24 de març, 2009

IBM

imatge de google
Vull felicitar especialment la Isabel Barriel, la meva companya en els anys de magisteri i - d'alguna manera - al llarg de la resta de la vida. Una de les persones més intel·ligents amb qui m'he relacionat mai. I ella sense vanagloriar-se'n!

La Isabel és d'aquella mena d'amigues que saps que la tens encara que no la vegis. És d'aquella mena d'amigues que duren i duren i duren... amb qui estàs en contacte esporàdicament, fins que arriba la màgia d'internet i t'hi retrobes (no dic el feibuc, ep, no ens equivoquéssim. Dic internet en general. I els blogs en particular... durant un temps, parlaríem també del messenger, giny que ja fa anys que no faig servir).

Però què faig? me n'estic anant per "los cerros de Úbeda", com sempre. Amb la Isabel, volia dir, sempre és com sempre. Ens alegrem de veure'ns, xerrem, molt o poc, i fem jocs de paraules, com tota la vida hem fet, d'una manera natural. Gairebé mai no anem a prendre un cafè. Ens solem trobar en llocs inverossímils i sense haver quedat. En una llibreria, al mig del carrer, a la sortida d'una clínica, cadascuna amb la seva mare a coll-i-be...


Havíem estudiat molt, havíem arreglat el món i havíem rigut pels descosits, en la nostra època d'estudiants. Mai no oblidaré el dia de l'examen final de física i química a la Normal, que em va canviar l'examen perquè jo no sabia fer el meu i en canvi, sabia fer el seu, coses del destí i d'allò dels A i B. Ustedes, la fila de la derecha, tendrán el examen A. Y ustedes, la fila de la izquierda, tendrán el examen B. I nosaltres que ens mirem, i ens canviem l'examen de la manera més natural possible. I vaig aprovar!


Per la prova de maduresa anàvem a estudiar a la Biblioteca Central, a l'Antic Hospital de la Santa Creu, una meravella de lloc. Baixàvem per la Rambla a les 8 del matí, ens trobàvem amb la Rosó, la Maria i la Conxita i rient, entre l'olor del matí i de les flors de la Rambla, tot esdevenia silenci i ordre quan entràvem en aquell santuari i ens posàvem a estudiar. A mig matí anàvem al pati a revolucionar l'ambient. Ho necessitàvem, érem joves i bellugadisses!


També vam fer viatges, juntament amb altres companyes, a algunes de les quals els he perdut la pista fa temps.

Quan totes dues anàvem a classe de Geografia amb el professor Casassas (un gran professor) ja a l'època de la Universitat, acabat el magisteri, agafàvem els apunts dobles (amb paper carbó) perquè un dia hi anava l'una i l'altre dia hi anava l'altra. Un tàndem perfecte.

Tot això ho explico perquè acabo de sentir a RAC 1 que en Basté recomanava el seu blog, Poesiaula. I m'ha fet molta il·lusió i li ho volia fer saber.

Felicitats, Isabel!

7 comentaris:

Striper ha dit...

M'afeigeixo tambe a felicitar-la. Bon dia.

Montse ha dit...

Gràcies Striper!
:)

Ella, la molt podrrrrida, m'ha enviat un comentari privat perquè li feia vergonya fer-ho "aquí", hehehe!

poesiaula ha dit...

heheheh... fins i tot el somriure em surt amb galls entretallant-me la veu provocats per l'emoció...
I allò que et deia al missatge privat ho tornaré a dir en públic: si vas airejant històries com aquesta de l'examen i em retiren el títol i ja no puc treballar, em faré okupa al pont més proper a casa teva i m'hauràs d'alimentar...eheheheh...

Moltes gràcies per les felicitacions; i a tu també, Striper.

Eli ha dit...

Doncs jo et felicito, amics així val la pena conservar-los!!!!
;-D

barbollaire ha dit...

Felicitats ambdues... pels motius que més us plagui. Per exemple, per exemple...

per haver-vos trobat i continuar juntes!!!

Estic convençut que, plegades, heu fet, feu i fareu "molt de mal" encara X¬DDD

(po dió quin exemple pel jovent que puja)

Una bossa de petons dolços i multicolors, mariana
:¬)********

Josep Lluís ha dit...

Enveja sana, adornada de felicitacions per les dues.

Macu això, eh?

Petons

(ei, que ja treiem la barca. De que parlara la gent Montse?)

el nadador ha dit...

Són boniques aquestes històries de velles amistats. He passat per casa seva i he vist els colors de la primavera.