Bombai: 125 morts, més de 300 ferits...

BAR-CEL-ONA

Et despertes abans que soni el despertador: el soroll que fan els xooooooofs dels autobusos per sota el teu balcó diu que ja has dormit prou. S'hi sumen la remor d'un camió de neteja i la sirena d'una ambulància. Què hi farem? ets a prop del Clínic! Podria ser pitjor: podries ser a prop de l'aeroport!

Mentre ja t'estàs rentant la cara, sona el teu mòbil per despertar-te. Ja no cal - penses- mires el rellotge i li dónes presses a ta mare perquè teniu l'hora donada i quan entres al CAP ja se sap que saps a quina hora hi entraràs, no saps a quina hora en sortiràs, però la qüestió és que com a bon "cartillero" cal ser-hi deu minuts abans de l'hora que t'han donat. Com a mínim.

Sortiu al carrer i heu de tirar de bufanda (i perquè no us heu portat els guants) redimoni, quin fred que fa!...

Caminar per la ciutat no és un esport gaire còmode i menys per una persona gran. Ara matisarem: una persona gran pot ser una persona de més de seixanta anys, però també val a dir que hi ha persones molt més joves que pateixen alguna dolència o alguna discapacitat. Per ells, tampoc no és còmode.

Si s'ha de creuar un semàfor, per exemple, tu mires les cares dels cotxes (que no les dels conductors, perquè per definició no hi ha cap conductor que sigui un assassí, però els cotxes et miren amb aquella mala bava). Estan tots posats entremig de les motos (i no pas al revés) disposats de tal manera que a la que el llum sigui verd per ells i vermell per tu ja et pots afanyar a haver acabat de creuar perquè estan disposats a tot! Sortiran més o menys com si estiguéssin fent un rally. Halaaaaaaaaaaa! Nyyyyyyyyyyaaaaaaaaaaaaauuuuuuuuuuu!

Quan hi ha obres - i n'hi ha per tot arreu - has de procurar passar sense que et caiguin pedretes al cap. O el que seria pitjor: que et caigués un "paleta" al damunt. O un neteja-vidres d'aquells que van penjats com si estiguéssin pujant a l'Everest. No, no, no és una queixa, és una constatació de fets.

A tranques i barranques acabes la ginkama i arribes "a port". La mare respira profundament i tu penses "Salvada". Però llavors venen les curses cap als ascensors.

- Mare, només és un pis, va, dona, sigues valenta! - ella fa cara de no agradar-li gens la proposta, però, veient l'acumulació de gent davant els ascensors, acaba per acceptar i, ben agafadeta de la barana, puja a peu com una campiona.

Arribeu al davant de la porta de la consulta i hi ha una cua que fa feredat. Uns cartilleros pregunten als altres a quina hora tenen la visita, pensant que potser tindran la sort de ser ells els primers.

- ¿Tavía no ha shegao er dostó? - pregunta algú.

_ Si senyor, ja ha arribat - diu la infermera - el problema es que no ens funcionenels ordinadors.

- Merda.- penses.

- Tranquil·la, nena, no tenim res més a fer - diu la mare- i tu penses i allò d'anar a veure botiguetes, com queda, si ens hem de passar el matí aquí?

Intentes tranquil·litzar-te. Obres el diari i el primer que veus és la cara del president Montilla. Unes planes més endins, veus la cara de Carod i et vénen basques.

O sigui, en un CAP al mig de l'Eixample ens podem permetre el luxe que els ordinadors fallin, havent de fer canviar l'hora a una pila de gent, però mentrestant, anirem fotent ambaixadors a la Conxinxina, que fa molta falta. Colla d'inútils! No vomites, però et falta poc. Llavors t'adones que no has esmorzat. Un cafè no és un esmorzar com Déu mana, ni ho ha estat mai. Per tant, penses - innocentment- que potser la cosa no està tan malament, que amb una mica de sort, els ordinadors s'arreglaran en breu. I que potser no tota la culpa seria d'en Carod... ben mirat... decideixes, per si de cas, deixar d'analitzar la situació. Encara et deprimiries més.

Efectivament - bé pels informàtics de capçalera - al cap de mitja horeta ja estan arreglats i la gent que no ha marxat es pot visitar.

El meu pare diria: I què cony feien, abans, quan no hi havia ordinadors? Que no tenen dues manetes, com tothom? - el pobre, pensava - com molta gent - que per fer una gràfica es tarda menys a fer-la a mà que havent de ficar les dades en un programa i bla bla bla...

Crec que el meu pare tindria raó, per això m'atreveixo a posar el seu pensament la meva veu, i ben alta:

- I què passava, quan no hi havia ordinadors? eh? eh? eh? - però la resposta no la té ni el vent...

No s'acaba aquí, ep! Ara ve allò del vocabulari. Algú sap què vol dir "crònic"?

Heus ací uns quants sinònims de la paraula "crònic" = Durador, durable, habitual, acostumat, etern, inveterat.

Per definició, un malalt crònic deu ser aquell que ho és sempre, oi que si? al menys això és el que ens pensem. Doncs no, senyors, no! Al nostre sistema sanitari, els crònics caduquen!!!!! No m'ho feu explicar, perquè és molt llarg.

Surts d'una punyetera vegada (sort que el personal és molt amable. Sort!!!!!!) i intentes anar a esmorzar. A tu et cau l'estómac per terra, però a la mare encara més.

Entreu en un bar, ple de gom a gom (és l'hora d'esmorzar, és clar) i decidiu que no teniu ganes de fer cua. Llàstima, allà fan uns entrepans que ja saps que són boníssims, però la gana mana.

Entreu en un altre bar, un d'aquests que es munten "en cadena" - semblant a aquell de l'altre dia, el de la infusió vomitiva - vull dir: taulell llarg on has d'anar a pagar i t'emportes el que vols en una micro-safata.

T'asseus a una micro-taula - que d'allò en diguin taula per a dues persones també té nassos - Et poses la bossa per barret, ja que no hi ha lloc per deixar-la. Et preocupes per buscar un lloc per l'abric de la mare, que arrossega per terra, però com que les cadires estan molt sol·licitades, acabeu totes dues amb els abrics i les bosses damunt dels genolls.

Passa un senyor amb un carretó carregat de productes que es veu que van al magatzem. Per entrar al magatzem, l'home ha de travessar tot el local, donant cops a tort i a dret i a tot quisqui. És que no hi ha més passadís que el de la mida d'un rajol. Les micro-taules estan tan juntes que cal fer equilibris per passar-hi entremig. Quan surt l'home dels productes n'entra un altre carregat de sacs de pa. Per poder passar entre les microdallonsis s'ha de col·locar els sacs de pa al cap, al més bonic estil egipci (jo he vist fer el mateix a El Caire, al mig d'una autopista, però això seria molt complicat d'explicar aquí)... llavors una de les dominicanes que hi ha darrere la barra decideix que ha de netejar la cafetera. A les 10 del matí! Amb "la botiga" plena!. És igual, ella que "l'enxufa" i comença un soroll d'aquells que et podríen rebentar els timpans, si no fos que t'ho agafes amb calma i comences a cridar com una boja i a fer senyals de mímica perquè la mare t'entengui i prou feina tens.

Se m'ha oblidat dir que encara que les taules i els entrepans siguin "mini", els preus produeixen vertigen.

Intentes trucar pel mòbil, però allà dintre no hi ha cobertura. Quan surts al carrer, el soroll és el triple que a dins amb la cafetera a tota pastilla, per tant, no sents res del que et diu l'altre i acabes dient "que tot va bé, que ja et trucaré"...

No cal que continuï, eh? Que bonica és Barcelona!!!

per sort, ja no VISC-A Barcelona!

però alguna cosa deu tenir, que encara és capaç d'enamorar-me!

Ual-laaaaaaaaaaa!

Sempre ho dic: jo sóc navegant "consort". Però... no em digueu que no "mola"!!!!

I un altre, perquè veieu el que passa "amb la música al natural".

i encara un darrer...

i bé, per si esteu molt interessats en el tema...

Au, va, a ballar!

Au, va, blogaires, anem a ballar! No hi ha ningú, ningú, ni d'ells ni d'elles, que no puguin ballar això. No us ho posaré tan difícil com el tango o el vals. Au, vinga, som-hi!

El ball del blogaire

imatge de google

Era en un sobreàtic de Barcelona. Jo complia anys. Intentava vestir-me per a l'ocasió, ja que havíem organitzat una festa gran, no sé si una gran festa. He vist les meves cosines amb les seves filles i totes eren molt petites. És estrany, que no hagin crescut més, he pensat. Anaven agafades de la mà de les seves mares. Darrere d'elles hi havia un blogaire - no diré qui- que també estava convidat a la festa.

El vestit m'anava gran, molt gran i m'he despullat per anar a buscar-ne un altre a l'armari que em vingués bé. He buscat alguna cosa per cobrir-me, ja que havia de creuar tota una gran sala - allà on s'havia de celebrar la festa- que s'anava omplint a poc a poc. Hi havia molta gent, gent que jo no havia vist mai. Jo he buscat a les meves cosines però ja no hi eren. Només hi havia el blogaire i no em podia donar la tovallola perquè estava molt lluny del bany. Per gestos, m'ha dit que havia de sortir tal qual - despullada- per anar a buscar un altre vestit a l'armari.

He sortit de puntetes i sense fer soroll, però m'he adonat que molta gent em mirava, encara que no deien res. No hi havia cap conegut. He creuat la sala sense dir res i gairebé amb els ulls tancats. Només els obria per no donar-me cops contra les cadires, perquè n'hi havia moltes, de cadires, escampades per tot arreu. Vinga cadires i més cadires, totes iguals, com en un teatre antic. Eren cadires tipus "Tonet". De fusta marró, com en els bars antics, com a casa meva quan jo era molt petita. Sempre que anava a arribar a l'altra punta per poder entrar a l'habitació a buscar un vestit, em trobava una cadira que havia de sortejar o bé un grup de persones que parlaven, em miraven, no em deien res, continuaven parlant entre elles, però em miraven. Jo em sentia incòmoda, molt incòmoda, però al final he arribat a l'habitació. M'he posat el primer que he trobat, uns pantalons i una samarreta. He respirat tranquil·la de poder anar vestida, però quan he sortit m'he trobat amb el marit de la meva perruquera (no, no és el títol de la pel·lícula) que m'ha dit que anés a veure-la, perquè estava malament. Li he dit que primer havia de celebrar el meu aniversari.

Ha començat a sonar la música. Valsos, tangos, no ballava ningú, la gent esperava que comencés jo. He anat a buscar algú conegut i només hi havia el blogaire. Les meves cosines no hi eren, el marit de la perruquera tampoc. Hem ballat un vals perquè ni ell ni jo sabíem ballar el tango. Llavors m'he trobat sola, tothom havia desaparegut, fins i tot el blogaire. He sentit plorar algú i he anat a esbrinar qui era.

Era el meu telèfon, que m'avisava que ja eren les 7 del matí. M'he despertat suada i anguniosa.

Buf,buf,buf!, m'ha vingut una esgarrifança de.. freud

Com ho interpretaríeu? Ho interpretaríeu? Els somnis s'han d'interpretar o s'han d'oblidar?

Aclariment_ la meva perruquera, en la realitat, està seguint un tractament de quimioteràpia per un càncer de mama.

Economia, Nadal, família, poti-poti i embolica que fa fort!

imatge de Google

Avui sentia algú que parlava per la ràdio. Teoria, teoria, pura teoria , he pensat. Perquè l'home, amb bona voluntat, deia que ara podríem aprofitar per començar a comprar els regals de Nadal o Reis, intentant fer-ho amb il·lusió, perquè d'aquesta manera, lluny de convertir les festes en un objecte mercantilitzat més, aconseguiríem fer els regals una mica més personalitzats. Té raó, però només en una cosa: en què quan fem un regal, aquest hauria, efectivament de ser personalitzat. Que no té més valor un viatge a Tahilàndia que un llibre (no em refereixo a valor econòmic, sinó emocional) o que un pastís o unes galetes casolanes, cuinats amb tot l'amor del món. Aquí barrejo els conceptes de què parlava el de la ràdio. Vull dir que això del llibre o les galetes casolanes és meu i ell parlava d'un viatge a Cancun i no pas a Tahilàndia. Jo ho canviava per allò de no plagiar (tant)...

Bé, deia que en la part emocional, crec que té molta raó, però en la part comercial, no sé què dir-vos!

A mi m'agraden molt, les festes de Nadal (que no els Nadals, com diu molta gent). M'agraden perquè sóc una figa-flor i perquè des de petita en tinc un gran record. Però precisament quan jo era petita, la il·lusió no estava basada només en els regals - entre altres coses perquè només hi havia Reis, però del Pare Noel, de l'avet i tot això, només se'n sabia alguna cosa a través de les pel·lícules americanes - la il·lusió venia per altres coses. Aquí, en lloc de l'arbre, hi havia el tió (que no el Cagatió) que fèiem cagar a bastonades i que sempre cagava les neules i els torrons que ens havíem de menjar durant els àpats. També cagava llaminadures per a la canalla (cigarrets de xocolata, que fumàvem amb goluderia, amb les consegüents cagarrines de l'endemà, perquè aquella xocolata era horrorosa, paraigües de la mateixa xocolata, embolicats amb paper de plata de coloraines, ampolles de xampany, confits, caramels i altres potingos). A Blanes es veu que la darrera cagada era de mandarines. Quan sortien les mandarines, allò s'havia acabat.

Tot i ser una festa religiosa, les famílies no creients tenien la mateixa il·lusió que les creients. L'important era trobar-se amb els que només podíem veure "per Nadal" o en els esdeveniments familiars, ja fossin tràgics com una mort, ja fossin motius d'alegria, com casaments o batejos. La qüestió és que trobar-se amb la resta de la família no era tan fàcil com ara.

Jo, per exemple, que tinc família a Badalona, es pot dir que els veia ben poc. A casa no teníem cotxe i per anar a Badalona calia agafar un autobús fins a Santa Coloma, creuar el riu Besòs per un pont fet de taulons i agafar un altre autobús (de dos pisos, com els anglesos) fins a Badalona. Tota una aventura. El que més m'agradava era creuar el riu. Ells, evidentment, havíen de fer el mateix per venir a casa. I això només es feia un parell de vegades a l'estiu, i per Nadal.

Però no era d'això, del que parlava, sinó del fet de celebrar les festes de Nadal amb la família "llunyana". Evidentment, hi havia familiars molt més llunyans, però jo parlo del que sentia quan era molt petita i ara m'ha vingut al cap això de l'excursió fins a Badalona, ves...

Com sempre em passa, me n'he anat de tema totalment: em refereixo a que allò que deia el de la ràdio (pobre, potser que miri com es deia... parlava al programa d'en Basté) doncs això: que potser seria bo aprofitar que encara falten dies per - en el cas que volguem fer regals - anar pensant en les persones que estimem i tractar d'esbrinar què és allò que els pot fer més il·lusió, sense mirar tant el paràmetre econòmic.

No em serveix que em regalin la millor colònia del mercat, si saben que no me la posaré mai. No sé si m'explico... però segur que m'enteneu.

Ja callo, ja callo...

____________________

Aclariment - ep! les colònies m'agraden molt, ehhhhhh? només era una forma de parlar.

Reflexions d'aquelles que no serveixen per a res

M'adono que us visito menys des que vaig canviar el disseny del blog, desplaçant els blogs amics cap avall, a la dreta del meu. Pel disseny que té no hi havia cap més manera de fer-ho, ja que volia posar la llista de llibres, que pensava anar actualitzant - cosa que no he fet -

M'adono que sóc tan gandula com qualsevol altre mortal, jo que em pensava que bla bla bla... i no. Sóc exactament igual de gandula. Si no tinc els blogs a la vista, em costa desplaçar el ratolí cap avall per buscar les adreces. Si, ja ho sé, que és increïble, però és.

I m'he adonat, també, que com menys us llegeixo menys us llegeixo. Oi que m'enteneu? És com quan deixes d'anar a una classe o al gimnàs. Ho deixes un dia i et dius "ja no vindrà d'aquí" i ho deixes un altre dia, i un altre i un altre, fins que un bon dia dius "però quant temps fa que no hi vaig?"

He decidit fer reformes. Així que potser trauré la llista de llibres - al cap i a la fi, cadascú llegeix el que li abelleix en cada moment - i us tornaré a tenir "de costat". Em resultarà molt més fàcil anar a veure-us sovint.

Una altra observació que he fet (aquesta ja me l'esperava, era òbvia) és que la gent que no llegeix en català ja no entra al meu blog. Potser si que és normal, ho entenc, però vaig posar un traductor! I és que haver de traduir tot el que escrius cada vegada m'estava resultant una mica feixuc. No tinc tant de temps, caram! Però si jo sóc gandula, segurament és perquè aquesta és una "qualitat" humana. I com a tal, no la tinc només jo. La gent no té ganes de traduir una pàgina amb el traductor. Prefereix la feina feta. Mira que còmoces que som, ostres!

Bé, no passa res. Tot evoluciona, de vegades cap a un cantó, de vegades cap a un altre. I aquest blog, doncs també. L'Arare de tants anys ha donat pas a la Montse que sempre hi ha hagut amagada dins l'Arare. La Montse ha madurat (ep, encara no ha caigut de l'arbre) i les coses són lleugerament diferents. O no tan lleugerament. Les coses van canviant a poc a poc i no ens en adonem fins al dia que reflexionem i diem "però... que diferent que sóc de quan vaig començar a escriure un blog a l'espai del msn!"

I així és, no sé si per sort o per desgràcia. Han passat anys, hem evolucionat. Si n'han passat set o més, ja no tenim ni una sola cèl·lula de les que teníem quan vam començar, són totes renovades, com els cabells - ara platino natural, ves quines coses - segurament algun dels blogaires masculins ja té més d'un pèl blanc a la barba...

Malgrat tot, el que sempre queda és l'estructura interior. Aquesta, més fràgil o més forta, sempre hi és. I aquí estem, ves... anar fent!

*La Montse mira al sostre del blog i diu, emulant Serrat "caldria una capa de pintura"...

ja sóc aquí

Bé, ja us he contestat allò de llegir i escriure, però m'adono que - com sempre- tots hi tenim moltes més coses a dir. Però un post és un post i no estem pas en una tertúlia (llàstima)...

Vam marxar el divendres de bon matí. Per sort, l'AP7, que sempre va carregadíssima de camions i trailers, anava una mica menys carregada (o tal vegada les meves pastilletes miraculoses funcionen i ja no els veig tan grossos malgrat la meva miopia, que hauria de fer que els veiés justament molt més petits). Un viatge perfecte cap a la Terra Alta. Encara era un regal de quan ens vam casar: una estada a un apartament a Horta de Sant Joan, que, per raons de temps i d'espai, s'ha anat posposant i mira tu... que ja fa gairebé dos anys que ens vam casar i encara hi havíem d'anar. Gràcies, Carme, ha estat un gran regal.

Ara no les tinc totes. Em "toca" anar-me a fer una prova mèdica totalment molesta. La mamografia, malgrat que deu salvar moltes vides, és una prova antipàtica, que a cap dona li agrada ( al menys, jo no en conec cap que balli de contenta quan li toca fer-se'n una)... sembla ben bé que, quan hi anem, anem a que ens perdonin la vida per un parell d'anys més... i anar-hi anant! És el mateix que la revisió ginecològica, que no fa cap gràcia, però cada any vas a que el ginecòleg et digui "vale, hasta el año que viene y por muchos años"... i tu penses "buffffffff, encara no m'ha tocat, a veure quan temps durarà la bona sort"...

Si no m'agafa la mandra mandrosa, posaré algunes fotos d'aquests tres dies per Horta i la comarca del Matarranya (en som addictes). Els colors de la tardor són els més bonics que hi ha. Potser quan arribi la primavera diré el mateix, caient en una contradicció de les que em caracteritzen!

Apa, me'n vaig, "cabizbunda y meditabaja". arggg... tot sigui per la salut... aixxxxx

I ja ho sé, ja ho sé, tal com diu Maitena (a qui admiro profundament) això que us estic dient és una de les quatre coses que no us interessen per a res (als homes) , ja ho sé, ja ho sé... mea culpa.

Per sort, les dones si que em comprenen!!!!

Ara torno...

Seré fora tres dies. Oi que em trobareu a faltar, eh? eh? eh?

Prometo respondre-us a tots els que m'heu donat l'opinió en el post anterior, però area no puc, m'estic adormint...zzz...

He estat dos dies sense línia telefònica ni internet i creieu-me, era una mica com si estigués orfe (apa, quina exageració, no?)

Doncs no! Qui més qui menys ja ha passat per aquesta lamentable situació, que acabes dedicant-te a planxar i treure la pols tota l'estona que et dedicaves a escriure al bloc, llegir els blocs amics i deixar comentaris! arggg, que trist...

Hi ha una mica de broma i una mica de veritat, ep!

Bé, fins a la tornada, que de veritat que caic de son...zzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzz

D'escriure a llegir

Que el llegir no ens faci perdre l'escriure, diu la dita.

I jo dic que a mi em sembla que el llegir no em farà perdre l'escriure, sinó que per decisió pròpi i cada vegada més, m'estic convertint en lectora i estic deixant de voler ser escriptora.

Escriptor és aquell que escriu per plaer o per vendre?

Som escriptors, els blocaires/blogaires? O només som cronistes de la nostra història personal? O potser de la nostra història social, vista des dels nostres propis ulls?

Sigui com sigui, beneït sigui el temps que perdem llegint.
En Dèric al seu comentari, em diu que aquest podria ser l'inici d'un petit debat. Què us sembla si l'encetem?
El primer que se m'acut és preguntar-vos dues coses:

1) Fins a quin punt s'ha de ser bon lector per ser bon escriptor? Tot i que sabem, per descomptat, que no tot bon lector serà un bon escriptor, ep!... suposo que ja enteneu el sentit de la pregunta.

2) Quan veieu els munts de llibres que surten "al carrer" cada dia, no us passa que us desanimeu del tot ? D'això ja n'hem parlat altres vegades, però és un tema recurrent que no cansa. O si? (ep, aquesta no és la pregunta, només és la segona part de la pregunta, la reflexió. )

Avui és un dia ple de colors de tardor, perfecte per llegir.

Aprofiteu-lo!

Turistes o imbècils?

Ahir vaig ser a Barcelona amb l'Àngels. Feia mesos que no ens veiem i ens va venir bé anar a passejar per la Rambla, un espai-espectacle en ella mateixa i sempre, a totes les hores del dia. D'acord. La Rambla "ja" no és nostra, és una mena de patrimoni de la humanitat, ho poso en minúscules perquè tampoc no hauríem d'exagerar.
Jo sempre he pensat que els turistes - jo sóc turista quan sóc a qualsevol altre lloc que no sigui Catalunya, i més concretament, en el meu cas, que no sigui a Barcelona - on vaig viure 34 anys - o a Blanes, on visc ara. Sempre he pensat que els turistes són/som una mica una nosa per a qui els/ens rep, però per altra banda, ajuden/ajudem a enlairar, en una mesura prudent, l'economia del lloc visitat.
Per tant, cal tractar al turista, si més no, com una persona humana i no pas com un imbècil. No?

Bé, doncs ahir, amb l'Àngels vam decidir fer el turista a la nostra pròpia terra i -ingènuament- ens vam asseure en una terrassa de la Rambla. Per error - les taules estan tan juntes que ens vam confondre- enlloc de seure al Cafè de l'Òpera vam seure a Capuccino, just al costat. Us asseguro que estàvem convençudes que erem al Cafè de l'Òpera, però mira, no! Gran error!!!!

Vam demanar dues infusions. Va venir el cambrer - un immigrant- i tant va ser posar-nos les infusions a la taula, com dir-nos "les tengo que cobrar enseguida". Vam pagar, bitllo-bitllo, exclamant-nos que els QUATRE EUROS AMB CINQUANTA fossin per "CADA UNA". Li vam dir que era molt car per una mica d'aigua i una bosseta del Mercadona, però ens va dir que era el que costava a la zona. Vam estar-hi d'acord. Cal pagar la zona, de la mateixa manera que a París pagues sis o set euros per un cafè o a la Piazza de San Marcos de Venèzia ja en deus pagar deu en aquell mític cafè on et prens un cafè relativament dolent - tenint en compte que ets a Itàlia- mentre et toquen el violí a l'orella.

Vam pagar, doncs, i el noi va marxar. Quan ens vam acostar les tasses a la boca, totes dues vam fer cara de pomes agres. L'aigua feia pudor. Allò, aquell brevatge, no es podia prendre. L'Àngels va anar a dintre a parlar amb algun responsable i dir-li que pel que havíem pagat, com a mínim podien fer servir aigua mineral per fer les infusions, però es va trobar amb el desagradable panorama que allà - com en les companyies telefòniques- NO HI HAVIA RESPONSABLES. Només hi havia quatre o cinc nois i noies immigrants, que, per quatre miserables euros al mes, estaven fent una feina que amb tota probablilitat no faria cap dels amos de la citada cafeteria. Els diria de mafiosos cap amunt, però potser em ficaria en problemes. Demanar el llibre de reclamacions hauria servit perquè fotéssin al carrer els pobres nois i noies que, repeteixo, no en tenen cap culpa. Com no tenen cap culpa els que ens responen al telèfon quan ens queixem de les trastades que ens fan... i com sempre, vam acabar dient allò de CORNUT I PAGA EL BEURE.

Ep, SENYORS DEL CAPUCCINO!

Som turistes, però no som imbècils! Fiquin-s'ho al cap!
Per part meva no penso tornar a posar els peus en una cafeteria d'aquesta cadena. Potser no servirà de res, però al menys jo em quedaré tranquil·la.

Dedicat.

Per tu, Zel, amb tot el "carinyo".

Barreja: La Júlia en sap un niu i en Dèric és un seguidor.

Recordeu? (els que ho pugueu recordar, és clar!)
"Abans", per Tots Sants, a la tele (l'única que hi havia) era costum representar la famosa obra de Zorrilla, "Don Juan Tenorio". Aquí us deixo un video curiós que he trobat. Apa, avui tornem als clàssics!

Ho confesso: mai m'havia agradat, em feia riure molt. I em consta que hi havia un "Tenorio" per riure, crec que la Mary Santpere l'havia representat alguna vegada, però ara parlo de memòria.
Per saber-ne més us adreço a "La panxa del bou", la Júlia va fer-ne un post l'any passat, que, com tots els seus posts, era ben rodó. Llegiu-lo, no té desperdici.
Júlia, em sembla que hauries de guanyar el "Premi Joan Amades". Si no existeix, jo me l'invento i te l'atorgo directament. Ets un pou de saviesa, companya.


_______________

I més:

Darrerament he observat que als vostres blogs tots teniu uns gadgets que no sé massa bé com funcionen. M'ho estic estudiant, però com que tinc molt poca paciència, no sé si ho acabaré aprenent o si ho deixaré tot tal com està.

He vist que només tinc un "seguidor", en Deric. Gràcies, Deric, ets un sol. T'asseguro que jo també sóc seguidora teva, però no sé com es fa perquè surti al teu blog com a seguidora.

Com es fa per "seguir" algú, apart d'entrar de tant en tant al seu blog, llegir-lo i de vegades comentar-lo?

Per Tots Sants, castanyes i panellets

Amanece un sábado de lluvia, uno de aquellos días en los que lo que apetece es quedarse en casa con una buena compañía y un buen libro, pero no hay más remedio que hacer lo que está estipulado:

Sacar a la perra . Cuando llueve es una cruz, porque se le van los olores y se está media hora buscando dónde hacer sus necesidades... pero hay que hacerlo. Me imagino yo en su lugar, que me tuvieran que sacar cada día para lo mismo, buf,buf,buf... me da yuyu sólo de pensarlo.

Intentar desayunar antes que el gato. Yo es que me levanto con el estómago - dicen- y necesito tomarme ese café que a tanta gente nos hace falta para empezar el día. Que no es un tópico, oigan, que es así. O café o cara de legaña. Francamente, me sienta mejor el café.

Una vez desayunada, ya puedo ponerle su comida al gato mientras aguanto a la perra para que no se la zampe. Si, gajes del oficio, ya sé que me metí en un lío cuando quise adoptar a la perra... pero se hace con gusto. De verdad que si (aix, qué remedio)...

Ir a la compra. Como que soy un despiste de padre y muy señor mío, no me acordaba de que hoy la mayoría de las tiendas estaban cerradas, así que he tenido que ir al súper. Mercadonas, cerrados. Se ha impuesto ir al Caprabo (y gracias que estuvieran abiertos)... Estaba lleno como si no hubiera otra tienda abierta. Como si fuera un sábado de lluvia. Así de lleno. Como si la gente se hubiera despistado y no le hubiera quedado otro remedio. Pero hemos llenado el carrito. Menos mal.

Llegar a casa y guardarlo todo (argggggggggg, es lo que más odio). Claro, aquí lo bueno es escaquearse, como el capitán, que "ya ha cumplido" acompañándome y ayudándome a descargar el coche bajo la lluvia... y se larga al Blauet a hacer reparaciones (el viejo truco)...

Segundo café del día (como me lea mi médico de cabecera, me mata, vive dios, que sólo me deja tomar uno al día)...

¡Ostras, pero si es mediodía! A ver (repasemos) ¿cuántos se han apuntado hoy? (Sólo ocho. Guay). Sopa de pollo y verduras, hamburguesas con pastel de patata y cebolla, fruta y panellets, unas pastitas para los que no les gustan los panellets (a mi, por ejemplo)... y ya son las dos de la tarde. ¡Cunde, pero poco!

llegan y ayudan (menos mal) a poner la tabla que hace de mesa a partir de 6 comensales. ¿Qué pasa, que es que hay que tener una mesa para veinte? Pues no. Un par de tablas y unos pies de esos de madera, ¿cómo se llaman? caballetes. Eso es. La mantelería media (cuando somos todos se imponen dos tablas y la mantelería XL). Me ayudan con las copas, los cubiertos, se mueven, hablan entre ellos, uno va a buscar a la abuela (mi mamá), quito la música que hay puesta porque eso ya es "un orgue de gats", podríamos decir que es una olla de grillos, todos hablando a la vez... ¡ pero qué gusto!... además hace rato que ha salido el sol y hace calorcillo. Me dejan sin patatas fritas en la despensa, se toman todas las cocacolas que quedaban... habrá que comprar más... ¡pero qué gusto! (lástima que hoy no viene Martí, que tienen que cumplir con los otros abuelos)...

Aquello que una tarda toda la mañana en cocinar, se lo zampan en diez minutos, si llega. Pero aun así, es una gozada. Después de comer, A. y F. asan las castañas.

Los panellets, las castañas y las pastitas se sacan un poco más tarde, porque si se está muy lleno no es lo mismo. "No fan profit". Un poco de garnatxa. Hmmmm... un vino dulce, de los que se suelen tomar con los postres; un pequeño placer. Hoy estuve a punto de comprar ratáfía, pero no me he atrevido.

Et voilà, nuestra Castañada. No ha habido calabazas decoradas ni máscaras ni historias de miedo. Con leer el periódico todos los días, te mueres de terror.

¡Queda algún panellet! ¿Alguien se apunta?

A capella

buf,buf,buf...

I la crisi continua. Aquella Borsa que fa quinze dies pensàvem que ja no podia baixar més, ja s'arrossega per sota dels nostres peus.

I la gent continua perdent la feina, aquells que la tenien, és clar!

I els botiguers tenen menys clients, i la gent comencem a fer allò de quan els de la meva generació erem petits: obrim l'armari i veiem què podem aprofitar. No val a badar, que no està el tema per comprar-se un abric cada any, tu, que abans els abrics duraven fins que la roba s'estripava de tant usada. Em direu que no cal exagerar. Bé, no cal exagerar, és cert. Llavors, sempre podeu anar als "mercadillos" i comprar roba falsificada, que és més barata. Però llavors no sabem qui l'ha fabricat, aquella roba, potser criatures, potser...

I continuem queixant-nos dels joves que no tenen ideals, malgrat que, com en tot i a tot arreu, n'hi ha moltíssims que si que en tenen.

I a la televisió continuen els programes- escombraria com aquell de les joves mares (menors) jugant a aprendre a ser-ne, dirigides per un equip de psiconosequè, i fent-ne espectacle. On queda, el dret dels menors? I el dels nadons? N'hi ha prou, amb la signatura de les mares - també menors- o dels avis dels nadons? Això si: creem espectacle i guanyem diner fàcil .

I els polítics continuen barallant-se pel mateix: les poltrones. I apujant-se els sous. i comprant-se cotxes contaminants amb taules fetes a mida, amb televisors, no fos cas que s'avorrissin mentre van d'un lloc a l'altre. I especulant amb els nostres calés (els pocs que deuen quedar)...

I com sempre, se me'n va l'olla. Deixem-ho aquí, eh?

Veiem un video per riure'ns una miqueta de nosaltres mateixos (com sempre?) Bon cap de setmana!

És quan dormo que hi veig clar

Imatge baixada d'internet. Cliqueu-hi directament a sobre per informació de F. Leger.
Aquesta nit passada, mentre dormia, he escrit com cinc posts, cadascun d'ells més interessant que l'anterior.

No us passa, que quan dormiu la inspiració - divina o humana - és millor que quan esteu desperts?

Alguna vegada, en llevar-me, he intentat dur al paper o al teclat tot allò que, en somnis, era una cosa grandiosa.

Un cop traslladat a l'estat de vigília, quan desapareix l'aspecte oníric i allò tan interessant s'ha de convertir en paraules a partir de les imatges, de vegades surrealistes, gairebé dalinianes, cubistes, constructivistes... llavors s'acaba l'encanteri i em trobo de morros amb la realitat. No hi ha diccionari capaç de traduir aquelles meravelles.

De vegdes m'agradaria saber plasmar tot allò a través de la pintura o de la fotografia, potser fent-ne una pel·lícula, un video clip, un dibuix, jo que sé, alguna cosa amb què pogués expressar els somnis i que la transmissió fos entenedora, és clar!

Avui els posts eren mig polítics- mig socials, irònics, divertits i entenedors. Com diuen els castellans, "que me aspen" si me acuerdo de algo.

Us convido...

Voleu una tasseta de xocolata?

Veniu a casa...

Aclariment: és un altre bloc que vaig obrir ahir... de moment deixeu-me pensar què faig amb aquest, potser el meu mar necessita un descans.

Veniu, doncs, a l'altra caseta, d'acord?

us hi espero!

He abierto otro blog, de momento estoy pensando qué hago con éste, mi mar está muy agitado y puede que necesite un descanso... Os espero en mi nueva casita, ¿vale?

Eureka!

Después de la incertidumbre...

Imatge: http://www.cdecopy.com/noticias/Licensing/img/Maitena11-300.jpg

Después de llamar a mis informáticos de cabecera, uno por uno, y de dar la lata a varios amigos que quizá dejen de serlo desde ahora...

Imatge: http://www.humor12.com/data/media/1/ordenador_colgado.jpg
¡Por fin HE arreglado el asunto de la conexión!
http://solucionesnet.org/chistes/tostadora.jpg

Repito, again: ¡lo he arreglado... yo!

Informàtica, buf!

Només comentar, així, de passada, que estic sense connexió, que això ho escric així, com dic, de passada...
algun problema de configuració al meu ordinador m'impedeix la connexió, vés a saber per què. Fins que no vingui algú que hi entengui i m'ho arregli... em sembla que val més que jo no ho torni a intentar, perquè cada cop que em fico als budells de l'ordinador se m'espatlla alguna cosa nova.

Així doncs, com diuen els bons informàtics, si alguna cosa funciona, no la toquis! i si no funciona, que vingui l'informàtic!!!! però no la toquissssssssss!!!

Que tingueu tots un bon cap de setmana! i... fins quan pugui tornar-hi!

Per poc que pugui us llegiré, el que potser no podré serà respondre ni deixar comentaris.