecisió) et llegeixo amb un somriure molt típic, dels que sempre en provoca el teu mar...

Que la teva tieta té raó, nena i de tant en tant es necessita llegir-te...

Montse ha dit...

Gràcies per venir, Carme, si no fos pels lectors, un blog no tindria sentit, cosa que no pensava quan elvaig començar, allà a la prehistòria! Petonets!

Josep ha dit...

Sovint es fa l'error de dir-les en català copiant la manera castellana i això fa que es vagi perdent la manera de dir-les en català correctament.

Correcte.
Un quart d'una
Dos quarts de tres

Incorrecte, oi?
Les dotze i quart
Les dues i mitja

Però dels castellans jo també escolto des de fa un temps que diuen: “Pasan 10 minutos sobre las 3 de la tarde” Això per la ràdio, i puc dir l’emisora si vols.
Una abraçada, Montse.

Júlia ha dit...

La llengua és feta per entendre's i farem servir el que sigui més pràctic, a l'escola actual s'insisteix molt en tot això dels quarts però de fet ve d'un temps de durades imprecises lligades als rellotges de les esglésies i a les campanes, fer-ne bandera patriòtica de tot plegat em sembla una bestiesa però corren temps dogmàtics i si es pot dir les tretze quaranta-sis...

xavier pujol ha dit...

Jo havia escoltat la meva àvia, nascuda al segle XIX dir 5 minuts de dues per anomenar la: una i cinc.

Anònim ha dit...

Només una remarca, i a Internet se'n pot trobar una bibliografia essencial, el territori de la llengua catalana és gran i a bona part la forma de dir les hores, des de temps ancestrals, no té en compte alguns quarts. Reivindico, doncs, les meues sis i quart, que tocaran en uns minuts, i els plats encara per fregar..., però avui és diumenge i el temps no té gaire en compte els rellotges :)

I quin fred que fa!

Miquel

M. Roser ha dit...

Jo no he tingut mai problema amb dir les hores bé, segurament perquè de ben petita me les van ensenyar així...Fins el punt que si demano l'hora i em diuen les tres i mitja, automàticament dic: ah, dos quarts de quatre...
I m'agrada molt l'expressió: són quarts de cinc, o de sis, o...I això que deia l'àvia del Xavier, cinc minuts de dues, ho trobo molt original.
Petonets.

Montse ha dit...

Josep, quants dies sense "veure'ns"! Acabarem tots dient el que ens sembli, ja veuràs, però la qüestió és que ens entenguem. El dolent és que no sapiguem tenir cura del nostre llenguatge.

Montse ha dit...

Júlia, tu sempre tan pragmàtia! estic amb tu i, com li deia a en Josep, l'important és que ens entenguem!

Montse ha dit...

Xavier, té tota la lògica del món! Les àvies solien ser molt sàvies, al menys les àvies "d'abans".

Montse ha dit...

Les sis i quart i els plats, encara, per fregar? Miquel, Miqueeeel! en què penses? eh? eh? eh? Doncs ara mateix jo reivindico les dinou cinquanta-vuit!

Montse ha dit...

M.Roser, una vegada, un amic meu que treballava a la SEAT i va anar a fer un curs a Alemanya, quan va tornar ens va explicar que havien hagut de fer una reunió amb un grup mixte (catalans i alemanys) i per quedar amb l'hora va ser tot un show, ja que els alemanys no entenien allò de "A les sis, quarts de set". Ells deien: A les sis? A les set? A un quart de set? A dos quarts de set? però allò de "a les sis, quarts de set, no els cabia al cap!

Humilment penso que tenien raó els alemanys! Siguem puntuals, home!!!!

Jordi Solà Coll ha dit...


Probablement els quarts i els mitjos quarts siguin la gran contribució de la llengua catalana a la filosofia del temps. La seva pèrdua progressiva és un drama irreparable.

Abraçades, des de El Far.

Montse ha dit...

I que ho diguis, Jordi!

Abraçades des del mar :)