18 d’abril, 2009

L'hàbit no fa el monjo

Suposo que, a hores d'ara, tothom ha vist, ja, el famós video de la Susan Boyle.

Us asseguro que m'ha emocionat.

Segur, segur, que més d'una vegada hem jutjat algú per la seva apariència... com pot canviar-ho tot, una veu ... com la de la Susan, que després de cantar, resulta ser preciosa!

i aquí, un altre video, el de Paul Potts, per qui segurament tampoc no n'haurien donat ni un euro... i que va emocionar tothom...

ja ho veieu... avui va de músiques i situacions que m'han emocionat.

Un aclariment: a mi el que m'ha emocionat és la forma de cantar d'aquestes dues persones, les seves grans veus. I penso que al "jurat" els està bé, una lliçó d'humilitat com la que tant l'una com l'altre els han donat, perquè no es pensessin que per triomfar a la vida s'ha de ser guapo i ben plantat!

Per descomptat que les persones les hem de valorar en tant que persones i no cal que demostrin res a ningú. Malgrat tot, repeteixo, a mi m'han emocionat.

12 comentaris:

assumpta ha dit...

Si vols passar per casa meva, hi trobaràs un cafè... i un regalet !
;)

Deric ha dit...

vaja! compartim post!!! També he parlat de la Susan

iruna ha dit...

montse..

jo no l'havia vist, este vídeo amb la susan.

potser sí que és "una lliçó", però...... me sap greu que les persones, per a que ningú se'n rigue de natros, haguéssem de "demostrar" que som alguna cosa, i que moltes vegades no n'hi hagi prou amb ser, senzillament, persones.

una abraçada, montse

Rita ha dit...

Dues bones lliçons: la d'aquesta gran veu i el que diu l'iruna, que també té molta raó.
Bon capde a totes dues i petons, arare i iruna!

Júlia ha dit...

Estic d'acord, però pel que fa al jurat i fins i tot a l'efecte de la seva actuació, crec que ja es devia saber, abans d'actuar en aquests programes es fan molts càstings. La veritat és que dubto molt i molt de 'la veritat de la televisió', cosa que no treu mèrit a l'actuació de la senyora. Voleu dir que no sabien que pujaria l'audiència???????

Júlia ha dit...

...em temo que aquests del concurs han vist un gran filó explotant la síndrome dels 'aneguets lleigs', la veritat.

kweilan ha dit...

Encara no havia vist el vídeo de la susan...però a la tele res o gairebé res és com ens ho diuen. Un bon post!

Anònim ha dit...

Hola Montse, jo el vaig veure ahir i vaig posar-ho al facebook.
Totalment d'acord, sempre amb els prejudicis!
Un petonet, preciosa!

el paseante ha dit...

N'havia sentit a parlar, però no havia vist encara la Susan. És injust que per triomfar calgui tenir un cert físic, però és així. Per això no poso la meva fotografia al perfil :-(

Anna ha dit...

És molt trist que per triomfar en aquest cas en el món de la cançó, cal tenir un físic determinat i no ni hagi prou en tenir una veu com aquesta que et posa la pell de gallina.

Però tristament és així, si no la Susan seria una cantant reconeguda de fa temps...

Petonets Montse.

bajoqueta ha dit...

De vegades els lletjos tenen una oportunitat, la llàstima és que abans s'han rigut d'ells :(

una més ha dit...

Jo el del Paul Potts vaig posar-lo al blog l'any pasat.

A mi també em va emocionar.

Un petonet!

(Per cert, aquí "marxes" uns dies i quan tornes et trobes tantes coses per llegir que no dones l'abast, tu).