BON ANY

Se m'enganxen els anys, els uns amb els altres. Els caps d'any, s'encadenen com en un engranatge sense principi ni fi.

Sabent, per descomptat, que sí que n'hi ha, de fi. El final ve quan menys t'ho esperes. Un seguit d'episodis vitals que també s'encadenen, com en l'engranatge del temps: una malaltia nova, una malaltia que ja existia i que, en un moment donat, s'esbrava i s'expandeix, un accident, una broma macabra del destí...

Malgrat saber que el final existeix, repeteixo que se m'ajunten els anys, l'un darrere l'alte; fa no res, érem tots a casa la tieta Fina, celebrant l'arribada de l'any 2000, tots preocupats per si els ordinadors petarien tots a l'hora, o discutint si el nou mil·leni començava el 2000 o el 2001. Molts dels parents, propers o llunyans, encara eren entre nosaltres. De nét, no n'hi havia ni un i els fill, o no tenien parella, o, si la tenien, no té res a veure amb les seves parelles actuals. 

I vet aquí que, ahir, dia 1, dia de Sant Manel, tornàvem a ser a casa la tieta Fina, amb quatre absències claríssimes, amb canvis a les famílies joves, amb néts corrent per allà i obrint una boca de pam davant el pessebre i davant totes les novetats de prestatgeries "verges" per ells. Intecanviant regals, perquè el dia de Reis ja no ens trobarem, com fèiem abans, perquè les famílies creixen i es multipliquen, tal com mana la llei de vida. I ens hem de dividir, d'alguna manera, o enfonsaríem els pisos de l'Eixample, i mira que són grans! (bé, són grans els que encara no s'han fet malbé)...

Ahir va morir (o ahir me'n vaig assabentar) la Rosa Cases, "Jaka". Una blogaire estimada, amb qui vaig fer tres o quatre cafès, juntament amb un grupet d'altres blogaires (la Júlia, la Montse, en Miquel, en Manel, la Cari, en Ferran, en Sani - que també va morir no fa tant-)... i que em va presentar oficialment l'Olga Xirinacs. Vam anar plegades a casa l'Olga, un estiu, i vam fer petar la xerrada durant un parell d'hores d'aquelles que no s'esborren mai de la memòria. La Rosa, una dona activa, molt activa, a qui el destí no ha tingut cap repar en frustrar l'activitat, perquè ell és qui programa la vida de tothom. Voleu dir-li Déu? Endavant, no us ho discutiré.

Fa dues setmanes (o una?) va morir la mare del meu cosí Xavier. A ella se la va endur allò que en diuen "una llarga malaltia", no, no era un càncer, però podria haver-ho estat. Una madrilenya de socarrel, amb nétes independentistes i del Barça! Un exemple de convivència!

Fa un any, havia mort la meva cosina francesa (catalano-francesa). L'Aurore, que l'últim que va fer per Ctalunya, fou empadronar-se a Berga, la seva ciutat natal abans de  l'exili forçat, i participar a la diada i a les votacions del frustrat 9-N.

Si t'hi fixes, hi ha pel món una pila d'avis i àvies de més de 100 anys, a qui el destí no acaba de decidir emportar-se. No és que els vulgui la fi, pobres avis, no! Però trobo que tot plegat és com una mena d'allò que he dit abans: una broma macabra del destí. Voleu dir-ne Déu? ja dic:no us ho discutiré.

Començo l'any sense cap mena de propòsit. Deixaré que flueixi. Em demano salut, sobre totes les coses. Per mí, però també per tots els meus. I, a poder ser, literatura. 

Ho deixarem així: salut i literatura, que no ens faltin, en aquest 2016, tan inestable políticament, que de tan inestable que es presenta, em fa dir "ja us ho fareu". Jo, tinc molt clar el que vull. I si no pot ser, encara, algun dia serà. No abarataré el meu somni. Però si la gent que m'envolta, i que ho tenia a tocar, no dóna la talla, per fer-ho malament, millor esperar!

MOLT BON ANY A TOTHOM!