30 de novembre, 2008

Ara torno... ja he tornat

El diumenge sembla fred. La Taca m'estira la màniga per indicar-me "recorda que tinc pipí, que tu et pots llevar a la nit a fer-ne, però a mi, a dins de la casa no me'l deixeu fer", per això, damunt del xandall em poso l'anorak per treure-la. Només trepitjar el carrer ja el fa, pobreta, tenia raó quan m'estirava la màniga! Entrem altra vegada. El Xat reclama el seu menjar i he d'aguantar la Taca perquè no se li tiri al damunt (del menjar, no del gat). Els poso els seus plats de pinso respectius i em faig un cafè amb llet mentre contemplo el meu mar pel finestral. El meu mar, qui ho diria, abans d'ahir es va emportar - altra vegada- gairebé la quarta part del passeig. Aquesta vegada es va endur mig restaurant, un que hi ha cap al final. Cada any igual! Deu ser que al mar no se l'ha de provocar tant. Acabarem tornant-li el que és seu?


Me'l miro. Avui està força pacífic, però el fred és intens. Les bèsties de casa acabem d'esmorzar i em dirigeixo directament al meu esport predilecte, abans d'anar a caminar: pal·ladejar una presa de xocolata (99% de cacau) mentre fullejo virtualment aquest gran llibre de blogs que tinc al meu davant, només pitjant un botó i fent anar el ratolí. Sublim! i després ens queixem... ens queixem, però tenim una colla d'artilugis que no teníem fa uuns quants anys, i que ni ens podíem imaginar que mai arribéssin a existir!


De moment us reenvio a un dels meus blogs de referència des de no fa massa temps. Sempre anem descobrint joies perdudes. Avui, en Sadurní Vergés ha penjat un video d'una coral que és un caramel. No el penjo directament perquè no li vull treure audiència a ell. Va, només és un clic i la música val la pena. Ja em direu què. Jo, de moment, surto a caminar, perquè la Taca em torna a estirar la màniga, aquest cop, dient-me noia, a veure si sortim, que és la meva hora de passejar! - ha vingut a estirar-me la màniga i ha deixat la corretja als meus peus. Després diem que els gossos no pensen en els detalls, tchts,tchts... tornaré per acabar el post.


Molt bé, ja fa més de tres hores que he tornat, però fins ara no m'hi he pogut posar, que hi havia molta cosa per fer. Al final, ahir no vam posar l'arbre de paper, que tothom va coincidir amb la idea que no cal ornamentar la casa tan aviat, que a veure si semblarem el caprabo o el corte inglés. Que val la pena esperar a Santa Llúcia, com "abans". El dia de Santa Llúcia s'acostumava a posar el pessebre i adornar la casa - al menys a casa meva- i ja no es treia fins al 2 de febrer, dia de la Candelera.


El que si que hem fet ha estat recuperar un tió que romania adormit des que els nens es van fer grans i ja no el feien cagar. Per què, arriba un dia , que aquestes coses deixen d'il·lusionar-los? En canvi, ara, tant els pares de la criatura com els oncles i tietes, s'han afanyat a dir "ens cal recuperar el tió"... i és que una criatura petita dóna vida al Nadal.


El nostre tió és un vell -molt, molt vell- tronc de cirerer, foradat pel mig, que va molt bé per a la seva missió. Està tan corcat que li haurem d'aplicar la mateixa teràpia que a les velles tauletes de nit - que, per cert, ja estan instal·lades i tot - o bé l'haurem de fer cagar a la terrassa perquè no se'ns inundi la casa de corcs!






Dues imatges del procés de restauració-recuperació de les tauletes de nit. Quan tingui pila a la càmera us ensenyaré com han quedat!

Doncs, una cosa similar haurem de fer amb el pobre tió... o anar a buscar-ne un altre!

15 comentaris:

Striper ha dit...

Ara m'has fet recordar que jo algun lloc tinc un bon xocolata em vaig a donar-li caixalada. Bon Diumengue.

Rita ha dit...

Vaig a esmorzar... Tornaré! :-)

Anònim ha dit...

Jo la xocolata la vaig prendre ahir... amb un croissant més gros que jo!
Tot de règim... je je je.
Bon dia, Arare.

Jesús M. Tibau ha dit...

el mar és tossut i sempre reclama els seus dominis. Amb el riu passa una cosa similar.

Montse ha dit...

Striper, que bona és la xocolata! hmmmmmmm

Montse ha dit...

Rita, t'espero per a l'aperitiu :D

Montse ha dit...

Uau, Glòria, pensa que ens hem de preparar gastronòmicament per als torrons!!!

Montse ha dit...

Jesús, a Blanes ja és el quart any consecutiu (o el cinquè) que el mar ens reclama allò que li vam prendre. I és que no n'aprenem! Bon diumenge!

Deric ha dit...

la relació de Blanes amb el mar és el que no hi ha! quan es decidiran a fer alguna cosa ben feta?

Joana ha dit...

A l'Escala cada any passa el mateix...
Jo cada dia una presa de xocolata negra negra i el cafetó que no falti. I passejar amb aquest fred m'agrada més que quan fa calor. Jo ja tinc el pis amb les garlandes de Nadal, el proper dissabte he de treballar i ja estarà fet! ;)

el paseante ha dit...

M'agrada aquesta Montse-Arare amb l'anorak i a treure la gosseta. I quina enveja veure el mar des de la finestra. El tema Nadal-tió-etc, ja no el toco més.

el paseante ha dit...

Al menys, fins el 25 de desembre.

Montse ha dit...

Paseante, podries treure el de les tauletes de nit... no són cap símbol nadalenc i les tinc plenes de llibres i potingos varis i variats... ja en faré una foto, que encara no tinc la bateria carregada. Com va anar el cap de setmana? un petonet!!!! per cert, véns a treure la Taca? va, que t'espero...

Montse ha dit...

Ja ho pots ben dir, Deric, ja! No n'aprendrem mai, cada any caiem en el mateix parany. I mira que ara no podem dir que no ho sapiguem... apart de tot, no va pas ser un gran temporal, aquesta vegada... només una mica de tramuntanada! aix, en fi, això és el que hi ha! bona setmana, maco!

Montse ha dit...

Joana, a mi també m'agada més el fred que la calor, amb el fred t'abrigues i ja està, però amb la calor arriba un moment que com no et posis la pell del revés ja no queda res per treure :)

Bona setmana, reina mora.