BAR-CEL-ONA

Et despertes abans que soni el despertador: el soroll que fan els xooooooofs dels autobusos per sota el teu balcó diu que ja has dormit prou. S'hi sumen la remor d'un camió de neteja i la sirena d'una ambulància. Què hi farem? ets a prop del Clínic! Podria ser pitjor: podries ser a prop de l'aeroport!

Mentre ja t'estàs rentant la cara, sona el teu mòbil per despertar-te. Ja no cal - penses- mires el rellotge i li dónes presses a ta mare perquè teniu l'hora donada i quan entres al CAP ja se sap que saps a quina hora hi entraràs, no saps a quina hora en sortiràs, però la qüestió és que com a bon "cartillero" cal ser-hi deu minuts abans de l'hora que t'han donat. Com a mínim.

Sortiu al carrer i heu de tirar de bufanda (i perquè no us heu portat els guants) redimoni, quin fred que fa!...

Caminar per la ciutat no és un esport gaire còmode i menys per una persona gran. Ara matisarem: una persona gran pot ser una persona de més de seixanta anys, però també val a dir que hi ha persones molt més joves que pateixen alguna dolència o alguna discapacitat. Per ells, tampoc no és còmode.

Si s'ha de creuar un semàfor, per exemple, tu mires les cares dels cotxes (que no les dels conductors, perquè per definició no hi ha cap conductor que sigui un assassí, però els cotxes et miren amb aquella mala bava). Estan tots posats entremig de les motos (i no pas al revés) disposats de tal manera que a la que el llum sigui verd per ells i vermell per tu ja et pots afanyar a haver acabat de creuar perquè estan disposats a tot! Sortiran més o menys com si estiguéssin fent un rally. Halaaaaaaaaaaa! Nyyyyyyyyyyaaaaaaaaaaaaauuuuuuuuuuu!

Quan hi ha obres - i n'hi ha per tot arreu - has de procurar passar sense que et caiguin pedretes al cap. O el que seria pitjor: que et caigués un "paleta" al damunt. O un neteja-vidres d'aquells que van penjats com si estiguéssin pujant a l'Everest. No, no, no és una queixa, és una constatació de fets.

A tranques i barranques acabes la ginkama i arribes "a port". La mare respira profundament i tu penses "Salvada". Però llavors venen les curses cap als ascensors.

- Mare, només és un pis, va, dona, sigues valenta! - ella fa cara de no agradar-li gens la proposta, però, veient l'acumulació de gent davant els ascensors, acaba per acceptar i, ben agafadeta de la barana, puja a peu com una campiona.

Arribeu al davant de la porta de la consulta i hi ha una cua que fa feredat. Uns cartilleros pregunten als altres a quina hora tenen la visita, pensant que potser tindran la sort de ser ells els primers.

- ¿Tavía no ha shegao er dostó? - pregunta algú.

_ Si senyor, ja ha arribat - diu la infermera - el problema es que no ens funcionenels ordinadors.

- Merda.- penses.

- Tranquil·la, nena, no tenim res més a fer - diu la mare- i tu penses i allò d'anar a veure botiguetes, com queda, si ens hem de passar el matí aquí?

Intentes tranquil·litzar-te. Obres el diari i el primer que veus és la cara del president Montilla. Unes planes més endins, veus la cara de Carod i et vénen basques.

O sigui, en un CAP al mig de l'Eixample ens podem permetre el luxe que els ordinadors fallin, havent de fer canviar l'hora a una pila de gent, però mentrestant, anirem fotent ambaixadors a la Conxinxina, que fa molta falta. Colla d'inútils! No vomites, però et falta poc. Llavors t'adones que no has esmorzat. Un cafè no és un esmorzar com Déu mana, ni ho ha estat mai. Per tant, penses - innocentment- que potser la cosa no està tan malament, que amb una mica de sort, els ordinadors s'arreglaran en breu. I que potser no tota la culpa seria d'en Carod... ben mirat... decideixes, per si de cas, deixar d'analitzar la situació. Encara et deprimiries més.

Efectivament - bé pels informàtics de capçalera - al cap de mitja horeta ja estan arreglats i la gent que no ha marxat es pot visitar.

El meu pare diria: I què cony feien, abans, quan no hi havia ordinadors? Que no tenen dues manetes, com tothom? - el pobre, pensava - com molta gent - que per fer una gràfica es tarda menys a fer-la a mà que havent de ficar les dades en un programa i bla bla bla...

Crec que el meu pare tindria raó, per això m'atreveixo a posar el seu pensament la meva veu, i ben alta:

- I què passava, quan no hi havia ordinadors? eh? eh? eh? - però la resposta no la té ni el vent...

No s'acaba aquí, ep! Ara ve allò del vocabulari. Algú sap què vol dir "crònic"?

Heus ací uns quants sinònims de la paraula "crònic" = Durador, durable, habitual, acostumat, etern, inveterat.

Per definició, un malalt crònic deu ser aquell que ho és sempre, oi que si? al menys això és el que ens pensem. Doncs no, senyors, no! Al nostre sistema sanitari, els crònics caduquen!!!!! No m'ho feu explicar, perquè és molt llarg.

Surts d'una punyetera vegada (sort que el personal és molt amable. Sort!!!!!!) i intentes anar a esmorzar. A tu et cau l'estómac per terra, però a la mare encara més.

Entreu en un bar, ple de gom a gom (és l'hora d'esmorzar, és clar) i decidiu que no teniu ganes de fer cua. Llàstima, allà fan uns entrepans que ja saps que són boníssims, però la gana mana.

Entreu en un altre bar, un d'aquests que es munten "en cadena" - semblant a aquell de l'altre dia, el de la infusió vomitiva - vull dir: taulell llarg on has d'anar a pagar i t'emportes el que vols en una micro-safata.

T'asseus a una micro-taula - que d'allò en diguin taula per a dues persones també té nassos - Et poses la bossa per barret, ja que no hi ha lloc per deixar-la. Et preocupes per buscar un lloc per l'abric de la mare, que arrossega per terra, però com que les cadires estan molt sol·licitades, acabeu totes dues amb els abrics i les bosses damunt dels genolls.

Passa un senyor amb un carretó carregat de productes que es veu que van al magatzem. Per entrar al magatzem, l'home ha de travessar tot el local, donant cops a tort i a dret i a tot quisqui. És que no hi ha més passadís que el de la mida d'un rajol. Les micro-taules estan tan juntes que cal fer equilibris per passar-hi entremig. Quan surt l'home dels productes n'entra un altre carregat de sacs de pa. Per poder passar entre les microdallonsis s'ha de col·locar els sacs de pa al cap, al més bonic estil egipci (jo he vist fer el mateix a El Caire, al mig d'una autopista, però això seria molt complicat d'explicar aquí)... llavors una de les dominicanes que hi ha darrere la barra decideix que ha de netejar la cafetera. A les 10 del matí! Amb "la botiga" plena!. És igual, ella que "l'enxufa" i comença un soroll d'aquells que et podríen rebentar els timpans, si no fos que t'ho agafes amb calma i comences a cridar com una boja i a fer senyals de mímica perquè la mare t'entengui i prou feina tens.

Se m'ha oblidat dir que encara que les taules i els entrepans siguin "mini", els preus produeixen vertigen.

Intentes trucar pel mòbil, però allà dintre no hi ha cobertura. Quan surts al carrer, el soroll és el triple que a dins amb la cafetera a tota pastilla, per tant, no sents res del que et diu l'altre i acabes dient "que tot va bé, que ja et trucaré"...

No cal que continuï, eh? Que bonica és Barcelona!!!

per sort, ja no VISC-A Barcelona!

però alguna cosa deu tenir, que encara és capaç d'enamorar-me!