17 de gener, 2009

el silenci necessari, impossible d'aconseguir


Fa una setmana comentava que al tren no era possible romandre en silenci contemplant el paisatge, perquè ens havíem d'empassar les vides d'aquells que parlen per telèfon, hem de sentir les músiques que ens fan sentir, etc. Em vaig deixar de dir que també estem obligats a sentir les converses dels que xerren amb la veu ben alta perquè tothom s'assabenti del que pensen. Que n'hi ha, d'aquests, n'hi ha!


Crec que fa anys que no sóc capaç de llevar-me i no endollar la ràdio, que no sóc capaç de passar tot un dia sense escoltar música o sense veure la tele. Que quan surto al carrer resulta que les coses quotidianes han deixat de ser els cants dels ocells, el bordar dels gossos, el miolar dels gats, el bon dia dels veïns, la pluja o el vent o les fulles dels arbres fregant-se. Fa massa temps que les remors quotidianes són els cotxes, l'un darrere l'altre que passen constantment per davant de les cases, els paletes que piquen a les obres - tot i que darrerament n'hi ha més d'una de parada, d'obra - les grues amunt i avall, xerricant... per gaudir una mica del silenci ens cal allunyar-nos força del poble o de la ciutat. I quan aconseguim allunyar-nos el suficient, veiem que la majoria de la gent ha pensat igual que nosaltres - potser perquè també tenen la mateixa necessitat de silenci - i ens trobem tots allà mateix i, entre tots, reproduïm els mateixos sorolls dels quals fugíem, potser sense ser-ne gaire conscients; perquè d'aquest desig de silenci me n'adono de tant en tant, ja que estic tan avesada a estar envoltada de sorolls que molts cops no sóc conscient que el meu cos demana pau...
A la foto: caminet d'un tros de bosc, a Pinya de Rosa, que aviat deixarà de poder ser trepitjat pels ppobres mortals com jo, ja que l'han comprat i estan a punt de posar tanques d'aquelles que no es poden saltar (ep, estan en el seu dret, però fa peneta, no poder-hi tornar!) Aquí encara hi pots escoltar remors quotidianes de les bones!

7 comentaris:

Striper ha dit...

Es emprenyador que tenquin l'acces a llocs com aquest de la foto.

Carme Rosanas ha dit...

Caminet seductor... sí, és una llàstima que es tanqui l'accés, però com tu dius és molt comprensible, sobretot si hi tenen dret. Ara som tants a tot arreu!

Joana ha dit...

Comparteixo, com gaire bé sempre, del tot el teu escrit...
Sovint cerco aquest silènci, costa molt...
Petonets reina del mar.

Anònim ha dit...

youtubitzada com estic, algun dia m'ha passat que he volgut buscar silenci allà dins... i fins i tot escrivint "silenci" és difícil trobar-ne.

mentre poguéssem recordar-lo, sempre podrem intentar imaginar-lo, si no en trobem.

a casa meua, quan los xiquets ja dormen, hi ha bastant de silenci. i a mi també em passa que estic molt acostumada a trencar-lo, escoltant música o sorolls i paraules, a vegades fins i tot apretant-me a les orelles los auriculars...

un dels moments en què noto més lo silenci és quan apago l'ordinador.

ei... m'ha semblat molt divertida la conversa de l'odalisca i el seu company :)

bona nit, montse

assumpta ha dit...

El silenci és un dels bens més preuats. Cada cop n'hi ha menys.
I quant l'arribes a obtenir ... de vegades fins i tot fa por.

Una vegada vaig dir: El soroll del silenci, hi crec que és així. El seu soroll pot arribar a fer mal.

Llàstima de camí que ara l'hagin de tancar, no?

Disfruta'l mentre puguis.
Un petonet i bon cap de setmana !

A_ca_dia ha dit...

Jo crec que si el busquem bé, el trobem...Ara sí, no en el dia a dia, a això ja m'he resignat. S'ha de buscar molt més enllà; ara, el silenci, és un bè molt més valuós, no apareix així com així!

el paseante ha dit...

Jo marxo a la terra de la boira cercant sempre el silenci. Allí encara és possible trobar-lo.