Els meus Reis

Quan era petita anava amb els meus pares per Barcelona per veure els llums de Nadal, que llavors, que eren temps molt més crítics que ara (finals dels 50, principis dels 60) ja em direu... l'economia era molt més minsa, però Barcelona feia un goig que enamorava!

Jo recordo haver demanat pilotes, nines (m'encantaven les nines), un gronxador que em van portar, un supermercat que també em van portar algun any d'aquells... però es veu que quan era molt petita i l'economia molt minsa, com deia, a casa no es podien permetre una nina diferent cada any, per tant, la meva mare, amb molta paciència i savoir faire, em va encolomar la mateixa nina dos o tres anys seguits, només que li canviava el vestit, que feia ella mateixa amb una màquina de cosir d'aquelles que ara posem a les cases per decorar, i que en aquells moments era una de les bases de l'economia familiar, ja que gairebé totes les dones de casa sabien cosir i es feien pràcticament tota la roba.

La meva nina es deia Cayetana (com la duquesa d'Alba, ves per on, però jo no ho sabia, aleshores) i era de pasta (no sé si de pasta de paper, potser si). Era molt moreneta de pell, però no era mulata. Si tanco els ulls encara la veig. Mitja meleneta castanya, era una perruca sencera, enganxada amb pega a la closca. Molt més endavant, quan les economies començàven a anar una mica millor, em van portar una nina que es deia "Tressy minimaniquí", que tenia la forma d'una noia gran, com la Barbie, però aquesta, de moment, només la coneixien a Amèrica, aquí encara no havia aribat. A la Tressy li creixia el cabell. És a dir: tenia un mecanisme consistent en un botó, que feien coincidir amb el melic, que enrotllava i desenrotllava els cabells a dins del cap, fent-los créixer o deixant-los anar, a gust del consumidor. Em vaig fer un tip de fer-li pentinats: trenes, monyos, trenetes al costat i cabellera suelta, cabells al vent, allisats, arrissats (eren cabells d'aquells que podies "domesticar" al teu gust. Una delícia). I també li vaig fer uns quants vestits, però jo no sabia cosir a màquina i ho feia a mà. Deunidó. Un parell de faldilles i un vestit tot d'una peça, li vaig fer. M'agradaven molt les seves sabatetes de taló. Eren exactes que les que portava la Barbie dels primer stemps. La Tressy era molt prima, cal reconèixer, amb ulls d'ara, que ja tot apuntava a què les dones hauríem de començar a patir per les exigències estètiques de la societat. Poc després vindria la Twiggy. S'hi assemblava molt, la Tressy, a la Twiggy.

En fi... jo no sé què volia dir, però com sempre, m'ha sortit una parrafada d'aquelles de no llegir. Si heu arribat fins aquí, penso que sou molt més herois i heroïnes (heroïnes en el bon sentit, ep!) del que em pensava.

Ja he recuperat el fil del que volia dir, ho sento, ara us ho empassareu (o no)...

Volia dir que llavors era costum deixar unes copetes de vi dolç, vi ranci, conyac o cava, depenent de cada casa, per als Reis, i uns quants rosegons de pa i una galleda d'aigua per als camells. I jo pensava que si els Reis s'anaven bevent el vi que deixaven a totes les cases, devien acabar la nit borratxos com a cubes i amb els camells inflats com a bótes, de tant de pa. Però com que eren màgics... es veu que no es podien emborratxar. Amb els meus fills els deixàvem cocacola (no sé què és pitjor, ehehehe)...

Molt Bons Reis a tothom!

p.d.-1.- tenia una amiga que en lloc de dir Reis, deia Reixos. M'encanta, la paraula. Com se'n diu, dels Reis/Reixos, als vostres respectius llocs d'origen, eh? eh? eh?

p.d.2.- A partir de les 12 de la nit serà penjat el meu regal per a la blocaire invisible. Jo no tinc ni idea de qui em farà el regal a mi, però ni lleugera idea... i això que he voltat per tota la blogosfera buscant...

Imatge: Nina Cayetana dels anys 50's