Ara torno... ja he tornat

El diumenge sembla fred. La Taca m'estira la màniga per indicar-me "recorda que tinc pipí, que tu et pots llevar a la nit a fer-ne, però a mi, a dins de la casa no me'l deixeu fer", per això, damunt del xandall em poso l'anorak per treure-la. Només trepitjar el carrer ja el fa, pobreta, tenia raó quan m'estirava la màniga! Entrem altra vegada. El Xat reclama el seu menjar i he d'aguantar la Taca perquè no se li tiri al damunt (del menjar, no del gat). Els poso els seus plats de pinso respectius i em faig un cafè amb llet mentre contemplo el meu mar pel finestral. El meu mar, qui ho diria, abans d'ahir es va emportar - altra vegada- gairebé la quarta part del passeig. Aquesta vegada es va endur mig restaurant, un que hi ha cap al final. Cada any igual! Deu ser que al mar no se l'ha de provocar tant. Acabarem tornant-li el que és seu?

Me'l miro. Avui està força pacífic, però el fred és intens. Les bèsties de casa acabem d'esmorzar i em dirigeixo directament al meu esport predilecte, abans d'anar a caminar: pal·ladejar una presa de xocolata (99% de cacau) mentre fullejo virtualment aquest gran llibre de blogs que tinc al meu davant, només pitjant un botó i fent anar el ratolí. Sublim! i després ens queixem... ens queixem, però tenim una colla d'artilugis que no teníem fa uuns quants anys, i que ni ens podíem imaginar que mai arribéssin a existir!

De moment us reenvio a un dels meus blogs de referència des de no fa massa temps. Sempre anem descobrint joies perdudes. Avui, en Sadurní Vergés ha penjat un video d'una coral que és un caramel. No el penjo directament perquè no li vull treure audiència a ell. Va, només és un clic i la música val la pena. Ja em direu què. Jo, de moment, surto a caminar, perquè la Taca em torna a estirar la màniga, aquest cop, dient-me noia, a veure si sortim, que és la meva hora de passejar! - ha vingut a estirar-me la màniga i ha deixat la corretja als meus peus. Després diem que els gossos no pensen en els detalls, tchts,tchts... tornaré per acabar el post.

Molt bé, ja fa més de tres hores que he tornat, però fins ara no m'hi he pogut posar, que hi havia molta cosa per fer. Al final, ahir no vam posar l'arbre de paper, que tothom va coincidir amb la idea que no cal ornamentar la casa tan aviat, que a veure si semblarem el caprabo o el corte inglés. Que val la pena esperar a Santa Llúcia, com "abans". El dia de Santa Llúcia s'acostumava a posar el pessebre i adornar la casa - al menys a casa meva- i ja no es treia fins al 2 de febrer, dia de la Candelera.

El que si que hem fet ha estat recuperar un tió que romania adormit des que els nens es van fer grans i ja no el feien cagar. Per què, arriba un dia , que aquestes coses deixen d'il·lusionar-los? En canvi, ara, tant els pares de la criatura com els oncles i tietes, s'han afanyat a dir "ens cal recuperar el tió"... i és que una criatura petita dóna vida al Nadal.

El nostre tió és un vell -molt, molt vell- tronc de cirerer, foradat pel mig, que va molt bé per a la seva missió. Està tan corcat que li haurem d'aplicar la mateixa teràpia que a les velles tauletes de nit - que, per cert, ja estan instal·lades i tot - o bé l'haurem de fer cagar a la terrassa perquè no se'ns inundi la casa de corcs!

Dues imatges del procés de restauració-recuperació de les tauletes de nit. Quan tingui pila a la càmera us ensenyaré com han quedat!

Doncs, una cosa similar haurem de fer amb el pobre tió... o anar a buscar-ne un altre!