La Taca dorm als meus peus, gairebé em fa calor, però és el que hi ha. Ella, si pot, es posa a la meva falda. Primer em feia nosa i no l'hi deixava posar. Un dia se'm va ocórrer que potser necessitava el contacte "humà" amb la seva companya -mestressa (jo) i me la vaig posar a la falda. Va ser el preludi d'una bonica història d'amor i roncs (ronca com un gat, deuen ser les influències del Xat), ja que, a no ser que no em vingui bé o que hagi decidit fer punt o brodar (jo, no pas ella) cada nit, després de sopar, quan ens asseiem a veure el programa de prime time que toqui (ventdelpla, polònia, un partit, o elquesigui) la gosseta ja es frega les potes pensant en com dormirà de bé a la meva butaca! (perquè per mi que el que li agrada, més que no pas estar-se a la falda, és estar-se a la butaca que li és prohibida quan s'hi enfila sense permís)...
Doncs això: la Taca dorm, la besàvia se n'ha anat a dormir molt d'hora, però s'ha emportat el diari, això vol dir que encara no deu dormir, que el diari és molt llarg! el capità veu el Barça, que va perdent amb el València (primera notícia, ara que ho he d'escriure, li he preguntat i diu que perd... quines coses!) i jo fins ara he estat jugant al Bookworm (un joc del que encara no m'he desenganxat mai i que de tant en tant m'hi dedico, mentre em prenc la darrera infusió del dia) i ara m'he dit "potser estaria bé fer un post d'aquells on no dius res, però on ho dius tot". D'aquells que tant els agraden als autors consagrats, aquells que diuen allò que els blocaires som una colla de tarats que ens dediquem a ventilar les nostres vides a la xarxa.
Parlant de ventilar vides a la xarxa... estic molt contenta perquè he trobat el blog de l'Olga Xirinacs, una autora a qui admiro força i ara la visito cada dia. Ves, si no existissin els blogs, doncs no hauria tingut mai l'oportunitat de comentar coses amb aquesta escriptora... ara que hi penso, fa dies que no visito Dolors Alberola i encara en fa més que no vaig al blog de la Lucia Etxebarria, ni el web de la Carmen Sanz Soto... ni... ui,ui,ui, em sembla que abans que acabi el partit me'n vaig a fer una volteta pels seus espais.
I després, a dormir, que sembla que no, però fa molta son! I demà serà un altre dia. I a les set, caldrà treure la Taca a fer pipí... maremeva... millor me'n vaig a dormir ara mateix! Bona nit, bons germans!
(qui no havia cantat aquesta cançó?, eh, petits kumbas?)
Oh! My Lord, Kumbaya! el Thierry Henry (o com s'escrigui) acaba de fer un gol, així que, de moment, "hem" empatat. Amb aquesta bona notícia, me'n vaig al llit definitivament. Vijjjca el Barça!
18 comentaris:
Visca la Montse-Arare, dic jo.
M'encanten aquests escrits que no serveixen per a res... És com si t'observés pel forat del pany de la porta.
A mi també m'agrades molt quan fas escrits que no serveixen per a res... :-)
Dolços somnis!
Bona nit, m'ha encantgat veure't aquest vespre a casa teva. Gràcies per la invitació.
Yeps! que són les set!!!!!
la Taca vol fer pipí!!!
vols dir que has dormit prou?
au va...i si te'n tornes una estona???
un bon diumenge, montse-arare!
Montse-Arare, busco gent per crear un nou blog de futbol. Compto amb tu, eh? Veig que et sobra temps per jugar a no sé quin joc estrany, per escoltar roncar la Taca, per llegir blogs d'escriptores... :-)
M'ha agradat molt aquest post que no volia dir res.
i no és això i així la vida que volem?
(el Barça ha empatat)
Que la monotonia més suau bressoli els nostres dies i el previsible ens indiqui el camí. Que les sorpreses siguin font de plaer i s'abstinguin
d'obstruir alegries... i tot així.
Visca! (Albert) :) i gràcies.
Violette, sempre deixo obert el forat del pany, per vosaltres :D
petonets endiumenjats!
Rita, els somnis d'aquesta nit passada s'han fos... no recordo què he somiat, però segur que era alguna cosa bona... segur! bon diumenge, maca!
Carme, ja saps que tens la porta ben oberta, i si no, pots mirar pel forat del pany, com la Violette ;)
petonet!
Bon dia, Fanal Blau!
ja hem fet pipí, ja hem sortit al bosquet (avui només una estoneta curta, que hi ha signes d'aquella artrosi "prematura o no tant" als genolls de la passejadora de gossa oficial de casa). Vols un cafè? va, que t'espero!
Nadador, amb tu, a la fi del món, encara que sigui per jugar a futbol. Apunta'm!
què? que era broma? tchts,tchts...
Pere, és la vida que tenim. I alguns, a més a més, la gaudim (d'altres potser la trobarien avorrida o incompleta o...) però és la que tenim, gaudim i vivim amb força.
Si, si, va empatar, ho vaig sentir abans de publicar el post. Alegria per als futboleros ( a mi m'és igual, però en realitat, quan guanya, he de confessar que m'encanta)
bon dia, rei moro!
I tot així, Poesiaula. D'això, IBM, recordes quan teníem examen i cap ganes d'escriure, que comentàvem "quina mandraaaaaa, ara, posar-se a escriure tot el que sabem"... ho recordes?
doncs això: etc...etc... ;D
No, Montse, no ho recordo... jo tinc memòria de mosquit (tu d'elefant, ja t'ho vaig dir l'altre dia -sense ànim d'ofendre't-). Si tu ho dius, jo m'ho crec: ja veus. Ben mirat, sí que fa mandra escriure tot el q sabem, sí...
Quina cronica de moments cotidians, I quins records de la canço.
Publica un comentari a l'entrada