Rodalies: La diligència

Dissabte vaig anar a Barcelona en tren - més que res, perquè tinc el cotxe al taller, que l'altre dia em vaig quedar "tirada" a la carretera, ves, coses que passen amb els cotxes - perquè ara ja tinc superat l'anar a Barcelona amb el cotxe, que els camions em comencen a tractar millor que fa uns mesos.

A Blanes comença el trajecte - al menys el del tren que vaig agafar en aquella hora- i puc anar asseguda tota l'estona (una hora i mitja fins a la Plaça de Catalunya, ja els ho val)... fa un parell d'anys, quan arribaves a Sant Pol de Mar, pujaven uns "músics" amb uns aparells que posaven a tota pastilla i feien karaoke a sobre. No vull dir que pugéssin a sobre dels amplificadors, sinó que posaven la veu al damunt de la música del karaoke. N'hi havia que, a més, s'acompanyaven amb una guitarra o un acordió en viu, sobre la música enllaunada. Llavors, tot plegat adquiria un to d'orgue de gats que enamorava. N'hi havia que tenien bona veu i et preguntaves com era que hi hagués tant d'inepte a O.T., havent-hi tanta gent anònima amb bones veus; però també n'hi havia d'aquells que destrossaven totalment les cançons (aquests eren la majoria, també cal dir-ho). Bé, la qüestió és que en general era una creu perquè no sabies mai si els que pujarien a Sant Pol serien dels que canten bé o dels que destrossen i gairebé sempre eren dels segons. El concert solia durar un quart d'hora curtet - per sort- però anava amenitzat amb els "piticlincs" de la cinta del tren que t'anunciava la propera estació. Si no hi havia sort, ho senties tot en "mode" guirigall i el cap acabava espès com si patissis una ressaca. Quan aquests improvisats cantants baixaven i canviaven de vagó, beneïes l'hora en què havien baixat i començava la lluita per intentar concentrar-te si volies llegir el diari, un llibre o fer uns mots encreuats sense morir en l'intent degut als "nyigo-nyagos" de la gent que porta auriculars per les seves ràdios, emepetresos, emepequatres, ipods etc..., que d'aquí a uns quats anys - no gaires- seran tots sords com a campanes (teniu en compte qui us ho diu i d'aquí a uns anys en tornarem a parlar). A més a més, als trens de rodalies, al menys els de rodalies de la línia Maçanet-L'Hospitalet, tenien una cinta. Una cinta o un devedé, no ho sé. Però era "la" cinta. O "el" devedé. No en teníen cap més. El cannon de Pachelbel i les quatre estacions de Vivaldi van ser banalitzades de tal manera que tot cristo se les sabia. De cop i volta t'adonaves que estaves sentint "La primavera" o "L'hivern" altra vegada. Això volia dir que "la" cinta o "el" devedé "ja" havíen donat la volta, al menys una vegada. Un horror. Arribaves a Plaça de Catalunya i buscaves desesperadament un lavabo per fer aquell pipí que no pot esperar i sorties aguantant-te les arcades, de la quantitat de merda - amb perdó- que hi havia.

D'això fa un parell d'anys.

Dissabte vaig anar a Barcelona, com deia, tot i que me n'he anat de tema, com sempre em passa, i per sort, havien alliberat Pachelbel i Vivaldi - no sonava res més al tren que el "piticlinc" anunciant la propera parada i les converses de la gent per mòbil. Però ah! la meva alegria va durar poc. Vaig haver de tancar el llibre que portava perquè em vaig assabentar de la vida i miracles de la meva companya de seient, que no va parar de xerrar pel mòbil des de Malgrat fins als túnels de Calella - m'agradaria veure la seva factura de telèfon- però, això si que ho té, vaig saber que està embarassada de tres mesos, que ho porta molt bé, tot i que vomita cada matí, fijatetú, que dicen que a los tres meses una deja de vomitar, que deixarà la feina perquè la foten fora de l'empresa, però que no pot fer servir l'argument de l'embaràs i la discriminació perquè la tornin a admetre o li paguin més calés d'indemnització perquè el seu advocat li ha dit que si perd la feina és perquè l'empresa fa regulació i que això no li serveix. Pobra, una altra i van....

També vaig saber que s'acaba de separar. I jo em pregunto: dona, et quedes embarassada i ja t'has separat? tres mesos ? això és el que t'ha durat la relació? calla,calla, Montse - vaig pensar- que potser el nen no és del separat sinó d'un altre. A punt vaig estar de trucar a en Josep Mª Benet i Jornet per dir-li que al meu costat hi havia una font d'idees per a Ventdelpla, que encara no les havien explotat!

No ho vaig fer perquè vaig pensar que quedaria lleig i perquè en el fons vaig pensar que quina mala jugada per ella...

A la tornada, el trajecte Barcelona-Blanes, em vaig canviar de lloc dues vegades perquè m'havien tocat companys d'aquells que tenen tots els números per quedar-se sords. Els "nyigo-nyagos" eren insuportables. Però què li passa, a la gent?

No poden aguantar una hora i mitja en tren sense haver de sentir música constantment? O en un petit silenci d'aquells que et deixen sentir el tra-ca-trac del tren i relaxar-te mirant per la finestreta? No poden esperar a explicar les seves misèries a quan arribin a casa?

Per cert, dissabte, ni una sola vegada vaig intentar anar a fer pipí fins que vaig arribar a territoris amics. La Plaça de Catalunya és territori comanxe total. I brut. Que li diguin a l'Hereu, a veure si hi posa ordre!

Què em passa, doctor? És greu, això meu?

Signat: M. Wayne