Música

Avui us deixo un tema que vaig conèixer ahir, al  XXV Cicle de Concerts "Música a l'Esperança", tot i que ja em sonava com a poema.

Glòria Garcès Trio: Glòria Garcès, piano i veu (amb composicions seves i d'altres)

Evndro Correa, guitarra

Xavi Molina, saxo i clarinet.

El repertori que vàrem sentir, va estar força bé, tant les composicions de la Glòria Garcès com les d'altres compositors (Chico Buarque, Caetano Veloso, Marta Gómez i algun altre que ara mateix no recordo).

El video que deixo, l'he trobat, com sempre, a youtube. He buscat la bonica versió que va fer la Glòria Garcès, però no l'he sabut trobar, així que la deixo en versió diguem-ne original: Marta Gómez, acompanyada per Martirio, Andrea Echeverry & Anat Cohen.

Com us dic, l'havia llegit en forma de poema, però no l'havia sentit mai com a cançó.

Compartim-lo!

Hemos venido a este mundo pa "sufrí"

 O això ens havien dit.

Quina llàstima que quan tinguéssim una malaltia no poguéssim hivernar una mica, desendollar-nos fins que tot tornés a ser a lloc...

Quina llàstima que , quan ja en tinguéssim prou en aquest món, no poguéssim apagar l'interruptor i...c'et fini!

Quina llàstima que les dones no poguéssim fer un ou al mes, com les gallines. Aquell que ens vingués bé, covar-lo. I els altres, servirien per fer unes megatruites que riu-te'n dels ous d'oca o d'estruç!

En fi: vaig conèixer una mestra que afirmava això darrer.

El meu propi fill (veterinari) em diu que, a falta d'interruptor per acabar amb tot, estaria molt bé que a les persones ens poguéssin aplicar el mateix final que a les bestioles, una injeccioneta i al calaix! I té taaaanta raó!

Deixeu-m'ho dir "a la manera bíblica": Eva, coi, per què li vas donara la poma a Adam? eh? eh? eh? Si fóssim al paradís, em sembla recordar o haver llegit o haver sentit (o haver cregut) que potser seríem immortals!

Aux, pecat original, quin desastre!

No, no em tatuaré allò de "Nasía pa sufrí". No patiu.

Benvinguts antibiòtics, antiinflamatoris i calmants diversos!

Au, vaig a desendollar-me del món per unes horetes. Potser miraré la tele fins que em vingui la son...

imatge de google

Dissabte plujós

Set del matí:
Taca, avui no podem fer el passeig llarg, perquè plou massa!
S'ha conformat amb baixar al bosquet de sota casa, fer les necessitats i agafar forces perquè, després, arribarien tres dels néts, més tard, dos més i encara una mica més tard, un altre.

Tots junts la fan posar nerviosa. La volen acariciar, la remenen fins que la pobra diu prou i se'n va a la seva cofa.

Vuit trenta del matí: recollir una mica, preparar el dinar perquè estigui tot a punt.

Nou quinze: arribar a casa d'un fill que avui treballa, per estar amb els néts. Ja han esmorzat i el pare marxa cap a la feina.

Dutxes, vestir-se, esperar que arribi l'avi, tot jugant i llegint i cantant i ballant (avui tocava escoltar sencer "Arcandú"). Arriba l'avi i juguem una estoneta més.

Dotze trenta: anar a buscar la besàvia i cap a casa els avis! Com que plou i no es pot anar al parc, jugarem al menjador. En Martí ha vingut aprovisionat: la seva tercera relectura d'un dels llibres de Gerónimo Stilton l'ha mantingut quiet i tranquil durant una bona estona. Els altres, han inventat mons diversos, de Lego de colors, i després, tots tres, han pintat els dibuixos del llibre "On ets, Andròmeda?", que encara no havien pintat.

Una quinze: arriba el tiet Ferran amb els bessons. La mare, avui no ve, que està griposa.

Que teniu gana? Siiiii!

Spaghetti amb salsa de tomàquet i salsitxes pels uns, spaghetti al pesto amb salsitxes per als altres. Amanida, pastís de verdures... I per postres? "Allò petit, de color rosa, que no es pot dir el nom fins que no s'han acabat tot el dinar"... petit suís? Shhhht! no diguis el nom, que sinó no hi ha qui s'acabi el dinar!

Arriba el pare! Oleeee! Què tal la feina? Els fills estan contents, el pare ja és aquí. Amb els avis i la besàvia s'hi està bé, però no és pas el mateix!

A l'hora del cafè arriben els tiets Aleix i Natàlia, amb el cosinet Nil. Cal muntar el doble tren de l'Ikea que van dur els Reis fa un parell d'anys. Menjador complet: hi ha qui llegeix (encara), hi ha qui munta mons nous amb Lego (encara), hi ha qui posa el seu nom amb retoladors als fulls repartits per tot arreu, hi ha qui munta el tren... hi ha qui prefereix jugar amb allò que té el germà mitjà... Nooo, que tu tens un joc per tu tota sola. Nooo, jo vull el que té ell! Els bessons tenen molta son, són petitons!
Marxem, que s'adormiran al cotxe i...

Adéu, adéu, fins aviat!

La Taca s'atreveix a sortir del seu cau. En Nil li vol donar l'os tant si com no i ella no sap com dir-li que no el vol. Se'n torna al cau.

La besàvia dorm, i l'avi ho intenta, sense èxit. Acaba amb dos néts a la falda i la petita al braç de la butaca.

Podem veure dibuixos? Nooooo! La tele no cal!

Busquem per internet la lletra de Bola de drac, la imprimim, la cantem tots junts... busquem "Arcandú", busquem "uh, oh, no tinc por", ho escoltem, ho cantem, ho ballem...

Ei!, nois, que marxem!

I se'n van, que s'han de fer moltes coses, encara!

Set de la tarda: La casa queda buida, recollir-ho tot, la Taca torna a sortir del seu cau i torna a ser la Senyora gossa de casa.

Tranquil·litat absoluta. No pot ser!

Ara llegirem una estona, després mirarem el Barça...

I ja no plou.

Un dissabte plujós, que acaba amb una ullada de sol i molta, molta tranquil·litat.

Què farem, per sopar? hmmmm...

Hi ha dies intensos!

Passió

Avui em permeto, sense demanar permís, enviar-vos a que llegiu el que va escriure la Mercè, l'ànima turmentada de la Cornèlia, per celebrar els sis mesos de vida de Cornèlia Abril.

No té desperdici i jo no ho podria explicar millor, perquè el sentiment és el mateix. No en va, som ànimes d'un mateix personatge literari.

La meva és l'ànima apassionada, recordeu-ho, que es mou a ritme de tango (com podria fer-ho a ritme de bolero o de qualsevol música que surti de les entranyes).


Mig any de Cornèlia Abril, per Mercè Bagaria.

Aneu-hi, llegiu-la, penseu-hi i, si voleu, després torneu aquí i escolteu aquest bolero, d'un cedé que sempre m'ha apassionat (valgui la redundància passsional).

I ara, aquí teniu el tango que surt al meu relat a "He d'anar-me'n"... La Cumparsita. No em digueu que no hi ha passó, eh? no m'ho digueu. Encara no l'heu llegit? A què espereu?

"He d'anar-me'n".

Sis mesos de vida.

Si no l'has llegit no tens perdó! Som-hi!

Ai, el tango!

Murphy's law

La llei de Murphy existeix.

I actua.

Avui, 8,00 h.- tenia hora  a les 8,10 al meu metge de capçalera, per una raó taaaaaan simple! La dra. que tenia, va marxar a viure a Girona i han canviat el metge. És un bon metge, en dono fe, perquè ma mare el té, i amb ella sempre s'ha portat no sols correctament, sinó molt, molt correctament. Un professional de cap a peus.

I què? us preguntareu. Doncs i res.

Jo hi anava perquè a mi, com a pacient, encara no em coneix i aviat m'hauré de fer una analítica, per tant, com a mínim, que em reconegués, no com a filla de, sinó com a persona física.

I què?, us tornareu a preguntar... fins ara, res.

A les 8,01, jo entrava per la porta del CAP. M'he emportat un llibre, perquè sé que sempre van a deshora. Davant la consulta no hi havia ningú, amb la qual cosa m'he dit, interiorment, que aniríem de pressa, perquè possiblement, jo era la primera, a tot estirar, la segona, si hi havia algú a dins.

A les 8,10, érem quatre persones esperant, i la porta no s'havia mogut, ni perquè hi entrés, ni perquè en sortís ningú.

A les 8,20, la senyora que ha arribat després que jo m'ha dit, passant olímpicament del meu cap ficat entre les pàgines del llibre (digueu-me poc sociable):

—No sé què passa! Jo tenia hora a "i quart"!
—Tranquil·la—he contestat jo, traient el cap d'entremig de les pàgines del llibre— jo tenia hora a "i deu". No es posi nerviosa, que ja ens avisarà quan pugui.

Però jo ja començava a estar mosca.

A les 8,30, érem vuit persones davant de la consulta i la porta no s'havia obert ni tornat a tancar. Se m'ha acudit trucar... a veure si... però he pensat "Montse, tranquil·la, que ets una impacient i total... pot ser que a dintre hi hagi algú que necessita molt més que tu, que només li has de dir que aviat et voldràs fer una analítica i que vas a que sàpiga qui ets"...

A les 8,45, mosquejat tot déu, una senyora s'ha aixecat com si li haguessin posat un coet al cul i ha dit:

—Voy a preguntar, a ver si este hombre se ha muerto y estamos aquí haciendo el gilipollas (sic).

Jo me l'he mirat amb cara de mussol. No tenia cap ganes que el bon home s'hagués mort, però estava cabrejada com una mona, igual que la senyora.

Al cap de 5 minuts de fer cua per preguntar... li han dit.

—Hoy, el Dr X. no está!

I ni un punyetero cartellet a la porta que digués : "Avui, el Dr. X. no hi és/Hoy, el Dr. X. no está".

Ostres, què els costava, comunicar-ho?

Però això no és tot, i abreviaré, per no cansar. A les 9,30, havia d'anar a passar la ITV del meu cotxe. Ja és un tràmit que no em ve de gust mai (res que es relacioni amb el cotxe em ve de gust mai)... al pàrking del CAP m'he dit "Montse, prepara els paperots, no sigui que, amb els nervis que portes, després t'agafi un cobriment".

Doncs bé: els paperots del meu cotxe... han desaparegut! (encara estic esbrinant on paren, però segur que aquest tema acabarà bé). En aquell moment, però, se m'han emportat tots els dimonis. Renegant per dintre, he hagut de trucar a la ITV per anular la cita. Cap problema.

Cap problema, però de moment, de dues gestions que havia de fer avui... cap!

Arribo a casa, pensant a posar la casa de potes enlaire, si fos necessari, per trobar els ditxosos papers, però m'esperava la Taca, que avui no havia sortit, per imperatius de gestió dels seus amos (ambdós). Bé, si: havia fet un pipí, però res més, perquè hi havia pressa. Total, que l'he tret, per la porta del cobert, que és més fàcil, perquè té accés més ràpid a allò que jo sempre en dic "el bosquet de sota casa". Tot bé... fins que, quan he tornat... no hi ha hagut manera humana d'obrir la porta del cobert per tornar a entrar.

Histèrica, només em quedaven dues opcions: posar-me a plorar com una idiota, o mirar si la meva cunyada, que viu al pis ded dalt, hi era i em podia deixar les claus que té per si de cas.

És l'únic affaire que ha anat bé. Hi era, m'ha deixat les claus, he obert, he entrat i...

Amb Murphy o sense, no hi ha mal que per bé no vingui (ja sé que acabo de fer una traducció literal del castellà)...

Tot el matí endreçant l'estudi (ara està com una patena). I continuo endreçant (els paperots no han sortit)... però sortiran, a fe de Déu!

I si no surten... n'haurem de demanar una còpia, quin remei!

He pres passiflora, en lloc de cafè amb llet, i ara... no he solucionat els problemes, no, però

m'importa un rave!

imatge de google

Ètica i política

José Luís López Aranguren (q.e.p.d.)

El vaig anar a sentir en una conferència, allà pel Pleistocè.

I tinc un llibre, d'ell, només un: "Lo que sabemos de moral".(Gregorio Del Toro, editor, 1967), que vaig haver de llegir per imperatiu "legal" del moment, a l'Escola Normal. L'assignatura devia ser filosofia (suposo) i el professor es deia Àngel Aguirre. No feia honor al seu nom, per temes que potser ara no vindríen al cas, però les classes les feia interessants, que consti a les actes.

Segurament,  aquest llibre, que ara tinc damunt la taula, tot subratllat... ara mateix el llegiria i no m'agradaria, perquè tinc altres filòsofs de capçalera, com poden ser Terricabras o Norbert Bilbeny.

Però recordo, com si fos ara mateic, quan el sr. Aranguren va parlar de la moral de cadascú, dient que allà on entrava l'ètica era, justament en la pràctica. No pas en la teoria. Per resumir i no cansar: si tu tens una filosofia de vida i la segueixes amb totes les conseqüències, pots estar equivocat o no, però estaràs sent ètic amb tu mateix.

Només recordar que avui en dia, que tothom que té un càrrec polític (molt alt o no tan alt) es mou "a cop d'enquesta" i a veure què diu el facebook, a veure què diuen al twitter i a veure quina cara em posen i a veure si em tornen a votar, i ai, ves, que no em fotin al carrer!

Avui en dia, dic,

- impera la doble moral,

-l'ètica se n'ha anat de vacances (i potser ni tan sols tornarà)

- apel·len a la responsabilitat de cadascun dels simples mortals desgraciats que prou feina tenim per

       anar pagant la hipoteca
       per buscar-nos un cangur que ens cuidi els fills quan agafen la grip i hem d'anar a treballar.
       o una persona que ens cuidi la iaia durant el temps en què no podem fer-ho nosaltres, etc,etc
      ...per no dir, ja, aquells que no tenen ni per pagar el gas o l'electricitat i, al damunt, el govern central, a cop de tribunal de la santíssima constitució de tots els sants amén, me'ls deixen sense llum...

Sense ètica, sense moral, sense res, amb tots els egos inflats com si fossin galls de corral, i amb tota la caradura acumulada, la prepotència, la mentida, la desinformació i la falsedat...

Pretenen donar-nos lliçons de política, d'ètica i de moral.

El que vaig dir ahir! però avui no ho dic, perquè ja està dit.

imatge : https://periodicoexpresionzac.wordpress.com/2012/09/21/como-hacer-que-un-politico-sea-mas-etico/

Papers, paperots i a fer punyetes.

Ja sabem tots que arriba un moment en què ho engegaries tot a rodar.

Perquè ho sabem, no?

Cada dia em llevo pensant "a veure amb quina altra barrabassada  dels polítics i de les celebrities (amb perdó del sr. Barrabàs) ens sorpendran avui".

I... sabeu què? Ja no tinc la capacitat de sorprendre'm!

Ara, una cosa si que us dic:  havent après (al llarg dels anys) que tot és
una xufla
una burla
una immensa bogeria
un autèntic "timo",

i havent sentit per primera vegada i amb cert astorament, allò de "A la mierda!" (Fernando Fernán Gómez)

i havent-ho tornat a sentir uns quants anys més tard per part d'una persona a qui jo tenia per algú important i amb carisma, que em va decebre profundament "A la merda" (Marta Ferrusola)...

... m'atreveixo a dir-ho jo, directíssimament:

A LA MERDA!

Per tantes i tantes raons.
Perquè m'han enganyat.
Perquè m'han fet creure que amb la veritat s'arriba a tot arreu.
Per haver-me fet creure que l'ètica, en la política i en totes les coses, era un valor en alça.
Per fer-me sentir com si fos idiota.(QUE NO HO SÓC)

 Deixin-me en pau.
 No em demanin res més.
 Respectin el meu espai i els meus valors (si és que en tenen vostès, per respectar els dels altes)

 Apa, ja s'ho faran!

A LA MERDA!

Maremeva!

Ara ho acabo de posar al facebook.

Intento crear un grup nou de correu, perquè he de fer varis missatges amb un grup de gent, durant un temps.

M'adono que "Mail" no funciona igual que "Outlook exprés", que era el meu programa de correu quan feia servir pc. Ara (fa dos anys) faig servir Mac. Mai no m'he acabat d'acostumar als programes de Mac de "fotos" i "iphoto", i agafo més d'una "rabieta" per aquesta qüestió (què voleu? l'edat no perdona i la meva paciència és molt més limitada que fa un temps)...

Però això d'avui ja no sé com qualificar-ho: No me'n recordo com es fa un grup de correu amb "mail". A l'ajuda, no existeix "crear un grup nou", i no se m'acut amb quin nom pot sortir aquesta entrada (sortir? entrada? quin embolic, maremeva)

Total: em sento, per primera vegada, com si, de cop, m'hagués fet moooooooolt gran!

No us ha passat mai? Allò que penes "Montse, ja no ets la que eres i això no es nota només a l'hora de córrer, que els genolls ja no aguanten córrer, sinó que a poc a poc, es va notant en tot".

Em poso nerviosa quan no em surten les coses, em poso noerviosa quan he d'anar a un lloc amb cotxe i no em sé el camí, de manera que, en lloc d'aprendre'n, o d'utilitzr el gps, decideixo no agafar el cotxe perquè no em refio de mi mateixa i tinc por.

Em col·lapso.

No és pas una desgràcia, suposo que són "gajes del oficio de hacerse mayor".

Una desgràcia és tot el que està passant, en què estem convertint el món en què vivim.

Ni sé què pensar ni què dir dels atemptats d'ahir a Brusel·les! Ni sé què pensar ni què dir davant tantes coses que ens està tocant viure...

Per sort, sempre ens queden les coses boniques, com l'orquídia de la meva terrassa, que està pletòrica, o la poesia, que encara podem llegir amb un somriure als llavis, o veure créixer els néts, o sortir a passejar sota el solet de primavera, o contemplar aquest mar nostre, aliè a tot plegat, que continua portant les seves onades a la sorra, i acariciant-la.

Així doncs, me'n vaig a "despejar-me" de les dues hores que porto intentant obrir un nou grup de correu, a veure si l'aire i el sol, arran de mar, em posen les neurones a lloc.

maremeva, com ens hem de veure...

Gràcies

Ahir vaig anar al Centre d'Art Santa Mònica, a celebrar el Dia de la Poesia, i també el Dia mundial de la Síndrome de Down.

L'organització, a càrrec de la Institució de les Lletres Catalanes i la Federació Catalana d'Associacions de la Unesco (crec).

A veure l'Olga Xirinacs.

A sentir el seu poema,  "Preneu les roses", recitat en uns quants idiomes (fins i tot en xinès i en quetxua).

A sentir la Laura Borràs en una dissecció mot acurada del poema de l'Olga.

A sentir-lo en català en la veu de la Beatriz, una noia amb síndrome de Down, que ens va donar una lliçó magistral de com es llegeix un poema.

A sentir el poema musicat per un duet (Mirna i Xavi), que també van cantar altres poemes d'altres autors.

A gaudir del moment.

A descobrir, una altra vegada, la bondat i la senzillesa d'aquesta grandíssima escriptora, que ens ho dóna tot, a qui no li fa por baixar al món dels "mortals", a qui mai no li ha pujat la fama enlloc, i això que, amb la seva trajectòria, hauria pogut passar, s'hauria pogut aïllar al seu món "d'allà dalt".

Jo ja no sé com explicar-ho, perquè suposo que tots els que la coneixem, a través d'aquest món blogaire, devem sentir més o menys el mateix:

Quina sensació més enorme, poder parlar de qualsevol tema, amb algú a qui has llegit i a qui has admirat a través de la seva literatura.

I quina sensció tan agradable, aquest tracte tan humà, aquest poder sentir de la seva veu : "No deixis el blog, eh? fes el favor d'escriure-hi!"

A més, darrerment ha passat per una malaltia que la podria haver fet allunyar-se de nosaltres, i, en lloc d'això, ens ha acollit amb aquell somriure ample!

Que guapa estàs, Olga! ja t'ho vaig dir, i m'hi reafirmo!

Carpe diem!

I gràcies, moltes gràcies.

Quadernet que contenia el poema d'Olga Xirinacs "Preneu les roses" en diversos idiomes.

Laura Borràs, xerrant amb Olga Xirinacs

                                                               Ram de 21 roses que li vam regalar els blog"Olgaires" a O.X.

O.X., en acabar l'acte, rebent un bonic ram de roses blanques, de part de l'organització oficial.

Dia de la Poesia

Dia de la poesia

PRENEU LES ROSES

Olga Xirinacs

Mireu, és tan sols un moment. Contempleu
com entra la primavera de sang verda.
Preparo el meu quadern per escriure una estona
sobre aquest fenomen que arriba en silenci.
Potser un vent lleu, potser un mestral
mourà les fulles de les mèlies,
de les moreres i dels avellaners,
portarà el perfum dels jacints a les places,
sobre tombes recents, sobre les oblidades,
i recordarà a vius i morts que en aquest mes de març
hi ha un dia que en diuen dels poetes. De la poesia.
Tolstoi va escriure Resurrecció, la contundent entrada
a la força del viure i a l'ambició dels homes,
tot en una sola pàgina, la primera.
Oh, sí, llegiu-la. Perquè si alguna cosa cal que digui el poeta
és que la vida torna i es fa lloc, i que els homes
lluiten contra tota natura. Contempleu, també,
La primavera, d’Odilon Redon al Museu Puixkin:
la dona rosa i nua sota l'arbre immens,
i no cal dir res més en aquest dia vint-i-u de març.
L'he escrit ja fa molts anys, aquesta primavera,
mentre els llorers creixien i oferien
corones victorioses. Preneu les roses
abans no s'esfullin. Fulles i fulls de llibre
s'abandonen a la fràgil esperança del poeta.

(imatge de google)

Dansa de la primavera (M.del Mar Bonet)

Disculpes...

Disculpes per aquest "no escriure", per aquest - altra vegada- abandó del blog.

Hi sóc.

Però una mica amagada, per les circumstàncies. Bé, amagada no seria la paraula. Hi sóc, però entre cortines, entre línies, o com ho vulgueu expressar.

Molta feina. Massa.

I , en un altre ordre de coses, una vergonya enorme, cap a aquesta Europa que no ens mereix.

Però Europa la formem tots, i això no ho podem negar.

Si quan surto al matí plou i m'agrada la pluja, tot i que no m'agrada caminar sota un paraigua...

Què deu passar pel cap de tantes persones que fugen d'una guerra i que veuen, impotents, que ningú no els ofereix ni tan sols un paraigua?

Què deu passar pel cap d'aquells que, provistos de garrots, foragiten els fugitius? Si és que pensen...

On és, la solidaritat, on és, l'empatia, on és, fins i tot m'atreveixo a dir... la caritat cristiana dels que es puguin dir cristians? On queda, la seva part humana?

Què se n'ha fet, de la nostra humanitat?

Aquí ho deixo.

Ciclogènesi

Estic esperant la ciclogènesi, però no acaba d'arribar.

Sí que és cert, que a Blanes ha plogut tota la nit i el mar està força agitat, signe inequívoc de temporal. Però diria que n'he vist de molt pitjors.

La correcció política fa que, actualment, tinguem tots la pell molt fina - cada vegada més- de manera que no podem dir segons quines coses, i, des d'altes institucions, han de tenir moltíssima cura a fer recomanacions, per si es passen, sigui per la ratlla de dalt, sigui per la ratlla de baix. 

M'explico:

Si l'home o la dona del temps ens diu que plourà, una part de la població es posa contenta, i l'altra part de la població s'emprenya com una mona. 

Si després resulta que no ha plogut, hi ha una part de la població, aquella part que s'ho havia cregut, que estava contenta en un principi, perquè, sabent que havia de ploure, no havia sortit de casa, o havia sortit agafant el paraigua, que s'emprenya com una mona, perquè es considera "enganyada". Sigui perquè ha deixat de fer allò que havia pensat fer, sigui perquè ha sortit amb el paraigua, i l'ha hagut de carretejar tot el dia, per res. 

De manera que, l'home i/o la dona del temps que havia fet tal afirmació, s'ha d'empassar els gripaus que llegirà des de les xarxes socials, des de les trucades de la gent als mitjans de comunicació, etc.

La correcció política, fa, també, que certes paraules siguin considerades tabú. I aquí havia fet un paràgraf que he esborrat, perquè si sóc políticament incorrecta en les meves expressions, em plouran gripaus des de tot arreu i, com que tinc la pell molt fina, prefereixo que seguiu pensant que sóc molt guai.

I la ciclogènesi sense arribar!

I per culpa de la ciclogènesi, no s'ha fet la calçotada familiar que s'havia de fer, tchts,tchts...

Senyor, senyora del temps:   @#¬||REGRRRRR@$## (traducció: llamp,rellamp de rellamp de contra-rellamp)

Haddok dixit.

Imatge baixada d'internet, trobada a través de google.

Escultura? poesia? poesia visual? Escultura poètica?

Mireu, tinc una feinada que no me l'acabo, per tant, us remeto al blog de la Cornèlia Abril, perquè és allà on, dilluns passat, vaig explicar (com a ànima corneliana) allò de la inauguració d'una escultura, per part d'en Miquel Gelabert, el nostre fill artista.

Cliqueu aquí i ho podreu llegir i veure alguna foto.

Gràcies!

Tornaré, però no sé a quina hora ni si serà avui.

Avui només un apunt petitet

Diumenge de celebració: aniversari amb néts, amics de néts (i nétes), pares i mares, alguna àvia, alguna besàvia... oncles, ties, cosins, cosines, i molts etzèteres. (O etcèteres?)

Diumenge, també, de cuinar per la setmana. Quan vols seguir una dieta més o menys sana, resulta que tens una feinada de Ca l'Ample. No es tracta de l'amanideta i el pit de pollastre a la planxa. Bé, sí, d'això també. Però tenir verdures al vapor preparades per tota la setmana, cremes de verdures, crèpes de fajol pels esmorzars, compota de fruita per a les crèpes, i alguna coseta rara més, tens una feinada a comprar i també a cuinar. Feina feta no fa destorb, diuen. I per tant, dia d'aniversari, dia de cuinar, i ara, dia de veure una nova sèrie que hem descobert (gràcies a en Basté, que la va anomenar, i gràcies a un dels nostres fills, que també la coneix i també ens la va recomanar)... Algú ha vist mai "Borgen"? 

Jo havia vist "El ala oeste de la Casa Blanca" i no puc dir que s'hi assembli molt, però el tema és el mateix. La política. En aquest cas, la política danesa. Interessant, interessant de veritat.

Si realment, els polítics actuen a base de xanxullos, posturejos, marcar-se farols i coses d'aquestes (que sí, que ho fan!), pobres de nosaltres, els ciutadans que anem a peu... (com se'n diu, de "los ciudadanos de a pie"?) El poble, la gent, els treballadors, els "pringats"!

I a veure si, a través de l'ànima Cornèlia o de la de la Montse, que som la mateixa... o a través d'ambdues, un dia d'aquests us parlo de l'escultura "Esperança", que es va inaugurar divendres passat a L'Hospitalet de Llobregat, obra del nostre fill artista, Miquel Gelabert.

Però ja us en parlaré.

Ara toca un capitolet de Borgen. 

Aix, no sé què farem quan comencin "Joc de trons" altra vegada. 

Perquè també hem d'escriure! I també hem de llegir!

Se'ns acumula la feina!

aix

Llegir, escriure i prometre

De vegades, l'escriure em fa perdre el llegir, o sigui, a l'inrevés del que diu la dita.

Va arribar un moment en què només llegia a l'estiu. Sí que és veritat que podia llegir-me fins a 15 o 20 llibres, durant l'estiu, però no deixava de ser tristíssim que, durant la resta de l'any, no fos capaç de llegir ni un llibre sencer.

Vaig dir-me que havia d'arreglar aquest tema i crec que ho he aconseguit (més o menys).

Ara, fins i tot puc dir que llegeixo menys llibres, durant l'any, que els que llegia només a l'estiu, però això si: els llibres que llegeixo, no els llegeixo en diagonal, sinó "mastegant bé". I reconec que m'aprofiten molt més!

Un altre fenomen que he observat és que com que cada vegada tinc més amics escriptors, cada vegada llegeixo "menys clàssics" i menys coneguts/mediàtics, i més escriptors i escriptores novells, que, val a dir-ho, de vegades resulten molt més gratificants que els coneguts/mediàtics/clàssics!

Em fot molt aquells /aquelles escriptors/es que - al menys fa un temps, perquè ara o no me n'assabento o ho visc menys- treien un llibre cada any i es quedaven tn amples. Ja dic: potser ho continuen fent i jo no me n'assabento! però em molesten molt els que fan llibres com si fessin xurros. Escriure no és fàcil!

En fi, ara potser m'estic ficant en un jardí: si hi ha algú capaç d'escriure un llibre cada any, i a més a més, aquest llibre és BO (de debò), no hi tinc res a dir. Beneït sigui, beneïda sigui!

Em sembla que ja m'heu entès.

Apa, que és hora de fer el sopar.

I que el llegir no us faci perdre l'escriure (o era al revés?)

No he parlat, aquí, de Muriel Casals (si que ho he fet al facebook). Quina tristor, perdre persones tan vàlides! Des d'aquí, Muriel, i allà on hagis arribat amb el poc temps que fa que ens has deixat (potser encara ens estàs veient a tots, compungits i tristos perquè te n'has anat)... des d'aquest blog, et prometo solemnement que faré tot el que sigui pacíficament possible perquè s'acompleixi el teu somni, que també és el nostre!

Premi d'honor de les Lletres Catalanes

Maria Antònia Oliver s'ha endut el premi, aquest any.

Jo formava part d'un grup, iniciat per Júlia Costa, al facebook, al seu blog i en un altre blog que havia obert la Júlia, per reivindicar aquest premi de l'Òmnium Cultural, per a l'estimada escriptora Olga Xirinacs, injustament oblidada, després d'haver-ho guanyat tot, a Catalunya.

No ha pogut ser, no aquest any. Però els que la reivindiquem, no perdem la fe.

Xirinacs ha estat escollida Poeta del Dia de la Poesia. I aquest fet ens alegra molt, als que la coneixem. (Mai no coneixem ni a la persona que tenim al costat, però ja m'enteneu). La coneixem no solament a través de la seva obra, sinó també a través del que ella mateixa ens explica, quan ens obre la finestra del seu blog, amable, oberta i cordial, sempre cordial, sempre generosa, sempre a punt d'ajudar, en temes literaris, i n'estic segura, en temes diversos que ara no vénen al cas.

Dit això, penso que ja era hora que Òmnium premiés una altra dona, ja tocava! I que no se'n torni a oblidar!

Maria Antònia Oliver, autora mallorquina, concretament de Manacor, té una extensa obra i va formar part en el seu dia, del col·lectiu Ofèlia Dracs.  Segons l'editor del col·lectiu Cornèlia Abril, del que sabeu que formo part, Cornèlia i Ofèlia seríem cunyades (broma que és tot un honor pe la Cornèlia, que tot just acaba de néixer).

Jo només li he llegit dues obres: "Crineres de foc" i "Joana E.", però em posaré les piles (al menys, els premis que serveixin per alguna cosa; en el meu cas, serviran perquè intenti conèixer una mica més aquesta autora).

Vaig conèixer M.Antònia Oliver el dissabte, 12 de febrer de 2011, a Vallderroures. Ho recordo perfectament, perquè vam fer la presentació del llibre col·lectiu "Un riu de crims", publicat per un editor que hores d'ara està desaparegut, junt amb la seva editorial, però que en el seu moment va tenir força èxit! Dec ser dona de col·lectius, jo!... Vint-i-quatre autors vam escriure relats i microrelats, que van formar aquest llibre de què us parlo. La Maria Antònia Oliver era l'autora convidada i va fer una dissertació, seguida d'un debat interessantíssim, sobre el gènere negre.

Maria Antònia Oliver, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

Olga Xirinacs, Poeta del Dia de la Poesia.

Felicitacions efusives a ambdues autores!

Carnaval, te quiero/ Lo riu

Dos esdeveniments, aquesta setmana (entre milers d'altres), però em centraré en dos.

Carnaval: us deixo una foto, semblant a la que he penjat al facebook, del que som capaços de fer, encara, "amb l'edat que tenim", algunes ànimes de càntir com jo. Capaços d'estar emprenyats amb el món sencer, o potser només amb el govern espanyol, i capaços, també, de posar el contrapunt, pintant-nos la cara  i enfotent-nos-en del mort i del qui el vetlla.

Voilà:

Lo riu és vida:
No hi hem anat perquè teníem un cap de setmana força complicat. Però estem, de totes totes, en contra de la monstruositat que pretenen dur a terme al Delta de l'Ebre.

Amunt, ebrencs, estem amb vosaltres, de tot cor.

Endavant la marea blava!

Sapigueu que Cornèlia Abril té un blog i vuit ànimes, com ella mateixa. El voleu visitar?

Morts, princeses, preses de pèl i filosofades

Com tantes vegades... fa massa temps que no utilitzo l'espai blog.

Per què?

Doncs perquè, per mi, actualment, és més important anar vivint que anar explicant la vida.

Hi ha un munt de persones, més grans, però també persones més joves que jo, que estan desapareixent. I no parlo només dels famosos. També parlo de persones anònimes per la humanitat en general, però a qui jo coneixia per H o per B. Anònimes en el seu conjunt, però conegudes per als seus.

La mort és un tema molt tabú, per mi. Com per tothom, suposo. Em fa por, i també em fa mitja por parlar-ne.

Diuen que parlant d'allò que ens atemoritza, s'esvaeixen els nostres fantasmes i ens trobem millor, però no sé fins a quin punt, aquesta afirmació pot ser certa. Jo, intento ironitzar sobre la mort, pensar-hi de lluny, passar-hi de puntetes o bé ficar-m'hi de ple. I mai no me'n surto, amb la por de morir... com tothom!

Demà anirem a presentar "He d'anar-me'n" a Manresa. En principi, la presentació era a la llibreria Papers, però s'ha mort el pare del llibreter, en Joan Lluís Sagués Àlvarez, i - evidentment- ha anul·lat tots els actes que tenia previstos, fins dilluns. Demà, doncs, farem la presentació al Museu de la Tècnica de Manresa. A les sis de la tarda, tal com estava previst.

Tampoc no hi podrà assistir la Mati, una de les escriptores de Cornèlia Abril. S'ha mort el pare del seu marit... ho veieu? éssers anònims per molta gent, éssers estimats per als seus. I és que la mort ens marca a tots. I com diu la teoria de sistemes... una peça diminuta (per a algú) pot ser una gran peça per a algú altre, i pot fer que totes les peces del gran puzzle (la vida en ella mateixa) es moguin cap a un cantó o cap a un altre. I així continua la roda de la vida i de la mort.

Disculpeu, però els que em coneixeu bé ja sabeu de la meva dèria per la filosofia barateta.

De vegades, quan sento segons què, que diu segons qui... em penso que sóc molt més intel·ligent del que es pensa segons qui. I em sento estafada, com si portéssim anys i panys en què m'estic deixant prendre el pèl.

La vida ho és, una presa de pèl?

I la mort?

Què en penseu? Si és que algú, encara passa per aquí...

Ara us deixo. Els Reis li van portar a la Nit, la meva néta de dos anys i mig, un vestit magnífic de princesa, que li anava petit. Com que Ses Majestats van deixar un tiquet regal per poder-lo canviar... (Ses Majestats són previsores) els avis han canviat el vestit de Rapunzel, per un vestit de Ventafocs, ja que la Rapunzel no donava la talla (llegeixi's irònicament, és clar)... la Rapunzel, o era massa petita, o era massa gran. La ventafocs tenia totes les talles, et voilà!

Doncs això: anem a portar-li el vestit - preciós- de Ventafocs (el de núvia, ep!), que no és poca cosa, a la princeset Nit.

Que tingueu un grandíssim cap de setmana!

Si hi ha alguna falta (d'ortografia o d'estructura), queixes al "Maestro Armero", que ara no tinc temps de revisar res.

Cornèlia Abril a Horta!

Demà, dijous 14 de gener ,a les 19.00 hores, a la sala d'actes de la biblioteca d' Horta "Can Mariner",  presentarem  el llibre 'He d'anar-me'n'. De conflictes i decisions que capgiren la vida, de Cornèlia Abril, a qui ja coneixeu!

Tots aquells que no vau poder assistir a la presentació que vam fer a l'octubre a la Biblioteca de Catalunya, ara podreu conèixer la Cornèlia i les seves vuit ànimes!

No hi falteu, us encantarà, i a més, podreu comprar-vos el llibre, amb aquell "vale" que, de vegades, han portat els Reis i que no sabem en què gastar! 

Aquest primer treball de Cornèlia Abril serà presentat per les coautores que hi ha sota aquest pseudònim:

Sílvia Armangué
Mercè Bagaria
Pepa Bagaria
Maria Cirera
Montserrat Medalla
Matilde Nuri
Marta Pérez i Sierra
Carmen Sanzsoto

Es tracta d'un recull d'històries ben diverses amb un nexe comú: la decisió. Editat per Edicions Els Llums .

També comptarem amb la presència de l'autor Isidre Grau i l'editor Joan Ramon Riera.

Entrada lliure. Aforament limitat.

Fins demà!

BON ANY

Se m'enganxen els anys, els uns amb els altres. Els caps d'any, s'encadenen com en un engranatge sense principi ni fi.

Sabent, per descomptat, que sí que n'hi ha, de fi. El final ve quan menys t'ho esperes. Un seguit d'episodis vitals que també s'encadenen, com en l'engranatge del temps: una malaltia nova, una malaltia que ja existia i que, en un moment donat, s'esbrava i s'expandeix, un accident, una broma macabra del destí...

Malgrat saber que el final existeix, repeteixo que se m'ajunten els anys, l'un darrere l'alte; fa no res, érem tots a casa la tieta Fina, celebrant l'arribada de l'any 2000, tots preocupats per si els ordinadors petarien tots a l'hora, o discutint si el nou mil·leni començava el 2000 o el 2001. Molts dels parents, propers o llunyans, encara eren entre nosaltres. De nét, no n'hi havia ni un i els fill, o no tenien parella, o, si la tenien, no té res a veure amb les seves parelles actuals. 

I vet aquí que, ahir, dia 1, dia de Sant Manel, tornàvem a ser a casa la tieta Fina, amb quatre absències claríssimes, amb canvis a les famílies joves, amb néts corrent per allà i obrint una boca de pam davant el pessebre i davant totes les novetats de prestatgeries "verges" per ells. Intecanviant regals, perquè el dia de Reis ja no ens trobarem, com fèiem abans, perquè les famílies creixen i es multipliquen, tal com mana la llei de vida. I ens hem de dividir, d'alguna manera, o enfonsaríem els pisos de l'Eixample, i mira que són grans! (bé, són grans els que encara no s'han fet malbé)...

Ahir va morir (o ahir me'n vaig assabentar) la Rosa Cases, "Jaka". Una blogaire estimada, amb qui vaig fer tres o quatre cafès, juntament amb un grupet d'altres blogaires (la Júlia, la Montse, en Miquel, en Manel, la Cari, en Ferran, en Sani - que també va morir no fa tant-)... i que em va presentar oficialment l'Olga Xirinacs. Vam anar plegades a casa l'Olga, un estiu, i vam fer petar la xerrada durant un parell d'hores d'aquelles que no s'esborren mai de la memòria. La Rosa, una dona activa, molt activa, a qui el destí no ha tingut cap repar en frustrar l'activitat, perquè ell és qui programa la vida de tothom. Voleu dir-li Déu? Endavant, no us ho discutiré.

Fa dues setmanes (o una?) va morir la mare del meu cosí Xavier. A ella se la va endur allò que en diuen "una llarga malaltia", no, no era un càncer, però podria haver-ho estat. Una madrilenya de socarrel, amb nétes independentistes i del Barça! Un exemple de convivència!

Fa un any, havia mort la meva cosina francesa (catalano-francesa). L'Aurore, que l'últim que va fer per Ctalunya, fou empadronar-se a Berga, la seva ciutat natal abans de  l'exili forçat, i participar a la diada i a les votacions del frustrat 9-N.

Si t'hi fixes, hi ha pel món una pila d'avis i àvies de més de 100 anys, a qui el destí no acaba de decidir emportar-se. No és que els vulgui la fi, pobres avis, no! Però trobo que tot plegat és com una mena d'allò que he dit abans: una broma macabra del destí. Voleu dir-ne Déu? ja dic:no us ho discutiré.

Començo l'any sense cap mena de propòsit. Deixaré que flueixi. Em demano salut, sobre totes les coses. Per mí, però també per tots els meus. I, a poder ser, literatura. 

Ho deixarem així: salut i literatura, que no ens faltin, en aquest 2016, tan inestable políticament, que de tan inestable que es presenta, em fa dir "ja us ho fareu". Jo, tinc molt clar el que vull. I si no pot ser, encara, algun dia serà. No abarataré el meu somni. Però si la gent que m'envolta, i que ho tenia a tocar, no dóna la talla, per fer-ho malament, millor esperar!

MOLT BON ANY A TOTHOM!