Reflexions d'aquelles que no serveixen per a res

M'adono que us visito menys des que vaig canviar el disseny del blog, desplaçant els blogs amics cap avall, a la dreta del meu. Pel disseny que té no hi havia cap més manera de fer-ho, ja que volia posar la llista de llibres, que pensava anar actualitzant - cosa que no he fet -

M'adono que sóc tan gandula com qualsevol altre mortal, jo que em pensava que bla bla bla... i no. Sóc exactament igual de gandula. Si no tinc els blogs a la vista, em costa desplaçar el ratolí cap avall per buscar les adreces. Si, ja ho sé, que és increïble, però és.

I m'he adonat, també, que com menys us llegeixo menys us llegeixo. Oi que m'enteneu? És com quan deixes d'anar a una classe o al gimnàs. Ho deixes un dia i et dius "ja no vindrà d'aquí" i ho deixes un altre dia, i un altre i un altre, fins que un bon dia dius "però quant temps fa que no hi vaig?"

He decidit fer reformes. Així que potser trauré la llista de llibres - al cap i a la fi, cadascú llegeix el que li abelleix en cada moment - i us tornaré a tenir "de costat". Em resultarà molt més fàcil anar a veure-us sovint.

Una altra observació que he fet (aquesta ja me l'esperava, era òbvia) és que la gent que no llegeix en català ja no entra al meu blog. Potser si que és normal, ho entenc, però vaig posar un traductor! I és que haver de traduir tot el que escrius cada vegada m'estava resultant una mica feixuc. No tinc tant de temps, caram! Però si jo sóc gandula, segurament és perquè aquesta és una "qualitat" humana. I com a tal, no la tinc només jo. La gent no té ganes de traduir una pàgina amb el traductor. Prefereix la feina feta. Mira que còmoces que som, ostres!

Bé, no passa res. Tot evoluciona, de vegades cap a un cantó, de vegades cap a un altre. I aquest blog, doncs també. L'Arare de tants anys ha donat pas a la Montse que sempre hi ha hagut amagada dins l'Arare. La Montse ha madurat (ep, encara no ha caigut de l'arbre) i les coses són lleugerament diferents. O no tan lleugerament. Les coses van canviant a poc a poc i no ens en adonem fins al dia que reflexionem i diem "però... que diferent que sóc de quan vaig començar a escriure un blog a l'espai del msn!"

I així és, no sé si per sort o per desgràcia. Han passat anys, hem evolucionat. Si n'han passat set o més, ja no tenim ni una sola cèl·lula de les que teníem quan vam començar, són totes renovades, com els cabells - ara platino natural, ves quines coses - segurament algun dels blogaires masculins ja té més d'un pèl blanc a la barba...

Malgrat tot, el que sempre queda és l'estructura interior. Aquesta, més fràgil o més forta, sempre hi és. I aquí estem, ves... anar fent!

*La Montse mira al sostre del blog i diu, emulant Serrat "caldria una capa de pintura"...