Desdejuni amb diamants

Ella no tenia un gos i un gat... o si? (imatge de google)

Cada dia em llevo cap a les 7 del matí, per necessitats fisiològiques de la meva gossa. Val a dir que jo m'hi estaria mitja horeta més, fent el ronso pel llit, però a les 7 en punt sonen el meu mòbil i les orelles de la Taca, que s'aixeca del seu matalasset i se les espolsa, amb un sorollet característic, que ja he après a associar a la musiqueta del despertador del mòbil. O potser és ella la que ha après que quan sona la musiqueta, jo m'aixecaré i la trauré a fer pipi. La qüestió és que ambdues coses, musiqueta i espolsamenta d'orelles canines, es donen al mateix temps: a les 7 del matí de cada dia, plogui o nevi, sigui dissabte, diumenge o entre setmana. Ves, una contingència que fa de les set del matí l'hora de llevar-se.

Una vegada resoltes les necessitats fisiològiques de la taca - aquesta sortideta no passa de cinc minuts, ambdues tenim gana i sabem que després esmorzarem- entra el Xat. Es miren, abans, de reüll. Ara, que fa tant de temps que es coneixen, ja es miren directament i es deuen preguntar sense paraules ni lladrucs ni miols, a veure qui dels dos serà l'afortunat que esmorzarà primer. Sempre acaba sent el gat. Mentre li poso el pinso, la Taca em mira i alguna vegada fins i tot gemega. Quan ho fa sempre li he de dir "però dona, no veus que ara te'l posaré a tu? no veus que només tinc dues mans, com qualsevol cambrer?"... està acostumada a asseure's al davant del menjar (no volem que s'hi abraoni) i fa gràcia quan s'asseu i arrossega el cul per terra, acostat-se al plat, amb cara de bona nena. Jo li faria una foto, però com que només tinc dues mans...

Un cop alimentades les dues bèsties, m'alimento jo. Una taronja ben sucosa, una pera, uns grans de raïm... tot depèn del dia i de les ganes. Sempre ha de ser una fruita sucosa. Les pomes són per berenar... un talladet amb llet "de veritat" (o el més de veritat possible; si hi ha ocasió, llet fresca, d'aquella que caduca de seguida) i amb cafè nespresso (quina troballa!) una torradeta i, quan n'hi ha, una presa de xocolata. Darrerament no n'hi ha perquè no en compro. I no en compro, perquè si en compro, me la menjo. Oi que m'enteneu?

I llavors, la cerimònia: amb el petit cafè amb llet en una mà i les ulleres a l'altra, em dirigeixo cap al meu ordinador i us llegeixo.

Avui m'ha donat per llegir-vos per ordre, la meva llista de blogs em va indicant qui ha escrit i quin és el títol del post. Abans llegia el diari digital. Ara us prefereixo a vosaltres. Normalment, puc llegir tres o quatre posts seguits i fer algun comentari.

La cerimònia no em sol durar més d'un quart d'hora o vint minuts, això si no escric jo també alguna coseta. Que si ho faig, entre "pitos i flautes", és mitja hora. Però avui la cerimònia se m'ha allargat. Potser perquè és Setmana Santa i m'agafo les coses amb una mica més de calma? Subliminalment em dec pensar que estic de vacances... no ho sé.

Però ja em fa mal el cul! necessito aixecar-me i sortir (encara no entenc com hi ha qui nega la hiperactivitat d'algunes persones... a mi sembla que em punxen el cul. Necessito aixecar-me!)

En fi... engeguen la tertúlia a Rac 1 i el primer que fan és parlar del govern (quin atipament)...

d'això...

No em vau respondre a la pregunta de l'altre dia, eh? Molt tirar pilotes fora, vosaltres!

Sou massa interessants, pel meu cul inquiet... tornaré després, per acabar de llegir-vos. I potser comentar-vos.

Que bé... ja no plou!