17 de maig, 2008

A bones hores... (carta al meu nét)

Estimat Martí
Encara no t’havia escrit mai directament, noi. I mira que ja portes tres mesos entre nosaltres!

Penso que tu i jo tenim molt de temps per endavant, espero poder-t’ho anar explicant de viva veu, quan te m’asseguis a la falda, tot berenant pa amb xocolata o potser un got de llet amb una torrada o un bon entrepà de pernil, ja ho veurem, dependrà molt de la teva alimentació, que – n’estic convençuda- serà molt adequada perquè els pares vetllaran perquè així sigui.

T’asseuràs a la meva falda, deia, mentre berenem tots dos. L’avi seurà a l’altre sofà i potser acariciarà el gat, o un gos, o tindrà el diari al damunt i pesarà figues davant la tele, qui sap... potser escoltarem Bach i quan seràs gran recordaràs que la música de Bach et feia coixí mentre berenaves amb els avis...
Llavors t’explicaré la història del teu pare, des que va néixer, i anècdotes d’aquelles que a tots els néts us agrada sentir. Et llegiré o t’explicaré contes, que, encara que pugui donar la sensació que he perdut la pràctica, em sembla que de seguida li tornaré a agafar el to. Tu m’interrompràs quan m’equivoqui i canviï la seqüència del que t’estigui explicant: tots els nens ho feu, això, i tu també ho faràs.
L’avi se t’endurà al vaixell i t’ensenyarà els noms de les coses. Saps? En el món de la vela cada cosa té un nom diferent. És un embolic, però quan t’ho aprens, ja no se t’oblida - i quan tinguis edat suficient, sortireu a navegar tots dos. Potser també vindrà algun cosí teu, tot i que tu sempre seràs el gran, el primer nét!

M’agradaria agafar-te més, acariciar-te més, amanyagar-te més i fer-te més petons. Però no puc fer-ho gaire, encara no. Ets massa petitó. Haurem d’esperar i a fe dels déus que esperarem!
Que consti, Martí, que el que sento no és negatiu, al contrari: envejo la teva mare que et porta sempre amb ella. I em ve molt, però molt de gust, que arribi el dia que et puguis asseure als meus genolls i puguem fer “arri arri tatanet”. Però m’he d’esperar, perquè hores d’ara necessites el pit de la mare, que és el millor aliment per tu.

No saps com m’hauria agradat poder alimentar el teu pare igual com la teva mare ho fa amb tu!

Però eren altres temps, saps? I les dones vivíem de manera diferent, ens semblava que havíem de buscar la nostra llibertat treballant fora de casa, per poder equiparar-nos als homes. I a més, ens semblava que aconseguir-ho era una fita molt important.

El més trist és que la majoria ens ho crèiem tant que sacrificàvem part de la nostra maternitat per poder sortir a treballar fora de casa, sense adonar-nos que llavors havíem de pagar diners a una altra persona que tingués cura dels nostres fills. o portar-los a la guarderia mentre nosaltres anavem a tenir cura dels fills dela altres, al menys en el meu cas...

És a dir, que en un gest cap a la llibertat, ens encadenàvem voluntàriament en un engranatge que ens allunyava del gaudi d’un temps que ara voldríem recuperar. A bones hores, oi?

Ara que m'he fet gran penso que una cosa és la llibertat de la dona i la igualtat davant l’home com a persones i l’altra, molt diferent, sacrificar els millors anys de la nostra vida de mares tornant-nos unes esclaves del que la societat ens posa davant del nas...

Però què m’empatollo, veritat? Em sembla que tot això t’ho hauria d’explicar quan fossis gran. O mai. Serà millor que t’expliqui el conte del Patufet, que és el que em surt millor ...

Tens una gran sort. Els teus pares són tossuts com mules. No saps pas com lluiten contra tot allò que els posa traves en relació a la teva educació, al teu benestar. Però això els honora. No podries ser un nen més estimat, t’ho ben asseguro!

Em guardo tots aquells petons que encara no et puc fer - perquè n'hi ha una bona part que si que et faig - en una capseta de coloraines, per fer-te’ls quan siguis més grandet. Podem estar tranquils, perquè els petons no es gasten. I com més en fas, més en generes. Veritat que és una sort?
Una abraçada molt, molt forta.
La teva àvia.

35 comentaris:

Rita ha dit...

Això no es fa de bon matí, arare! Digues-me bleda, però m'has fer emocionar i plorar... :P Molt bonic, preciós!
Petons, àvia!

Arare ha dit...

Bleda :D

Si, és que a mi, la manera en que va avançant la societat, també em fa plorar. I sentir-me enganyada i frustrada en nom d'una llibertat mal entesa, també.

Que tinguis un bon dissabte, Rita, un petó.

Josep Lluís ha dit...

Quina sort té en Martí. Una avia meravellosa que l'estima com tu ho fas.
I certament el que dius és ben veritat, una llibertat empresonada...

Com diu la rita, això no es fa de bon matí.

Un petó

Joana ha dit...

Ostres nena..... m'has emocionat un munt!
Un escrit molt, però molt bonic.
Petonets, als dos, jo segueixo esperant....

Esther ha dit...

aiss... m'has emocionat a mi també capitana! quina sort que té el Martí de tenir una àvia tan meravellosa com tu! Petonets i bon dissabte!

Iruna ha dit...

arare...

penso que moltes dones vau buscar la llibertat i la igualtat com vau poder i amb totes les vostres energies

que no buscàveu només la vostra llibertat individual, ni la de "les dones"... penso que vau fer molt per tots, dones i homes

i també heu fet moltíssim pels que allavons érem xiquetes i xiquets, o noies i nois...

sí que moltes vegades, mentre "lluitàveu" i vos dixàveu la pell en tot el què féieu, algú vos podia estar enyorant... però diuen que no es pot fer tot alhora, ni estar a tot arreu al mateix temps

ma mare també va triar la llet en pols... però m'alegro que pogués triar-ho ella

jo he tingut la possibilitat de donar el pit a mons fills, i em va agradar molt fer-ho...

també ara hi ha criatures que prenen la llet en pols... algunes, perquè encara ara no sempre és possible "triar", i altres, perquè la mateixa mare ho preferix (entre altres coses, així també poden "donar de mamar los pares, o els iaios, o persones amigues)

m'agradaria no llegir-te trista o disgustada per les coses que vas fer, ni pel teu treball, ni per com vas buscar la llibertat (desitjant-la per a tu i per als atres)

potser t'hauria agradat una llibertat diferent de com és ara, o haver pogut disfrutar la vida d'atres maneres... però per coses que a vegades expliques me sembla que també has degut disfrutar-la...

i els fills, o els néts, disfrutem a les mares, o als pares, o als iaios o iaies, o als avis o àvies, a ratets, quan podem... potser com mos passa amb tothom, i diria que el goig que tenim no depèn tant de la quantitat de temps que estem amb algú... sinó de les emocions que sentim

arare....... persianada al canto, com sempre

m'encantaria tenir una carta així de ma iaia, com la té ara el guillem de tu...

no la tinc. però la vaig estimar molt igualment...

un bessito al martí... i una abraçada, arare

Iruna ha dit...

ui, arare, m'he liat!
volia dir el martí i he dit el guillem, que em sembla que és lo nét de la carme

aixxx...... una abraçada igualment?

bona nit

el paseante ha dit...

M'agrada quan escrius cartes a persones que (ja o encara) no et poden llegir. Són molt sinceres, molt sentides.

Glòria ha dit...

Una reflexió molt interessant, Montse; les dones sortien a cuidar els fills d'altres i, mentre algú havia de cuidar els seus, ben cert.
Jo sí que vaig alletar els meus fills i et puc dir que és una experiència meravellosa.
Vaig deixar-te un comentari al post anterior que ara no hi era, m'he quedat sorpresa.

Deric ha dit...

jo vull tenir una àvia com tu!!! tan jove, tan guapa i tan bona escriptora!
bé, seria una mica estrany tenir-te com a àvia perquè ens portem pocs anys! ;-)

FRAC ha dit...

Arare, aquest escrit té la pell fina, la tendresa d'un nadó.

Tots els nens hauríen de ser estimats per algú.
Així, no es fería necessari parlar de baralles i de guerres mai més.

Una abarçada
i un petó de part nostra (tota la família)
sis plau, li guardes a la capseta de coloraines, junt amb els teus?
.

JESS ha dit...

Estic ben segura de que ja sent tot aquest amor que et genera. Que només amb la forma de mirar-lo, d'acariciar-lo o de parlar-li ja li transmets tot el que transmeten els petons que vols fer-li. Seràs una àvia genial, ho ets. Igual que com a mare, però amb la ventatge de que pots mimar-lo ^^'
És difícil ser net perqué neixés i a mida que vas creixent te n'adones del que t'importen els teus avis, de lo bons que son amb tu (quan a vegades ni t'ho mereixes) i de tot el que t'estimen. Però et porten uns quans anys de ventatge i un dia s'envan, i a tu et queda molt per endavant i ho has de viure sen se ells, els seus consells i el seu gran amor.
Amb això no vull dir que et quedin quatre dies! Ni molt menys! Que tu ets molt jove, i no només d'esperit.
Suposo que ja m'entens, també has estat neta. ;)

Un petó ben fort!!

ps: no sé que ha passat els últims dies perqué es borraven els meus comentaris... :S

Arare ha dit...

Josep Lluís, de bon matí és precisament quan els sentits estan més desperts... no? (a no ser que a la nit te n'hagis anat de farra, hehehe!)

Gràcies per les teves paraules :D Un petó per aquest dilluns.

Arare ha dit...

Joana, ja t'arribarà (cuando menos te lo esperes)

Jo no m'ho pensava pas, tenir un nét, encara.. tot i que ho desitjava molt, em semblava que encara era lluny, i mira!

Petons, reina del Maresme!

Arare ha dit...

Esther, a tu encara et falta força, eh? abans que avia s'ha de ser mare! (quina veritat més tonta, no?)

I segur que ho seràs, també, quan menys t'ho esperis, trobaràs la persona ideal per ser el pare dels teus fills. Ja ho veuràs, aquestes coses venen així, sense avisar. UNa abraçada, reina mora.

Arare ha dit...

Iruna, tot el que dius ho sé. No me'n sento pas culpable, que consti. Només em sento víctima - una vegada més i com tantes i tantes altres dones- de la nostra ingenuïtat, que, per altra banda, era lògica.
També em sento orgullosa d'haver contribuit a la lluita per fer que les dones ens equiparem cada vegada més amb els homes, però, això si: com a persones.

Que les dones i els homes, per sort, som molt diferents. I visca la diferència, que deia aquell!

Petonets, fetillera del Delta - com diu el teu amic-amor-

:)***

Arare ha dit...

Paseante, el mal és que no "s'hi poden tornar", pobres... hehehe...

A mi també m'agrada escriure'ls, de tant en tant em fa bé.És com si encara estiguessin aquí i em poguessin sentir... bé, el petitó ho podrà llegir, quan sàpiga llegir, és clar! :D

Gràcies per passejar-te pel meu blog, Passejador! Un petó.

Arare ha dit...

Glòria, això dels comentaris esborrats és un de tants misteris a la xarxa... no et preocupis. A mi em passa sovint.

Per estrany que sembli, encara hi ha corrents, avui dia, en això de la lactància, que continuen anclats en el segle passat... quan en realitat el millor seria que anessin a parar encara més lluny... quan les mares alletaven l'infant tot el temps que podien... ui, però ara no puc fer un miting, aquesta no és la meva missió!

Una abraçada, Glorieta.

Arare ha dit...

Deric, deixem-ho en una germana gran? jo no tinc germans, potser em convé, tenir-ne un com tu!

Un petó, guapo!

Arare ha dit...

Frac, la capseta és ben plena, però sempre n'hi van cabent més! així que... ja hi són, ben guardats.

Gràcies per venir dissabte, Frac, em va encantar veure-us, a tu i a la teva "nena" (que està preciosa, preciosa!)

Llàstima que no ens puguem veure el 30, però qui sap on pararem, ja... estarem en contacte, però, eh? com l'any passat!

Mil i "pico" de petons!

Arare ha dit...

Jessica, digues-m'ho a mi, que `no vaig conèixer els avis paterns... l'avi matern se'm va morir quan jo tenia 3 anys i l'àvia, per sort, va durar més, però no vaig poder assistir al seu enterrament, aix... pobreta, però tinc molts bons records d'ella! (i també records no tan bons, ep, que la meva àvia va estar molt amb mi i per tant, era una figura educativa més, gairebé com els pares. I quan m'havia de renyar, em renyava! i ben fet que feia!!)

Bé, Jessica, si no ens veiem, ens llegirem. Jo marxo entre demà i demà passat (o sigui: o demà o demà passat) i vaig tan de bòlid que no sé pas si podré acomiadar-me de ningú (tenim un cafetó pendent... potser per l'octubre...)

Una abraçada, reina mora, i que vagin molt bé els examens i l'estiu!

Escriptorum54 ha dit...

Bé, una molt bonica carta d'amor i tendressa. NO has plorat mentre l'escrivies?
Conserva-la. El teu net sabrà al seu temps qui i com era la seua avia.

Un abraçada molt forta avia capitana de los mares.

Elèna

Mar ha dit...

Jo sí que tinc ganes de que creixi més, per poder braçar-lo beeeen fort i jugar amb ell!!!


:D


i que guapo que és, eeee?


que tingueu un bon inici de viatge, espero que no pasi com l'any passat! I tranquil·la que ja saps que en Xat estarà moolt ben cuidat.


Molts petons!!

zel ha dit...

Mira, per respondre el que dius, només hauria de fer-te un petó i una abraçada, o bé escriure un post de 10 fulls, quant hem perdut per voler fer com ells... les molt beneites, fos ara...

Joana ha dit...

Dolç, tendre i real, Arare.
Jo també vaig triar i en vaig alimentar un de cada. Vaig disfrutar donant-li el pit al segon, amb més calma que la novetat del primer. Més serena i igualment correns com una boja per a buscar el meu lloc fora de casa.
Ara , però , ells saben que el que vam fer no és en va.Ja està fet i no m'arrepenteixo, perquè com tu també ho feiem amb el cor!
Gràcies per recordar-m'ho!
Una abraçada i bona setmana!

Violette ha dit...

A mi també m'has emocionat... serem totes bledes? O és que el text és molt sentit? Penso que és més aviat la segona opció...

Un petonàs a tots dos!

Arare ha dit...

Me'n vaig fer un tip, Escriptorum, però no mentre l'escrivia, sinó el dia que se'm va fer la llum... ja en parlarem llargament (perquè segur que un dia en podrem parlar face to face)

M'emporto amb mi la teva novel·la que tinc a mitges. Te lo debo. Ara estic bé i tranquil·la, preparada per generar una crítica constructiva més acurada que quan la vaig començar (estava fatal, recorda-ho i vaig preferir aparcar la seva lectura fins a que arribéssin "tiempos mejores")

Una abraçada forta, reina mora, que disfruteu (gaudiu? què feu, a València?) amb el concert, nosaltres, aquest cop, no hi podem ser, caguendena!

Arare ha dit...

uixxxx, Mar, ara torno, que se'm crema el souflé!!!!!!!

Arare ha dit...

Mar... perdona, ahir venia la segona part de la família a sopar i no vaig poder tornar. (Ni veure ventdelpla, grrrrrrrr) :)

Ara et deixaré tot lo del gat a baix, d'acord? tu mateixa, mima-me'l!!!! pobret... snif...

Una abraçada, maca, fins aviat.

Arare ha dit...

Zel, jo també et faig un petó i una abraçada, de moment virtuals, esperant que algun dia es puguin convertir en reals.

(Dona't per "atxutxada")

;)***

Arare ha dit...

JOana, no podem tornar enrere... però podem aprendre dels nostres errors i, si s'escau, no repetir-los (uix, no em veig pas, en l'actualitat, alletant un nadó, hehehehe!)

però tu ja m'entens!

Molts petonets, maca!

Arare ha dit...

Violette, la primera, la primera: totes som unes bledes, ai Senyor!

:)

UNa forta abraçada!!!

barbollaire ha dit...

com és possible que m'hagi saltat aquest post, eh, eh, eh?

Nina... És preciós!!! Ple de tendresa...

Jo, què sols sóc pare, també m'he emocionat... Sóc un... "bledu"?

Petonet dolç, nina, de part de l'amic-amor de la Fetillera del Delta :¬D
:¬)***************

Arare ha dit...

El més "bledu" de tots, company!
:D

Ja m'aniràs posant al dia sobre la teva publicació, eh? espero que no hagis perdut el meu mòbil, que com que l'harem creix cada dia, hehehehe...

Petonets divertits!

Carme ha dit...

D'àvia a àvia, que em portes uns mesets d'avantatge, quina carta més bonica! Ei! que jo també m'adono de le s moltes coses que han guanyat els pares i mares d'avui. Me'ls miro com funcionen i m'adono que està bé, molt millor que nosaltres. Però d'això es tracta d'anar millorant amb el temps. Jo com la Joana en vaig fer un de cada. Vaig ser feliç de les dues maneres. Enhorabona, tens un nét preciós i ell té sort de se r tant estimat.