el silenci necessari, impossible d'aconseguir

Fa una setmana comentava que al tren no era possible romandre en silenci contemplant el paisatge, perquè ens havíem d'empassar les vides d'aquells que parlen per telèfon, hem de sentir les músiques que ens fan sentir, etc. Em vaig deixar de dir que també estem obligats a sentir les converses dels que xerren amb la veu ben alta perquè tothom s'assabenti del que pensen. Que n'hi ha, d'aquests, n'hi ha!

Crec que fa anys que no sóc capaç de llevar-me i no endollar la ràdio, que no sóc capaç de passar tot un dia sense escoltar música o sense veure la tele. Que quan surto al carrer resulta que les coses quotidianes han deixat de ser els cants dels ocells, el bordar dels gossos, el miolar dels gats, el bon dia dels veïns, la pluja o el vent o les fulles dels arbres fregant-se. Fa massa temps que les remors quotidianes són els cotxes, l'un darrere l'altre que passen constantment per davant de les cases, els paletes que piquen a les obres - tot i que darrerament n'hi ha més d'una de parada, d'obra - les grues amunt i avall, xerricant... per gaudir una mica del silenci ens cal allunyar-nos força del poble o de la ciutat. I quan aconseguim allunyar-nos el suficient, veiem que la majoria de la gent ha pensat igual que nosaltres - potser perquè també tenen la mateixa necessitat de silenci - i ens trobem tots allà mateix i, entre tots, reproduïm els mateixos sorolls dels quals fugíem, potser sense ser-ne gaire conscients; perquè d'aquest desig de silenci me n'adono de tant en tant, ja que estic tan avesada a estar envoltada de sorolls que molts cops no sóc conscient que el meu cos demana pau...

A la foto: caminet d'un tros de bosc, a Pinya de Rosa, que aviat deixarà de poder ser trepitjat pels ppobres mortals com jo, ja que l'han comprat i estan a punt de posar tanques d'aquelles que no es poden saltar (ep, estan en el seu dret, però fa peneta, no poder-hi tornar!) Aquí encara hi pots escoltar remors quotidianes de les bones!