Morts, princeses, preses de pèl i filosofades

Com tantes vegades... fa massa temps que no utilitzo l'espai blog.

Per què?

Doncs perquè, per mi, actualment, és més important anar vivint que anar explicant la vida.

Hi ha un munt de persones, més grans, però també persones més joves que jo, que estan desapareixent. I no parlo només dels famosos. També parlo de persones anònimes per la humanitat en general, però a qui jo coneixia per H o per B. Anònimes en el seu conjunt, però conegudes per als seus.

La mort és un tema molt tabú, per mi. Com per tothom, suposo. Em fa por, i també em fa mitja por parlar-ne.

Diuen que parlant d'allò que ens atemoritza, s'esvaeixen els nostres fantasmes i ens trobem millor, però no sé fins a quin punt, aquesta afirmació pot ser certa. Jo, intento ironitzar sobre la mort, pensar-hi de lluny, passar-hi de puntetes o bé ficar-m'hi de ple. I mai no me'n surto, amb la por de morir... com tothom!

Demà anirem a presentar "He d'anar-me'n" a Manresa. En principi, la presentació era a la llibreria Papers, però s'ha mort el pare del llibreter, en Joan Lluís Sagués Àlvarez, i - evidentment- ha anul·lat tots els actes que tenia previstos, fins dilluns. Demà, doncs, farem la presentació al Museu de la Tècnica de Manresa. A les sis de la tarda, tal com estava previst.

Tampoc no hi podrà assistir la Mati, una de les escriptores de Cornèlia Abril. S'ha mort el pare del seu marit... ho veieu? éssers anònims per molta gent, éssers estimats per als seus. I és que la mort ens marca a tots. I com diu la teoria de sistemes... una peça diminuta (per a algú) pot ser una gran peça per a algú altre, i pot fer que totes les peces del gran puzzle (la vida en ella mateixa) es moguin cap a un cantó o cap a un altre. I així continua la roda de la vida i de la mort.

Disculpeu, però els que em coneixeu bé ja sabeu de la meva dèria per la filosofia barateta.

De vegades, quan sento segons què, que diu segons qui... em penso que sóc molt més intel·ligent del que es pensa segons qui. I em sento estafada, com si portéssim anys i panys en què m'estic deixant prendre el pèl.

La vida ho és, una presa de pèl?

I la mort?

Què en penseu? Si és que algú, encara passa per aquí...

Ara us deixo. Els Reis li van portar a la Nit, la meva néta de dos anys i mig, un vestit magnífic de princesa, que li anava petit. Com que Ses Majestats van deixar un tiquet regal per poder-lo canviar... (Ses Majestats són previsores) els avis han canviat el vestit de Rapunzel, per un vestit de Ventafocs, ja que la Rapunzel no donava la talla (llegeixi's irònicament, és clar)... la Rapunzel, o era massa petita, o era massa gran. La ventafocs tenia totes les talles, et voilà!

Doncs això: anem a portar-li el vestit - preciós- de Ventafocs (el de núvia, ep!), que no és poca cosa, a la princeset Nit.

Que tingueu un grandíssim cap de setmana!

Si hi ha alguna falta (d'ortografia o d'estructura), queixes al "Maestro Armero", que ara no tinc temps de revisar res.

Cornèlia Abril a Horta!

Demà, dijous 14 de gener ,a les 19.00 hores, a la sala d'actes de la biblioteca d' Horta "Can Mariner",  presentarem  el llibre 'He d'anar-me'n'. De conflictes i decisions que capgiren la vida, de Cornèlia Abril, a qui ja coneixeu!

Tots aquells que no vau poder assistir a la presentació que vam fer a l'octubre a la Biblioteca de Catalunya, ara podreu conèixer la Cornèlia i les seves vuit ànimes!

No hi falteu, us encantarà, i a més, podreu comprar-vos el llibre, amb aquell "vale" que, de vegades, han portat els Reis i que no sabem en què gastar! 

Aquest primer treball de Cornèlia Abril serà presentat per les coautores que hi ha sota aquest pseudònim:

Sílvia Armangué
Mercè Bagaria
Pepa Bagaria
Maria Cirera
Montserrat Medalla
Matilde Nuri
Marta Pérez i Sierra
Carmen Sanzsoto

Es tracta d'un recull d'històries ben diverses amb un nexe comú: la decisió. Editat per Edicions Els Llums .

També comptarem amb la presència de l'autor Isidre Grau i l'editor Joan Ramon Riera.

Entrada lliure. Aforament limitat.

Fins demà!

BON ANY

Se m'enganxen els anys, els uns amb els altres. Els caps d'any, s'encadenen com en un engranatge sense principi ni fi.

Sabent, per descomptat, que sí que n'hi ha, de fi. El final ve quan menys t'ho esperes. Un seguit d'episodis vitals que també s'encadenen, com en l'engranatge del temps: una malaltia nova, una malaltia que ja existia i que, en un moment donat, s'esbrava i s'expandeix, un accident, una broma macabra del destí...

Malgrat saber que el final existeix, repeteixo que se m'ajunten els anys, l'un darrere l'alte; fa no res, érem tots a casa la tieta Fina, celebrant l'arribada de l'any 2000, tots preocupats per si els ordinadors petarien tots a l'hora, o discutint si el nou mil·leni començava el 2000 o el 2001. Molts dels parents, propers o llunyans, encara eren entre nosaltres. De nét, no n'hi havia ni un i els fill, o no tenien parella, o, si la tenien, no té res a veure amb les seves parelles actuals. 

I vet aquí que, ahir, dia 1, dia de Sant Manel, tornàvem a ser a casa la tieta Fina, amb quatre absències claríssimes, amb canvis a les famílies joves, amb néts corrent per allà i obrint una boca de pam davant el pessebre i davant totes les novetats de prestatgeries "verges" per ells. Intecanviant regals, perquè el dia de Reis ja no ens trobarem, com fèiem abans, perquè les famílies creixen i es multipliquen, tal com mana la llei de vida. I ens hem de dividir, d'alguna manera, o enfonsaríem els pisos de l'Eixample, i mira que són grans! (bé, són grans els que encara no s'han fet malbé)...

Ahir va morir (o ahir me'n vaig assabentar) la Rosa Cases, "Jaka". Una blogaire estimada, amb qui vaig fer tres o quatre cafès, juntament amb un grupet d'altres blogaires (la Júlia, la Montse, en Miquel, en Manel, la Cari, en Ferran, en Sani - que també va morir no fa tant-)... i que em va presentar oficialment l'Olga Xirinacs. Vam anar plegades a casa l'Olga, un estiu, i vam fer petar la xerrada durant un parell d'hores d'aquelles que no s'esborren mai de la memòria. La Rosa, una dona activa, molt activa, a qui el destí no ha tingut cap repar en frustrar l'activitat, perquè ell és qui programa la vida de tothom. Voleu dir-li Déu? Endavant, no us ho discutiré.

Fa dues setmanes (o una?) va morir la mare del meu cosí Xavier. A ella se la va endur allò que en diuen "una llarga malaltia", no, no era un càncer, però podria haver-ho estat. Una madrilenya de socarrel, amb nétes independentistes i del Barça! Un exemple de convivència!

Fa un any, havia mort la meva cosina francesa (catalano-francesa). L'Aurore, que l'últim que va fer per Ctalunya, fou empadronar-se a Berga, la seva ciutat natal abans de  l'exili forçat, i participar a la diada i a les votacions del frustrat 9-N.

Si t'hi fixes, hi ha pel món una pila d'avis i àvies de més de 100 anys, a qui el destí no acaba de decidir emportar-se. No és que els vulgui la fi, pobres avis, no! Però trobo que tot plegat és com una mena d'allò que he dit abans: una broma macabra del destí. Voleu dir-ne Déu? ja dic:no us ho discutiré.

Començo l'any sense cap mena de propòsit. Deixaré que flueixi. Em demano salut, sobre totes les coses. Per mí, però també per tots els meus. I, a poder ser, literatura. 

Ho deixarem així: salut i literatura, que no ens faltin, en aquest 2016, tan inestable políticament, que de tan inestable que es presenta, em fa dir "ja us ho fareu". Jo, tinc molt clar el que vull. I si no pot ser, encara, algun dia serà. No abarataré el meu somni. Però si la gent que m'envolta, i que ho tenia a tocar, no dóna la talla, per fer-ho malament, millor esperar!

MOLT BON ANY A TOTHOM!

Gran.

Avui m'he assabentat de la mort de la mare d'una gran amiga meva.

Gran amiga, perquè els anys i la distància no han fet que ens oblidem.

Gran amiga, a casa de la qual vaig dinar, sopar, dormir, estudiar, escoltar música, riure... en companyia dels seus pares.

Gran amiga, amb qui vaig compartir jocs de paraules, i de qui vaig aprendre com n'és de gran, la riquesa de vocabulari.

Gran amiga, amb qui fèiem acudits de qualsevol cosa, per petita que fos. Amb qui ens rèiem, juntes, de tantes coses que, aparentment, no tenien cap gràcia. I és que l'humor és bàsic, per anar per la vida.

Gran amiga, gran mestra, gran fotògrafa, gran poeta.

Isabel, la teva mare ha canviat de dimensió. Però els teus sentiments envers ella, aquests, no te'ls podrà canviar mai ningú.

Una abraçada.

La Constitució

Avui és dia 7. Ho he hagut de mirar al calendari. Estic fatal, eh? Ara estava segura que avui era el dia. I no. Va ser ahir. I com és, que no me'n vaig adonar? Potser perquè, molt millor que celebrar aquesta sagradíssima constitució amb la qual ens fan combregar - com si fos una gran roda de molí- era estar envoltada per una part important de la família.

I tant! Molt més important!!!

Avui és, doncs, dia 7 de desembre, un dia aparentment neutre, però que no acaba de ser neutre. Els ponts mai no són neutres.

A mi em va perfecte, que demà sigui festa. Un altre dia per sortir a passejar amb la Taca, com si fos un dissabte o un diumenge qualsevol. I després, tranquil·lament, a casa, fent feina de dia de festa.

Sobre el tema dels ponts no tinc opinió ni criteri. Ja s'ho faran. Total, sempre "s'ho han fet".

S'ho han fet tant, que, tal dia com demà, quan jo era petita, era el dia de la mare! Sí, com ho llegiu. El 8 de dedsembre, de tota la vida, s'havia celebrat, a casa nostra, el dia de la mare. Però encara no era una festa comercial. Recordo que a cole fèiem treballs manuals per regalar a les mares. Estic parlant, no com a mestra, sinó com a alumna. Recordo haver copiat uns versos completament cursis i carrinclons - en castellà, per a més inri- en unes postaletes horroroses que fèiem a les classes de manualitats. I després, aquells horrors, els donàvem a la mare, que sempre els rebia encantada de la vida (i és que les mares sempre han/hem estat molt comprensives, amb els treballs manuals dels fills)...

Jo, als meus fills, no els vaig inculcar mai, la cultureta del dia de la mare, ni del dia del pare. Què voleu que us digui? Era ben jove i ja no em barrufava gens!

A més a més, a mesura que van anar passant els anys, la festa es va tornar comercial del tot. Bàsicament - nno recordo quan va ser això- quan van inaugurar El corte inglés. Em sembla que va ser així, però com que els records són esbiaixats, també em podria estar equivocant.

I després, un bon dia, perquè els devia interessar - per què, si no?- van traslladar la festa de la mare, al primer diumenge de maig.

El record que tinc, del dia 8 de desembre, que no del 6, ni del 7, és aquesta cançó  (una cursilada, però que, de tan cursi, acaba resultant-me entranyable).

El meu record és: anar al camp de futbol que hi havia prop de la Via Júlia dels anys 60, sense metro, ni la Via Júlia tal com és ara, de cap manera... i contemplar uns focs artificials que ara em farien riure... o em farien molta pena, però que en aquells moments m'embadalien... i, en tornar cap a casa, aquesta cançó sonant a la ràdio, en un programa anomenat "De España para los españoles", que diria que conduïa la Maria Matilde Almendros (o no).

Aquest és el meu record de la Puríssima, que no de la constitució sagrada, aquesta amb la que ens foten cops als catalans, des de l'any... 2010?

Gaudiu de la carrincloneria més entranyable:

Cornèlia Abril a Girona

Quan estic en "mode àvia-on", acabo esgotada. I això que hi ha la presència dels pares de les criatures! No em puc imaginar si no hi fossin! (ara, aquí, hauria de posar l'emoticona del whatsapp, de la careta espantada).

Abans no entenia quan la meva mare em deia que fer d'àvia era esgotador, encar que es quedés els nens amb moltíssim gust.

 "No n'hi ha per tant", pensava jo. Ara ho entenc. És tan meravellós com esgotador.
És meravellós quan arriben i és meravellós quan, després que ja hagin marxat, has recollit la cuina i el menjador, has passat l'escombra, has recollit tot el que hi havia pel mig i has passat la fregona. Llavors, t'asseus i deixes anar un esbufec (de satisfacció, ep!)

Aprofitaré per dir-vos que el proper dijous, 10 de desembre, a les 18,30, farem la presentació de "He d'anar-me'n", de Cornèlia Abril, a la Biblioteca Carles Rahola de Girona.

I aquí dic el mateix que vaig dir al facebook (els que em seguiu "allà" ja ho sabeu): Ni jo ni cap de les ànimes   de la Cornèlia Abril tenim familiars ni gaires amics o coneguts a Girona.

Les persones que viviu a prop de Girona i que em llegiu habitualment, ja deveu intuir que la Cornèlia Abril en general i les ànimes de la Cornèlia Abril en particular, agrairem enormement la vostra presència i també que,  en cas de conèixer-nos només virtualment, us doneu a conèixer, perquè no és el mateix "una abraçada virtual" que una bona abraçada en viu i en directe.

Apa, doncs, ja ho sabeu!

I ara us deixo algunes fotos de la presentació a L'Ametlla del Vallès.

 Albert Benzecry, que ens va presentar, i Matilde Nuri, obrint l'acte.

 Marta Pérez i Sierra i Matilde Nuri

 Sílvia Armangué, l'ànima gormanda. 

Darrere, Marta i Mati i, al fons, Mercè Bagaria i Carmen Sanzsoto.

 Pepa Bagaria, l'ànima felina.

 Carmen Sanzsoto, Montse Medalla, Pepa Bagaria, molt pensatives, i Pau López, el nostre Corneli particular, que va enregistrar un dels moments.

Montse Medalla i Carmen Sanzsoto, signant llibres, relaxades,al final de la presentació.

No us perdeu la propera! Ja ho he dit. GIRONA!

Únics i especials

Arribar a casa i que et truqui una persona amiga demanant-te si pot venir perquè li signis un llibre on intervens, per regalar-lo a una altra persona, no té preu.

És el que em va passar ahir al vespre, arribant a casa, després d'haver estat tot el matí amb els meus néts bessonets, que estan malaltons i no poden anar a la guarderia.

Gràcies, Jordi!

I, més tard, rebre el comentari al blog d'una persona a qui no coneixes, però que potser reconeixeries, que et diu que li ha agradat molt el teu llibre, que va assistir a la presentació i et fa una pregunta relativa a alguna cosa que havies escrit fa temps, tampoc no té preu.

Gràcies, Leonor!

M'agradaria poder expressar tot el que vaig sentint a les presentacions de "He d'anar-me'n", de Cornèlia Abril, però lamentablement, porto una temporada amb "poc temps", si és que alguna vegada he tingut alguna temporada "amb molt temps"... que em temo que no.

Tot el que està passant - a casa nostra i fora de casa nostra- m'està afectant, suposo que tant com a tots volsaltres. No sóc especial, jo! I ara em ve al cap una frase que deia un professor que vaig tenir quan feia batxillerat. Era el professor de filosofia i no s'assemblava gens ni mica al Merlí. Potser per sort!... El Sr. Gámez, que em sembla que fa temps que va morir, sempre ens deia:

"Ustedes se creen que son únicos y especiales. Pues no, oigan. Si cualquiera da una patada en el suelo, salen 40 personas únicas y especiales de la nada."

Aquesta frase em va fer entendre que no hi ha ningú "especialment especial", que totes les persones tenim la nostra importància, i que, el millor, és treballar en comú per tot allò que desitgem, perquè és l'única manera que tots puguem acabar sent especials i únics. Pura teoria, ja ho sé!

I malgrat tot, ara que hem publicat, com a Cornèlia Abril, aquest llibre que està agradant força, m'adono que, si no hagués estat a través de l'esforç de les vuit autores, treballant conjuntament per la mateixa causa, potser no hauríem pogut "parir" un llibre tan bonic. I sempre, quan dic vuit autores, incloc la pintora i poeta. Treball conjunt d'escriptura, pintura, poesia, i moltes, moltes ganes de tirar endavant, amb l'ajut inestimable de Joan Ramon Riera, el nostre editor, que està en tot moment al nostre costat, treballant, també, en equip, per la causa.

I tornant als records, vaig tenir, també, una professora, que no era tutora ni em donava cap assignatura concreta, però que venia "a vigilar" a les classes, quan ens quedàvem sols (alguna cosa així com el que ara fan els professors quan estan "de guàrdia"). Aquella senyora, de qui no recordo el nom i em sap pgreu, era mooooolt prima. Li dèiem "Popotitos", perquè "tenía las piernas como dos palillitos". I aquella bona dona, que no sé si és morta o viva, sempre ens deia aquesta frase:

"Nadie da nada por nada. Recuérdenlo."

No sabeu quantes vegades li he donat la raó!

I, com que ningú no ens donarà res, potser valdria la pena que comencéssim a agafar-nos el que necessitem! Recordem-ho!

Us deixo amb la cançó prehistòrica "Popotitos", tot i que en cap moment diu "palillitos"... tan clar que ho teníem nosaltres...

Plou

Plou.

Aquest matí, volia anar-me'n amb la Taca a passejar "llarg", i ens hem hagut de conformar amb el passeig "curt", al bosquet de sota de casa, perquè plovia considerablement.

Ja sé que fa massa dies que no dic res, i no és pas que no tingui coses a dir.

Finalment, el dia 5, vaig fer la meva xerrada a la Biblioteca de Blanes, i va anar súper bé. Va ser una vetllada molt gratificant, però molt, molt, eh?

I una setmana més tard, el dia 12, vam presentar "He d'anar-me'n", de Cornèlia Abril, a la mateixa biblioteca. Des d'aquí i amb massa temps de retard, dono les gràcies a tothom, perquè ambdues vetllades van ser inoblidables. Són "aquelles petites grans coses que romandran per sempre a la memòria". Però per bé!  Gràcies, moltes gràcies, Biblioteca Comarcal de Blanes, Gemma Ciuró i... tots i totes els que hi vau assistir! (inclosa la família, ep!)

Aquest dijous passat, vam presentar-lo a La Garriga, a una granja-cafeteria que es diu "Ca la Mila", curiosament, la protagonista del meu relat al llibre "Secrets i solitud", també es diu Mila. Va ser simpàtic, parlar-ne amb la Mila de Ca la Mila!

Ara, sense més, buscaré algunes fotos perquè veieu l'ambient de cada presentació.

Dels esdeveniments negatius del món, dels moments que ens està tocant viure, que estic segura que no havíem pensat mai de la vida que ens tocaria viure... no en vull parlar. Me'ls guardo per mi. Per ara.

Els llibres, col·locats de manera exquisida, per la Dolors, de la llibreria Llibresca, de Blanes, on els podeu trobar.  I ara aprofito per fer una miqueta de publicitat: "He d'anar-me'n" pot ser un bon regal per Nadal!!

D'esquerra a dreta: l'editor, Joan Ramon Riera, la Maria Aladern, escriptora de Blanes, la Mercè Bagaria i jo mateixa, dues de les Cornèlies, en l'acte de presentació.

Totes les Cornèlies (n'hi ha una que substitueix la "verdadera", perquè aquesta, està de baixa maternal). D'esquerra a dreta: Clàudia López, substituïnt a la Maria Cirera; Pepa Bagaria, Mercè Bagaria - si, són germanes!- Montse Medalla, Mati Nuri, Marta Pérez Sierra, Carmen Sanzsoto, la pintora, i Sílvia Armangué. 

Signatura de llibres.

Mati Nuri i Montse Medalla, a la presentació a La Garriga.

Dretes, al darrere: Mati Nuri, Mercè Bagaria, Sílvia Armangué, Pepa Bagaria, Montse Medalla, Carmen Sanzsoto i Marta Pérez Sierra. A davant, Marta Sempere, escriptora de L'Ametlla, que ens va presentar a La Garriga, i la Mila, de "Ca la Mila".

Un dels moments de l'acte. Hi havia força públic! Vam estar molt bé, la veritat. Gràcies, Mila!

Mati Nuri i Marta Pérez Sierra, en un altre moment de la presentació.

I ja no marejo més... vaig a aprofitar un "lapsus" en què no plou... Taca! Sortim!

tic-tac... mitja horeta!

D'aquí a mitja horeta sortiré, tranquil·lament, per trobar-me amb la Maria Aladern, i fer petar la xerrada fins a les 20h, que anirem cap a la Biblioteca Comarcal de Blanes, on he de fer una xerrada per als lectors del club de lectura, que s'hauran llegit Dones de vidre, i també per als alumnes que ho desigin de l'Escola de català, que també s'hauran llegit el meu llibre.

Estic una mica nerviosa, per què ens hem d'enganyar? 

I constato - i que els escriptors em ratifiquin o corregeixin- que quan escrius un llibre, estàs en un moment determinat de la teva vida; quan te'l publiquen (si ho fan) estàs en un altre moment. I quan, després de més d'un any de publicar-lo, saps que te l'ha llegit una pila de gent, et fa una il·lusió tremenda, però saps que ja estàs en un altre moment, de la teva vida.

I sé que ja no podré parlar igual del llibre que jo vaig escriure, que el dia de la primera presentació. Ni que el dia de la segona, ni de la tercera.

Saps que, potser, si fos ara, que estiguessis escrivint-lo, hi hauria paràgrafs sencers que canviaries. O que ja ni escriuries. O que enfocaries el tema d'una altra manera o des d'un altre punt de vista.

Però, sabent tot això, t'estimes el llibre, igual que s'estima un fill. (Bé... ja m'enteneu)

Estic escrivint això, ara mateix, perquè tinc uns nervis que no me'ls acabo i ja no em puc prendre cap més til·la perquè no podria apartar-me del bany (massa líquid!)

Aprofito, parlant de llibres, per recordar al personal, que dijous vinent, a les 20 h, a la mateixa Biblioteca Comarcal de Blanes, tindrà lloc la presentació de "He d'anar-me'n", de Cornèlia Abril. Jo sóc Cornèlia Abril. I la Mercè, i la Pepa, i la Sílvia, i la Mati, i la Marta, i la Maria, i la Carmeta*.

Perquè, no ho oblideu, Cornèlia Abril, té vuit ànimes!

Tornaré, donant la vara, perquè no us oblideu de venir!

Imatge: Cornèlia Abril

*Pintora: Carme Sanzsoto

Una dedicatòria divertida i entranyable

L'Olga Xirinacs no és només una autora de culte. És, i això la fa més gran, una persona de culte. Moltes gràcies, Olga, per aquests versets divertits que ens dediques!

A LES SENYORES DE LES LLETRES, ABANS NO MARXIN.

*

Tot menjant merengues

la Sílvia llegeix,

bon profit li facin,

que bé s'ho mereix.

***

Maria Cirera,

¿que no has vist el tigre

amb els ulls ben verds,

que et ve per darrere?

***

Montserrat Medalla,

lletres i més lletres,

la imaginació,

a tu mai no et falla.

***

Pepa Bagaria,

¿no t'agradaria

un saló amb tres gats

i una llibreria?

***

Mercè Bagaria,

si mires el mar

i en fossis la perla,

m'enamoraria.

***

Marta Pérez Sierra, 

boira de les fades,

airet de la serra,

lliri de les prades.

***

Matilde Nuri i Espona,

música de les esferes,

quan la llum ens abandona

i hi ha un silenci d'estrelles.

***

Carme Sanzsoto, pintora,

tota la llum als teus dits,

i els ulls que veuen alhora

el món i els cels infinits.

***

 Olga Xirinacs

Cornèlia Abril

Us espero aquesta tarda! Petons!

Mandra infinita

Ara que "he tornat" a l'activitat blogaire, m'adono de com en sou de productius, alguns blogaires (llegeixi's alguns/algunes, productius/productives)

Ara mateix acabo de fer un comentari al blog de Salvador Macip. En un magnífic article, ens parla de dretes i esquerres i ens fa una molt bona anàlisi.

I no fa gaire estona, a part de confessar-li a en Francesc Puigcarbó que no coneixia un autor que hauria d'haver conegut -que els déus em perdonin la meva ignorància- no me n'he pogut estar de donar-li la raó quan parlava dels polítics (bàsicament, de Mas).

I és que ha arribat un moment en el qual no tinc prou capacitat per discernir. M'explico: sento Baños (avui l'han entrevistat al Via lliure de Rac1) i me'l crec. Sento Mas i me'l crec. Sento Junqueres i me'l crec.

Sento qualsevol manifestació per part de PP, PSC/PSOE, C's o Podemos i no me'ls crec.

Malgrat que em cregui més als uns que als altres, aquests que em crec, només em convencen en part.

D'acord: Mas està contaminat. Ho està. No perquè directament hagi fet res mal fet (que no ho sé, però intueixo que no), sinó per haver tolerat certes coses que "sembla" que ha tolerat. Perquè idiota, no ho és. I si no és idiota, no s'enten res. O gairebé res.

D'acord: Junqueres, encara que no ho digui cantant, ho diu xiulant: li encantaria ser president de la Generalitat. No em mireu així: ja ho sé, que no ho diu cantant, ja ho he dit!

D'acord: Baños és moooooolt honest (i tota la CUP). Però coi... qui no va a l'era no agafa pols! I ells només critiquen i diuen que volen un país nou (jo també!) però quan se'ls proposa que es mullin el cul o que vagin a l'era... ahhhhhh, no! llavors no! En què quedem? Hem d'anar a fer un país nou o només hem d'anar a enfonsar un senyor que no és idiota, però que està contaminat? O què hem de fer?

- Aixequem-nos i aneu-hi-

No em feu parlar d'aquesta frase... perquè entraríem en terrenys llefiscosos i ens carregaríem alguna patum que ara no toca carregar-se.

Una feina ben feta, s'ha de fer tots junts. Treball en equip. Cooperació. Junts (pel que sigui). Treball per objectius. Objectius comus. Feina ben feta i honesta.

Com ens en sortirem? Jo què sé! Només sé que tot plegat em fa una mandra infinita.

Ep! Això no vol dir que no vulgui continuar lluitant! Només vol dir que, a hores d'ara, em fa una mandra infinita. I molta pena.

VOLEM PA AMB OLI!

Aquí, el gran Peret!

Simfonia dels mars

M'ha vingut un atac de nostàlgia i m'he decidit a buscar aquesta cançó. Jo em pensava que es deia "Simfonia de tots els mars", però potser estic equivocada i es diu "Simfonia dels set mars"... no ho sé.

En qualsevol cas, és de Bee Gees, i pertany a l'àlbum Odessa.

Jo la vaig conèixer al casament de la Montse T. i l'Antònio C., perquè la varen triar per fer la seva entrada a l'església (quan encara ens casàvem per l'església...). L'any passat, la Montse T. va morir. No érem grandíssimes amigues, però havíem compartit moltes coses, al llarg de la vida. La Montse T. era una bellíssima persona, i d'això en puc donar fe. Amb l'Antònio ens trobem de tant en tant, quan jo trec la Taca i ell treu l'Avi a caminar. L'Avi és un gos preciós, que quan era cadell, ja en feia quatre com la Taca, us podeu imaginar, si fossin persones, diríem que són el punt i la i!

Bé, aquí teniu la peça:

Cornèlia Abril a l'atac!

Bon dissabte!

La vida ens dóna coses i ens en pren d'altres, com ja sabeu, perquè ens passa a tots.

No, no, no m'ha pres res, aquests dies, la vida. Bé, si, es va quedant amb el meu temps, com es queda amb el de tots vosaltres, per fer-nos a tots una miqueta més experimentats (i vells, també), però no he perdut res important, volia dir.

Durant la setmana hi ha hagut un parell de falses alarmes amb la iaia, però que han quedat amb això: falses alarmes. No res que no solucioni un bon antibiòtic i quatre mimos.

La Cornèlia Abril té vuit ànimes, com ja deveu saber, i les vuit ànimes estan/estem disposades a fer-vos passar una bona estona llegint set històries ben diferents, però amb un fil conductor que ens uneix i a gaudir de la contemplació d'unes imatges precioses, acompanyades de petits poemes, que ens ofereix l'ànima etèria i artística de la Cornèlia.

El llibre, a part d'elegant, és una petita joia, us ho asseguro. I no ho dic perquè sigui una de les ànimes, sinó perquè sóc objectiva. (No rieu!)

Què ha de dir, una mare, d'un fill seu, veritat?

Espero i desitjo que el proper dimecres, 28 d'octubre, vingueu a gaudir de la presentació de "He d'anar-me'n". Recordeu on? Si us ho vaig dir! Aquí:

Biblioteca de Catalunya- Sala de la Caritat

És la porta de sota l'escala

En aquesta biblioteca, en els meus vells temps, quan estudiava magisteri, hi anava amb el meu grup d'amigues, a preparar exàmens. Era, i és, un entorn privilegiat, us ho asseguro. 

I quan baixava per la Rambla, sentia els ocells, veia com els jardiners municipals regaven i mullaven el paviment i tota la Rambla feia olor de flors... en aquella hora - d'horeta, al matí- hi havia molt poqueta gent. Després, s'omplia. Però en aquell temps encara no era un parc temàtic com és ara. Ho trobo a faltar.

O potser és aquesta part de vida que se m'ha endut un gran bocí del meu temps... o que em faig gran!

En fi... fins dimecres, ànimes!

Ja coneixes Cornèlia Abril?

Per als que viviu a Barcelona  

(properament, a Blanes. Informarem  amb temps dels llocs on l'anirem presentant)

Carta oberta + invitació

Benvolgut/da,

Estem molt contentes de fer-te partícip d’un projecte gestat amb amor i dedicació i que acaba de veure la llum. 

Les implicades en aquest projecte, batejat com a Cornèlia Abril, som les autores: Sílvia Armangué, Mercè Bagaria, Pepa Bagaria, Maria Cirera, Montserrat Medalla, Matilde Nuri i Marta Pérez i Sierra, acompanyades de la pintora Carmen Sanzsoto.

El perquè d’aquest nom té explicació: fa referència al lloc i al moment de la concepció. Vam trobar que era un nom de dona amb força, amb el qual ens sentíem identificades.

El primer treball de Cornèlia Abril és el recull de relats He d’anar-me’n, un llibre que desitjaríem que us agradés tant com a nosaltres escriure’l i que presentarem el proper 28 d’octubre a la Biblioteca de Catalunya. Ens faria molt felices comptar amb la teva presència.

Una abraçada,

Cornèlia Abril

La pàgina facebook de Cornèlia Abril

I la invitació:

Hi ha gent per tot

Hi ha gent per tot.

També per celebrar un genocidi.

Jo, avui, només celebro que ahir vaig complir seixanta-dos anys (molts!) amb salut. I que el meu nét Caïm, que va néixer el mateix dia que jo però cinquanta-set anys més tard, en va complir cinc. Sí, també amb salut!

I avui ho celebrarem, a casa del pare d'en Caïm, precisament. Amb una gran part de la família. No tota, que som tants, que, per posar-nos d'acord, s'ha de fer una instància o gairebé. És el que té ser família nombrosa.

Desitjo a totes les Pilars, Pilariques, Pilarins, Piluques, Pilis, Pilunxis, i derivats, que passin un molt bon dia del seu sant.

I que els que es manifesten per la violència (només cal escoltar les paraules que va adreçar no sé qui de la falange, l'any passat, tal dia com avui, incentivant a - no us ho perdeu- morir per la pàtria, matar per la pàtria, o "portar al pelotón de fusilamiento" a qui faci falta per tal de no trencar la unitat de la seva estimada Espanya). A tots aquests, els desitjo un bon mal de ventre. Res d'afusellaments. Amb una gastroenteritis , que es recargolin una estoneta, ja en tinc prou.

Doncs això: hi ha gent per tot.

Vaig a estucar-me, que se me n'està anant el morè i ja començo a tenir aquell coloret de merda d'oca (amb perdó, però són paraules de la meva difunta iaia).

Bon dia de la Pilarica!

Per cert, la primera vegada que vaig veure la imatge de la marededeu del Pilar, la vaig estar buscant igual que el torico de Teruel...  que el tenia davant i no el veia.

 És tan petita, que el que  sembla que tingui més importància la columna que la verge. A mi m'és ben igual, eh? només explico que no la trobava.

Hale, a ritme de jota i amb el Manolo escobar, que no es digui... (consti a les actes que sóc coplera, jo). 

Així: contradictòria fins al final.

somnis

El món està molt canviat.

Això era el títol d'una cançó? de què em sona?

Si miro enrere, cada dia veig canvis nous en el meu món. Cada dia em dóna la sensació que vaig néixer fa molt temps.

Potser és que vaig néixer fa molt temps!

I ara, la pregunta del milió: quin món és el millor, el que tenim ara o el que jo tenia "fa molt temps"?

No vull caure en allò del paradís perdut, perquè és un tòpic, i el paradís no és tal, però de vegades me'n vénen ganes.

Aquesta nit he tornat a somiar, d'una manera clara i diàfana, que en Josep tornava a casa. I, una vegada més, li he hagut d'explicar que cada vegada que torna em posa en un compromís: què vols que faci, amb tu? et vas morir l'any 1988, ara digue'm, què véns a fer?

I és que hi pateixo. Perquè, com li explico que jo ara estic casada amb el nostre amic comú, que es va divorciar de la nostra amiga comuna?

I caaaaada vegada li he d'explicar de nou! No sé si ho acaba d'entendre, però mai no tinc temps d'explicar-li que té una pila de néts i que tot està bé... perquè, abans, em desperto!

Game of thrones (en el sentit literal, no hi busqueu res més)

Sense permisos de cap tipus, m'atreveixo a compartir la banda sonora original d'aquest bestseller en què s'ha convertit la sèrie Joc de trons (Game of thrones), sèrie a la qual m'he fet més o menys addicta, perquè, després d'haver-ne sentit a parlar tant, he acabat per fer-me preguntes.

I quan, aquest setembre, hi va haver el rebombori que hi va haver a Girona, amb el rodatge d'alguns capítols, em vaig dir "per què no claudicar?"

I vaig claudicar.

Val a dir que trobo la sèrie molt forta, quant a... TOT! però em fascina.

I la veig.

He buscat la banda sonora i m'he trobat amb aquest video, que m'ha semblat prou interessant.

Que tingueu una bona setmana!

Les informacios que necessito de veritat

Ha passat una setmana.

Una setmana, set dies. I tenim tanta pressa que volem que es posin d'acord de seguida. Els entrevistadors, que jo anomenaria més "inquisidors", intenten fer la pregunta més difícil, la pregunta més idònia, la pregunta més intel·ligent, la pregunta "que vol el públic"... eeeeep!

Aturem-nos! Jo no sóc (o no em considero) públic. Jo sóc part d'aquest procés. Part interessada. I he delegat el meu vot a un conjunt de persones que espero i desitjo que treballin per fer possible allò que els he demanat.

Si us plau, periodistes impertinents: calleu!

Ja ens informareu quan hi hagi resultats. Les baralles de pati d'escola no m'interessen gens. Per això ja hi ha algun tipus de premsa o de ràdio, que quan la llegeixo o els escolto, la pujada d'adrenalina és molt pitjor que la que es produeix quan (no) pujo al Dragon Khan!

En tots els àmbits de la vida, ens estan fent creure que hem d'estar permanentment informats. Cert. Jo vull estar informada, però de les coses que realment m'interessen.


Si l'Anna Gabriel contiua dient "no farem president a Mas", m'importa un rave. Però no pel fet en sí, sinó perquè és un tema que ja sé, perquè sé exactament (com tots, els seus votants i també els que no els hagin votat). Deixeu-los fer i confieu en el que heu votat (o no votat).

Perquè l'important serà el resultat final de les negociacions, sigui president en Mas o en Perico de los Palotes.

Volem la independència? Doncs, coi, anem a intentar fer la independència amb els màxims acords i deixem de marejar la perdiu, preguntant cada cinc minuts la mateixa cosa.


És com quan tens la grip, necessites descansar i dormir i la iaia et truca vint-i-cinc vegades per minut preguntant-te com et trobes i si ja estàs millor.

Ooooooostres, iaia, deixa'm/deixa'l descansar!!!!

Ooooooostres, periodistes impertinents/impenitents, deixeu de buscar la pregunta intel·ligent (que no us fa més intel·ligents als meus ulls) i dediqueu-vos a informar-nos de tot allò que és important de veritat en cada moment. Els petits detalls (al menys a mi) no interessen. Interessa que siguin capaços de fer la seva feina.

No perquè la notícia sigui més repetida us farà més intel·ligents, senyors periodistes.

Farta que em prenguin per imbècil, de veritat!

Quin iuiu! Podria ser una imatge del considerat el BE comú? (així, sense accent, això de BE)

Imatge trobada a la xarxa

Junts ho acabarem fent possible

No estic eufòrica, però sí que estic contenta.


No podrem fer una declaració unilateral d'independència, perquè per fer-la hauríem necessitat una majoria molt més... majoritària.

I ara us diré el que penso:

Malgrat que he confiat en el Sr. Mas, perquè, de moment, és dels pocs polítics que ha anat fent tot el que anava dient que faria, sóc molt conscient que està pagant per tota la corrupció que - desenganyem-nos- hi ha hagut o encara hi ha al seu partit. I això, ens agradi o no, és així. Hi he confiat i no m'ha decebut, però hi ha coses que no les podem obviar, perquè estan aquí.

Crec, humilment, que si el Sr.Mas continua sent conseqüent amb tot el que ha fet i dit fins ara, des que es va posar al costat dels que, des del 2010 vam començar a dir que som una nació, nosaltres decidim, el 2011 vàrem fer una manifestació totalment espontània, demanant que Catalunya fos un nou estat d'Europa, el 2012, 2013 i 2014 vam anar augmentant en nombre...

Humilment crec, deia, que ara el Sr. Mas hauria de fer una passa de costat - que no enrere- i deixar que Junts pel Si i la Cup poguéssim sumar,  escollir un altre president i que les aspiracions de tants i tants catalans, poguessin tirar endavant.

Amb consensos, amb diàlegs (res a veure amb terceres vies obsoletes)...

A poc a poc i bona lletra, però amb el cap ben alt, sense deixar-nos intimidar ni trepitjar, però amb contundència

Això és el que penso.

Visca Catalunya!

Visca la democràcia!

Junts pel sí 2