25 de novembre, 2008

BAR-CEL-ONA



Et despertes abans que soni el despertador: el soroll que fan els xooooooofs dels autobusos per sota el teu balcó diu que ja has dormit prou. S'hi sumen la remor d'un camió de neteja i la sirena d'una ambulància. Què hi farem? ets a prop del Clínic! Podria ser pitjor: podries ser a prop de l'aeroport!

Mentre ja t'estàs rentant la cara, sona el teu mòbil per despertar-te. Ja no cal - penses- mires el rellotge i li dónes presses a ta mare perquè teniu l'hora donada i quan entres al CAP ja se sap que saps a quina hora hi entraràs, no saps a quina hora en sortiràs, però la qüestió és que com a bon "cartillero" cal ser-hi deu minuts abans de l'hora que t'han donat. Com a mínim.


Sortiu al carrer i heu de tirar de bufanda (i perquè no us heu portat els guants) redimoni, quin fred que fa!...

Caminar per la ciutat no és un esport gaire còmode i menys per una persona gran. Ara matisarem: una persona gran pot ser una persona de més de seixanta anys, però també val a dir que hi ha persones molt més joves que pateixen alguna dolència o alguna discapacitat. Per ells, tampoc no és còmode.

Si s'ha de creuar un semàfor, per exemple, tu mires les cares dels cotxes (que no les dels conductors, perquè per definició no hi ha cap conductor que sigui un assassí, però els cotxes et miren amb aquella mala bava). Estan tots posats entremig de les motos (i no pas al revés) disposats de tal manera que a la que el llum sigui verd per ells i vermell per tu ja et pots afanyar a haver acabat de creuar perquè estan disposats a tot! Sortiran més o menys com si estiguéssin fent un rally. Halaaaaaaaaaaa! Nyyyyyyyyyyaaaaaaaaaaaaauuuuuuuuuuu!

Quan hi ha obres - i n'hi ha per tot arreu - has de procurar passar sense que et caiguin pedretes al cap. O el que seria pitjor: que et caigués un "paleta" al damunt. O un neteja-vidres d'aquells que van penjats com si estiguéssin pujant a l'Everest. No, no, no és una queixa, és una constatació de fets.

A tranques i barranques acabes la ginkama i arribes "a port". La mare respira profundament i tu penses "Salvada". Però llavors venen les curses cap als ascensors.

- Mare, només és un pis, va, dona, sigues valenta! - ella fa cara de no agradar-li gens la proposta, però, veient l'acumulació de gent davant els ascensors, acaba per acceptar i, ben agafadeta de la barana, puja a peu com una campiona.

Arribeu al davant de la porta de la consulta i hi ha una cua que fa feredat. Uns cartilleros pregunten als altres a quina hora tenen la visita, pensant que potser tindran la sort de ser ells els primers.

- ¿Tavía no ha shegao er dostó? - pregunta algú.

_ Si senyor, ja ha arribat - diu la infermera - el problema es que no ens funcionenels ordinadors.

- Merda.- penses.

- Tranquil·la, nena, no tenim res més a fer - diu la mare- i tu penses i allò d'anar a veure botiguetes, com queda, si ens hem de passar el matí aquí?

Intentes tranquil·litzar-te. Obres el diari i el primer que veus és la cara del president Montilla. Unes planes més endins, veus la cara de Carod i et vénen basques.

O sigui, en un CAP al mig de l'Eixample ens podem permetre el luxe que els ordinadors fallin, havent de fer canviar l'hora a una pila de gent, però mentrestant, anirem fotent ambaixadors a la Conxinxina, que fa molta falta. Colla d'inútils! No vomites, però et falta poc. Llavors t'adones que no has esmorzat. Un cafè no és un esmorzar com Déu mana, ni ho ha estat mai. Per tant, penses - innocentment- que potser la cosa no està tan malament, que amb una mica de sort, els ordinadors s'arreglaran en breu. I que potser no tota la culpa seria d'en Carod... ben mirat... decideixes, per si de cas, deixar d'analitzar la situació. Encara et deprimiries més.

Efectivament - bé pels informàtics de capçalera - al cap de mitja horeta ja estan arreglats i la gent que no ha marxat es pot visitar.

El meu pare diria: I què cony feien, abans, quan no hi havia ordinadors? Que no tenen dues manetes, com tothom? - el pobre, pensava - com molta gent - que per fer una gràfica es tarda menys a fer-la a mà que havent de ficar les dades en un programa i bla bla bla...

Crec que el meu pare tindria raó, per això m'atreveixo a posar el seu pensament la meva veu, i ben alta:

- I què passava, quan no hi havia ordinadors? eh? eh? eh? - però la resposta no la té ni el vent...

No s'acaba aquí, ep! Ara ve allò del vocabulari. Algú sap què vol dir "crònic"?

Heus ací uns quants sinònims de la paraula "crònic" = Durador, durable, habitual, acostumat, etern, inveterat.

Per definició, un malalt crònic deu ser aquell que ho és sempre, oi que si? al menys això és el que ens pensem. Doncs no, senyors, no! Al nostre sistema sanitari, els crònics caduquen!!!!! No m'ho feu explicar, perquè és molt llarg.

Surts d'una punyetera vegada (sort que el personal és molt amable. Sort!!!!!!) i intentes anar a esmorzar. A tu et cau l'estómac per terra, però a la mare encara més.

Entreu en un bar, ple de gom a gom (és l'hora d'esmorzar, és clar) i decidiu que no teniu ganes de fer cua. Llàstima, allà fan uns entrepans que ja saps que són boníssims, però la gana mana.

Entreu en un altre bar, un d'aquests que es munten "en cadena" - semblant a aquell de l'altre dia, el de la infusió vomitiva - vull dir: taulell llarg on has d'anar a pagar i t'emportes el que vols en una micro-safata.

T'asseus a una micro-taula - que d'allò en diguin taula per a dues persones també té nassos - Et poses la bossa per barret, ja que no hi ha lloc per deixar-la. Et preocupes per buscar un lloc per l'abric de la mare, que arrossega per terra, però com que les cadires estan molt sol·licitades, acabeu totes dues amb els abrics i les bosses damunt dels genolls.

Passa un senyor amb un carretó carregat de productes que es veu que van al magatzem. Per entrar al magatzem, l'home ha de travessar tot el local, donant cops a tort i a dret i a tot quisqui. És que no hi ha més passadís que el de la mida d'un rajol. Les micro-taules estan tan juntes que cal fer equilibris per passar-hi entremig. Quan surt l'home dels productes n'entra un altre carregat de sacs de pa. Per poder passar entre les microdallonsis s'ha de col·locar els sacs de pa al cap, al més bonic estil egipci (jo he vist fer el mateix a El Caire, al mig d'una autopista, però això seria molt complicat d'explicar aquí)... llavors una de les dominicanes que hi ha darrere la barra decideix que ha de netejar la cafetera. A les 10 del matí! Amb "la botiga" plena!. És igual, ella que "l'enxufa" i comença un soroll d'aquells que et podríen rebentar els timpans, si no fos que t'ho agafes amb calma i comences a cridar com una boja i a fer senyals de mímica perquè la mare t'entengui i prou feina tens.

Se m'ha oblidat dir que encara que les taules i els entrepans siguin "mini", els preus produeixen vertigen.

Intentes trucar pel mòbil, però allà dintre no hi ha cobertura. Quan surts al carrer, el soroll és el triple que a dins amb la cafetera a tota pastilla, per tant, no sents res del que et diu l'altre i acabes dient "que tot va bé, que ja et trucaré"...

No cal que continuï, eh? Que bonica és Barcelona!!!

per sort, ja no VISC-A Barcelona!

però alguna cosa deu tenir, que encara és capaç d'enamorar-me!

27 comentaris:

Striper ha dit...

Una exelent cronica tan real i verdadera com la vida mateixa.

Montse ha dit...

I tan real, company! :)

jaka ha dit...

Petonets i caaaalllmaaaa !!!

:D

Deric ha dit...

Jo, com ja no visc a Barcelona tampoc, trobo a faltar totes aquestes coses. Però des del punt de vista de qui viu a fora, és a dir, que de tant en tant m'agrada viure-les sabent que després marxaré a cas meva on estaré molt tranquil i no hauré de viure aquestes incomoditats.
Per cert Bar, Cel, Ona em porta tants records de joventut!!!! Hi van fer fins i tot una pel·lícula que es deia així. Ara m'has fet entrar ganes de recuperar-la.

Barbollaire ha dit...

... què és casa nostra?

Petonet dolcíssim i urbà, nina
:¬)*

Carme Rosanas ha dit...

Per sort jo tampoc visc a Barcelona, encara que hi vaig tot sovint.

el paseante ha dit...

Una crónica boníssima i cent per cent real. Em fot una enveja que escriguis així...

Mar ha dit...

Jo ho visc dia a dia. I és una bojeria, una bojeria! Encara hi ha gent que quan els saludes pel carrer o a l'edifici et miren amb cara extranya, de dalt a abaix, com si els anéssis a atracar.

Però bueno, jo sempre penso que és per "poc" temps, i que també té les seves coses bones, com dius.

Em va saber greu marxar tan ràpid però és que sempre surto amb el temps just! No m'agrada anar fent la passejadeta.

Fins dissabte!

:)

Rita ha dit...

Una bona crònica. Aquests bars així de cadenes són espantosos.

De tota manera, cadascú parla pel que viu. Jo et puc dir que des de que torno a viure a Barcelona, tinc molt menys soroll de nit que quan vivia en un poble del Maresme, per exemple.

Que potser pagava la pena haver-vos esperat una mica al primer bar que dius que fan aquells entrepans tan bons.

Barcelona també té llocs i racons tranquils, tant per viure-hi com per fer-hi un cafè.

Quan tornis a venir, si vols, m'avises i et treuré aquest mal record.
Un petó, maca!

marta ha dit...

M'apunto a la idea de la Rita, crec que podem ensenyar-te una altre Barcelona!

Quin estrés m'ha agafat, mare!!!

Montse ha dit...

Jaka, jo no sé masa què pot ser, això de la calma ;)

Deric, anar a Barcelona o a Girona de tant en tant és molt bonic. De visita. Bé, Girona és tot un altre món. Molt diferent!
Buscava la versió de Gato Pérez, però no l'he trobat, per això he posat la de Lucrècia.(vull dir amb la de barca, cielo y ola)

Barbollaire, és una pregunta o una afirmació? :D

Carme, ja ho dius bé: per sort. I mir que jo hi vaig viure molts anys, ep!

Paseante, enveja joooooo? però si no en sé, d'escriure, que escric tal com parlo!!! deumeu, aquesta si que és bona, hehehe... company, treu-te la bena dels ulls i llegeix-te a tu mateix amb una mica de distància. Veuràs!!!!

Mar, és una bogeria temporal, quan acabeu d'estudiar... cap a Blanes hi falta gent! (encara que no se sap mai, eh? encara trobareu feina a Rocatitiua dels Apis...)

Oh, Rita, més que espantosos! I a més, volen posar el major nombre de taules possibles i no dubten a tractar-nos a la gent com si fossim bestiar. Increïble! I no vagis a protestar, perquè no hi ha mai ningú que representi "l'autoritat". És tot anònim, desangelat i ple de personal que "no sap i no contesta". Buf,buf,buf...

Si que t'avisaré, algun dia, si!!!!

M, el dia que l'avisi a ella també t'avisaré a tu. I totes tres ens prenem un cafetó a "laltra Barcelona".

Anònim ha dit...

M'has deixat amb la boca oberta, saps vocabulari intern de ics,i explicat per tu, es millor que cualsevol cronica tot i que tots sabem, ¡¡la vida te dues cares¡¡¡¡.

Anònim ha dit...

DONSC JO FORA DE BARCELONA I EL SEU BRUGIT,SOC UN PEIX FORA DE L' AIGUA. JUGANT AMB BCN......

Montse ha dit...

Teresa de Mataró, què vol dir vocabulari de ics? ÔÔ

És cert, la vida - per sort- té dues cares. I Barcelona també, reina mora. Jo me l'estimo, Barcelona! però em supera...

Montse ha dit...

Jugant amb BCN, jo també m'ho pensva, quan vaig emigrar... però vaig trigar cinc minuts -deu, a tot estirar- en acostumar-me a fer vida "de poble". Benvingut/a (mai no he sabut si ets nen o nena, però no importa, aquí sempre seràs ben rebut/da)

el pensador ha dit...

El post és molt bo, com de costum. Però, i no és un "però", no n'hi ha per tant. Bé, potser deixant a banda a en Carod i a en Montilla.

Pensa que, per a molta gent, sentir el soroll dels autobusos, camions de la neteja i sirenes varies a primera hora del matí, és com el que per a molta altra, sentir els ocellets com canten.

Ah! i et puc ben assegurar, que quan no hi havien ordinadors, la Seguretat Social tampoc funcionava pas millor.

Sempre ens quedarà París ;-)

Anònim ha dit...

El bar el vas veure, el cel tinc els meus dubtes i, l'ona? Potser a l'arribar a Blanes...
Excel.lent relat; tens la virtut de fer que un grapat d'incidents ens resultin atractius i divertits.
Un petonet, maca.

Montse ha dit...

Pensador, ja ho sé, que no n'hi ha per tant. Si fos tan greu no hauria pogut viure 34 anys a Barcelona. O si, perquè hi vaig néixer i un s'acostuma a tot... però t'asseguro que això del soroll i això dels horrorosos bars pensats per fer pela llarga i no pas perquè el pobre consumidor esmorzi com manen els cànons és del tot cert. I això dels cotxes que et miren amb mala llet, doncs també. I que estan posats entremig de les motos, doncs també. I... em sembla que tot és veritat, ep!

petonets, maco!

Montse ha dit...

Glòria, el cel estava encapotat i per sort, una mica més tard va sortir el sol. Dic per sort perquè feia un freddddddd...

normalment, les coses que ens passen, vistes en la distància, són molt més divertides que quan t'estan passant, hehehe...

bon dijous, reina mora.

Evonica ha dit...

Realment,he somrigut amb el teu post.Tens raó amb moltes coses(per no dir en totes).
Només t'ha faltat el comentari dels cotxets per nadons.Cada dia quan surto de casa he de fer algun "bufido" a algun cotxe mal aparcat o demanar a certes senyores que deixin de parlar amb els carros del mercat davant de les rampes dels semàfors!!!
Però...JO M'ESTIMO BARCELONA.

Crec que si vius a Barcelona i et sents de Barcelona l'has de tractar amb amor,respecte i tolerancia.Alguna cosa així com a un marit.Jo estimo al meu marit,amb els seus defectes i les seves coses bones.Em dóna energia i il·lusió quan em fa falta i em tranquil·litza i m'abraça quan cal.
De vegades...també em fa enfadar...tot s'ha de dir...però...no per això l'hauria de deixar,no?
Els que heu deixat Barcelona...l'Estimaveu de debó?

Anònim ha dit...

A més del que diu l'Eva, tinc una altra amiga que podría dir coses dels taxistes de BCN, que fugen quan veuenn una mare amb cotxet, però és un altre post. M'estimo Barcelona, però cada vegada és menys apropiada per viure-hi. O al menys per viure com crec que s'ha de fer. Amb espais per jugar, per passejar. En fi, és molot llarg d'explicar. Un petó, Montse. Deixa'm ser dolent. Escrius més be que codueixes, molt més be (per sort nostra). Als rallys, els participants surten d'un en un. El que semblen els semafors es un gran premi.

Montse ha dit...

Evonica, vaig deixar Barcelona per motius de canvi de vida, de feina, de parella... i si, me l'estimava molt i me la continuo estimant. Però visc molt més tranquil·la a Blanes, t'ho ben juro!
:)

quant a això dels cotxets, tens tota la raó. Quan els meus fills eren petits cada dia renegava una mica per aquesta qüestió. El que passa és que quan es fan grans te n'oblides... i tornes a renegar quan ets àvia, ja veus...

en fi, això: benvinguda i un petó.

Gràcies per visitar el meu blog, m'agrada fer amics i amigues nous. Una abraçada, espero tornar-t'hi a veure, per aquí, tenim un amic en comú, eh?

Montse ha dit...

Manel, quan vivia a Les Corts agafava el cotxet i anava caminant fins a l'Eixample, perquè una vegada un taxista em va dir que no em volia agafar. Em vaig cabrejar tant que aquell dia hi vaig anar a peu i llavors vaig descobrir que era molt bonic fer el trajecte a peu. Mitja horeta o tres quarts de caminar i un fotimer de botiguetes per mirar...

però si: és una vergonya. I ja no parlem d'agafar un autobús. Més d'una vegada he ajudat o he vist com algú ajudava una mare amb una criatura al cotxet, mentre el conductor del bus es cagava amb la mare que... en fi, coses que passen.

I ja callo. M'encanta que vinguis, Manel, ja ho saps, però ets molt car de veure!!!

Jordi Ballvé ... Make the change ha dit...

Hola Montse,
Gràcies pel teu comentari al meu Blog.
Jo també he descobert el teu (o més ben dit: els teus), i també tornaré ... i tornaré molt.
Un petó
JORDI

Anònim ha dit...

Hola saps jo vaig treballer al icss molts anys i als usuaris els dien cartilleros, pero era cosa ente nosaltres ja que ens podia caure una sancio; i tambe els altres mots que has fet servir

Montse ha dit...

Tresa, aquesta paraula la conec perquè fa un munt d'anys que sóc amiga de metges i alguna vegada, entre ells, la fan servir. A mi em sembla una paraula descriptiva, i no pas pejorativa, en realitat tots ho som, de cartilleros, sigui de la SS o de qualsevol mútua... i estem a les seves mans (les dels metges) la qual cosa no sé si és bona o dolenta, només és el que hi ha.

Espero no haver-te ofès, ni a tu ni a ningú, no era pas la meva intenció, eh?

Una abraçada.

Montse ha dit...

Jordijatu, èncantada que vagis venint! Un petonet.