Turistes o imbècils?

Ahir vaig ser a Barcelona amb l'Àngels. Feia mesos que no ens veiem i ens va venir bé anar a passejar per la Rambla, un espai-espectacle en ella mateixa i sempre, a totes les hores del dia. D'acord. La Rambla "ja" no és nostra, és una mena de patrimoni de la humanitat, ho poso en minúscules perquè tampoc no hauríem d'exagerar.
Jo sempre he pensat que els turistes - jo sóc turista quan sóc a qualsevol altre lloc que no sigui Catalunya, i més concretament, en el meu cas, que no sigui a Barcelona - on vaig viure 34 anys - o a Blanes, on visc ara. Sempre he pensat que els turistes són/som una mica una nosa per a qui els/ens rep, però per altra banda, ajuden/ajudem a enlairar, en una mesura prudent, l'economia del lloc visitat.
Per tant, cal tractar al turista, si més no, com una persona humana i no pas com un imbècil. No?

Bé, doncs ahir, amb l'Àngels vam decidir fer el turista a la nostra pròpia terra i -ingènuament- ens vam asseure en una terrassa de la Rambla. Per error - les taules estan tan juntes que ens vam confondre- enlloc de seure al Cafè de l'Òpera vam seure a Capuccino, just al costat. Us asseguro que estàvem convençudes que erem al Cafè de l'Òpera, però mira, no! Gran error!!!!

Vam demanar dues infusions. Va venir el cambrer - un immigrant- i tant va ser posar-nos les infusions a la taula, com dir-nos "les tengo que cobrar enseguida". Vam pagar, bitllo-bitllo, exclamant-nos que els QUATRE EUROS AMB CINQUANTA fossin per "CADA UNA". Li vam dir que era molt car per una mica d'aigua i una bosseta del Mercadona, però ens va dir que era el que costava a la zona. Vam estar-hi d'acord. Cal pagar la zona, de la mateixa manera que a París pagues sis o set euros per un cafè o a la Piazza de San Marcos de Venèzia ja en deus pagar deu en aquell mític cafè on et prens un cafè relativament dolent - tenint en compte que ets a Itàlia- mentre et toquen el violí a l'orella.

Vam pagar, doncs, i el noi va marxar. Quan ens vam acostar les tasses a la boca, totes dues vam fer cara de pomes agres. L'aigua feia pudor. Allò, aquell brevatge, no es podia prendre. L'Àngels va anar a dintre a parlar amb algun responsable i dir-li que pel que havíem pagat, com a mínim podien fer servir aigua mineral per fer les infusions, però es va trobar amb el desagradable panorama que allà - com en les companyies telefòniques- NO HI HAVIA RESPONSABLES. Només hi havia quatre o cinc nois i noies immigrants, que, per quatre miserables euros al mes, estaven fent una feina que amb tota probablilitat no faria cap dels amos de la citada cafeteria. Els diria de mafiosos cap amunt, però potser em ficaria en problemes. Demanar el llibre de reclamacions hauria servit perquè fotéssin al carrer els pobres nois i noies que, repeteixo, no en tenen cap culpa. Com no tenen cap culpa els que ens responen al telèfon quan ens queixem de les trastades que ens fan... i com sempre, vam acabar dient allò de CORNUT I PAGA EL BEURE.

Ep, SENYORS DEL CAPUCCINO!

Som turistes, però no som imbècils! Fiquin-s'ho al cap!
Per part meva no penso tornar a posar els peus en una cafeteria d'aquesta cadena. Potser no servirà de res, però al menys jo em quedaré tranquil·la.