06 de novembre, 2008

Turistes o imbècils?

Ahir vaig ser a Barcelona amb l'Àngels. Feia mesos que no ens veiem i ens va venir bé anar a passejar per la Rambla, un espai-espectacle en ella mateixa i sempre, a totes les hores del dia. D'acord. La Rambla "ja" no és nostra, és una mena de patrimoni de la humanitat, ho poso en minúscules perquè tampoc no hauríem d'exagerar.
Jo sempre he pensat que els turistes - jo sóc turista quan sóc a qualsevol altre lloc que no sigui Catalunya, i més concretament, en el meu cas, que no sigui a Barcelona - on vaig viure 34 anys - o a Blanes, on visc ara. Sempre he pensat que els turistes són/som una mica una nosa per a qui els/ens rep, però per altra banda, ajuden/ajudem a enlairar, en una mesura prudent, l'economia del lloc visitat.
Per tant, cal tractar al turista, si més no, com una persona humana i no pas com un imbècil. No?

Bé, doncs ahir, amb l'Àngels vam decidir fer el turista a la nostra pròpia terra i -ingènuament- ens vam asseure en una terrassa de la Rambla. Per error - les taules estan tan juntes que ens vam confondre- enlloc de seure al Cafè de l'Òpera vam seure a Capuccino, just al costat. Us asseguro que estàvem convençudes que erem al Cafè de l'Òpera, però mira, no! Gran error!!!!

Vam demanar dues infusions. Va venir el cambrer - un immigrant- i tant va ser posar-nos les infusions a la taula, com dir-nos "les tengo que cobrar enseguida". Vam pagar, bitllo-bitllo, exclamant-nos que els QUATRE EUROS AMB CINQUANTA fossin per "CADA UNA". Li vam dir que era molt car per una mica d'aigua i una bosseta del Mercadona, però ens va dir que era el que costava a la zona. Vam estar-hi d'acord. Cal pagar la zona, de la mateixa manera que a París pagues sis o set euros per un cafè o a la Piazza de San Marcos de Venèzia ja en deus pagar deu en aquell mític cafè on et prens un cafè relativament dolent - tenint en compte que ets a Itàlia- mentre et toquen el violí a l'orella.
Vam pagar, doncs, i el noi va marxar. Quan ens vam acostar les tasses a la boca, totes dues vam fer cara de pomes agres. L'aigua feia pudor. Allò, aquell brevatge, no es podia prendre. L'Àngels va anar a dintre a parlar amb algun responsable i dir-li que pel que havíem pagat, com a mínim podien fer servir aigua mineral per fer les infusions, però es va trobar amb el desagradable panorama que allà - com en les companyies telefòniques- NO HI HAVIA RESPONSABLES. Només hi havia quatre o cinc nois i noies immigrants, que, per quatre miserables euros al mes, estaven fent una feina que amb tota probablilitat no faria cap dels amos de la citada cafeteria. Els diria de mafiosos cap amunt, però potser em ficaria en problemes. Demanar el llibre de reclamacions hauria servit perquè fotéssin al carrer els pobres nois i noies que, repeteixo, no en tenen cap culpa. Com no tenen cap culpa els que ens responen al telèfon quan ens queixem de les trastades que ens fan... i com sempre, vam acabar dient allò de CORNUT I PAGA EL BEURE.

Ep, SENYORS DEL CAPUCCINO!
Som turistes, però no som imbècils! Fiquin-s'ho al cap!
Per part meva no penso tornar a posar els peus en una cafeteria d'aquesta cadena. Potser no servirà de res, però al menys jo em quedaré tranquil·la.


25 comentaris:

Anònim ha dit...

I no ens vam veure? No vaig deixar de patejar-me Rambles amunt Rambles avall per fer un treball de foto!

L'últim cop que vaig anar a un bar (i mira que era el més cutre qte vam buscar). Em van posar una ensaimada amb cabell d'angel, que no havia demanat. La volia normal i al tastar-la i notar-ho em vaig anar a queixar. El noi es va quedar mirant la ensaimada per buscar la manera de dissimular la mossegada i tornar-la a posar al mostrador. I va fer això, va arrancar el tros i a la venta! (Imagina't la cara que feia jo...)
Li vaig preguntar que si totes eren amb cabell d'àngel i el pobre noi no entenia ni molt menys res del que li estava preguntant. Al final li vaig dir que em posés un crossant, que és el que menjava en G. i ell no hi tenia queixa.
Al moment de pagar se'ns va caure el món a terra. 8.5€ dos cafés i dos crossants, que no arribaven ni a ser bons? Indingnant. I el que tu dius..sabíem que queixant-nos no arreclaríem res, que el noi anava més perdut que nosaltres. Així que vam deixar els calers i vam sortir d'allà amb una ràbia i una impotència...

No es pot viure a Barcelona, o si més no, has de saber on es pot anar i on no!


Un petonet!!

Eli ha dit...

BARCELONA ESTA ACABADA!!!!

Es vergonyòs haver de pagar aquests preus!!!!! I amés obtenir una qualitat nefasta...
Per això, ja no m'agrada ni passejar per la rambla...

aixxx... ves, que hi farem, si ho tenen montat així!!!!

Pia ha dit...

Si serveix de consol, us diré que això passa arreu del món.

A Buenos Aires, si et mous per llocs turístics, un café val 3 vagades més que a un bar qualsevol.
És una vergonya, però ho tenen clar i com a Barcelona, els cambrers són els empleats que no en tenen cap decisió.
Hi estic d'acord que és molt difícil ser turista en determinats llocs de ciutats molt "urbanes" i et fan sentir un idiota.

miquel ha dit...

Estic una mica enfadat amb tu, Arare -vull dir virtualment i momentàniament enfadat-, perquè ni ets turista ni ets imbècil, de manera que el que us va passar no hauria d'haver succeït. Dit això, la rambla cada cop més s'està convertint en un lloc de pas (deixo excepcions per un altre dia) per als qui no són turistes ni imbècils; també és veritat que actualment et pots trobar amb uns serveix desastrosos a qualsevol lloc. Ara és quan em tocaria entrar a parlar dels qui treballen per un preu miserable o no tant i de la professionalitat, però la meva opinió seria políticament incorrecta, així que m'abstindré.

Deric ha dit...

Pagar aquests preus és inmoral (bé, cobrar-los) però és el que deia el noi, es paga la zona i tenir una terrassa a la Rambla costa moooolts diners. De totes maneres hauries d'haver demanat el llibre de reclamacions i queixar-te perquè si no ho fem tornaran a timar a una altre persona, sigui turista o no i es quedaran tan amples.
Cal denunciar aquestes pràctiques!
Ara ja no pots fer la reclamació però una carta (el mateix post) al diari estaria bé.

Striper ha dit...

Jo realment penso que alguns d'aquest establiments pensen que la gent es tonta.

Josep Lluís ha dit...

Això ja no passa només a les Rambles Arare, aquest estiu vaig anar a un lloc, del nom del qual no vull acordar-me, i vaig demanar un café amb gel... als pocs minuts em van portar el meu "cafe amb get"...

El veí de dalt ha dit...

Doncs era per demanar les fulles de reclamacions...

el paseante ha dit...

Aisss, que vas fer la turista de veritat. Quan baixo a La Rambla sempre, sempre, sempre m'enduc la infusió de casa.

Júlia ha dit...

Ja fa temps que no em prenc res pel 'centre', és un abús!!!

I si només fos aixó... Botigues malmeses i reconvertides en poca-soltades, interiors històrics trinxats per posar-hi qui-sap-lo, esglésies on no pots entrar perquè, o s'ha de pagar o estan fent un concert per a guiris d'aquests que han proliferat (no sóc religiosa però de tant en tant entrava al Pi o a Sant Jaume, a seure una estona, així com a la Catedral, m'inspirava), la Plaça del Pi és un bunyol, la farmàcia d'en Pitarra reconvertida en gelateria sense portes, la casa de postals feta una m..., la de llums, del Custo, amb la musica a tota pastilla (vaig escriure a l'Ajuntament pel tema i no sé si per això, però ja no la posen tan alta), les Galeries Maldà, moribundes. Sort de la casa de ganivets i eines de tall, encara. I el carrer Petritxol, ai, que patirem. Aguanten dues granges i poca cosa més, per ara. La Parés, pel meu gust, ja no és el que era, tampoc. En fi, deuen ser els anys, suposo. (Els que tinc jo, ep).

Júlia ha dit...

Ep, SÍ que es pot viure a Barcelona, ei, que això no passa només aquí i que hi ha molts llocs baratets i de bon menjar i beure, encara, lluny del mundanal ruidu.

Montse ha dit...

Mar, no em diguis! doncs no, no ens vam veure, però és que a les rambles sempre hi ha massa gent... i és força fàcil trobars-se, però alhra és força difícil trobar-se!

Montse ha dit...

Eli, tan maca que estava Barcelona fa uns anys, quan encara no s'havia massificat tant!
I no en fa tants, d'anys, eh? no estic parlant de vint anys, sinó de quatre, cinc o sis, a tot estirar...

Montse ha dit...

Cert, Pia, bé, ho comprovaràs tu mateixa, que ara vens cap aquí, ja ho veuràs :)
em fa l'efecte que això ja no ho podràs llegir, deus ser a l'avió!

Montse ha dit...

Pere, em sap greu no parlar mai de tot allò que voldríem parlar (ens veiem tan poc!)... i avui precisament, jo tinc dinar familiar i no puc venir a celebrar la castanyada amb vosaltres, aix... (us trucaré, però no podrem pas encetar una tertúlia telefònica, no podem consentir que timofòniques i movistars es beneficiïn de nosaltres pel morro)

Una abraçada!

Montse ha dit...

Deric, quan veus quatre o cinc nois i noies que podrien ser els teus fills (o els teus germans) treballant en un país que no és el seu per quatre xavos, et fan més pena que altra cosa: vam pensar que, senzillament, una reclamació seria entesa com un mal servei per part dels treballadors. I no era això! Potser ho hauríem d'haver fet, un altre dia ens hi pensarem...

Montse ha dit...

Striper, crec que ens prenen per molt més tontos del que som. Però no solament en alguns establiments... sinño aquells que tenen el poder i les paelles pel mànec. Es pensen que combreguem amb rodes de molí... que trist!

Montse ha dit...

jsjajaja, Josep Lluís, i no vas llogar-hi cadires?
;)

molt bo, això del cafè amb get!!!! digne d'antologia del disbarat!

per on pares? ja has tornat?

Montse ha dit...

si, veí, però ja veus, de vegades t'agafa la vena sentimental i penses que no val la pena. Però si que la val, si!

Montse ha dit...

Em sembla que acabarem tots amb la carmanyola i el termos, hehehe... imatge del passat...

Petonet, Passejador.

Montse ha dit...

Júlia, ja fa temps que no entro a les esglésies on cal pagar. Abans ens quedava l'opció de deixar alguna cosa voluntàriament (i en més d'una ocasió hi havia deixat diners i no solament jo sinó molta gent)... ara no em dóna la gana d'entrar pagant. Suposo que encara que no es sigui religiós, el recolliment que abans es podia trobar en una església, no era fàcil trobar-lo en altres llocs. Tant que parlen... avui dia val més anar-se a recollir a un pub, davant d'una cervesa. Canviem els déus, amb el temps...

Montse ha dit...

Júlia, d'això no en dubto! n'hi ha, però cal saber on, hehehe... d'alguna cosa ha de servir haver-hi nascut!

Montse ha dit...

Gracias por tu información, Liberto, pero si que me siento utilizada para promocionar tu página. Si no quieres que pensemos eso, podrías, por lo menos, dar a entender que te has leído el post. Quedaría mejor...

De todos modos, bienvenido a este blog, donde casi no le cerramos las puertas a nadie. Un abrazo.

Pia ha dit...

Ei, Maca, encara no sóc a l'avió, i no ho seré fins dimarts que ve. Vaig arribar aquest matí d'un viatge, i en unes hores em pos a la carretera per fer-ne d'un altre de 1300 Km i desprès d'un de 12000 Km. Dimecres arribo a Madrid, és que sóc així. ;-)

Petons i fins aviat, Arare!

Unknown ha dit...

doncs imagina't com és viure per a les persones que hi vivim tot l'any a la vora de La Rambla, a part de que d'amics i veins cada dia ens en quedem menys, si no els fan fora d'una manera ho fan d'altre, que fer fora no vol dir només donar-te una patada també ho és el fet de cobrar-te 4'50€ per cap