21 de gener, 2009

Yes, We Can!

He viscut alguns moments d'aquells que anomenem "històrics". En recordo uns quants.

Quan era molt petita, vaig anar amb el meu pare a un bar del barri de Verdum - ara Nou Barris- on tenien "un televisor". El meu pare em va dir que aquell aparell aviat començaria a estar per totes les cases de la mateixa manera que ara teníem la ràdio i el toca-discos.


Quan era joveneta, quan encara hi havia televisor a l'apartament que teníem a Blanes (jo vivia a Barcelona però estiuejava a Blanes) la matinada del 21 de juliol de 1969, amb un grup d'amics d'estiu (tots érem guiris, com si diguéssim, perquè érem dues noies de Barcelona i quatre germans francesos) vam anar-ho a veure, tots emocionats, al hall d'un hotel que és una sucursal de La Caixa des de fa més de trenta anys.

He viscut els temps de la "Marcha Verde", quan el pare dels meus fills m'explicava que havien de dormir amb les botes posades "per si de cas". Ell feia la mili a Ceuta.


He viscut la mort de Franco - una nit memorable - i encara guardo a la retina la cara d'Arias Navarro i a les meves orelles encara puc sentir aquella veu dient "Españoles. Franco ha muerto" i la cara il·luminada de tantíssima gent, la meva també, que consti en acta - després d'aquestes paraules i a la ràdio i als fils musicals i a la tele (llavors ja en teníem, ep!) el Requiem de Mozart vinga a sonar.


He viscut, emocionada, l'arribada del President Tarradellas amb el seu "Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí".


Amb por, vaig viure el cop d'estat del 23 F de 1981 i en una tele ja en colors, hi vaig veure l'ocupació del Congrés i tot el que hi va tenir lloc. Temps després, fins i tot he cantat - amb La Trinca- aquest fet, amb la música de la Dansa del Sabre.


He viscut la caiguda del Mur de Berlín, la unificació d'Alemanya, l'entrada a la Unió Europea, l'arribada de l'euro... em deixo molts i molts fets històrics per no cansar.


Ara que ja no crec en res, ara que ja estic cansada de tanta lluita inútil, ara que al mirall em veig aquella cara de "tant se me'n fot", tot i que no és cert, perquè no passo de res, ara que l'escepticisme s'ha apoderat del meu pensament... acabo de viure un dels fets històrics en els que tots - jo també- tenim posada la nostra esperança. La que ens queda.


Yes, we can!


Barak Obama: que la força t'acompanyi perquè la necessitaràs!



13 comentaris:

Rita ha dit...

Montse, és evident que som de la mateixa quinta! ;-)

Tinc els mateixos records que tu, viscuts intensament com tu i pel que fa a ahir, també coincideixo plenament amb tu.
Petons, maca!

F.Puigcarbó ha dit...

falta que li farà la força. Espero que hagin afusellat a la autora del llaç de la Aretha Franklin.

Sadurní Vergés ha dit...

A veure com va tot plegat. D'il·lusió per l'Obama no en falta, arreu del món, tot i que hi ha moltes coses que difícilment canviaran mai.

Salutacions,
S.

Striper ha dit...

Jo crec que una mica som de una generació de molt canvis i de molts avenços teconologits, t'enrecordesdels aparells de grabació antics, de les antiges radios.Jo tampoc oblidare mai l'anunci de el Arias Navarro mai s'me ha oblidat.

pere ha dit...

Compartim records, història, és clar. Deixa'm afegir-ne un que encara em ve a la memòria de tant en tant, encara que sigui molt rarament i de manera molt borrosa. No sé si era la matinada o ja el matí, jo devia tenir 11 o 12 anys i estava intern en un col·legi i evidentment no tenia cap interés en la política. Compartíem dormitori força nens. Encara no feia dos mesos que havíem començat el curs. Algú va donar la notícia, va començar a aparèixer alguna ràdio, els més grans estaven trasbalsats, els professors també, hi havia un desconcert estrany: havien assassinat JFK.

- assumpta - ha dit...

Déu n'hi do de la colla que ens movem per aquí. Em sembla que entre tots fariem una bona xifra !
Si es que n'hem viscut ja unes quantes i com tu bé dius Montse, quan semblava que ja res ens podia sorprendre ... Obama !
No sé com podrà anar tot, però de moment és com una bocanada d'aire fresc que ja li feia falta en aquest món que està mig ofegat!

Josep Lluís ha dit...

si si, les collites són les mateixes...

Jo també vaig viure ahir aquest esdeveniment. Crec que és un pas important que, no només afecta als nord amèricans.

Li caldrà temps, per endreçar una habitació com la que es troba...

el paseante ha dit...

I la mort del Carrero Blanco a la tele en blanc i negre. I la recopa del Barça a Basilea en color. I els atemptats de les Torres Bessones. Aisss, que tenim una llarga trajectòria davant de la tele. També vaig veure la proclamació de l'Obama. A veure si aquest home arregla alguna cosa. Yes weekend.

Anònim ha dit...

I jo que m'he quedat amb un fet històric personal i general (crec)... T'enrecordes quan et feia il.lusió anar al col.le i un dia, de cop i volta, sense adonar-te, allò deixà de ser una festa i es convertí en una obligació? Aquell "si.. està bé el col.le però..."?

D'USA en trec dues coses: l'esperit unitari que sembla torna a agafar el país i les ganes... Això és per a mi el gran què que ha aconseguit aquest home... Generar altre cop les ganes de l'infantesa... (millor vaig a dormir :P )... De la resta? No sé...

Petonets cuca en sucre

Joana ha dit...

Li fa falta de tot, però confiem...
Què vol dir quan eres joveneta???, si ets una "xiquilla"!
Petonets reina del Mar

Montse ha dit...

Rita, et feia d'una quinta més jove, hehehe, però la nostra quinta és molt maca, si te la mires amb "carinyo", eh que si?

jajaja, Francesc, jo quan vaig veure aquell llamp de llaç vaig pensar el mateix que tu! Que algú li digui a aquesta senyora que no es pot sortir així al carrer, que tenim una edat, senyora!

Sadurní, no "em" siguis pessimista, home. Jo crec que si, que algun dia alguna cosa canviarà. El que passa és que no sé si nosaltres ho veurem...

Striper, per aquell temps jo anava a fer un curs a l'Institut del Teatre (un curs d'expressió en general per a mestres) i un company, a la classe de plàstica, va fer uun titella amb la cara de l'Arias Navarro. Encara la veig! (quin riure...)

Pere, que no ets tan vell! que quan va passar això de JFK jo tenia sis anys... tu no en podies tenir "tants"!!! és veritat, no ho vaig dir, com no vaig anomenar tampoc la mort de Marylin...


Assumpta, tens raó: és com si algú hagués obert una finestra en una habitació amb l'aire enrarit... de moment, tothom ha pogut respirar una miqueta. Veurem si no es tornarà a enrarir...


Exacte, Josep Lluís, habitació amb l'aire enrarit i desendreçada com la d'un adolescent de la primera volada. Caldrà paciència i molta fe. Veurem.


paseante, això de Basilea ho recordo molt bé perquè tenia un alumne que el seu pare era guapíssssssim - que totes les mestres volíem anar a obrir la porta quan venia i ens ho rifàvem, hehehe - i se'n va anar a Basilea i quan va tornar ens va explicar tot el partit, però nosaltres ni el sentíem, només el miràvem, jajajaja!

Son, a mi també m'agradaria saber quin va ser el moment en què vaig començar a tenir "por" d'anar al cole. Crec que quan vaig haver de començar amb les arrels quadrades. I és que les mates i jo som incompatibles, deumeu! malgrat tot, les escoles i el món de l'educació en general sempre és al meu cap. Crec que vaig néixer mestra, jo! ;) tot bé, cuca en sucre?

Ui, Joana, que guai! Gràcies per això de xiquilla. Mira, per animar-me, me'n vaig a veure si faig una sessió de spinning amb els xiquillus del gym! Petó, reina del Maresme.

Té la mà Maria - Reus ha dit...

un servidor també va dormir amb les botes posades quan la "marxa verda", i el casc i l'arma preparada (servia a l'infanteria de marina

salutacions

Júlia ha dit...

...i les coses que veurem, encara. La veritat és que sóc molt escèptica amb els canvis acomboiats amb tanta il·lusió, quan deixen de pintar bastos en un lloc cauen pedregades en un altre, ai.

Però bé, l'optimisme sempre convé, i mirant el d'abans, al xicot li passarà com a aquests mestres esforçats que tenen sort de comptar amb un curs que l'any anterior havia tingut un mestre gandul i impresentable.