13 d’abril, 2008

Conversa amb un marit mort

Estimat Josep
He sortit a caminar - ja fa temps que no puc córrer, per això dels genolls, noi, que els anys no passen en va - m'he endut l'mp4 que em va regalar la Mar... que qui és, la Mar? la Mar és la novieta del nostre fill petit. Està de guapo! Si el veiessis! Farà 22 anys. Vint-i-dos anys, Josep! T'imagines? Recordes quan em vaig quedar embarassada, que jo et deia que no sabia si volia tenir-lo, un tercer fill? Sort que em vas fer canviar de pensament, perquè aquest nen ha estat el nexe d'unió entre els nostres fills i els d'en J.S.
Que per què t'escric ara? perquè em ve de gust! Suposo que no has pensat mai que t'havia oblidat! ah, encara sort... ja ho saps. Saps que des que vas marxar, cada dia de la meva vida hi ha hagut un pensament per tu. Espero que - allà on siguis- estaràs bé, si és que ets en algun lloc, que això jo no ho tinc gens clar.
Però jo et deia això de l'mp4. Un altre dia t'explicaré què és, ara no, que encara m'he d'anar a dutxar, que arribant de caminar m'he pres un cafè i m'he dedicat a llegir blogs... que què són els blogs? ja t'ho explicaré un altre dia, el mateix dia que t'expliqui això dels mp4, d'acord?
Doncs bé, la cosa està en que en aquest petit aparell m'hi vaig gravar cançonetes que m'jaudessin a caminar lentament primer, una mica més depressa després, ràpid ràpid al cap de mitja horeta, abaixar el ritme al cap de deu minuts més... i després, lentament altra vegada, fins acabar el circuit, a casa. No, carinyo, a casa nostra, no. A casa meva... actual. On visc amb en J.S. Saps? L'estimo. Ens estimem. I som molt, molt feliços. Però no pateixis, a tu mai no t'he deixzat d'estimar, t'ho prometo.
Que si es pot? I tant, que es pot! Jo t'ho aniré explicant i t'ho demostraré. Fins ara no ho havia fet mai, això, però mira, avui, escoltant la nostra cançó - recordes?- Killing me softly whit his song - quan ja començava a caminar una mica més a poc a poc, poc abans d'arribar a casa i poc abans de posar-me a fer estiraments amb el "Siciliano" de Bach - si, què vols? continuo sent una incondicional de Bach, què pensaves, que canviaria, amb els anys, potser? Jo ja t'ho deia, que la personalitat no canvia, que el que podem canviar són les conductes- bé, doncs mentre sentia la nostra cançó he pensat que t'escriuria, i que t'explicaria tantes coses que fins ara només t'he explicat amb el pensament.
I és que això dels blogs, tu, és una passada... no sé, jo, no sé si amb tant de spam i tanta història, arribaràs a llegir aquestes paraules. Tant de bo, perquè te n'he d'explicar un munt, de coses, en 20 anys - o 21? - com passa el temps! en tots aquests anys n'han passat tantes, de coses... per exemple, ja ets avi, encara que tu no ho saps. Si. No pateixis, en J.S. és l'avi perfecte, tal com ho hauries estat tu.
No, home, no, no pots tornar! Que no, home, que series la primera persona a la història! No. Ja estàs bé allà on ets. Si, no? I més després de tant de temps. Home, no, ara no pots tornar, que ens faries una putada. Si, és clar, viuries entre nosaltres. Però calla, home, que em fas riure! No pateixis. Ell m'estima i jo l'adoro. Ens cuida, ho ha fet sempre des que ens vam trobar, poc després que te n'anéssis. Si. No pateixis. Descansa, jo m'ocupo de tot. Ostres, tu, que m'he d'anar a dutxar, que encara he de fer un pastís de poma, que avui venen a dinar... si, si, continuaré, t'ho prometo.
Una abraçada, Josep. Fins a sempre.

24 comentaris:

Rita ha dit...

Uff... quant que hi ha al darrera... preciós!
Petons, maca :)

Glòria ha dit...

Realitat o ficció... què més dóna!!! Increible relat!

El veí de dalt ha dit...

Un triple carta d'amor, oi? A qui no hi és , a JS i al nét. M'has entendrit..Podries seguir?

pere ha dit...

:-)
Un petó!

MoNaLiTzA ha dit...

Ningú mor del tot mentre hi hagi algú que el recordi. I el teu record et porta a un Josep curiós i alegre, però, per sobre de tot, el que es perceb, és que te'l porta sense sofriment. Suposo que el temps hi les circumstàncies hi ténen molt a veure.
Un petó, bonica.

barbollaire ha dit...

Estimadíssima nina... Preciós, tendre, dolç...

Un petó saladet, Mariana, :¬)*

Francesc Puigcarbó ha dit...

buff!molt bónic, preciós...

Deric ha dit...

què tendre... i què íntim!

Vert! ha dit...

Admirable! Preciós. M'has deixat tocat. Com ho fas per expresar tant be allo que sents? Quan sigui gran voldria ser com tu.
Un petonass enorme.

Carme ha dit...

Ja veig que entre tots ho han dit tot. Però tenen raó. Preciós! Realitat o ficció? és igual! I crec que ens has entendrit a tots. Però d'una manera feliç i alegre. Una abraçada ben grossa.

jaka ha dit...

Petonets,

=;*

FRAC ha dit...

Mira que conec la història i que he llegit altres relats teus explicant-la, però tot i així cada vegada les teves paraules em frapen.

Un petó.

Anna ha dit...

Molt bonic, fas sencill el que és molt profund. T'entenc molt bé encara que jo no m'hi trobi per ara. Me'n alegro per a tu, de cor. Imagino el que hi al darrera i te'n has sortit molt bé.
Un petonet plé de sentiments propers.

Mar ha dit...

Montse m'has fet emocionar, i no saps quan!

Vosaltres formeu part de mi, sou també la meva família. Quan en Gerard em parla d'ell (del que li heu explicat sobre en Josep) em venen ganes de retrocedir en el temps, de saber com era, i no només per curiositat.
Igual que l'avi Lauro, se l'estima tant i parla tant d'ell que sempre m'ha fet ràbia no haver-lo pogut conèixer. L'ha fet tant feliç..

Tranquil·la que en Josep segueix estant orgullós de tots vosaltres i aquesta gran família que heu format i tira endavant, però això ja ho deus saber.

:)

Molts petons!

Josep Lluís ha dit...

És impossible passar de llarg, ho és no entendrir-se, ho és no fer-te arribar un petó.

Esther ha dit...

Capitana! M'has fet plorar... què bonic. Segur que allà on sigui estarà molt content de llegir-ho. Molts petonets bonica i a veure si a la pròxima si ens podem trobar!

Xurri ha dit...

Estic toveta, m'has fet plorar.

snif.

un petó.

Joana ha dit...

Ets molt valenta, sincera i una gran dona!
Des d'allà on està et deu continuar estimant per com ets!
Una abraçada i un record per ell!

Albert ha dit...

Petó, primuleta,

Arare ha dit...

Gràcies a tots

Quan ja ho havia escrit no sabia si posar-ho o no al blog... em feia vergonya mostrar (encara més) les meves petites o grans debilitats.

Aix, vaig a posar menjar al Xat, que no calla...

Arare ha dit...

oichssss... sabia? o savia? (lapsus -lapsus)

estrip ha dit...

ostres arare...
no sé què dir. és com veure a través d'unes paraules una cosa que no he viscut però tot i així...

Joana ha dit...

Noia....
M'ha encantat!
Petonets

el paseante ha dit...

Potser el Josep també t'explicaria paraules noves del lloc on és ara; i potser ha trobat la seva J.S. allà, tot i que no passa cap dia sense que pensi en tu.

El post és preciós. I no ho hauria de dir (perquè els homes no plorem) però se m'ha escapat més d'una llàgrima. Un petonet.