A bones hores... (carta al meu nét)

Estimat Martí
Encara no t’havia escrit mai directament, noi. I mira que ja portes tres mesos entre nosaltres!

Penso que tu i jo tenim molt de temps per endavant, espero poder-t’ho anar explicant de viva veu, quan te m’asseguis a la falda, tot berenant pa amb xocolata o potser un got de llet amb una torrada o un bon entrepà de pernil, ja ho veurem, dependrà molt de la teva alimentació, que – n’estic convençuda- serà molt adequada perquè els pares vetllaran perquè així sigui.

T’asseuràs a la meva falda, deia, mentre berenem tots dos. L’avi seurà a l’altre sofà i potser acariciarà el gat, o un gos, o tindrà el diari al damunt i pesarà figues davant la tele, qui sap... potser escoltarem Bach i quan seràs gran recordaràs que la música de Bach et feia coixí mentre berenaves amb els avis...
Llavors t’explicaré la història del teu pare, des que va néixer, i anècdotes d’aquelles que a tots els néts us agrada sentir. Et llegiré o t’explicaré contes, que, encara que pugui donar la sensació que he perdut la pràctica, em sembla que de seguida li tornaré a agafar el to. Tu m’interrompràs quan m’equivoqui i canviï la seqüència del que t’estigui explicant: tots els nens ho feu, això, i tu també ho faràs.
L’avi se t’endurà al vaixell i t’ensenyarà els noms de les coses. Saps? En el món de la vela cada cosa té un nom diferent. És un embolic, però quan t’ho aprens, ja no se t’oblida - i quan tinguis edat suficient, sortireu a navegar tots dos. Potser també vindrà algun cosí teu, tot i que tu sempre seràs el gran, el primer nét!

M’agradaria agafar-te més, acariciar-te més, amanyagar-te més i fer-te més petons. Però no puc fer-ho gaire, encara no. Ets massa petitó. Haurem d’esperar i a fe dels déus que esperarem!
Que consti, Martí, que el que sento no és negatiu, al contrari: envejo la teva mare que et porta sempre amb ella. I em ve molt, però molt de gust, que arribi el dia que et puguis asseure als meus genolls i puguem fer “arri arri tatanet”. Però m’he d’esperar, perquè hores d’ara necessites el pit de la mare, que és el millor aliment per tu.

No saps com m’hauria agradat poder alimentar el teu pare igual com la teva mare ho fa amb tu!

Però eren altres temps, saps? I les dones vivíem de manera diferent, ens semblava que havíem de buscar la nostra llibertat treballant fora de casa, per poder equiparar-nos als homes. I a més, ens semblava que aconseguir-ho era una fita molt important.

El més trist és que la majoria ens ho crèiem tant que sacrificàvem part de la nostra maternitat per poder sortir a treballar fora de casa, sense adonar-nos que llavors havíem de pagar diners a una altra persona que tingués cura dels nostres fills. o portar-los a la guarderia mentre nosaltres anavem a tenir cura dels fills dela altres, al menys en el meu cas...

És a dir, que en un gest cap a la llibertat, ens encadenàvem voluntàriament en un engranatge que ens allunyava del gaudi d’un temps que ara voldríem recuperar. A bones hores, oi?

Ara que m'he fet gran penso que una cosa és la llibertat de la dona i la igualtat davant l’home com a persones i l’altra, molt diferent, sacrificar els millors anys de la nostra vida de mares tornant-nos unes esclaves del que la societat ens posa davant del nas...

Però què m’empatollo, veritat? Em sembla que tot això t’ho hauria d’explicar quan fossis gran. O mai. Serà millor que t’expliqui el conte del Patufet, que és el que em surt millor ...

Tens una gran sort. Els teus pares són tossuts com mules. No saps pas com lluiten contra tot allò que els posa traves en relació a la teva educació, al teu benestar. Però això els honora. No podries ser un nen més estimat, t’ho ben asseguro!

Em guardo tots aquells petons que encara no et puc fer - perquè n'hi ha una bona part que si que et faig - en una capseta de coloraines, per fer-te’ls quan siguis més grandet. Podem estar tranquils, perquè els petons no es gasten. I com més en fas, més en generes. Veritat que és una sort?
Una abraçada molt, molt forta.
La teva àvia.