2015

2015, i serè.

Fa un sol esplèndid, per casa, de dia, vaig en màniga curta... i és que a casa hi toca un sol que espetega i gairebé ni cal la calefacció (a la nit una miqueta i gràcies).

Aquests dies de festa han estat una mica bojos. Sempre ho són, i a mi, les festes, sempre m'han agradat, però a mesura que la família creix, una vol arribar a tot i a tothom, però no sempre ho aconsegueix i, al menys en el meu cas, m'agafen uns nervis que em fan estressar molt. Així doncs, començo a comprendre aquella gent a qui no agraden les festes. No per "les festes en elles mateixes", sinó pel neguit que comporten.

Per sort - i no ho dic pejorativament- ja s'han acabat. Torna una certa calma, una certa tranquil·litat, allò de la rutina, que a la gent com jo, hiperactiva (si és que se'm pot aplicar l'adjectiu, o el nom o l'etiqueta o com n'hi vulgueu dir), necessitem com el pa que ens mengem (o com el pa que ens menjaríem, si no estiguéssim a dieta). La meva petita rutina, doncs, ha tornat.

Projectes: Amb un grup d'escriptores (escriptores com jo, no mediàtiques, sinó dones que ens agrada escriure) hem engegat un projecte que ens fa molta il·lusió, així que, per aquesta banda, molt bé.

Estar en forma: Demà torno al gym, us confesso que aquests dies no he fet res de res, excepte treure la Taca, que comporta una horeta de caminar. El que passa és que caminem - totes dues- en "mode" collir flors. O sigui que, gimnàsticament parlant, a nivell fitness, serveix igual que estar-se assegut prenent el sol! però sempre deu ser millor caminar collint floretes que no fer-ho... no? Com allò de la sacarina amb el cafè, quan has endrapat tot el dinar posant-te com el Quico. El Quico deu ser enorme, no? Però dic el mateix: si, damunt d'endrapar durant tot un dinar, et prens el cafè amb sucre... unes quantes calories que hi afegeixes, no? i que consti en acta que a mi el sucre, amb el cafè, no m'agrada, per tant, el que estic fent ara mateix, és trencar una llança per aquelles persones que es prenen el cafè amb sucre, però per fer-se perdonar un dinar "estupendo", l'acaben amb una sacarina al cafè o a la infusió.

Idiomes: Francès! mare meva... aquests dies no he fet res de res. Arribo a la conclusió que, si bé em vaig matricular amb molta empenta i amb moltes ganes, ara que ja sóc a cinquè, n'estic fins més amunt del capdamunt. I arribo a una altra conclusió: a certa edat, tot allò que no es fa amb gust, no val la pena fer-ho, així que no m'estressaré (o no gaire). Aniré a classe quan pugui, i quan no pugui perquè hi ha un interès més gran en perspectiva, doncs no hi aniré. I si aprovo a final de curs, perfecte i si no... bon vent! Al cap i a la fi, quan sóc a França tothom m'entén i ningú  m'exigeix que els meus temps verbals siguin perfectes. I a la inversa. Si els demano que em parlin "doucement", ho fan i santes pasqües.

Assignatures pendents: Taaaaaantes! però tampoc no m'hi vull estressar, per aquest tema. Si l'acadèmia de música de la meva cosina Maite estigués més a prop, m'agradaria reprendre les classes de cant. Però és a Barcelona i, el que hi ha per aquí no em barrufa, per tant... assignatura pendent perenne.

Contactar amb amigues de quan era petita: mooooooltes ganes, però poc temps. Per això, algun dia de classe de francès, s'haurà de sacrificar. Sarna con gusto... I el problema és que tinc, pel cap baix, tres trobades per fer, amb grups de persones diferents, per tant, no les puc pas ajuntar totes en un dia, llàstima.

Fer de filla, d'esposa, de mare i d'àvia: això és un pack, així que... res a dir: continuar-ho fent, amb aquella alegria (que no sempre em caracteritza, perquè diuen que em prenc les coses una mica massa "a pit")... jo que em queixo de ma mare, i resulta que els testos acaben assemblant-se a les olles, però, com diuen a Blanes, "ja fa prou qui retira als seus".

Així doncs, a encarar el 2015 amb il·lusió! (ai, us juro que no va amb segones! He començat l'any passant de la política com de la pudor). Els déus diran.

Ens llegim!

Una miqueta de música zen? (per allò de no estressar-se)