Economia, Nadal, família, poti-poti i embolica que fa fort!

imatge de Google

Avui sentia algú que parlava per la ràdio. Teoria, teoria, pura teoria , he pensat. Perquè l'home, amb bona voluntat, deia que ara podríem aprofitar per començar a comprar els regals de Nadal o Reis, intentant fer-ho amb il·lusió, perquè d'aquesta manera, lluny de convertir les festes en un objecte mercantilitzat més, aconseguiríem fer els regals una mica més personalitzats. Té raó, però només en una cosa: en què quan fem un regal, aquest hauria, efectivament de ser personalitzat. Que no té més valor un viatge a Tahilàndia que un llibre (no em refereixo a valor econòmic, sinó emocional) o que un pastís o unes galetes casolanes, cuinats amb tot l'amor del món. Aquí barrejo els conceptes de què parlava el de la ràdio. Vull dir que això del llibre o les galetes casolanes és meu i ell parlava d'un viatge a Cancun i no pas a Tahilàndia. Jo ho canviava per allò de no plagiar (tant)...

Bé, deia que en la part emocional, crec que té molta raó, però en la part comercial, no sé què dir-vos!

A mi m'agraden molt, les festes de Nadal (que no els Nadals, com diu molta gent). M'agraden perquè sóc una figa-flor i perquè des de petita en tinc un gran record. Però precisament quan jo era petita, la il·lusió no estava basada només en els regals - entre altres coses perquè només hi havia Reis, però del Pare Noel, de l'avet i tot això, només se'n sabia alguna cosa a través de les pel·lícules americanes - la il·lusió venia per altres coses. Aquí, en lloc de l'arbre, hi havia el tió (que no el Cagatió) que fèiem cagar a bastonades i que sempre cagava les neules i els torrons que ens havíem de menjar durant els àpats. També cagava llaminadures per a la canalla (cigarrets de xocolata, que fumàvem amb goluderia, amb les consegüents cagarrines de l'endemà, perquè aquella xocolata era horrorosa, paraigües de la mateixa xocolata, embolicats amb paper de plata de coloraines, ampolles de xampany, confits, caramels i altres potingos). A Blanes es veu que la darrera cagada era de mandarines. Quan sortien les mandarines, allò s'havia acabat.

Tot i ser una festa religiosa, les famílies no creients tenien la mateixa il·lusió que les creients. L'important era trobar-se amb els que només podíem veure "per Nadal" o en els esdeveniments familiars, ja fossin tràgics com una mort, ja fossin motius d'alegria, com casaments o batejos. La qüestió és que trobar-se amb la resta de la família no era tan fàcil com ara.

Jo, per exemple, que tinc família a Badalona, es pot dir que els veia ben poc. A casa no teníem cotxe i per anar a Badalona calia agafar un autobús fins a Santa Coloma, creuar el riu Besòs per un pont fet de taulons i agafar un altre autobús (de dos pisos, com els anglesos) fins a Badalona. Tota una aventura. El que més m'agradava era creuar el riu. Ells, evidentment, havíen de fer el mateix per venir a casa. I això només es feia un parell de vegades a l'estiu, i per Nadal.

Però no era d'això, del que parlava, sinó del fet de celebrar les festes de Nadal amb la família "llunyana". Evidentment, hi havia familiars molt més llunyans, però jo parlo del que sentia quan era molt petita i ara m'ha vingut al cap això de l'excursió fins a Badalona, ves...

Com sempre em passa, me n'he anat de tema totalment: em refereixo a que allò que deia el de la ràdio (pobre, potser que miri com es deia... parlava al programa d'en Basté) doncs això: que potser seria bo aprofitar que encara falten dies per - en el cas que volguem fer regals - anar pensant en les persones que estimem i tractar d'esbrinar què és allò que els pot fer més il·lusió, sense mirar tant el paràmetre econòmic.

No em serveix que em regalin la millor colònia del mercat, si saben que no me la posaré mai. No sé si m'explico... però segur que m'enteneu.

Ja callo, ja callo...

____________________

Aclariment - ep! les colònies m'agraden molt, ehhhhhh? només era una forma de parlar.