12 de gener, 2009

Rodalies: La diligència


Dissabte vaig anar a Barcelona en tren - més que res, perquè tinc el cotxe al taller, que l'altre dia em vaig quedar "tirada" a la carretera, ves, coses que passen amb els cotxes - perquè ara ja tinc superat l'anar a Barcelona amb el cotxe, que els camions em comencen a tractar millor que fa uns mesos.

A Blanes comença el trajecte - al menys el del tren que vaig agafar en aquella hora- i puc anar asseguda tota l'estona (una hora i mitja fins a la Plaça de Catalunya, ja els ho val)... fa un parell d'anys, quan arribaves a Sant Pol de Mar, pujaven uns "músics" amb uns aparells que posaven a tota pastilla i feien karaoke a sobre. No vull dir que pugéssin a sobre dels amplificadors, sinó que posaven la veu al damunt de la música del karaoke. N'hi havia que, a més, s'acompanyaven amb una guitarra o un acordió en viu, sobre la música enllaunada. Llavors, tot plegat adquiria un to d'orgue de gats que enamorava. N'hi havia que tenien bona veu i et preguntaves com era que hi hagués tant d'inepte a O.T., havent-hi tanta gent anònima amb bones veus; però també n'hi havia d'aquells que destrossaven totalment les cançons (aquests eren la majoria, també cal dir-ho). Bé, la qüestió és que en general era una creu perquè no sabies mai si els que pujarien a Sant Pol serien dels que canten bé o dels que destrossen i gairebé sempre eren dels segons. El concert solia durar un quart d'hora curtet - per sort- però anava amenitzat amb els "piticlincs" de la cinta del tren que t'anunciava la propera estació. Si no hi havia sort, ho senties tot en "mode" guirigall i el cap acabava espès com si patissis una ressaca. Quan aquests improvisats cantants baixaven i canviaven de vagó, beneïes l'hora en què havien baixat i començava la lluita per intentar concentrar-te si volies llegir el diari, un llibre o fer uns mots encreuats sense morir en l'intent degut als "nyigo-nyagos" de la gent que porta auriculars per les seves ràdios, emepetresos, emepequatres, ipods etc..., que d'aquí a uns quats anys - no gaires- seran tots sords com a campanes (teniu en compte qui us ho diu i d'aquí a uns anys en tornarem a parlar). A més a més, als trens de rodalies, al menys els de rodalies de la línia Maçanet-L'Hospitalet, tenien una cinta. Una cinta o un devedé, no ho sé. Però era "la" cinta. O "el" devedé. No en teníen cap més. El cannon de Pachelbel i les quatre estacions de Vivaldi van ser banalitzades de tal manera que tot cristo se les sabia. De cop i volta t'adonaves que estaves sentint "La primavera" o "L'hivern" altra vegada. Això volia dir que "la" cinta o "el" devedé "ja" havíen donat la volta, al menys una vegada. Un horror. Arribaves a Plaça de Catalunya i buscaves desesperadament un lavabo per fer aquell pipí que no pot esperar i sorties aguantant-te les arcades, de la quantitat de merda - amb perdó- que hi havia.

D'això fa un parell d'anys.

Dissabte vaig anar a Barcelona, com deia, tot i que me n'he anat de tema, com sempre em passa, i per sort, havien alliberat Pachelbel i Vivaldi - no sonava res més al tren que el "piticlinc" anunciant la propera parada i les converses de la gent per mòbil. Però ah! la meva alegria va durar poc. Vaig haver de tancar el llibre que portava perquè em vaig assabentar de la vida i miracles de la meva companya de seient, que no va parar de xerrar pel mòbil des de Malgrat fins als túnels de Calella - m'agradaria veure la seva factura de telèfon- però, això si que ho té, vaig saber que està embarassada de tres mesos, que ho porta molt bé, tot i que vomita cada matí, fijatetú, que dicen que a los tres meses una deja de vomitar, que deixarà la feina perquè la foten fora de l'empresa, però que no pot fer servir l'argument de l'embaràs i la discriminació perquè la tornin a admetre o li paguin més calés d'indemnització perquè el seu advocat li ha dit que si perd la feina és perquè l'empresa fa regulació i que això no li serveix. Pobra, una altra i van....

També vaig saber que s'acaba de separar. I jo em pregunto: dona, et quedes embarassada i ja t'has separat? tres mesos ? això és el que t'ha durat la relació? calla,calla, Montse - vaig pensar- que potser el nen no és del separat sinó d'un altre. A punt vaig estar de trucar a en Josep Mª Benet i Jornet per dir-li que al meu costat hi havia una font d'idees per a Ventdelpla, que encara no les havien explotat!

No ho vaig fer perquè vaig pensar que quedaria lleig i perquè en el fons vaig pensar que quina mala jugada per ella...


A la tornada, el trajecte Barcelona-Blanes, em vaig canviar de lloc dues vegades perquè m'havien tocat companys d'aquells que tenen tots els números per quedar-se sords. Els "nyigo-nyagos" eren insuportables. Però què li passa, a la gent?

No poden aguantar una hora i mitja en tren sense haver de sentir música constantment? O en un petit silenci d'aquells que et deixen sentir el tra-ca-trac del tren i relaxar-te mirant per la finestreta? No poden esperar a explicar les seves misèries a quan arribin a casa?


Per cert, dissabte, ni una sola vegada vaig intentar anar a fer pipí fins que vaig arribar a territoris amics. La Plaça de Catalunya és territori comanxe total. I brut. Que li diguin a l'Hereu, a veure si hi posa ordre!


Què em passa, doctor? És greu, això meu?
Signat: M. Wayne

10 comentaris:

F.Puigcarbó ha dit...

Vas anar de Blanes a Barcelona o rodalies Maleni o en el Sevillano?

Striper ha dit...

Aventures ferriviares a preu reduit si!!!

Trenzas ha dit...

Ni una hora y media en tren ni diez minutos en autobús.
Sé que acabaremos sordos perdidos, incluso aquellos que intentamos bajar nuestro volumen particular para respetar al resto.
O precisamente por eso :)
Pero mira, te ha dado ocasión para un post la mar de divertido.
No hay mal que por bien no venga, que decía mi refranera abuelita.
Una abraçada forta, Arare.

pere ha dit...

Els transports públics sempre són una font d'inspiració, és clar que hi ha dies -en el meu cas, molts- que no tens gaires ganes d'inspirar-te. Ara, per a inspiració la dels viatgers de Barajas dels darrers dies: devia donar per una trilogia.

(els pipís al Corte Inglés o al FNAC trobo que es poden fer amb certa dignitat, no?)

- assumpta - ha dit...

Ai Montse ! com et comprenc ! Suposo que ja saps que cada dia vaig i torno a/de Lleida en tren. Aquí no són rodalies, sel's anomena regionals. Tant se val. Són els que ja són vells a la city.

N'està ple ... o farcit ... o digali com vulguis de gent que a) xerra sempre pel mòbil (i fort per a que tothom s'asabenti b)gent que posa el mobil(amb mp3 o el que sigui) a tot taco i té la delicadesa de no cobrar-nos res als demés per deleitar-nos amb aquella música que mai no pot ser pitjorrrrr ! c) que a més aquesta gent sempre és al mateix vagó que tu ... i així podem estar una bona estona .....

Si es que hi ha coses que crec que mai no canvien (i si ho fan, ja veig que encara es pitjor)...

I desprès volen que agafem el tranport públic ?

Així t'ho dic, el meu sou no em dona per anar i tornar cada dia en cotxe (i la boira) perquè si m'ho pogues permetre ... otro gallo cantaria!

Per cert com sabrem com acaba el tema embarassso-vomitera-separassion ? Que hi has de tornar un altre dia ??? je,je ;)

Carme ha dit...

Quins viatges, mare meva, quins viatges!

El meu viatge de tren és curtet 15 minuts i molt més tranquil que això... no, si ja dic jo que sempre tinc sort.

Joana ha dit...

Noia... tens molta raço!
Jo em faig pipí a sobre abans d'anar a qualsevol tren..
I dijous em toca "baixar" a BCN.. ufff.
Bon dia!

Glòria ha dit...

Una odissea els viatges en tren!!!
I sí de casa es surt p... i c... fins que arribes!
Un petó matiner preciosa.

Shalheira ha dit...

Al·lucinant el que hem d'aguantar al tren/autobús... Jo ara faig trajecte Badalona-Universitat Autònoma i són 20km horribles, perquè mai agafo el torn dels estudiants, sempre em toca el torn dels treballadors (senyores de la neteja, manteniment...) que si maruixejos varis per mòvil, Hola! i Lecturas que m'envolten, persones que diuen que els meus cabells o la meva carmanyola els molesten, passatgers que no piquen el bitllet (!) sense passar per els tira-canyes que es deuen pensar que duc un post-it al front que diu: 'Nois, estic desesperadíssima!'. Què se n'ha fet dels modals? No ho sé, però em donen ganes d'agafar el cotxe i enviar a prendre al transport públic.

el paseante ha dit...

La gent cada vegada és més sorollosa, i més curta de gambals (aquesta embarassada de tres mesos que s'ha quedat sense parella i sense feina, i només pateix per explicar-ho pel mòvil o per buscar indemnitzacions... Potser entenc el seu company i el seu o la seva cap a l'empresa). Ho sento, però ho penso així.