El ball del blogaire

imatge de google

Era en un sobreàtic de Barcelona. Jo complia anys. Intentava vestir-me per a l'ocasió, ja que havíem organitzat una festa gran, no sé si una gran festa. He vist les meves cosines amb les seves filles i totes eren molt petites. És estrany, que no hagin crescut més, he pensat. Anaven agafades de la mà de les seves mares. Darrere d'elles hi havia un blogaire - no diré qui- que també estava convidat a la festa.

El vestit m'anava gran, molt gran i m'he despullat per anar a buscar-ne un altre a l'armari que em vingués bé. He buscat alguna cosa per cobrir-me, ja que havia de creuar tota una gran sala - allà on s'havia de celebrar la festa- que s'anava omplint a poc a poc. Hi havia molta gent, gent que jo no havia vist mai. Jo he buscat a les meves cosines però ja no hi eren. Només hi havia el blogaire i no em podia donar la tovallola perquè estava molt lluny del bany. Per gestos, m'ha dit que havia de sortir tal qual - despullada- per anar a buscar un altre vestit a l'armari.

He sortit de puntetes i sense fer soroll, però m'he adonat que molta gent em mirava, encara que no deien res. No hi havia cap conegut. He creuat la sala sense dir res i gairebé amb els ulls tancats. Només els obria per no donar-me cops contra les cadires, perquè n'hi havia moltes, de cadires, escampades per tot arreu. Vinga cadires i més cadires, totes iguals, com en un teatre antic. Eren cadires tipus "Tonet". De fusta marró, com en els bars antics, com a casa meva quan jo era molt petita. Sempre que anava a arribar a l'altra punta per poder entrar a l'habitació a buscar un vestit, em trobava una cadira que havia de sortejar o bé un grup de persones que parlaven, em miraven, no em deien res, continuaven parlant entre elles, però em miraven. Jo em sentia incòmoda, molt incòmoda, però al final he arribat a l'habitació. M'he posat el primer que he trobat, uns pantalons i una samarreta. He respirat tranquil·la de poder anar vestida, però quan he sortit m'he trobat amb el marit de la meva perruquera (no, no és el títol de la pel·lícula) que m'ha dit que anés a veure-la, perquè estava malament. Li he dit que primer havia de celebrar el meu aniversari.

Ha començat a sonar la música. Valsos, tangos, no ballava ningú, la gent esperava que comencés jo. He anat a buscar algú conegut i només hi havia el blogaire. Les meves cosines no hi eren, el marit de la perruquera tampoc. Hem ballat un vals perquè ni ell ni jo sabíem ballar el tango. Llavors m'he trobat sola, tothom havia desaparegut, fins i tot el blogaire. He sentit plorar algú i he anat a esbrinar qui era.

Era el meu telèfon, que m'avisava que ja eren les 7 del matí. M'he despertat suada i anguniosa.

Buf,buf,buf!, m'ha vingut una esgarrifança de.. freud

Com ho interpretaríeu? Ho interpretaríeu? Els somnis s'han d'interpretar o s'han d'oblidar?

Aclariment_ la meva perruquera, en la realitat, està seguint un tractament de quimioteràpia per un càncer de mama.