Trobar-se al cap dels anys

Molt contenta,

M'he retrobat, per casualitat i gràcies a les XXSS (que no solament serveixen per posar-se de mal humor), amb una amiga "de campament"... de fa mil anys!

Totes dues fèiem magisteri.

Totes dues havíem de fer allò que se'n deia "Servisio sosial" (si no feies el servei social no podies obtenir ni el passaport, ni permís per treballar, ni res ni res ni res)... però aquest és un altre tema, que es podria discutir (haver de demanar permís al pare o al marit per viatjar, per treballar, per obtenir el carnet de conduir, o haver d'aportar una fe de baptisme i un certificat de bona conducta per treballar, i un altre de bona salut, per part del metge de capçalera... uiiii, quina ràbia, recordar-ho)

Però anem al gra: estava tafanejant per Instagram, uan he descobert una tal Núria Freixa Domènech que ha escrit dos llibres de poesia infantil, a més d'altres coses, com he descobert després. M'he adonat que "era ella" quan he vist que parlava de Manlleu. Perquè la meva amiga "de campaments" era de Manlleu.

Per resumir: li he fet un missatge directe i m'ha respost: era ella!

Ara tenim moltes coses per explicar-nos (només han passat uns quaranta-cinc o quaranta sis anys)

I moltes coses en comú.

Ens posarem al dia, seguríssim!

Ens voleu veure? Això és el segle passat...

Jo sóc la de l'esquerra i ella la de la dreta. Com que fa tants anys, potser si no ho dic no sabreu qui és qui!

Tres de nou

Imatge de la felicitat.

No ho heu viscut?

Jo encara recordo quan ho feia jo... quina sensació de llibertat i poder!

Els altres sis (dels nou) fan altres coses... i són igualment feliços.

Al cap i a la fi, aquestes són les coses que importen, a la vida. Si més no, records que romandran per sempre a les seves ments. I a les nostres.

Mar i... muntanya?

Ahir vam fer la caminadeta (curta però preciosa) des de Tavertet fins al Salt del Molí Bernat (O Salt Bernat del Molí, o alguna cosa així).

És una excursió que ja he fet dues vegades i que no cansa. És com tornar al Montseny. Hi ha llocs als quals hi aniries tornant i no et deixarien mai indiferent...

Tavertet

Com l'estiu passat, que vam fer una part de la "Carros de foc", la coneixeu? És un circuit pel Pirineu (són nou refugis, i vas caminant de refugi en refugi). Nosaltres, que ja som "vellets", amb una colla, vam fer-ne quatre. i potser l'any que ve farem els altres. O no.


Us copio uns fragments del "diari" que en vaig fer.

Vista pujant des del Llac de Sant Maurici fins al refugi d'Amitges

(···)Aquesta primera etapa, des de Sant Maurici fins al Refugi d’Amitges, haurà servit perquè ens fem una pinzellada de com som cadascú de nosaltres. És allò d’anar parlant ara amb l’una, ara amb l’altra, ara amb un altre, després tots junts... i alguns trossos en silenci, amb els nostres propis pensaments.  Me’n recordo del Camino, sense que en realitat tinguin res a veure.

Caminada dura, sobretot per l’hora —després de dinar— i per la calor. I també, és clar, perquè hi ha una bona pujada. Suem i caminem. Caminem i suem. I parlem. I riem i, al final, arribem al Refugi d’Amitges. No dono l’abast a mirar a un costat i a un altre, i enrere, i endavant, no podem parar de fer fotos i vídeo. No sóc capaç de descriure-ho, de tanta bellesa que m’envolta.

El refugi porta una mena de disciplina model casa de colònies. Molt bé la dutxa, però la cerveseta que somiava mentre caminava, no ha estat un plaer tan gran com jo m’imaginava, potser perquè “no calia”. Sopem a la taula que ens han assignat, sopa, pasta i pollastre a la cervesa. Molt bo!

Vista des del refugi d'Amitges

La nit ha estat dura. Tinc la sensació de no haver dormit, com tots, però potser no ha estat tan contundent, potser tots hem dormit una mica, encara que no n’haguem estat conscients. (···)

Bona voluntat

I si intento "tornar"?
No és la primera vegada que ho dic, i suposo que no serà l'última.
No tinc la mateixa energia que "abans" (que jo vaig començar amb el blog del messenger al 2004 i vaig començar amb blogger el 2005). I us juro que no tinc la mateixa energia.

No vull tancar el blog.

De moment faré la prova, com quan vaig començar al blog del msn. Jo escrivia per mi, i a poc a poc, vaig acabar escrivint per una bona colla de gent que em seguia, alguns dels quals blogaires vaig perdre quan vaig passar a blogger. Però penso, sincerament, que no estem a l'era del blog. Actualment estem a l'era del TL (twitter), Instagram, i, de moment, encara, Facebook, que va perdent pistonada.   I algunes altres modalitats que ja no conec, però que fan servir els més joves, segurament.

Bé doncs... intentaré seguir (o no).

Com altres vegades.

La tardor des del meu mar...

Havia penjat un video que ha funcionat 5 minuts. (Ja comencem, txts,txts,txts)

Un dia serem lliures...

Vola, Catalunya!

La bellesa

M'agradaria ser creient per pensar que els meus morts estimats gaudeixen d'aquest cel des de dintre mateix!

Capvespre, avui, dimecres, 13 de desembre de 2017, a Blanes.
Foto: meva.

Cent cinquanta i escaig que no deixen indiferent...

No tinc la ment per escriure gaires coses. Com molts de nosaltres. Hi ha un nombre que martelleja constantment el meu entorn i que, en nom d'un poder que ningú ha atorgat, destrueix tot allò que havíem construït, a poc a poc, a casa nostra.

Ahir vaig escriure això, al fb, i, com que és suficientment llarguet com per fer un post, aquí ho copio, per compartir-lo amb tothom que encara vingui (gràcies, si és així)...

Hem anat a un centre comercial. No diré noms, per allò de no fer propaganda, però és igual, perquè tots els centres comercials d'aquests són iguals, o semblants. He arribat a dues o tres conclusions: 

-Amb la musiqueta de Nadal de fons, a l'espai botigues, m'hi sentia "acollida" i em venien moltes ganes de comprar qualsevol merda que no em posaré mai, ni tan sols la nit de Nadal o de Cap d'Any, perquè a casa anem vestits "normals", perquè "sempre" estem guapos i no ens cal posar-nos res d'especial. Però si no hagués estat convençuda que m'estaven venent la moto, alguna cosa inútil i caríssima hauria caigut. De roba, de decoració nadalenca, o del que fos.

-Ens venen unes peces de vestir infames, a preu d'or. Pensem-hi. M'he estat mirant uns vestits amb lluentons diversos (jo sóc molt hortera i m'agraden les coses brillants. També sóc humana). i uns altres vestits diferents, però "de festa" i he pensat que si els veiés qualsevol modista normaleta, diria que allò és impresentable i encara més impresentable, als preus que va. I després, hi ha la part que no es veu, però que hi és (quina mà d'obra es fa servir per muntar els vestits infames i a quin preu. I quant cobren els amos, en relació al que cobren els escla... els treballadors que fan els vestits infames).

- Aconsegueixen que una joveneta de quinze anys s'estigui mirant la mateixa merda de roba que jo, que sóc una iaia total. Curiós! 

-La mateixa musiqueta, a l'espai de restaurants, on hem malmenjat un menú caríssim que mai no hauríem menjat sino haguéssim pensat "ja que som aquí i a la tarda hem de continuar...". La mateixa musiqueta que a l'espai de botigues em resultava acollidora, en un espai on la reverberació de la música, acompanyada del soroll que fèiem les persones que dinàvem - i no dinàvem en silenci- m'ha semblat de "Blade runner" total. Amb el capità, hem "visualitzat" la pel·lícula: ens volen alienats. I ens deixem alienar! 

- Ens deixem. Però - de moment- encara en som conscients.

-Ens ho hem de fer mirar!

Miraré d'anar tornant... no sé si ho aconseguiré. El que sé és que no voldria perdre-ho, no voldria perdre-us. Però se'm fa molt feixuc.

Aprofito per dir-vos que en breu, en molt breu, penjaré una invitació per a la presentació d'un llibre (no és meu, jo només el presento)... però això ho faré demà!

Gràcies als que encara hi sou, per ser-hi!

Impromptu

Massa coses han passat i massa coses estan passant.

Ara mateix, amb mig govern a la presó i l'altre mig a Brusel·les, no tinc gaire forç moral ni espiritual com per escriure al blog. No em ve gens de gust.

Sí que comparteixo, però la preocupació lògica i normal pel meu país.

M'agradaria tancar els ulls i obrir-los quan tot estigués bé. . Però d'això se'n diu... morir? i despertar-se al cel. Necessito un bany de realisme.

Aguantarem.

Us deixo amb l'impromptu que m'agrada més i que em calma.

Sempre Schubert!

Més lluny

Podria dir qualsevol bajanada, però estic massa afectada per tot el que està passant. És massa greu. 

Ja feia molt temps que pensava que s'hauria de produir alguna cosa extraordinària perquè el govern central dialogués "de veritat". 


Fa una setmana, vaig deixar de creure en els miracles. 


Avui no crec en res. 


Demà faig els anys que corresponen a una àvia amb vuit néts i no puc deixar de pensar en la meva pròpia àvia, amb l'edat que jo tinc ara, i la pena que em feia que m'expliqués aquells records tan tristos que em semblaven molt llunyans. Ara els estic revivint. Retorn al passat? al futur? On?

El meu poble i jo

Estic molt cansada, mentalment més que físicament.

Desitjo a tothom molta sort (la necessitem).

Foto (meva): Blanes, des del castell. El meu poble.

(...) Ens alcem tots dos
      en encesa espera,
      el meu poble i jo. (Salvador Espriu)

Dol profund

killing me softly

Escoltar la ràdio és perjudicial per a la salut.

Sentir alguns tertulians, mata (a poc a poc, com diu la cançó)

Viure sabent que fa anys que t'estan tractant de nazi, i d'altres coses pitjors (si és que hi pot haver coses pitjors) fa que et plantegis quan, com i de quina manera ens van començar a enganyar i quan, com i de quina manera, ens vam refiar massa del que teníem al davant i no vèiem (per bona fe o per mandra, ves a saber)...

Un estiu estranyot, aquest estiu. Vam decidir fer les vacances pel juny, pensant que la temperatura seria més agradable i ens vam trobar amb les onades de calor... que, tot i que una mica minvades, encara fan que el cos i l'esperit no estiguin per pensar massa.

Estic molt decebuda amb el món que m'envolta. No parlo del "meu" món, que aquest és el millor que tinc a la vida. Perquè al final, allò que compta és la família i aquell nucli d'amics en qui pots confiar sempre.Però tot allò que queda fora, a tocar, però fora d'aquest nucli, està ben podrit!

La pregunta torna a ser aquesta:

En quin moment ens van començar a enganyar i com és que no ho vam veure?

Que tingueu una bona entrada a la segona quinzena d'agost. Ànims!

Ep! Sempre endavant i amb ganes de fer coses, moltes coses!!!  

Tornar de vacances

Diuen que tornar de vacances estressa.
Doncs sí.
A mi, és que m'estressa tot, tot i tot.
Dec ser rareta, o deu ser que, a mesura que em faig gran, l'estrés va arrelant en el meu ànim i a poc a poc ha passat a formar part de mi mateixa.

No sé què faré, amb aquest blog. Crec que l'estic mantenint (poc, però mantenint) per una certa nostàlgia.

Vaig començar a escriure el 2004, tot i que no ho feia amb blogger sinó amb una opció d'una "cosa" que es deia messenger (recordeu?). Al cap de molt poc temps, però, vaig passar-me a blogger, perquè era més efectiu. O no. Però jo m'ho vaig pensar. Una mica, com quan - els joves no sabreu de què us parlo- als anys setanta, hi havia tres modalitats de video, dels quals no recordo ni els noms!. Nosaltres ens vam informar i en vam comprar un d'un determinat sistema, que era el que - en teoria- comptava amb més pel·ícules per llogar (Video instant... i similars) etc. Al final, tot va quedar en la pèrdua de cents de pel·lícules comprades, d'altres gravades, i amb el tancament de molts dels establiments de lloguer de pel·lícules. Diria, però, que video instant encara existeix!

Ja me n'he anat per les branques, com sempre! disculpeu!

Parlava del blog. Sóc a Blogger des de l'any 2005, crec. I tot va quedant obsolet. La vida mateixa, va quedant obsoleta.

Pessimisme? No. Realisme.

Per això no sé què faré amb aquest blog. Em nego - per nostàlgia- a tancar-lo. Però sóc conscient que ja és com si estigués en hores baixes, en hores molt baixes, diria jo. No hi entro, o hi entro poc. Intento respondre als fidels lectors que encara hi entreu, i a qui agraeixo profundament que ho feu. Sou l'únic lligam que li queda, a aquest pobre blog!

Però sóc totalment conscient que tot el meu món ha anat canviant, a poc a poc, de manera que, en aquest moment, crec que de la Montse que va començar allà pel 2004 a messenger i el 2005 a Blogger, que no es deia Montse, sinó que encara feia servir el "nick" "Arare" (tret de l'Arale del Dr. Slump, i amb el que em va batejar el meu fill petit... que ja té 30 anyets de res), d'aquella "Arare" no en queda res més que l'estructura òssia, i encara, amb artrosi.

Sí, sí, tal com dic, no és pessimisme, sinó realisme, pur i dur.

Per això, tenint en compte que totes les meves circumstàncies (físiques, psícològiques, familiars i d'entorn) han canviat del tot...

No sé què passarà amb aquest blog.

 Intentaré no deixar-lo morir, però no prometo res.

Vaig tornar de vacances, sí. I enceto una nova vida, diferent, on hi ha cabuda per tenir cura de circumstàncies que fins no fa tant, m'eren força alienes, en qüestió pràctica, que no en qüestió emocional!

Canvi d'hàbits, canvi de costums, canvi de moltes coses i en molts aspectes.

Fins aviat!

Tornaré aviat

Avui comença el compte enrere, per les meves vacances.

Dimarts començarem a desfer allò caminat (navegat, en aquest cas) i a partir del dia 12, esperem tornar a ser a casa, per iniciar les altres vacances: al costat de mare, fills, néts...

De moment no han estat unes vacances de desconnexió total, com preteníem (sempre ho pretenem, però tot acaba amb una il·lusió), ja que sempre queda un fil que et connecta amb la realitat de la  vida.

Us faig una pregunta: quantes vegades, allò que havíeu previst quan havíeu programat unes vacances, s'ha acabat complint? em refereixo a això que dic:

-vull desconnectar
-vull descansar
-vull estar fresquet...
-vull llegir mooooolt
-vull escriure mooooolt
-no em vull engreixar (?¿?¿!!)
- prometo que no hi haurà cerveseta diària (hahahahahahaha!!!!)

etc...

No puc posar fotos perquè tinc poca connexió i perquè se m'ha mort la bateria del mòbil (més o menys). Per ressusscitar-la o per obtenir directament un altre mòbil... caldrà esperar a tornar. Mentrestant, a viure "com abans" (com quan no teníem mòbils)

Aquí, a Sant Carles de la Ràpita (al port) no podem accedir a TV3, o sigui que em vaig haver d'assabentar pels espòilers radiofònics del final de La Riera... el que em sap més greu és no poder veure Nit i dia. Ni amb allò de tevetres a la carta, perquè les connexions no són gaire catòliques (ui, us heu fixat que per dir si són bones o dolentes fem servir la paraula "catòliques"?)  per què deu ser?

Amb aquesta reflexió sobre un prejudici us deixo. Apa!

Tornaré

imatge trobada a google

Si es fa fosc...

I bé... no va guanyar la Juventus. Llàstima.

No penso felicitar a qui no m'estima.

El cava, però, va ser obert (mai no es pot dir no a una copeta de cava)

I sobre la tragèdia de Londres, no tinc paraules.

Algú de vosaltres veu "House of cards"? Voleu dir que no és que van "copiant" el que està passant?

"Nosaltres som el terror", diu la Claire. I jo ho poso en boca de molts polítics actuals, de tots els països, començant pels... callo, que em llegeixen!

I parlant de llegir...

Ja heu llegit "Si es fa fosc"? Noooooooo?

Doncs recordeu, d'aquí a 9 dies (nou) en farem la presentació a Blanes.

Victimisme? Segur?

Feu-me un favor:

Llegiu, complet, de dalt a baix, amb tuits inclosos, aquest article de l'Àlex.

Gràcies.

No hi ha més paraules, Senyoria.

Comiats de solter/a

Avui, la filla de la meva cosina, celebra el seu comiat de soltera.

Les amigues i part de les noies de la família li han preparat un acomiadament divertit i festiu i, entre totes, s'ho estan passant d'allò més bé.

Quan jo era jove i em vaig casar per primera vegada, els comiats de solter/a, només es veien a les pel·lis americanes. Per això, la nit abans del casament, ens en vàrem anar a sopar amb la colla (un entrepà i una cervesa, res sofisticat) i després, vam anar  a prendre una copa. Tots dos, amb totes les parelles de la colla, casades o solteres, i també els membres que no tenien parella. 

Ja fa molts anys, que la moda d'aquest tipus de celebració ha arribat a casa nostra, com ho ha fet el Halloween , el Dia dels enamorats i d'altres. A mi no em sembla ni bé ni malament, sinó tot el contrari. S'ho passen bé i no fan mal a ningú. No molesten. En general.

Només em fa vergonya aliena quan veig que al pobre nuvi o a la pobra núvia li posen algun artilugi de tipus sexual, quan no directament pornogràfic (un penis  al cap o d'altres suposades "moneries"). Llavors sí que penso que més que un comiat de solter/a, allò és una vexació que no té cap mena de sentit. O quan la festa acaba amb tot déu borratxo, vomitant per les cantonades, o en algun club, amb boys (elles) o amb dones (ells). Això, més aviat em fa pena. Algú que s'hagi de casar aviat, que hagi escollit una parella per formar una famíia, té la necessitat d'estar amb una prostituta (o prostitut) la nit abans, o uns dies abans...? De veritat?

Doncs no ho entenc! deu ser que m'he fet gran, segur! Però no "antiquada" ni "puritana", no ens confonguem!

La filla de la meva cosina s'ho està passant bé, està gaudint d'una festa divertida, sense molestar ningú i sense necessitats estranyes. De la qual cosa me n'alegro!

Quan em vaig casar per segona vegada, no se'ns va ni passar pel cap, de fer un acomiadament de "solters", ni junts ni separats. Potser perquè ja teníem una edat, i fins i tot, dues!

En fi, que cadascú celebri el que cregui oportú  i de la manera que li sembli oportú (faltaria més!). 

I parlant de celebracions, m'agradaria, aquesta nit, celebrar el triomf de la Juventus a la Champions! Per si de cas, prepararem el cava...

Digueu-me dolenta, hahahaha! O absurda.

Llàstima

És una llàstima que no tingui més temps.

No entenc com vivia, jo, quan els fills eren petits i després, adolescents, jo teballava, en JS treballava... havia de fer sopar (els nois dinaven a l'escola), quan ja anaven a l'insti, també havia de fer dinar... francament, no tinc memòria de com ens ho fèiem. El que sí que recordo és que tot bitxo vivent havia de col·laborar, a casa! I a fe dels déus que ho feien!

Doncs bé: ara no disposo de l'estona (la poca o molta estona) per dedicar-me a fer un post diari al blog, com havia fet in nihilo tempore... quan fins i tot traduïa els posts al castellà! Les neurones ja no són les mateixes, això també ho saben els déus. I jo. Jo ho sé molt bé.

Ni les neurones ni els músculs! "Abans", jo no em trencava res... ara tinc una facilitat enorme per a trencar-me tendons, si més no, o perquè més del que voldria, el nervi ciàtic em faci la guitza! Què? L'edat? Quina edat?????

Avui aprofito per felicitar el Barça, com a campió de la Copa d'aquell rei que hi ha al país veí.

També aprofito per enviar un missatge a tots aquells que, fins i tot des de dins, es volen carregar el que d'altres defensem i defensarem amb ungles i dents (però amb ungles i dents pacífiques, que sí. Sí que es pot!)

Per molts anys, Olga!

Enceto aquest blog oblidat durant setmanes per felicitar-te, Olga Xirinacs, en el dia del teu 81 aniversari!

Olga, desitjo que tinguis un dia de pau, records, felicitacions, somriures, pastís i alguna que altra copeta de cava!

Una forta abraçada!

Johan Sebastian Bach és el llenguatge perfecte, per tant, et deixo amb ell: