Entrades
Quan veus que la teva vida se'n va, que s'apaga, que s'acaba, que això ja és el final... què prefereixes, que et vagin dient que ets un exagerat i que et diguin
"no, home, no, que encara et queda molta guerra per fer"
o que et diguin sincerament que si, que la teva vida s'acaba, que s'apaga, que se'n va i que això és el final, però que t'estimen molt i que - si ets creient- en aquella altra dimensió et trobaràs amb tots els éssers estimats que se n'han anat abans que tu, que també t'estimen, i que per tant, t'has de sentir estimat i acompanyat en aquest món i en l'altre i que no tinguis por...
o - si no ets creient- que t'agafin la mà i et diguin "si. és veritat. però no pateixis, no tinguis cap por, perquè quan aquest "traspàs" es produeixi, tot serà com era abans que nasquéssis, tot i que els que quedem estarem molt tristos de la teva marxa; malgrat tot, no pateixis i ves-te'n en pau perquè ens en sortirem i sempre et recordarem"
Jo crec que preferiria una de les dues últimes opcions...
Què en penseu?
Al meu pare li vig dir que trobaria els seus pares i germans, que no patís... i estic segura que em va entendre i d'alguna manera m'ho va agrair.
En canvi, al pare dels meus fills mai no em van deixar dir-li la veritat... fa tants anys... jo era tan jove, ell era tan jove... ara seria diferent.
Al meu tiet li vaig fer una carta recordant-li coses de quan tots érem joves i dient-li que me l'estimava molt, però no li vaig parlar mai del tema de la mort, malgrat que segur que ho sabia, que se li acabava la vida.
És un tema espinós, però no per això menys important.
Imatges: google.
Música: Chopin Waltz Op.69 (Valtz de l'adieu)No.1. Rubinstein.
12 comentaris:
Es un tema molt dificil el meu pare es va morir sense sapuiguer que ho faria li varem ocultar, i sempre he dubtat si es va fer ben fet.
Suposo que com tu i la versió de no creyent. Dic suposo, però, perquè són coses que penso que fins que no les vius no saps realment què sents, què penses i, sobretot, què vols...
La mort, tot i que anem avançant amb passets petits i menuts continúa sent un tabú.
Jo també em quedaria amb les dues darreres opcions. Penso, però, pel que m'ha tocat de viure amb la meva mare i amb el meu pare, un acaba sabent -intuïtivament- què volen saber i què volen escoltar, i quins mecanismes de protecció i d'evitació al dolor es posen en marxa.
Recordo que ma mare que sempre havia dit que volia saber la veritat...acabava negant-se-la ella mateixa. La veritat és que no tenia ganes de marxar. I, també, volia preservar-nos del patiment.
Els gestos, les actituds i l'acompanyament que es fa, crec que de vegades superen amb escreix les paraules explicitades.
Probablement el més important, i no per això menys difícil, és l'acompanyament per alleugerir les pors.
Jo he patit tres morts en primera persona (pares i germana) cadascuna diferent; però amb la meva germana, tot i que ella sabia el què havia, no parlàvem mai de la mort, parlàvem de la vida.
Tinc el dia fluixet per continuar.
Un petó.
Està clar que voldria saber-ho, entre altres coses, per poder dir adéu a molta gent.
A partir d’aquí, no només depèn d’un mateix i les seves creences sinó de les de la resta del teu entorn. Tu pots no creure però, creus que si jo creient no t’intentaré convèncer del contrari?. (no dic que sigui el meu cas).
I ara plantejo el cas contrari, vas al metge i et diuen que et mores en quinze dies. Ho dius o no ho dius?
Petonet
montse...
a mi m'agradaria que em diguessen la veritat de què està passant. sobre tot, per a poder pensar com preparar la continuació de vida de l'aicard i la sara...
no sé si voldria que ells ho sabessen... però em sembla que em costaria molt amagar-ho. potser no saber-ho els evitaria dolor abans d'hora... però... potser si ho sabessen, podria intentar ajudar-los a pair-ho... uffff... què difícil...
mons pares encara són vius. i em sembla que a la nostra família som més de dir les coses tal com són.
mon pare va tenir un infart, fa uns anys. ara està molt bé. al matí, abans d'anar a treballar, li agrada banyar-se a la piscina, i ho fa fins ben entrada la tardor, quan l'aigua ja està fresca i a fora encara fa més fred.
un dia li vaig dir que anés amb compte, que potser ja feia massa fred per a banyar-se...
me va dir: "tranquil·la. així, si em moro, podreu tenir el consol que he mort ben fresquet"
un altre dia, fa poc, parlant a la feina d'un enterrament, vaig preguntar-li què faríem si algú de natros morís. no hi hauria missa... i enterrament? incineració? i l'acompanyament? al tanatori?
un company de feina va dir que ell voldria que la gent celebrés una festa... un ball. mon pare va afegir que si fos per ell, ell també voldria ser-hi, allà, "de cuerpo presente".
me sap greu si a algú pot molestar-li que parle de tot això amb tanta frivolitat... però m'agrada quan mon pare ho fa. intentaré recordar-me'n si algun dia se'n va ell abans que jo.
no parlaves ben bé d'això. parlaves més del "traspàs" entre la vida i la mort... de la temor al final de la vida i a què passarà després.
de les tres opcions que planteges, només me quedaria amb un trosset de la tercera: "ens en sortirem"
la resta queden fora del meu pensament.
tot i així, moltes vegades, quan penso en persones que ja no hi són, d'alguna manera imagino la seua presència... en llocs concrets on hem estat amb ells... sobre tot, imagino que estan tranquils i que voldrien transmetre'ns la seua tranquil·litat. (se'm fa estrany, perquè és com si el cap me digués que és una fantasia... però em va bé creure-me-la)
una abraçada, montse
La segona opció!
El meu pare farà aquest 10 que es va morir i per decisió de ma mare, no se li va dir res. Ell ho sabia, n'estic segura. No crec que fós la millor opció. A mí, m'agradaria que m'ho diguèssin i llavors decidir dignament com vull marxar.
És un tema una mica espinós, doncs suposo que cada persona és un món i quant t'hi trobes ...
Petonsssss!
Algo que tengo muy claro es lo que quiero para mí, y eso es la verdad, pura y llana. Tema distinto es cómo decirlo o no decirlo a otro.
Y depende tanto de cada situación que no me atrevería a dar un consejo. Muchas veces, a lo largo de mi vida profesional, me he enfrentado a ese dilema. Algunas veces he sido clara, otras opaca y otras decididamente embustera.
A las personas hay que ayudarlas como ellas desean ser ayudadas, incluso en ese último trance, y eso debiera ser la norma. Si alguien no desea saberlo, pues ni insinuarlo; y al que lo desee, confortarlo, o ser claro como el agua con quien pueda resistirlo.
También es verdad que muchas veces no hay oportunidad de decir nada, y otras muchas, el estado semiinconciente del enfermo, lo hace innecesario e injustificado.
Lo que nunca puede faltar es la constante atención amorosa y el resto lo aconsejará ese mismo amor.
Esto dicho en un día en que también me ha tocado confortar :(
Abraçades, reina mora.
Montse, carinyo...
la mare sabia que estava força tocada... l'havíem ingressat per uns infarts, lleus, però infarts, i ja va veure que no acabava de fer net...
En algun moment va fer algun comentari al respecte. Però tampoc també podia haver passat que hagués tornat a casa més recuperada i...
El pare, era ell qui ja no volia viure.
De fet, el dia que ens va deixar, va comentar al matí, a les meves germanes, que s'estava morint...
(es pot saber? es sent?).
Jo preferiria saber-ho. I tenir prou força per deixar el màxim de coses en ordre.
I poder morir amb dignitat un capvespre qualsevol.
I, amb el teu permís, ho deixo aquí
Una abraçada immensa.
Una capsa de petons dolços
No sabria que dir-te. En tot cas el que sí que m'agradaria és no crear gaires problemes a ningú.
Moltes gràcies a tots per les vostres opinions.
El que fa més angúnia és saber que tu ho saps, però que no saps si ell o ella ho sap. Encara que la gent no és tonta, i per molt que es pensi que no es sap, de vegades el mateix malalt "fa veure" que no ho sap, però només és per no fer patir.
Buf, quin tema més dur!
Tinc la "necessitat" de dir-li a la persona que està molt a punt d'anar-se'n que li agraeixo moltíssim que hagi respectat les meves decisions a partir d'un moment determinat, tot i no estar-hi d'acord a nivell de la seva consciència (que no la meva)... potser perquè si fos a mi, m'agradaria que algú, abans de morir, em digués si he fet alguna cosa diguem-ne "bona" o "que ha arribat" a una altra persona... no sé si m'enteneu ni si m'explico, però pel cas, és igual.
Us agraeixo de tot cor les vostres opinions.
Tampoc no vull ser més explícita del compte, penso que "aquí no toca", per molt que tots siguem una gran família.
Un petó a tothom.
d'això... hi havia moltes raons per no haver-li dit "en plena vida"... per això no ho he fet.
De savis és rectificar, diuen, no?
i ja no m'embolico més. Apa, canviarem de tema, que tinc un meme per complir!
Publica un comentari a l'entrada