Sóc aquí

Ahir vaig felicitar els Joseps, Josepes, Josefines, Fines, Peps, Pepes, Pepites, Pitus, Pites... al facebook, però no vaig entrar "aquí". Doneu-vos per felicitats, tots plegats, perquè tots els sants tenen vuitada i només estem al dia després, així que encara toca!

El Gatot ha tingut la virtut de despertar-me de la meva letàrgia. Letàrgia primaveral, diria jo. Ui, què passa, que letàrgia no és correcte? (em surt en vermell)... letargia...letargia

Ahhhhhhh! és que no va accentuat!

Tinc molta, molta son, tinc molta molta fluixesa, tinc molt poques, molt poques ganes d'estudiar, de "fer". Només voldria dormir, hauria de prendre alguna cosa? O potser amb dormir una mica més em passarien tots els mals?

Ahir vaig fer-me sòcia de l'ANC. Com tanta i tanta gent que fa el mateix que jo. o potser sóc jo, que faig el mateix que ells? Sóc totalment gregària! quin fàstic! Va ser sentir el Girauta que carregava contra la Forcadell, que em van agafar unes fortíssimes ganes de fer-me sòcia, que fins ahir, era simpatitzant i prou.

Digueu-me gregària, digueu-me que faig allò que fa tothom, au, va, digueu-m'ho!

Doncs si: perquè estic fins als nassos de tot plegat.

Tinc molta pressa! (i la pressa és mala consellera)...

Ahir la Nit va complir un any i jo vaig tornar a experimentar allò que experimentem tots: que el temps passa tan de pressa i que no hi podem fer res...

Aprofito l'avinentesa de la meva tornada després d'uns quants dies, per comentar-vos que aquest estiu seré àvia per... sisena/setena vegada (perquè en vénen dos, quin iuiu!) Estic molt, molt contenta!

O sigui que, per una banda, fluixera, letargia, indignació... per l'altra banda, tal com manen els cànons de les persones paradoxals com jo, felicitat perquè la vida va continuant.

 

imatge primaveral de la xarxa.

Quo vadis, Catalunya?

Aviat vindrà la primavera

Bé, després d'aquests dies de calma i meditació, podria tornar la mala llet, però prefereixo que no torni.
Que per què podria tornar? motius no me'n falten, ni a vosaltres tampoc.

Com a ciutadana espanyola (que encara sóc, mal em pesi), em sento maltractada, vituperada i vilipendiada per molts. Resulta que contribueixo a que una colla de facinerosos (d'aquí, d'allà i de tot arreu) tinguin uns sous que els permetin viure en una altra galàxia, i que, per tant, no baixin mai a la nostra.
Resulta que contribueixo a que una colla de paràsits (d'aquí, d'allà i de tot arreu) facin servir els meus impostos per fer-se els seus "raconets" per al dia de demà.

I el dia de demà, jo, què? eh? eh? eh?

En fi... nasíos pa sufrí, que deia aquell... o que ho portava tatuat al braç... o, jo què sé!

Va, que aviat serà aquí la primavera! Apa, que no ha estat res, endavant les atxes.

Una miqueta d'esperança primaveral? lereleré!


Teniu Estopa!

Invitació a la calma

Invitació a la calma

No em digueu que aquest paisatge no relaxa! ohmmmm

"El salt" ("El salto", en chapurriao, que no lapao, que encara hi ha classes)

Voltors (i no és una metàfora, encara que podria ser-ho)

Us deixo "Meditación de Thais", de Jules Massenet 

Ho sento, amb l'altre programa no me'n surto... nom´s sé posar música si la busco a youtube, em sap greu...

Presa de pèl

Bon dia i bona hora (una mica avançada, ja)

Ahir, com tanta i tanta gent, vaig veure "Salvados". Qui estigui lliure de pecat...

A mesura que anava transcorrent el programa, m'anava posant nerviosa. El capità i jo, amb uns ulls com unes taronges, no donàvem crèdit al que vèiem i sentíem. Hi va haver un moment en el qual tenia ganes de plorar, per la gran estafa que suposava el fet que durant més de trenta anys m'haguessin fet creure una cosa que després representava que era una mentida. (Una mentida més).

Reconec que quan vaig veure allò del Flotats vaig pensar que podia ser un muntatge, però el fet de veure persones tan serioses com les que apareixien al documental, em va fer continuar creient allò que estaven veient els meus ulls i sentint les meves orelles. No segueixo tots els programes del Jordi Èvole, però els diumenges a la nit, pocs programes se salven i ahir, la importància del cas, s'ho valia, que ens quedéssim mirant-lo.

En un moment donat, vaig arreplegar la tauleta de damunt la tauleta (tal qual), i vaig escriure un tuit. Vaig dir que em sentia totalment estafada. Vaig llegir un tuit d'una persona a qui segueixo, que deia textualment que no pensava anar a votar mai més, donada la gran farsa que ens havien venut durant més de trenta anys.

Confesso que vaig arribar al final del documental ben feta pols i pensant que la democràcia que tenim era una gran merda. Arribant als crèdits, vaig veure amb estupor, que m'havien pres el pèl de mala manera. D'entrada, vaig escriure un altre tuit, aquest dirigit directament al Jordi Èvole, dient-li que s'havia passat.

Em vaig alegrar que allò hagués estat un malson i després va venir la reflexió: si m'han colat aquesta "broma" (de mal gust, segons el meu entendre), me'n poden colar qualsevol altre. No estic pas curada d'espants com em pensava.

No jutjaré si el programa va ser bo o dolent, no vull ni intentar fer el judici. A mi, personalment, em va molestar molt. I també em va molestar la tertúlia o el debat de després, totalment alliçonador, Continuaven manipulant-me (o intentant manipular-me).

L'Èvole s'ha apuntat un punt pel que respecta a "l'espectacle", però continuo pensant que tant ell com els que van col·laborar amb ell, s'han passat set pobles.

Digueu-me ingènua.

Una de les coses que més em va frapar va ser que realment haguessin aconseguit que Suàrez dimitís, així, tan "panxo". I l'altra, que, si tot era un muntatge, com era que hi havia hagut uns golpistes que s'havien passat uns quants anys entre reixes? (encara que vaig seguir pensant que potser era que, encara que representaven una farsa, potser a ells els hauria agradat que tot fos veritat).

En fi... que tot plegat continua sent una merda molt grossa.

I jo, una ingènua com una catedral. Burra!

Premi

No és la primera vegada que atorgo un gallifant!

Carme, fanal blau i Josep: un gallifant per vosaltres.

Jo diria que, de moment, la paraula que em sona més és la que diu en Josep, però encara no n'estic segura del tot.

Em cal per un text que estic escrivint, així que no pararé fins que la trobi!

Aquí els premis, a saber:

Existeix un verb per...

Existeix, en català, un verb que serveixi per dir que es netegen les teranyines? És que em sona, però no ho trobo... va, un premi a qui m'ho digui primer!

imatge de google

demà explico coses del  Matarranya.

Dos dies al Matarranya

En tinc mooooltes ganes. Ens agrada, cada any, anar-hi un parell de dies. Aprofitem per comprar oli del bo (encara que ja sé que d'oli bo en tenim a molts altres indrets de Catalunya i de la resta de la península). Aprofitem, també, per omplir-nos de paisatge i, si hi ha sort, ens trobem els ametllers florits i allò sí que és "la grande bellezza"!

Doncs això: demà, després de la meva feina, dinar rapidet i cap a Vallderoures falta gent! Passaré per Can Serret (encara no coneixeu l'Octavi?) estic seguríssima que d'allà no en sortiré sense al menys un llibre, a part del diari, anirem a fer excursions... hmmmm, ja estic desitjant ser-hi!

Si hi ha wi-fi allà on anem, ja aniré penjant alguna foto, que suposo que amb la tauleta també es pot fer (només es tracta d'esbrinar com)... i si no, quan torni. Potser no tindré ganes de connectar-me. No sempre hem d'estar connectats, veritat?

Apa, doncs, fins ben aviat!

imatge de google.

La grande bellezza

De vegades em deixo emportar pels crítics, altres vegades no. Aquesta vegada, havia sentit un crític - només un- que la deixava molt bé. I una espectadora que en algun programa de ràdio havia dit que l'havia decebut. 

Però hi vaig anar i em va passar allò que ens pot passar en algunes ocasions: que com més hi penso, més sé que em va agradar. A mesura que et va passant la peli pel davant, penses "és rara". Em va recordar remotíssimament "El discreto encanto de la burguesía", de Buñuel. No té res a veure, aviso, però la meva ment té trets amagats i fa associacions "inassociables".Així doncs, d'alguna manera, me la va recordar. També la vaig trobar una mica felliniana. però tampoc. No em va agradar gens ni mica el doblatge de la veu d'ell, i això que en Jordi Buixaderes em sol agradar molt, normalment. Però no em va lligar, la seva veu, amb l'aspecte del protagonista. No us passa, que hi ha cops que penseu que un doblatge concret no ha estat encertat? Aquesta és una impressió personal, només, perquè al capità li va encantar, així que... de fet, cada vegada estic més convençuda que m'agradaria tornar a allò que en dèiem "Art i assaig", que no era altra cosa que veure les pelis en versió original subtitulada. D'aquesta manera, sentiríem la veu dels actors i actrius, cosa que sol ser molt més interessant. I aquesta també és una opinió meva, tot i que conec actrius i actors de doblatge que ara mateix em podrien maleir els ossos. Però és el que penso, em sap greu.

(ostres, ara em surt tot el paràgraf anterior subratllat de vermell, espero que no hi hagi gaires faltes, que només sigui un estirabot de blogger)

En fi, que crec que val la pena passar els 124 minuts que dura "La grande bellezza" submergint-s'hi de ple, i el que dic: és en sortir del cine que apareix "el fòrum" (La clave). Perquè no és una frivolitat, tot i el to de comèdia que té: en realitat és un drama.

Ja direu, si la veieu. I també em podeu clavar un escàndol perquè recomano pelis estranyotes que no agraden, hehehe...

Trailer en castellà

Trailer en italià

Gat x llebre

A les 8 del matí, sol aclaparador. penses  que serà un plaer, sortir a passejar.. A 2/4 de 9, surts i a mesura que vas caminant, es va apagant el sol. Llàstima.

La setmana passada es va morir la rentadora. Bé, morta no ho estava, només va caminar mig metre mentre centrifugava. I després, plof!... Gairebé dos-cents euros, arreglar-la. Com pot ser? Ho fan expressament, perquè pensis "afegint-hi cent euros més, en tinc una de nova"? No els vam afegir, així que, després d'un parell d'hores d'operació - canvi d'amortiguadors - que no sé si es diuen així, en català, la vàrem revifar i ara està com nova.

Sigui com sigui, jo recordo que "abans", les rentadores duraven quinze anys ben bons, amb reparacions de preus "normals". Ara, si vols que et duri set o vuit anys, cal fer-los unes operacions que riute'n tu de la implantació d'uns pits nous o de canviar-te la forma del nas (és metafòric, eh?)... O sigui, que fem cirurgia estètica i de l'altra a les màquines que tenim per casa. I, en el pitjor dels casos, si l'operació puja massa, la portem a la deixalleria - això si no la deixem al mig del bosc, que hi ha molta gent que ho fa- i en comprem una de nova. Apa, que la casa és gran!

I no només les rentadores (o màquines de rentar), sinó qualsevol electrodomèstic, petit o gran.  He vist que, amb la crisi, han sorgit algunes empreses que ho arreglen tot, tot i tot. Una mica com aquestes cases que hi vas amb un abric dels anys 80 i te l'arreglen (més o menys), per uns quants euros (bastants), però sempre surt més bé, per allò de la relació qualitat-preu, que comprar-te'n un de nou. Us heu fixat amb la malíssima qualitat d'un abric de 200 euros d'avui en dia? No? Doncs, a poder ser, aneu a comprar amb la mare, amb la tieta, amb l'àvia de la família... amb algú que tingui una mica de memòria històrica de la qualitat de la roba. Només cal que li digueu que toqui la roba de l'abric o de la peça que us vulgueu comprar, i seguidament li dieu quant val. Sentireu, més o menys, aquesta frase: "Per aquesta merda, penses pagar 200 euros?" ... això si la persona que us acompanya és ben educada i tal. Si no ho és, potser deixarà anar un taco gros. I és que a mesura que la societat avança i ens tornem tots més intel·lectuals, ens van tractant molt més com si fóssim uns burros de campionat i ens van venent gat per llebre, cada vegada més.

Per cert, l'altre dia, buidant un armari oblidat, vaig topar amb una col·lecció de mitja dotzena de tovalloles que feien una mica de peneta. Les he rentat - amb la rentadora acabada d'operar- els he posat suavitzant, les he assecat a l'assecadora (que es va menjant la roba, però la deixa suau, les coses com siguin) i les he comparat amb les darreres que havia comprat al 10X10 (sí, ja sé que al 10X10 es troba el que es troba)... doncs en la comparació han guanyat per golejada les tovalloles antigues! estic contenteta. Això és reciclar, no? (No?) ai, nusé... a mi em sembla que si...

A les 11,58, el sol continua mig apagat. Sort que no fa fred!

Vaig a posar una rentadora.

És injust...

Una gran professional, a qui havia escoltat força vegades.

Descansa en pau, Tatiana.         

malentesos

Hi ha dies positius.

Avui mateix, n'és un. Si bé hi ha hagut males notícies per algun costat, he aconseguit que dues persones que gairebé no es parlaven, com a mínim una d'elles donés un pas cap a l'altra. Aconseguiran tornar a ser amigues? No ho crec, però si poden desfer algun malentès, jo em donaria per satisfeta.

Una vegada, fa uns quants anys, després d'una cursa nocturna que es fa a l'estiu a Blanes, un grup de gent que havíem corregut, vàrem anar a sopar a un bar on jo coneixia (conec) i molt, els propietaris. Una persona del grup que no era directament coneguda meva, sinó que havia vingut a fer la cursa i prou, o sigui, una tercera persona a qui jo veia per primer cop, va armar un sidral perquè, com que eren les 12 de la nit i tot era ple, hi havia molta gent que tenia gana al mateix moment, els del bar anaven de cul i van trigar molt a servir-nos els entrepans. A més, en aquella persona en concret, es veu que no l'havien entès bé i li van fer l'entrepà d'una altra cosa (llei de Murphy). Si havia demanat anxoves, posem per cas, li van fer de tonyina. M'ho invento, perquè no me' n recordo dels detalls.

El que recordo és el merder que va armar, implicant tot el grup i les taules veïnes. En un moment de cabreig es va aixecar i va anar a demanar el full de reclamacions al pobre senyor del bar, que és un tros de pa batejat i que mai havia tingut cap problema amb ningú. I jo era a la taula, amb aquell cap de trons! 

El que els va quedar a la ment als propietaris del bar és que "jo" era allà. Doncs bé. Mesos després d'aquell episodi, la dona em girava la cara, pel carrer, tot i que jo, l'endemà mateix, havia anat a demanar disculpes (no pas en nom del cap de trons, sinó en el meu, perquè jo era allà).

No vaig parar fins que un dia vaig enganxar la dona pel carrer i li vaig tornar a explicar com havia anat tot, perquè veiés que, de tot el merder, jo no en tenia cap culpa. Tampoc no es tractava de buscar culpables, esclar, només d'aclarir un malentès. Jo em vaig quedar una mica més tranquil·la, però les coses no han tornat a ser mai com eren. Ara ens saludem, sí, però l'estigma el porto penjat com una llufa. 

Fa ràbia, però hi ha coses que passen, que t'enganxen al mig, i que et deixen fatal. I no hi pots fer res! I no hi puc fer res.

M'alegro que avui, dues persones que gairebé no es parlaven, hagin iniciat un procés d'acostament, encara que només sigui per desfer malentesos.

I ara estava jo pensant en l'alta política... hi ha alguna opció que dos que ni es miren es posin a parlar? No, veritat? no, si ja m'ho semblava, ja!

 un petit malentès no polític

imatge de google

Microconte (o no)

Si mireu les flames, del foc de Sant Joan, li veureu les banyes, el barret i els guants!

hmmmm, em falten les banyes!

Amb permís de Jaume Sisa.

___________________

Volia participar-hi, però no estava inspirada. Avui tampoc. Per això, honradament, escric el primer que se'm va acudir en veure la imatge i la invitació a participar, des del blog de la Carme, Col·lecció de moments.

Dubtes més que raonables

Una pregunteta de no res: si me'n vaig a qualsevol lloc de la resta de la península i vull escolaritzar els meus fills en català, obligaran a què tots els altres alumnes de l'aula del meu fill siguin escolaritzats en català? (en un tant per cent de les assignatures, tampoc no demanem tant)...

Ah, què? que no tenim dret, nosaltres?

Ni els valencians a València? ah, tampoc?

Ni els mallorquins, menorquins, eivissencs... ah, que tampoc?

ostres... no m'ho hauria imaginat mai!

Com era, allò? De fora vingueren i de casa ens tragueren? Anava així?

Deixarem que ens continuïn trepitjant?

 

 

De veritat, un govern amb majoria absoluta es pot passar pel folre tot el que li doni la gana? Ho tenim clar, això? Això és una democràcia? Segur?

A voltes amb l'educació

Aquest matí sentia en Basté, per variar, i deien que un dels punts de la llei Wert diu que als nens i nenes de Primària se'ls hauria d'ensenyar a analitzar com a mínim cinc empreses que cotitzin a la Borsa (suposo que perquè aprenguin a especular des de P3, si pot ser).

M'he partit la caixa, com diuen. En realitat no sabia si riure, plorar o intentar desenterrar les restes de Piaget *perquè li anés a dir quatre de fresques al ministre.

Ho he comentat al facebook, en castellà, perquè si el senyor ministre  em llegís, que m'entengués. Déu no ho vulgui.

Déu no vulgui que em llegeixi, vull dir. Suposo que té afers més seriosos que llegir blogs de gent que li deu fer més nosa que servei.
 

En fi, d'allà on  no n'hi ha no en pot rajar. I això que diuen que és un home cult. No en dubto, però la seva cultura i la meva no tenen res a veure. Suposo que la marciana dec ser jo.

Ep, que no m'ho invento, eh?

*El treball sobre Piaget al que us remeto a l'enllaç, és el de tres alumnes de  la Universitat de Caracas .

merci bien à tous

Vull donar les gràcies a tothom, suposo que degut als vostres ànims, la prova oral de francès va anar força bé. El tema era "Le tourisme chinois".

Elfrelang, acabo de provar d'entrar amb l'Explorer i sí que puc entrar d'una manera "normal" al blog, però llavors m'he trobat amb un altre problema: no  he pogut accedir amb el ratolí a "marcar" allà on volia començar a escriure. Bé, és igual: el que no em passi a mi, no li passa a ningú, hahaha! total, que he acabat tornant a entrar per la porta del darrere i aquí estic!

Bé, doncs, avui és el dia d'endreçar paperots: m'hi poso!

I després, a veure una pel·li en francès, per continuar practicant. Ahir, tornant de l'examen i aprofitant l'arrencada francesa que portava, vaig veure "Cortina rasgada", de Hitchcock (si ho he escrit bé, doneu-me un premi), en francès, eh? ja l'havia vist, feia un munt d'anys, però no recordava per a res de què anava. Vaig agafar-la de la biblioteca de l'EOI. Veure un Paul Newmann i una Julie Andrews de l'any 1961 em va provocar un somriure ample. Que guapos i que joves, tots dos!

La pel·li que miraré avui es diu "El amigo de mi amiga", d'Eric Rohmer, mort el 2010. En qualsevol cas, no la recordo, però segurament també la devia haver vist en el seu dia, vés a saber.

Apa, que ja som al vint-i-vuitè dia de gener. El temps passa volant i no és una frase feta ni un tòpic: és així!

 imatge de google.

Eiiii, fixeu-vos que fa dos dies (DOS) que no em fico amb cap polític! i això que raons no me'n falten!!!

El que sí que vull fer, és un petit homenatge a Pete Seeger, que avui ha mort, als 94 anys. Jo havia d'haver assistit a un concert que hi havia d'haver a la facultat d'Econòmiques als anys 70, i que no es va arribar a fer perquè es va prohibir. El que recordo és haver corregut molt, Diagonal avall, i que vaig tenir la porra d'un "gris" a tocar de la meva espatlla. El vaig driblar, encara  no sé com i quan hi penso, encara se'm posen els pèls de punta. Només anàvem a sentir cançons!

Dia vint-i-set

Només puc entrar al meu blog a partir de draft.blogger.com. Estranyet!

Veig que a  Catalunya ràdio i a TV3 fan vaga...



Tinc el calaix "dels papers" que desborda. Ja no hi cap cap més sobre. Definitivament, demà a la tarda m'hi he de posar. Fa taaaaaaanta mandra, veritat? Cada vegada em faig el propòsit d'endreçar els paperots a mesura que van arribant, però no ho acabo de complir mai. A més, porto els meus paperots i els de ma mare i això és feina doble! No és que sigui una feina esgotadora, és, senzillament, una feina antipàtica, al menys per  mi.

A part, tenir els papers en perfecte desordre no deu pas ser delicte fiscal, oi que no? doncs això! Blanqueig de diners no en puc tenir, perquè no tinc diners que no siguin blancs, o sigui que ho tindria cru per blanquejar res. Ahir vaig rentar un llençol preciós d'aquells de cotó suau, amb puntes al coixí i tot, que estava tan ben guardat que ha adquirit un coloret groc tremendo! És l'únic que puc blanquejar. No ha quedat perfecte, eh? ni amb "Ace"!

També m'he fet el propòsit, un munt de vegades, d'endreçar tots els llibres de la casa. Feina agradable de bibliotecària. Però no sóc bibliotecària i hauria de fer-ho una mica a ull. Hi va haver un temps que vaig pensar que aprendria a fer anar l'excel (no en tinc ni idea)  i que em faria un inventari, amb tots els ets i uts. No ho he arribat a fer mai i em sembla que ja és tard i vol ploure. Vull dir que com més gran em faig menys ordenada sóc.

Va amb l'edat o amb la manera de ser, això de l'ordre? Es pot viure, en una casa ordenada "sempre", o és millor compartir l'existència amb un cert caos, senyal inequívoc que on hi ha caos hi ha vida? (si, ho sé, sembla una excusa barata).

 Darrer examen, avui (i fins als examens finals, ja). Oral. A veure quin serà el tema, perquè segons per on ens surtin, no sé si tindré arguments (o prou vocabulari).

En fi, vaig a repassar una mica el vocabulari, fins i tot sense tenir ni idea del tema del qual hauré de parlar.

imatge de google.

Convencions

Ahir, tornant de veure "El lobo de Wall Street", pel·lícula que recomano vivament, bàsicament pel treball d'ell, però també perquè, encara que de manera exagerada, al meu entendre, reflecteix aquest món financer tan sòrdid... (veig que a fer frases subordinades no em guanya ningú)...

Ahir, deia, vam tornar una mica tard, i a 8TV estaven parlant de la convenció del partit popular, aquesta que estan fent entre ells, per ells i en ells, tancats en un bunkeritzat Palau de (quin palau era?) és igual. Tancats i emplasmats, sense espai per als periodistes i sense baixar a la terra ferma, sense trepitjar el carrer i sense cap mena de ganes de fer-ho.

Parlaven de la convenció i pel darrere dels tertulians, a qui anomenen "Els tres tenors" i que és un plaer sentir-los, hi havia una filmació que anaven passant, dels membres del pp, contents i feliços, amb uns somriures amples, d'aquells de mostrar tota la dentadura. Francament, no sé pas de què reien. Eren somriures teatrals, eren maneres de comportar-se de classes de primer d'Institut del Teatre. Una afectació que hauria fet que la Carlota Soldevila, que en pau descansi, els hagués dit: "Nois, això no és  ni teatre, això és teiatru"!

En fi, no sé què els feia tan feliços, però els vaig comparar mentalment amb els protagonistes de la pel·li que acabava de veure, inflats de totes les substàncies que us pugueu imaginar i més. No, no dic que els membres del pepé hi anéssin, perquè aquests, amb la seva pròpia xuleria i vanitat ja en tenen prou. Vaig pensar... potser quan estiguis amb la moral baixa, podries anar a una convenció pepera, a veure si... 

No No vaig pensar això, ni molt menys. Vaig veure somriures estupiditzats. Vaig veure una clara intenció de no trepitjar el carrer, de quedar-se blindats darrere de les seves muralles i una fatxenderia que em fa basarda. No ens equivoquem: no han desembarcat per mostrar-nos com de bé estarem si ens quedem al seu costat. Han vingut a mostrar a la resta de la península com en saben, ells de fer les coses. Han vingut a posar-nos - encara més- en contra, per assegurar-se els vots de tots els altres, perquè aquí ja saben que ho tenen tot perdut.

Ho vaig veure en els seus somriures.

Aquests somriures no són de franquesa. Són més falsos que un duro sevillano!

No us confongueu: no tinc res, absolutament res, amb les persones. És a ells, aquests que es pensen que estan per damunt del bé i del mal, aquests que es pensen que som imbècils! És a aquesta dona que, per a més inri, és de Blanes. Quina santíssima vergonya!!!! És a ella i a tots els seus comparses, a qui detesto profundament.

Apa, ja ho he dit.

Apostasia

Curiós: fa un parell de dies que no puc entrar a l'editor de Blogger d'una manera "normal". Hi he d'entrar fent la volta, com si m'haguessin amagat les claus. Busco lel perfil, del perfil vaig allà on Déu em dóna a entendre i després acabo a https//draft.blogger i etc,etc,etc. Per la porta del darrere!

Bé, aprofito que ja sóc a dintre per comentar que l'examen de dilluns va anar "regular" i que de l'examen d'avui n'he sortit amb el cap com un bombo. Sabeu allò de sentir-se "mentalment cansat"? doncs estic mentalment no cansada, no, esgotada! espero aprovar, però. I encara em queda l'oral, el proper dilluns.

Ahir, venint de Barcelona, vaig assistir a l'intent de genocidi cultural que representa el fet que, a les vuit en punt del vespre, Catalunya Ràdio deixés d'emetre per al País Valencià.

Sento pena i vergonya, un sentiment somort a dintre que em fa tornar als anys d'infantesa quan, si volíem sentir "Bon dia, Catalunya!", només teníem una opció: Ràdio Scope, a Ràdio Barcelona, amb Salvador Escamilla. Molta gent no deu tenir ni idea de què estic parlant, però molta d'altra, si.

Un es pot fer apòstata d'un país que ja no estima?

Aprendre a certes edats

Jo no puc pas dir que hagi deixat de "fer coses", al llarg de la meva vida.

Vaig anar a l'escola als 4 anys, vaig fer tota la primària i el batxillerat elemental, el batxillerat superior (amb un any d'avançament respecte a l'edat, ja que llavors "es podia"), vaig estudiar magisteri, vaig fer la carrera d'Història de l'Art, més endavant, vaig fer mil-i-un cursos i cursets d'aquells de "Rosa Sensat", vaig fer el reciclatge de català que ens feien fer als mestres, després vaig fer psicomotricitat durant tres anys, traient-me el títol de mestra d'expressió corporal, més endavant vaig estudiar logopèdia, després psicopedagogia i entremig, cursos i cursets de diversos temes que m'interessaven i que m'interessen encara. No he deixat de formar-me mai, mai, mai.

Ara ja fa dos anys que vaig entrar a l'escola Oficial d'Idiomes, a fer francès, ja n'he parlat alguna vegada, perquè havia fet anglès durant anys, en una acadèmia privada, i mai no vaig arribar a parlar-lo. Havia estat estudiant italià, també, i m'ho passava molt bé, però era una cosa "informal", per això vaig decidir "fer alguna cosa seriosament" i com que a Blanes, a l'EOI no fan italià...

Com que a França hi hem anat moltes vegades i - més o menys- ja m'hi entenc, amb els francesos, i puc llegir, etc, vaig pensar que seria fàcil. Déeeeeeeeeeeeumeu! res més lluny de la realitat! Vaig fer l'examen de nivell i em van fer començar a 3er. Bon començament! El curs passat vaig estudiar com no recordava haver-ho fet mai, per treure un notable "més o menys ajustat", a l'examen final, que consta com allò que ara en diuen "Certificat de nivell intermedi". Una diplomatureta, "vamos".

Ara estic fent 4art, que deien que era més fàcil que tercer, en el sentit que els examens no són "tan" oficials. Merde!!! "Sort" que no són "oficials"! Faig més hores de les que vaig fer quan estudiava psicopedagogia, en proporció (en proporció, ep!) i només sé allò que "no sé res"...

És veritat, que a certes edats - la meva, sense anar més lluny- es fa molt més difícil, estudiar? O és un mite?

Què en penseu?

Vaig a repassar, que aquesta tarda tinc examen, demà passat en tinc un altre i la setmana que ve, l'oral! (Mooooooon Dieuuuuu!)

imatge de google.