Conversa amb un marit mort

Estimat Josep

He sortit a caminar - ja fa temps que no puc córrer, per això dels genolls, noi, que els anys no passen en va - m'he endut l'mp4 que em va regalar la Mar... que qui és, la Mar? la Mar és la novieta del nostre fill petit. Està de guapo! Si el veiessis! Farà 22 anys. Vint-i-dos anys, Josep! T'imagines? Recordes quan em vaig quedar embarassada, que jo et deia que no sabia si volia tenir-lo, un tercer fill? Sort que em vas fer canviar de pensament, perquè aquest nen ha estat el nexe d'unió entre els nostres fills i els d'en J.S.

Que per què t'escric ara? perquè em ve de gust! Suposo que no has pensat mai que t'havia oblidat! ah, encara sort... ja ho saps. Saps que des que vas marxar, cada dia de la meva vida hi ha hagut un pensament per tu. Espero que - allà on siguis- estaràs bé, si és que ets en algun lloc, que això jo no ho tinc gens clar.

Però jo et deia això de l'mp4. Un altre dia t'explicaré què és, ara no, que encara m'he d'anar a dutxar, que arribant de caminar m'he pres un cafè i m'he dedicat a llegir blogs... que què són els blogs? ja t'ho explicaré un altre dia, el mateix dia que t'expliqui això dels mp4, d'acord?

Doncs bé, la cosa està en que en aquest petit aparell m'hi vaig gravar cançonetes que m'jaudessin a caminar lentament primer, una mica més depressa després, ràpid ràpid al cap de mitja horeta, abaixar el ritme al cap de deu minuts més... i després, lentament altra vegada, fins acabar el circuit, a casa. No, carinyo, a casa nostra, no. A casa meva... actual. On visc amb en J.S. Saps? L'estimo. Ens estimem. I som molt, molt feliços. Però no pateixis, a tu mai no t'he deixzat d'estimar, t'ho prometo.

Que si es pot? I tant, que es pot! Jo t'ho aniré explicant i t'ho demostraré. Fins ara no ho havia fet mai, això, però mira, avui, escoltant la nostra cançó - recordes?- Killing me softly whit his song - quan ja començava a caminar una mica més a poc a poc, poc abans d'arribar a casa i poc abans de posar-me a fer estiraments amb el "Siciliano" de Bach - si, què vols? continuo sent una incondicional de Bach, què pensaves, que canviaria, amb els anys, potser? Jo ja t'ho deia, que la personalitat no canvia, que el que podem canviar són les conductes- bé, doncs mentre sentia la nostra cançó he pensat que t'escriuria, i que t'explicaria tantes coses que fins ara només t'he explicat amb el pensament.

I és que això dels blogs, tu, és una passada... no sé, jo, no sé si amb tant de spam i tanta història, arribaràs a llegir aquestes paraules. Tant de bo, perquè te n'he d'explicar un munt, de coses, en 20 anys - o 21? - com passa el temps! en tots aquests anys n'han passat tantes, de coses... per exemple, ja ets avi, encara que tu no ho saps. Si. No pateixis, en J.S. és l'avi perfecte, tal com ho hauries estat tu.

No, home, no, no pots tornar! Que no, home, que series la primera persona a la història! No. Ja estàs bé allà on ets. Si, no? I més després de tant de temps. Home, no, ara no pots tornar, que ens faries una putada. Si, és clar, viuries entre nosaltres. Però calla, home, que em fas riure! No pateixis. Ell m'estima i jo l'adoro. Ens cuida, ho ha fet sempre des que ens vam trobar, poc després que te n'anéssis. Si. No pateixis. Descansa, jo m'ocupo de tot. Ostres, tu, que m'he d'anar a dutxar, que encara he de fer un pastís de poma, que avui venen a dinar... si, si, continuaré, t'ho prometo.

Una abraçada, Josep. Fins a sempre.