Caos versus Ordre

Preparant una xerrada sobre l'adquisició del llenguagte que he de fer el 4 d'abril a l'Espai Familiar creat per la meva jove, la Violeta, he redescobert (ho he redescobert perquè, de fet, ja ho sabia) que quan posem en paraules allò que sentim, allò que vivim i allò que pensem, estem fent un veritable esforç, no solament intel·lectual, sinó també espiritual, que ens porta una mena de pau interior, com si ens adonéssim que hem estat "arreglant els armaris interns".

De dia en dia anem omplint calaixos i anem fent garbuix amb les idees i amb la informació que ens entra ,via visual o via auditiva, o ambdues a l'hora. La informació ocupa lloc. Qui havia dit el contrari? I arriba un moment - i més en aquesta època que vivim, de sobreinformació, moltes vegades sense cap mena de solta - arriba un moment, deia, en el qual el nostre armari està tan ple, que ja no tenim lloc on guardar la nova informació. Potser perquè hem guardat, indiscriminadament, allò que ens serveix i també allò que no ens serveix. Som una mena de drapaires de la informació.

I arribat un moment, ens diem he d'ordenar el meu armari, pel que sigui. Potser perquè en tenim necessitat, potser perquè ens han demanat que fem un treball, una xerrada, una conferència, un examen... pel que sigui.

Però aquesta necessitat d'ordre, l'hem de posar en paraules. I si, a més a més, l'escrivim, millor!

La sensació que us dic, de pau interior després d'haver rebutjat informació inútil i haver-la tirat a la paperera de reciclatge del nostre cervell, és fantàstica.

Res, només volia compartir-la amb vosaltres.