21 de novembre, 2008

El ball del blogaire

imatge de google


Era en un sobreàtic de Barcelona. Jo complia anys. Intentava vestir-me per a l'ocasió, ja que havíem organitzat una festa gran, no sé si una gran festa. He vist les meves cosines amb les seves filles i totes eren molt petites. És estrany, que no hagin crescut més, he pensat. Anaven agafades de la mà de les seves mares. Darrere d'elles hi havia un blogaire - no diré qui- que també estava convidat a la festa.


El vestit m'anava gran, molt gran i m'he despullat per anar a buscar-ne un altre a l'armari que em vingués bé. He buscat alguna cosa per cobrir-me, ja que havia de creuar tota una gran sala - allà on s'havia de celebrar la festa- que s'anava omplint a poc a poc. Hi havia molta gent, gent que jo no havia vist mai. Jo he buscat a les meves cosines però ja no hi eren. Només hi havia el blogaire i no em podia donar la tovallola perquè estava molt lluny del bany. Per gestos, m'ha dit que havia de sortir tal qual - despullada- per anar a buscar un altre vestit a l'armari.


He sortit de puntetes i sense fer soroll, però m'he adonat que molta gent em mirava, encara que no deien res. No hi havia cap conegut. He creuat la sala sense dir res i gairebé amb els ulls tancats. Només els obria per no donar-me cops contra les cadires, perquè n'hi havia moltes, de cadires, escampades per tot arreu. Vinga cadires i més cadires, totes iguals, com en un teatre antic. Eren cadires tipus "Tonet". De fusta marró, com en els bars antics, com a casa meva quan jo era molt petita. Sempre que anava a arribar a l'altra punta per poder entrar a l'habitació a buscar un vestit, em trobava una cadira que havia de sortejar o bé un grup de persones que parlaven, em miraven, no em deien res, continuaven parlant entre elles, però em miraven. Jo em sentia incòmoda, molt incòmoda, però al final he arribat a l'habitació. M'he posat el primer que he trobat, uns pantalons i una samarreta. He respirat tranquil·la de poder anar vestida, però quan he sortit m'he trobat amb el marit de la meva perruquera (no, no és el títol de la pel·lícula) que m'ha dit que anés a veure-la, perquè estava malament. Li he dit que primer havia de celebrar el meu aniversari.


Ha començat a sonar la música. Valsos, tangos, no ballava ningú, la gent esperava que comencés jo. He anat a buscar algú conegut i només hi havia el blogaire. Les meves cosines no hi eren, el marit de la perruquera tampoc. Hem ballat un vals perquè ni ell ni jo sabíem ballar el tango. Llavors m'he trobat sola, tothom havia desaparegut, fins i tot el blogaire. He sentit plorar algú i he anat a esbrinar qui era.


Era el meu telèfon, que m'avisava que ja eren les 7 del matí. M'he despertat suada i anguniosa.


Buf,buf,buf!, m'ha vingut una esgarrifança de.. freud


Com ho interpretaríeu? Ho interpretaríeu? Els somnis s'han d'interpretar o s'han d'oblidar?





Aclariment_ la meva perruquera, en la realitat, està seguint un tractament de quimioteràpia per un càncer de mama.

21 comentaris:

barbollaire ha dit...

I la música era d'en Shostakovitx?
(ara no em facis dir per que he pensat en ell...)

El cervell fa links molt estranys...
I no em faràs dir totes es teories que m'han vingut al cap llegint-te...

Bàsicament per que em fa vergonya...

Però saps? T'agraeixo que hagis escrit aquest post.
He arribat de veure al pare i, malgrat tot, m'has fet somriure i escriure!!! Cosa què, darrerament, es força estranya en mi.

Et guardo un raconet ple de cuques de llum, sols per tu..

Una bosseta de petonets dolços, Mariana
:¬)*********

Montse ha dit...

M'alegra que t'hagio fet somriure, Corto Maltés.
No sé quin vals era, estava clar que no era un tango - només tocaven valsos i tangos, he arribat a sentir "La cumparsita" - i no els sabíem ballar, així que hem esperat un vals. El blogaire ballava bé :)

Shostakovitx va ser ballat el dia que em vaig casar, però jo no anava de blanc :)

Striper ha dit...

Somnis o no els mals moments s'han d'oblidar.

Té la mà Maria - Reus ha dit...

No voldria res més ara
que estimar-te
i sentir el teu cos, ben a prop.

No voldria res més ara
que el teu somriure
i ni un alè d'aire entre tu i jo.

No tenc res més ara
que aquesta cambra;
i només un poc meva,
la llum dels finestrons.
Ahir pel carrer vaig perdre
paraules i cançons
i estic aquest matí tan buida...

Un renou de mosques
fa somriure els vidres,
i el vent m'omple de fulles
un jardí transparent.
Ben lluny, això, de tu i de mi,
com si fos un núvol falaguer.

No voldria res més ara
que estimar-te
i sentir el teu cos, ben a prop.

No voldria res més ara
que el teu somriure
i el vent s'enduria dels meus llavis
la cançó.

El veí de dalt ha dit...

L'àtic no seria el meu?

el paseante ha dit...

Deunidó quin somni. L'he llegit amb els ulls ben oberts. Igual dic una bestiesa, però no podria ser que la gent que escrivim blogs ens despullem davant de molts desconeguts? Curiosament, l'únic conegut que es queda amb tu a la festa és també un blocàire.

Gatot ha dit...

quan vivies a barcelona no s'havien inventat els blogs, oi? :)
si ens tornem infants en somnis diuen que estem recuperant alguna cosa... vestir-te--> el que has de fer? cadires--> els entrebancs?
blogaire + perruquera --> sentiments/preocupacions vives?

jo diria que el vals, és el reflex d'un ball d'amistat, de ... petita felicitat compartida? potser el tango hauria estat massa agosarat!!!

(tinc la convicció que el blogaire en cap cas podria ser jo: ballo fatal i no sé ballar els valsos!!!!)
petons i llepades oníriques!

(ah... i els gats no en sabem res d'interpretació de somnis, eh?)

Montse ha dit...

Striper, porto una ratxa de somnis, que si us els expliqués tots... el d'avui també ha sigut d'antologia!

Bon cap de setmana, maco!

Montse ha dit...

Te la mà, quina cançó més tendra! moltes gràcies!

l'he estat buscant al youtube, per tornar-la a escoltar, ja que fa molt temps que no la sento, però no la trobo, i jo la tinc en vinil i al meu "toca-discos" no hi ha agulla, aix...

per cert, on dec poder trobar una agulla per al "pick up"? tu ho saps?

un petonet

Montse ha dit...

Veí, podria ser, podria ser! mira a veure si està tot ple de cadires...
bon cap de setmana!!!

Montse ha dit...

Paseante, jo sempre dic que som una mica exhibixionistes, però en realitat estic convençuda que sempre ens guardem una part (més o menys gran) de nosaltres mateixos, de la qual no se n'assabenten ni els més íntims! (no et passa?)

Petó de cap de setmana!

Montse ha dit...

hehehe, Gatot, quan vivia a Barcelona no hi havia ni els pc's. El pare dels meus fills va estar fent un curs d'informàtica i ara em miro els apunts i flipo!!! teníem un "ordinador" que havies de connectar a la tele i a un "magnetofon" (et sona?) (un cassette, per ser més exactes)... jo al màxim que havia arribat era a jugar al comecocos!

S veure, la teva anàlisi: cadires--> obstacles (probablement)

vestir-me--> el que se'm demana socialment? el que s'ha de fer? "lo que está mandao"? (n'estic més que segura)

Quant al vals... potser tens raó, reservo el tango per a la intimitat, però puc ballar un vals amb el blogaire, perquè hi ha una complaença i un desig d'apropament molt menys agosarat :)

Ah! no sé si saps que en somnis tot és factible! (jo mateixa, en somnis, condueixo un camió sense cap mena de problema. I dels grossos!!!)

petons i llepades a temps de vals!

Gatot ha dit...

jo també he somiat avui... potser més tard en faig un post: i no ballava, no!!! :D

si, si que em sona la informàtica de cassette!!! jajajajjaja

i en somnis tot possible? pot ser... jo diria que en somnis tenim consciència de ser uns inconscients rematats!!!
petons i llepades inconscients!

(ah per cert... baixant el carrer principal de Blanes cap al mar, al final, quan trobes aquell carrer comercial, just a la cantonada hi havia unes galeries i una botigo en venien coses d'electrònic... crec que allà hi trobaràs l'agulla; si no, a Girona hi ha un munt de llocs!)

Gatot ha dit...

vaja... havia de deixar el comentari número 13?¿?¿?¿ eh? eh? EH¿

Montse ha dit...

Gatot, no em diràs que ets supersticiós!!! No m'ho podria creure!

aix, me'n vaig, que tenim un dinar "de navegants". I com que no sóc supersticiosa, creuaré els dits perquè no es parli "només" de barcos!!!!!!!!!!!! :D

a veure si abans us penjo una musiqueta...

Deric ha dit...

els somnis amaguen molta realitat de vida, està bé interpretar-los però no cal obsessionar-se

Júlia ha dit...

Mmmm això del blogaire misteriós és molt suggerent, jo avui he somniat també coses estranyes, que no explicaré però que estan relacionades amb la informació que vaig llegir en un bloc excel·lent, ahir mateix, sobre curiositats barcelonines diverses i que en aquest cas tractaven sobre el tractament dels excrements i femta -ecs- en temps pretèrits. Tema molt interessant, per cert.

http://www.altresbarcelones.blogspot.com/

manel ha dit...

L'agulla la pots trobar a Barcelona, a Nivell 10, ténen plats també. I si no, online, aqui: http://www.brielco.net/b2c/index.php?page=pp_productos.php&tipo=1&md=1&codf=16

El somni, una chulada. Ens has resolt les fantasies sexuals dels propers tres mesos, a fer punyetes l'angelina Jolie i la Pfeiffer, que descansades quedaran, ja estaven fartes de mi!

Joana ha dit...

Depén de quins s'han de gaudir, però d'altres millor els deixem a l'oblit!

Glòria ha dit...

Sort que ha estat un somni!!!
Tinc apunts de psicologia on parla dels tòpics, un és aquest, quan a un o una professional els pregunten... què vol dir això que he somiat??
Faré un post!

el paseante ha dit...

Sí que em passa Arare. Hi ha coses que és millor guardar-les.