29 de novembre, 2010

Redarces (Coses "aparcades", "velles", que queden amagades i que un bon dia es treuen de l'armari)?¿



Això, una redarça.
I, a més, és veritat.
Quines coses escrivim, de vegades, oi?
...

imatge de google

20 N
Llegué al Instituto del Teatro, entré en el vestuario y me senté a esperar. Era demasiado pronto, el curso empezaba a las siete y sólo eran las seis y media. Con parsimonia me cambié de ropa. Esa tarde tocaba “Expresión corporal”.  Me había apuntado a este curso para maestros con mucha ilusión. Sabía que lo que había que hacer en clase era  dejar que mis alumnos se expresaran libremente y no podría ni sabría hacerlo si antes no aprendía a expresarme yo misma. Esa fue mi motivación.

El primer día de clase nos presentaron a los profesores. Un actor muy conocido, encargado de las clases de psicomotricidad; una actriz del  Teatre Lliure,también bastante conocida y con mucha experiencia,  impartiría las clases de expresión corporal, la que tocaba precisamente dentro de media hora. Un dibujante y una diseñadora de moda,  para las clases de expresión plástica. Una cantante lírica para las clases de voz y un escultor  que nos llevaría al intrincado mundo  del volumen, a partir del barro y el papel maché.  A mi me hubiera faltado un escritor que hubiera  impartido clases de escritura creativa o algo parecido, pero eso era lo que había y había que aprovecharlo. Para entrar en el Instituto del Teatro, en pleno año 1975, había que hacer una instancia, un examen y una entrevista personal.  Yo no quería ser ni bailarina ni actriz, sólo quería ampliar mis conocimientos a través de la expresión. Expresar lo que sentía a través del cuerpo, de la voz, de los trabajos plásticos... era una experiencia que podía llegar a ser muy  gratificante.  El día del examen estaba muy nerviosa. No era propiamente un examen sino un test de inteligencia. Me apliqué en el test y lo superé. Satisfecha, quedé para la entrevista, una semana más tarde.  Ese día estaba mucho más tranquila. Entré en aquel despacho antiguo y medio desvencijado y sentí  que se me encogía el corazón. Sin embargo, cuando me indicaron que me sentara y, amablemente, empezaron a hacerme preguntas, se fue el desasosiego como por arte de magia. Me admitieron sin ninguna objeción. Había trescientas solicitudes y sólo veinte plazas. Saqué plaza para el curso y me sentí  la mujer  más feliz de este mundo.

Volví a la realidad cuando  se abrió la puerta  y entró Carlos, un tipo raro, tanto físicamente como a nivel intelectual, a quien todos evitábamos  casi sin darnos cuenta. En todos los grupos suele haber algún elemento que destaca, para bien o para mal y Carlos era uno de esos elementos. Era un individuo extraño, que no acababa de encajar en nuestro  grupo.  No acabábamos de saber por qué. Aun así, el hombre se esforzaba en aparentar una serenidad que no tenía, sobre todo cuando  hacíamos esos ejercicios de desinhibición tan divertidos e inquietantes.  A mi, esa libertad, se me antojaba algo ajeno a todo, algo que sólo podía suceder ahí, en ese ambiente, ya que lo que acontecía fuera del Instituto no tenía nada que ver.  Lo curioso era que Carlos no soportaba que lo tocaran y apartaba la mirada cuando sus ojos se encontraban con los nuestros. No gustaba a nadie, aunque en los análisis que se hacían después de las clases – todos sentados en el suelo, fumando como carreteros comentando  la jugada – nunca salía el tema. Era una especie de tabú. Nos podíamos criticar unos a otros, opinar sobre cualquier acción o reacción. Pero jamás se hablaba de Carlos.

-  Hola, ¿qué hay?
-   Bien, aquí, esperando...− mascullé, la voz apenas perceptible y mirándole fijamente.


Carlos evitó mi mirada, como siempre, y ya no supe qué más decirle. Esperaba que llegara alguien más, sólo para romper el hielo, para no tener que buscar respuestas a preguntas indeseadas, para no tener que darle conversación. Pero el otro se cambió de ropa sin decir ni pío y  me tranquilicé. Poco a poco fueron llegando todos. Por fin pasó esa interminable media hora y  nos dirigimos hacia el aula de expresión corporal. Después del calentamiento  nos mirábamos y no acabábamos de entender lo que nos ocurría. Era un día un tanto especial, nadie sabía por qué.

- Hoy  vamos a hacer una improvisación sobre algo actual.−aventuró Carlota, la profesora. −¿A alguien se le ocurre algo?
-  Podríamos representar la muerte del dictador. En el  último parte médico han dicho que la cosa está jodida. – apuntó Paco, un muchacho argentino, comunista hasta la médula, que a todos nos  daba cierto reparo, más que nada porque no acabábamos de entenderle cuando nos  hablaba del movimiento obrero, de repartir octavillas, de tantas cosas que para nosotros resultaban lejanas, ajenas a  nuestras vidas. Éramos muy jóvenes. Esas cosas sólo se hablaban en reuniones clandestinas, nunca en un sitio público.


Entonces ocurrió algo inesperado. Carlos se levantó. Estaba fumando  y nos miró a todos fijamente. Apagó el cigarrillo contra el parqué del suelo, contra todas las normas. Metió los pulgares en su cinturón, abriendo las piernas y adoptando la posición de un vaquero ante el saloon. Sólo le faltaba acariciar la culata de una pistola.
- Sabía que llegaría el día en que te delatarías  – masculló, mirándole con odio− luego salió silenciosamente hasta el vestuario.


Nos quedamos todos mudos. Carlota intentó llevar la clase hacia otros derroteros, pero las palabras de Carlos flotaban en el aire, convirtiéndolo en una pesada cortina que nadie se atrevía a apartar. Aquel día la clase fue un desastre. Nos fuimos todos encogidos, con gran desazón. Llevábamos el frío de noviembre metido en el alma.

De madrugada se anunció la muerte del dictador. Por la mañana, en la radio y en el hilo musical sonaba el Réquiem de Mozart.  Cuando llegué, por la tarde, al Instituto del Teatro, el compañero Paco no estaba. Y Carlos tampoco.
-  Lo sentimos. –nos explicaron  − Jamás hubiéramos podido pensar que Carlos pertenecía a la secreta.
Nunca los volvimos a ver.
©M.Montserrat Medalla Cufí,
Escrito en diciembre, 2008, vivido en noviembre, 1975
__________________________________________

Des de sempre he sentit la paraula "redarça" (redarsa?) com allò vell que tens guardat i amb una pàtina que fins i tot costa de treure... i un bon dia obres l'armari i la treus (una peça de roba, un estri, un llibre, un escrit...) Ara m'heu fet buscar-ho al diccionari i he vist que no hi és. Potser només es diu a la meva família? (ostres!)


... i, per cert... poc temps després del que explico a la meva redarça/redarsa/saldo/record antic... TAMBÉ hi va haver un 5-0 ben sonat! (època Cruyff)




Visca el Barça!

26 de novembre, 2010

greuges

No hi puc fer res més:

- l'anunci de la marató d'aquest any em fa plorar molt i molt.

- estic cabrejada amb la campanya electoral.

- em fa molta ràbia que en alguns programes de ràdio portin còmics que imiten famosos de manera que hi ha moments en què no saps si està parlant el famós o el còmic. S'estan passant.

- em fot poder trobar  al súper figues seques de Turquia i no poder-ne trobar "de casa". I el mateix, amb alguns altres fruits secs.

- em fastigueja que a cada programa que fa el Basté hagi de parlar del Barça, encara que no vingui a tomb.

- em toca la moral que als cines del meu poble només facin pel·lícules comercials i no hi hagi ni la més remota possibilitat de veure una pel·li diguem-ne "normal".

Ja és dissabte, continuo:

- en Mas no va dir res que no li hagués sentit dir des de sempre, per in secula seculorum amén. No anem bé.

- estic fins al gorro que quan poso els bistecs a la planxa, se'm bullin enlloc de fer-se a la planxa, quan deixen anar la quantitat de merdes que els hi posen!!!!

(No compreu mai més la carn al es grans superfícies, aneu a la carnisseria de confiança del vostre poble o ciutat!!!)

- no comprenc que, de cada sis botigues, quatre siguin OUTLETS. Què coi passa, que ens estem vestint tots de saldo?

- Em fot que em venguin com a idees innovadores, coses que jo he fet, pensat, sentit i desenvolupat TOTA LA VIDA (com per exemple la història aquesta dels envasos de vidre, que sembla que tornen, coi, no haver-los rebutjat mai, que no calia!!! quan tornis l'ampolla buida, que et tornin els quartos, com abans, i punt, o els bolquers "recarregables", si jo em vaig fer un tip de rentar bolquers de cotó i ben macos que tenen els culets els meus fills, caram!)

- no entenc l'èxit d'alguns cantants (alguns, els anomenen cantautors i tot, que fort!) que sembla que estiguin cantant les absoltes, i al cap i a la fi, no diuen res més que el que els passa cada dia - com tants de nosaltres- i els posen música (?¿?¿?¿?¿?¿?¿?¿?¿) se li pot dir música "a ALLÒ"????? (no puc donar noms perquè no me'ls sé)

... i si em pinto les ungles dels peus de color vermell? (fa mesos que estan tristes, tristes)

24 de novembre, 2010

Pantalla en blanc, full ple...

És curiós: quan el full s'omple, la pantalla queda blanca... són aquelles contradiccions del destí.



21 de novembre, 2010

Aire pur

Per respirar aire pur...
Sempre acabem als mateixos llocs, nosaltres!
Bon diumenge!

12 de novembre, 2010

de tant en tant va bé tancar la porta...

... i obrir les finestres perquè entri una miqueta d'aire.

En això estic: estic renovant una mica l'aire del blog. Només en sentit metafòric, ara no tinc ganes de fer reformes. És a dir: tinc ganes de reformes però al mateix temps em fa molta mandra, així que no.

Però descanso de blog, si més no, una mica. És sa.

imatge de google

08 de novembre, 2010

Corte y confección

El meu pare deia que l'aigua (del mar) tot ho cura, però fa massa fred, ara, per ficar-se al mar. La piscina és una alternativa; fa pudor de clor i els cabells et queden verds, però... qui és, que encara no s'ha adonat que les marcianes tenim alguna cosa verda? tant és que siguin els cabells com les paraules .


Trenta vegades vint-i-cinc metres no està malament. Per què mai no puc passar de trenta? potser perquè sempre vaig pendent del rellotge? potser perquè arribar a trenta i començar la classe d'aquagym a la piscina del costat (que em posa nerviosíssima) és tot u. M'agafa la pressa per marxar! I marxo. Així, doncs, no passaré mai de trenta. Però és veritat, papa: l'aigua ho cura tot, fins i tot la de la piscina, encara que deixi els cabells verds.


Dia solitari. Una mica de feina-feina, i una mica de feina-plaer.


Agraeixo a ma mare que em mig obligués, als disset anys, a fer aquell curs d'estiu de "Corte y cofección". M'he pogut arreglar "el canesú" (blau) del vestit (blau) que m'avisava, igual que la bàscula, que hi ha un parell de quilos més a la silueta. Un parell de quilos que la meva cara agraeix. no així el meu cul. Què hi farem? Diuen que a certes edats cal escollir entre la cara i el cul.



I ara, a cuinar una estona, podria preparar els sopars de tota la setmana i congelar-los (o els dinars). O cuinar un pastís. O inventar una recepta. O...


Sigui com sigui, me'n vaig a la cuina mentre escolto una mica de jazz.
Bona cuina!

06 de novembre, 2010

ninis

A mi el papa no em provoca res. Ni simpatia ni antipatia ni amor, ni esperança, ni fe ni res.

Per tant, el papa és un nini?

I parlant de ninis...

Si tinc un fill que s'ha quedat a l'atur després d'haver treballat com un negre (amb perdó, que ara no es pot dir, això de negre) tot l'estiu i part de la tardor, però que no cobra l'atur perquè treballava amb un contracte d'aquests que proporciona la Universitat, com de pràctiques, no sé si m'explico, i això no serveix per a res, a efectes de poder tenir una ajudeta. Si tinc un fill, deia, que no solament ha treballat com un negre (perdó) sinó que a més a més està acabant una carrera, que ha tret excel·lents i alguna matrícula d'honor, que s'ha esforçat sempre per ser una persona de bé (que no de beeeeeeeee), he de veure amb total tranquil·litat com el govern ajuda els ganduls i s'oblida de gent com el meu fill?

L'any que ve, fill meu, no et busquis cap mena de feina per l'estiu, i si pot ser, per l'hivern tampoc. Ves a la platja cada dia i surt de marxa cada nit i fes el que et roti. No et preocupis per res, déu proveirà. Ai, vull dir el govern!

Ni estic emprenyada ni estic contenta. Només estic indiferent.

també sóc una nini, com el papa.

03 de novembre, 2010

cops amagats... i gràcies company!

Avui em ve de gust Dylan Thomas, amb la veu de Richard Burton.

Sentir-lo em fa desitjar aprendre anglès BÉ. Sé que això no passarà mai. És igual. M'agrada Dylan Thomas i la veu de Burton, que en pau descansi.

El video pertany a "Bajo el bosque lácteo" (Under milk wood), una pel·li que vaig anar a veure quan a casa nostra es veien pel·lícules anomendes "d'art i assaig"). En versió original subtitulada. Evidentment, al video hi ha més veus... però la "d'ell" és la més bonica... no?




La veritat és que he començat buscant una música. La música d'un vinil dels anys 70 que encara dec tenir però no sé on... "La guerra de los mundos", no sé de qui, era extraordinària, aquella música (res a veure amb la pel·li, que si que l'he trobat. Res a veure). En el vinil del que parlo, hi havia la magnífica veu de Burton. És (era) el més gran!!!!! (deumeu, quina veu!)

Deumeu, això és un blogaire, i el demés són trons!!! (Gràcies, Barbollaire, mooooooooltes gràcies)

Jo buscava això (i no ho trobava)és una passada, no té desperdici (ep, per mi!, que sóc de l'època dels Pink Floyd, Allan Parsons i companyia - molta companyia-)

01 de novembre, 2010

Vitalitat o vida directament? O supervivència?

Però és que no es pot estar lamentant-se tot el dia de tot el que surt malament! O si?

Comencem, doncs:

- Assassinats a dojo
- Corrupció
- Programes a la tele que fan vomitar
- Escriptors que es vanaglorien de les seves pròpies misèries
- Societat que degenera per moments
- Economia mundial a prendre pel sac (i no precisament pel sac d'arpillera, com jo em pensava quan era jove)
- Periodisme de pa sucat amb oli (i si no, només cal llegir els titulars dels diaris, que es volen passar de llestos i foten pena)
- Burles i escarnis a qualsevol grup o col·lectiu que pensi diferent
- Fracassos en l'educació
- Canvis climàtics (avui he llegit no sé on que és normal que el clima canviï. Es veu que és "lo seu".
- Al cine del meu poble tenen els sants nassos de fer "Héroes" en lloc d'"Herois". Una pel·li que es fa en català i ens la foten en castellà. Malparits! hi anirà sa tia!


A nivell personal:

- Em fa un mal la cintura que no m'aguanto dreta (abusar de les pròpies forces no és bo... massa esforç ahir, trajinant llibres)
- La Taca m'ha despertat a les 4 del matí i jo m'he llevat maquinalment. Quan l'he tret a fer pipí he descobert que encara era fosc. M'ha enganyat, la molt ladina.
- He tingut un malson. Moltíssima calor, somni recurrent dels que no molen...
- La besàvia encara no està bé del tot
- A l'escola hi ha un parell de nens amb problemes greus que no es solucionaran per la incompetència de l'administració


Continuo????????? Au, va, homeeeeeeeee!!!


Fa un sol que enamora, el mar és blau cel (això no és pas un oximoron, veritat?) el cel és blau mar (això tampoc) ahir vaig guanyar una partida de scrabble, encara no m'han etiquetat amb els braquets a la vista, no he guanyat cap quilo després d'endrapar com una lladre a la festa del casament, estem fent el trasllat de la família feliç a la casa vella-nova, ja està muntada la llitera pel Martí i és una canya, són tres quarts de nou i ja he llegit el diari, hmmm... aquesta nit fan una bona pel·li, ja tinc el dinar fet... hmmmmmm...

em sembla que encara hi ha motius per ser mitjanament feliç.

imatge de google


perdoneu l'horterada...

30 d’octubre, 2010

Visca els nuvis!

Dones a punt d'un atac de nervis.
Futbol.
Scrabble.
Lectura.
Escriure.
Llegir.
Dormir
?

encara hi hauria una pila d'activitats més per triar. Una d'elles, la més íntima i agradable, esperaria a que acabés el futbol o la partida de scrabble. O no!

la festa d'ahir va ser molt entranyable. Unes cent quaranta persones (ai, he de posar guionet entre el cent i el quaranta?) cent-quaranta? (aquest reciclatge que fa anys que he de fer!)
només dos nens petits: l'Hug (4) i en Martí (2,5). Actuacions: l'Ave Maria de Schubert (o era la de Gounod? per què no he sabut distingir-les mai?) Nancy Fabiola. En Martí no podia deixar de mirar-la, escoltava embadalit. L'ària de Sarastro, de "La flauta màgica". Un baríton amic (que els déus em perdonin, però no li recordo el nom), com tampoc recordo el del cantant (d'òpera) que els/ens va regalar Fly me to the moon, amb una veu que (també) em va fer posar la pell de gallina. I la Georgina, que em/ens va fer plorar, regalant als seus "tiets" Si tú no estás aquí, de la Rosana.

Càtering. Barra lliure. Combinats, cava, sucs de fruita, aigua...

Travessar la discoteca de punta a punta amb en Martí als braços, explicant què era cada cosa. Per què és fosc, àvia Montse? perquè això és una discoteca, i les discoteques són fosques, però hi ha llums de colors i quan es mouen fan estrelletes damunt les persones. He vingut amb el pare perquè la mare és a casa amb en Caïm, que és massa petit per venir.

I així, explicacions, rialles, quin nét més preciós que tens. I jo, orgullosíssima, amb en Martí amunt i avall, fins que en Martí té ganes de pare i comença a passar d'àvia. Una horeta i mitja i cap a casa. I llavors, música disco fins a les mil! I ballar i ballar amb les sabates de tacó (podria haver-hi pensat i agafar les sabatilles d'esport, aixxx, demà no m'aguantaré)

Família, amics, gent desconeguda, els cantants barrejant-se amb els familiars i amics (són amics dels nuvis). Els nuvis estan contents, tu diràs!

Un ball dels nuvis amb les seves mares. No hi ha ram per llançar a les solteres, però hi ha dues magnífiques corbates per llançar a qui les atrapi.

Un acte simpàtic, entranyable, diferent, familiar, amical.

I un mal de peus d'aquí t'espero! (què ha passat amb aquell cutis lluminós, després d'anar-nos-en a dormir a les mil?) (ja ho deia jo, que això només és propaganda).

M'he oblidat dels bràquets tota la nit. Espero no haver sortit en gaires fotos... i que "ningú" no m'etiqueti al feisbuc... oído, Carla?

Visca els nuvis!

29 d’octubre, 2010

Una bona dutxa, una mascareta a la cara (transparent, ep! res de mascaretes verdes, encara que sigui Halloween, festa que jo no celebro perquè celebro la castanyada), treure les catifes de l'armari i tenir-les preparades per quan arribi el fred de veritat i no el metafòric, passar l'aspirador, treure la gossa, arreglar les plantes de la terrassa (la paret està preciosa) anar escoltant la ràdio, posar-me nerviosa quan parlen del català ( hem retrocedit vint anys????), i finalment, assajar somriures amb la boca tancada davant del mirall. I fer una gran riallada ensenyant els bràquets en descobrir que qualsevol somriure que vulgui dissimular alguna cosa, em fa fer el ridícul més vil. Pallassa!

Treure's la mascareta i descobrir que és veritat que deixa la pell lluminosa (ah, però aquesta és de mostra, qui sap si la compro, si farà el mateix efecte, que aquests publicistes se les pensen totes per atrapar-nos, ai... no, val més no fer "el gasto", ja estic bé tal com estic, tu)

fer una foto a la paret preciosa (vivim pel blog?)

passar per davant del mirall i tornar a riure (pallassa)

tancar la ràdio (no, no, que ara fan un programa d'humor, val més deixar-lo)

escriure el post que fa hores que tinc al cap (no he escrit res del que hauria volgut escriure, però és que aquestes coses són així. Si ho fes, no seria espontània i no seria jo. Seria com somriure amb la boca tancada perquè no se'm vegin els bràquets. pallassa)

Au, enviar (ai, que em falta la foto)

Ara si.

Aquesta nit assistiré a la festa del casament del Mano i el Pablo (sort que en aquest tema encara no ens fan retrocedir) Felicitats, parella. us estimo!

20 d’octubre, 2010

Paranoies de fred

Fa fred i el  blindatge no fa bé la seva feina. No hi ha abric pels  mots  gelats que s'escolen entre les escletxes.
Cal que el sol els escalfi i  suavitzi. O posar-se un abric més gruixut.O no mirar, ni escoltar, ni parlar.
Esmunyir-se entre la boira, mostrant la no-presència.  Fa massa fred, entre el gel. L'amor, cal escampar-lo, no val apropiar-se'n  i amagar-lo sota terra.

18 d’octubre, 2010

fa un fred que pela

Per sort. Jo ja estava cansada, de la calor, francament.

Avui fa aquella mena de temps que dóna gustet. Que surts sense una "rebequeta" i et fots de fred.
Estic escoltant l'alcalde Hereu a RAC1 i m'estan agafant ganes de sortir corrents, que és el que vaig a fer. Abans de posar-me a fer la feina de casa - avui toca planxa i la roba arriba al sostre - me'n vaig a córrer una mica amb la Taca (ella correrà, jo caminaré)

Ahir en Caïm ja havia canviat de carona: sembla mentida, en dos dies que feia que no l'havia vist i ara ja té careta de "nen que ja té una setmana"!

____________________________________________________________


La Joana, reina del Maresme, em va deixar un premi al seu blog. És una d'aquestes cadenes que ara feia temps que no veia. El deixo aquí però no seguiré la cadena: tots us mereixeu qualsevol premi  nou que surti. Joana, t'estic molt agraïda per haver pensat en mi!!

Si us decidiu, les normes son:
1. Desar la imatge i postejar-la al teu blog.
2. Donar el premi a 12 bloggers més.
3. Posar un link als nomenats.
4. Fer saber als nomenats que han rebut un premi comentant al seu blog.
5. Compartir l'apreci i posar un link de la persona que has rebut el premi.

Bon dilluns!!!!

16 d’octubre, 2010

Literatura, blogs,cinema, xarxa social, vida real, paranoies vàries.

Arran del naixement del nostre segon nét el dia 11 d'octubre (el mateix dia que vaig néixer jo) he reobert el blog de l'àvia. Ara es diu "Diari d'una àvia primerenca-segona part".

Arran, també, de la presentació del llibre el dia 14 d'octubre, amb totes les emocions , no solament les derivades de la presetació en sí sinó també les derivades de tots els blogaires que vaig conèixer, encara que només fos per un momentet i les derivades de veure com m'estimen els meus amics i la família i... buf,buf,buf... amb tot això, al meu cap els pardals no callen. Al final han aconseguit una migranya d'aquelles d'antologia (els pardals, vull dir, amb la seva xerrameca).
imatge de google


Tinc tants projectes literaris al cap que els pardals es tornen bojos i es riuen de mi, pobra mortal amb ganes d'escriure. I mentrestant, els autors consagrats i reconsagrats van guanyant premis. Heus ací el Planeta per a l'Eduardo Mendoza.

Hi ha alguns autors que jo pensava que no jugaven a segons quins jocs, però veig que en qüestió de premis "grossos" "todo el monte es orégano". Felicitarem, doncs l'Eduardo Mendoza. I potser l'haurem de llegir, no?

Han estrenat una pel·li sobre les xarxes socials (em sembla que té a veure amb el facebook, amb qui fa poc que m'he reconciliat) però no sé si l'aniré a veure. Parlant de cinema, la darrera que he vist ha estat "Buried" (enterrat). Una gran pel·lícula, afirmo. Tenia por que m'agafés la claustrofòbia, jo que no agafo un ascensor si no és per més de cinc pisos, i en canvi, em va encantar! em va fer patir molt, eh? però la vaig trobar una molt molt bona pel·li, així que us la recomano.

A la vida real, avui hi haurà patates amb bledes, a casa, que tanta copa de cava i tant "pica-pica" per celebrar coses no pot ser bo per cap organisme. De tota manera, si voleu venir, esteu convidats. Com? Que no us agraden les bledes? però si és una de les verdures més bones i nutritives que existeix! que no tant? bé, com vulgueu!

I em sembla que no cal que parli de les paranoies... en realitat, no hi ha res que no sigui una paranoia!

15 d’octubre, 2010

El dia després II- UN luxe total.

La presentació, ahir, del nostre llibre "Il·lusions i incerteses" a la llibreria Bertrand va ser una festa. Un luxe. Jo no hi havia estat mai, en aquesta llibreria, no hi tenia tendència, no em pregunteu per què; potser perquè és molt nova i jo estava acostumada a anar a altres llibreries de Barcelona. Es veu que ocupa el lloc d'un antic cinema, l'Alcázar. Jo no me'n recordava, d'aquest cine, ho vaig sentir ahir, quan algú li explicava a un dels meus companys d'aventura escriptora.

Francament, vaig passar uns nervis que no m'esperava. Estic acostumada a parlar amb pares i mares, amb mestres, en reunions diverses amb força gent, a fer xerrades, en una paraula, a parlar en públic, i a hores d'ara encara no entenc els nervis d'ahir. Quan vaig començar a veure familiars, amics i blogaires se'm va fer un nus a la gola, però d'emoció. Jo diria que més que nus a la gola, se'm va fer un nus al cervell, ja que, en el moment d'escriure dedicatòries em vaig col·lapsar i no vaig ser capaç d'escriure res més que burradetes de l'estil de "Per a tu amb carinyo", com si estigués fent una postaleta pel dia del pare o de la mare al parvulari. Sóc un autèntic desastre!

A poc a poc em vaig anar centrant i encara trobo que no la vaig vessar gaire quan em va tocar parlar. Tot i aixó, em vaig oblidar de donar les gràcies a tots els que estàveu allà, al peu del canó, aguantant estoicament el rollo que us vàrem engegar.

Sabeu una cosa? Els i les blogaires sou molt més guapos en viu i en directe que per escrit!!!! Que consti en acta.

Moltes, moltíssimes gràcies a tots, des del meu capità,  la tieta Fina, la Neus, el Xavier, la Rosa Mª, el Paco, el meu fill Ferran, l'Isaac, en Jaume,  la Magda, en Xavier (Vert),  l'Ivan, a qui no esperava, a la Rosa, a qui no veia des de feia ... quaranta anys! , a la IBM, la Jugant amb Barcelona, en Manel Marquès, la Fanal blau, el Barbollaire, el Paseante!!!, la Gemma blog, la Rita!!!!, per tots els déus, si em deixo algú que no se m'ofengui i que m'ho digui, que reobriré el post i l'afegiré! és que encara estic emocionada...i com no, gràcies també als meus companys: dels 9 que som, ahir hi havia el Silvestre, el Jaume, la Carme, l'Elisabeth, la M.Lluïsa i el Juanma. Faltaven la Regina i en Carlos.
I els editors, Óscar i Francesc.
I tots, tots i tots!

A qui endevini a qui correspon el cap que es veu a la dreta de la imatge (del públic, vull dir, no dels de la taula) li donaré un gallifante!
Aquí l'Arare, intentant dominar emocions, explicar-se i amagar braquets, tot alhora. Ehem...






el dia després

El dia després és complicat: toca fer trasllat de mare de la "residència d'estiu" a la "residència d'hivern"... així que ara per ara no puc fer una altra cosa que agrair, així, en general, a tots els que ahir vau ser amb mi. Més tard, quan acabem la moguda, intentaré fer una explicada una mica més elaborada.

 Ho prometo.

11 d’octubre, 2010

Anys i anys/i nét!!!!!!!!!!!!!!!!!(Actualitzat)

Fa un temps vaig tornar a doblegar-me davant les "exigències" del moment en què vivim, les tics van tornar a manar i em vaig tornar a subscriure al Facebook, no recordo ben bé per quina raó, ja que feia com sis mesos que me n'havia donat de baixa.

Avui, que faig anys, m'he adonat que valia la pena fer-ho, encara que només fos per adonar-me que "les tics" activen la memòria de tothom, hehehe!

Moltes gràcies a tots i a totes els que m'heu felicitat (ja des d'ahir a la nit) via "feisbuc". I els que no en teniu - que sou molt poquets- i encara no ho heu fet, teniu tot el dia d'avui, que és "el dia D" més una setmaneta, per allò que tots els sants tenen vuitada. Sants i aniversaris, òbviament.

Jo reconec que en això dels aniversaris (fins i tot amb la memòria del feisbuc) sóc una mena de desastre. Quan veig allò de "Esta semana cumplen años fulano y mengano y zutano y este y el otro y el otro"... li dic a la maquineta: d'acord, gràcies per recordar-m'ho, sinó no me n'hauria adonat i m'hauria passat per alt. I després d'agrair-li profundament a l'ordinador que m'estalviï les cues de pansa, els pardals del meu cap volen i volen cap a una altra banda i... si, ho reconec. O els felicito immediatament o se me'n va del cap, juntament amb els pardals esmentats.

Encara li queden hores al dia, a veure si tindrem un regal extra amb el nét que ha de néixer... a veureeeeeeeeee...

JA HA NASCUUUUUUUUUUT!!!!


Que tingueu un molt bon dia. Els que feu pont, que us divertiu molt i els que no... no treballeu gaire. I, per si de cas no em pogués connectar demà, felicitats a totes les Pilars!!!!

09 d’octubre, 2010