interaccions

Demà tinc una sessió amb una mare angoixada.

He fullejat un llibre de capçalera des de fa pocs anys- entre altres llibres de capçalera, també recents:

 Laura Gutman
Crianza
Violencias invisibles y adicciones
Del nuevo extremo- Integral

Arran d'un altre llibre sobre criança que anava més dirigit a mares amb nadons que no pas a mares amb fills que, al seu torn, ja tenen fills, vaig descobrir Laura Gutman i me'n vaig enamorar. Llavors vaig buscar altres llibres més adients per mi (per edat, per temes i per tot plegat) i vaig veure que en realitat no hi ha tanta distància emocional entre les edats. Bé, si que n'hi ha, evidentment, però "no tanta". En fi, jo m'entenc. El que vull dir és que no cal ser "mare-jove" per llegir allò que et pot servir, si més no, per pensar.

Al capítol "Escolaridad, soledad y adicción" he trobat algunes frases que em serviran de punt de partida per parlar amb la mare que he de veure demà . Una mare que ha d'aprendre a confiar en el seu nen...

En deixo un parell, a mode de reflexió:

"Para acompañar a un niño en el reconocimiento y exploración de su propio deseo, es necesaria gran madurez emocional por parte del adulto maternante. Porque ese niño, al desear algo por sí mismo, deja de pertenecernos."

I encara...

"Lo que los niños ya no hacen es quedarse en casa, jugar en la habitación, invitar a amigos con suficiente vitalidad para divertirse.(...) Y miran la televisión porque no hay nadie disponible para mirarlos a ellos."

Per pensar-hi, no?

transicionant

De vegades quan passejo la Taca em faig reflexions i se m'acumulen els pensaments. Altres vegades m'emporto la ràdio i ja no penso, només escolto; o  alguna de les coses que diuen em fa allunyar-me de tot i aprofundir en aquella idea del que algú acaba de dir; o si, en lloc d'escoltar com parlen tertulians i derivats, estic escoltant música, llavors em faig unes composocions al meu cap tan bones com quan somio, i em sap greu no poder-les plasmar de seguida, perquè, amb el pas del temps se m'acaben oblidant. No vull dir que siguin contes, ni narracions, ni novel·les, ni poemes (tant de bo algun dia pogués transformar el que penso en poema), no, no, no... és.. com ho podria dir? és que no té definició. Són pensaments i prou, i alguns d'aquests pensaments arrelen. Potser algun dia podré recuperar-los... perquè el truc de la llibreteta per apuntar els pensaments funciona quan vas en transport públic (fins i tot en transport privat si no ets el conductor) però - al menys a mi- no em funciona quan camino.

Durant els tres anys i mig  que vaig col·laborar al diari de Girona, portava sempre la famosa llibreteta i sí, ho reconec: en algun moment, caminant i tot, m'havia parat al mig del carrer per apuntar-me una idea; llavors el capità em va regalar un dictàfon perquè enlloc d'apuntar, pogués gravar la idea, però només ho vaig fer una vegada; em feia vergonya, anar pel carrer parlant-li a un adminicle que ni tan sols tenia forma de mòbil, perquè la gent em mirava com si m'hagués tornat lirona (parlar sol està molt mal vist, us hi heu fixat?)

i tot això per què ho deia? ah, si, ahir vaig fer una barrija-barreja entre el que vaig escoltar, després el que vaig llegir i després el que vaig pensar:

Ahir vaig llegir a L.V. un article de la Cristina Sànchez Miret que venia a dir que el govern actual està intentant recentralitzar el país d'una manera subtil. No hi estic d'acord: el govern actual està intentant recentralitzar el país, però no subtilment sinó a lo bèstia. Tot plegat em fa pensar que hem estat una bona colla d'anys vivint una transició que ens ha fet donar una volta de tres-cents-seixanta graus: aquell home ho tenia tot tan ben lligat, que hem trigat trenta anys a fer la volta, però l'hem acabat fent. I si encara no l'hem feta... atenció, que aviat la farem (si no actuem!)

Aquesta segona reflexió sobre l'article de la C.S.M. la faig arran d'una expressió que vaig sentir mentre escoltava la ràdio, tot passejant la Taca, tal com us deia. I després del passeig, va ser quan vaig llegir l'article i vaig barrejar els dos conceptes.

En una emissora no catalana, algú, un tertulià - suposo- parlava de la quantitat d'anys que hem passat "transicionant" (ell no va dir aquesta paraula, aquesta paraula me l'invento jo ara mateix) trenta anys en el procés de la transició cap a una democràcia - deia el tertulià- i es quedava tan ample arribant a la conclusió que la culminació de la democràcia era tot el que està fent el govern actual.

Manda huevos...

Com ens hem de posar d'acord, si tenim uns pensaments TAN divergents?

definitivament no em convé treure la Taca a passejar.

O no em convé escoltar la ràdio.

O no em convé pensar.

imatge baixada de la xarxa

El cotxe i jo (o jo i el cotxe)

Per animar una mica la Blogosfera, Blogville, la Catosfera o com li vulgueu dir, i per no parlar de temes espinosos com "la que està caient en tots els aspectes" i distreure'ns una mica, el Paseante proposa que expliquem la nostra experiència primera amb el cotxe. Així que, aquí va. Juro pels déus de l'Olimp que tot és cert excepte el nom del noi (més que res perquè no puc recordar-me de com es deia el noi en qüestió, tot i que existir, existia, us ho asseguro!)

Remuntem-nos a un dia de maig de 1972 (ha plogut, ehhhhhhhhhhhh?)


- Eeei, gent! Que ja tinc el carnet de conduir! - diu ella, tota contenta, dirigint-se al seu grup d'estudi (i de gresca) de la Normal.

-Per fi! Enhorabona, ja tocava, noooooo? quantes vegades t'has presentat a les maniobres? I a la prova de circulació?- diu l'Enric- Va, explica'ns-ho altra vegada, vaaaaa!

Au, calla, poca-solta!- fa ella, tocada, però encara no enfonsada- Ho voleu tornar a sentir, ehhh? Voleu tornar a riure, ehhh? Doncs aquí va la batalleta, aquest cop amb final feliç!

La teòrica la vaig treure a la primera! i després, hmmm, a la pràctica, un dia em vaig mig carregar l'examinador quan passava per davant del cotxe i és clar, em van eliminar de seguida...

Un altre dia vaig fer tooootes les maniobres bé i al sortir a circulació vaig i faig un stop en lloc d'un ceda el paso. Després dubto un moment si mirar pel retrovisor o girar el cap com la nena de l'Exorcista. Faig això darrer i...zzzap! senyoreta, ja pot baixar del cotxe, que està suspesa! (merda)

A la tercera, tampoc no vaig passar de les maniobres, em vaig carregar dos cons a la "ela" i vaig calar el cotxe a la rampa (més merda)...

Setmana Santa pel mig... espera que esperaràaaaaaas.

Tornant de les vacances - unes vacances que havíem fet les 9 dones del grup d'estudi (i de gresca)de la Normal - em presento per quarta vegada. Passo bé les maniobres i a la prova de circulació ja-no-me'n recordo-què-carai-faig, la qüestió és que em tornen a tombar (merda, merda i merda). M'he de tornar a examinar de teòrica.

Cap problema. A la cinquena va la vençuda: passo la teòrica, les maniobres i la circulació sense gairebé ni adonar-me'n! (no m'ho creia!)

Felicitacions, saltar-se una classe per celebrar-ho al bar, etc,etc. L'Enric li demana, de bones maneres, si quan acabin les classes el vol acompanyar a Badalona, que és on viu.

- Amb molt de gust!- fa ella, tota cofoia (no és que li agradi l'Enric, a ella, no, però és un bon company -sobre tot de gresca- i així li demostrarà a aquell cap-quadrat que no li han donat el carnet a la tómbola!)

En acabar les classes surten tots dos cap el 850 del seu pare (ella no té cotxe i hauran de passar moooooooolts anys abans no en tingui un de propi; però molts, molts, molts, eh?)...

Baixen tot xino-xano fins al carrer Tarragona, l'Enric flipa de com ho fa de bé i li ho diu diverses vegades. Ella se sent una mena de Fittipaldi (per als que fa poquet que han nascut i llegeixen aquest blog, Fittipaldi era... bé, ja us ho explicaré un altre dia, que avui no toca).

Arribant a la Plaça d'Espanya, aideumeu, s'equivoca de carril i es troba, sense adonar-se'n, encarada cap a Castelldefels.

- I ara, què fem?- fa l'Enric

- Ai!, que m'he equivocat, no et preocupis, donarem la volta - però no troba cap espai apropiat per fer la volta.

Total, primer viatge de la Història: Rally Carrer Melchor de Palau-Badalona, passant per l'Aeroport!

(com pot ser que tardessin tant a inventar els GPS's, eh? eh? eh?)

No, no em dóna la gana d'explicar com reia l'Enric (i jo, ep!) menjant-nos un entrepà al bar de l'Aeroport. A Badalona vam berenar!

Au, algú més s'anima a explicar la seva primera (o segona o tercera) experiència amb el cotxe?

Teresa Pàmies

Aquí va el meu humil homenatge a Teresa Pàmies.
M'encantava escoltar els seus articles, que sempre acabava amb un bolero. Com la vida mateixa.
Descansa en pau, Teresa.

Els ossos

Si no tinguéssim ossos semblaríem xiclets rodants, ens escamparíem per terra i xocaríem els uns amb els altres, semblaríem cucs o, si estiguéssim grassonets, grosses botifarres mòbils. Ai, uix, quin fàstic, no?

Ah, però si no tinguéssim ossos no hi hauria lloc per al mal d'ossos ni quan fa massa sequedat, ni quan fa massa humitat ni quan arribem a les menopauses obligades per edat, ni... ni mai!

Tant de bo no tinguéssim ossos, doncs, no?

El meu menisc bo però trencat (o sigui el que encara no està operat) m'està fent la guitza des de fa setmanes.

Segons el traumatòleg, cal infiltrar (arggg.. infiltrats a dins del cos! quin iuiu!)

Segons la fisio, no et deixis infiltrar, ni tan sols enrta per cap mútua;  treballa el quadriceps (s'escriu així? no és un dinosaure, això?) i fes-te força massatges (si, és clar, pagant, sant pere canta)

Segons una amiga, surt a caminar per enfortir les cames (però com surto, si vaig més coixa que si portés una pota de pal?)

Segons una altra amiga, ves a l'osteòpata (si,si, però aquest "tampoc" no entra per cap mútua)

Segons ma mare, prent-te el voltarén i deixa't fer pel traumatòleg.

I vosaltres, com esteu, d'ossos?

Mindundis de la vida

Penso que en realitat tots  (bé, tots no, només els pringats) els habitants del planeta som uns mindundis.

No us ha passat mai pel cap que hi ha algú per damunt nostre que ens fa anar com una pila de baldufes?

Oh, que reduccionnista que és, aquesta, us direu. Ara ens ve amb la filosofia de cuina d'algú que no té res més per fer que pentinar gats o contemplar els seus néts.

I us direu bé, quant al reduccionisme, quant a que vinc amb aquella filosofia d'espardenya, quant a que contemplo els meus néts... però no encertareu quant a que no tinc res més per fer que pentinar el gat (quan pentino el Xat s'emprenya com una mona i m'esgarrapa. Per tant, no el pentino).

I tinc un munt, una bona pila de coses per fer. I algunes les faig i algunes altres, no les faig. Però penso.

 I no deixo de pensar que som uns titelles al servei d'algú que juga amb nosaltres; aquest algú pot ser un sol ésser o pot ser un conjunt d'éssers (in)humans que s'ho passen d'allò més bé veient com patim, patam, patum.

Si,si, faig gresca.

Si,si, me'n foto del mort i de qui el vetlla.

Però tots plegats acabem sent uns mindundis de la vida.

Per cert, Karlunx, m'encanta que siguis la "sòcia" 122 d'aquest blog. T'hauré de fer un regalet. Deixa'm pensar...

 dius que parles francès... (no m'ho invento, eh? ho he vist al teu cara-llibre) així que et dedico una cançó en francès. I  no cal que responguis a la pregunta... ja ho sabem, per què te'n vas! i tu saps que et trobarem a faltar molt!

per tu, Carla.

La pàjara

M'ha agafat la pàjara.

Estic fins als nassos de l'espera amb l'editor, així que m'estan venint ganes d'engegar-ho tot a rodar i autoeditar-me el llibre jo mateixa. Total... també me n'haig de quedar un bon grapat... que me'ls hauré de menjar...

que difícil és, això de publicar, quan ets un mindundi!!!

bé, avui estic així, desanimada, demà no sé com estaré.

Però a fe dels déus que les coses no es fan així, senyor editor.

Sense paraules

Cal que digui res més?

Las Vegas a Catalunya? Més por que una pedregada!

No em fio ni de l'ombra del senyor Sheldon Adelson, que vol portar l'horterada de L.V. a casa nostra. No me'n fio gens. No solament perquè sempre hem sigut uns ingenus que ens deixem enredar i després continuem sent uns cornuts que paguen el beure sinó també perquè el reguitzell de "condicions" que imposa aquest home fan un tuf que ho empesta tot. De veritat, algú es creu que la majoria de llocs de treball que es creïn els ocuparan catalans? No m'ho puc creure, que siguem tan babaus! Per començar, una de les condicions és aquesta: passar-se pel folre de l'americana (i mai més ben anomenada la seva jaqueta) les lleis d'estrangeria. Què vol dir, això? doncs que la majoria de treballadors que contractarà seran de tots els països menys ´"d'aquí". I els "d'aquí" faran la feina de pringat que ningú, en condicions diguem-ne "normals" no vol fer. Com quan els espanyols emigraven a London i a Alemanya i feien aquelles feines que ningú d'allà no volia fer. No em feu especificar. Creieu que els crupiers, els alts executius i els directors d'hotels seran catalans? Ingenus! Això no és "La Riera"! (O pitjor: potser si que s'hi assemblarà)

En fi, jo estic molt en contra. Molt bé m'hauran de convèncer, per canviar la meva opinió al respecte.

No vull que em transformin Barcelona i la seva àrea metropolitana en un paisatge kistch amb góndoles venecianes, piràmides i lluentons que em faran pensar que visc a Marina d'Or, siudad de vacasiones! (Horror i pavor)

està clar, però, que a mi ningú no em demanarà l'opinió. per això em permeto el luxe de dir-la al meu blog.

Trobades familiars

Hi ha d'haver un motiu, és condició sine qua non, que hi hagi un motiu per a una trobada familiar nombrosa. Un aniversari, serviria. Però normalment, hauria de ser un aniversari dels que en diem "rodons". Quaranta-cinquanta-cinquanta-cinc- seixanta, vint-i-cinc... ja sigui d'una persona, ja sigui d'una parella. El Nadal també és un bon motiu, per trobar-se tota la família o gran part de la família, que ja se sap que molts cops falta gent, en aquestes trobades:

 l'un té torn de feina aquell dia, llàstima, mala sort. O molt bona sort, en els temps que corren , pel fet de tenir feina, segons com ens ho mirem, no?

l'altre té la grip (això ja és més emprenyador)

un altre és fora, de vacances (quina sort que té el molt...)

o és fora per feina (sort, també, ja ho hem dit, per tenir feina)

o és fora, perquè des de fa molt temps ja tenia programada una altra activitat (uiiiiiiiii, llàaaaaaaaaaaaaastima!)

Sigui com sigui, però, les famílies diguem-ne "normals", es solen trobar quatre o cinc vegades a l'any. Com hem dit, per totes o alguna de les celebracions nadalenques, en algun o altre aniversari rodó, en una calçotada (ara és el temps) i també en allò que en unes cases se'n diu "Cosinada" i en d'altres cases, com a la meva, "Dinar/Sopar de cosins", on hi ha de tot: oncles, tietes, cosins i cosines, avis, besavis, amics i parents...

Avui tinc un dinar de cosins o cosinada,

que coincideix amb una calçotada,

que coincideix amb el vint-i-setè aniversari de la filla d'una cosina, que coincideix amb l'emigració (no és un adéu per sempre, sols és adéu per un instant, li cantarem, suposo, si ens posem kumbes o si ens posem sentimentalots) de la mateixa filla de la cosina que compleix vint-i-set anys (em sembla que no m'estic equivocant, i si és així, ja ho rectificaré. Si, diria que són 27) (Rectificat: eren 27)

que coincideix amb la presentació-en-societat (maremeva, "convidat", encara no saps on t'has ficat, ja ho veuràs, ja, quan coneguis la família, hhehehehe, i no és que et vulgui espantar) d'un nou "nòvio" (ja sé que aquesta és una paraula antiquada, però és la que defineix millor el convidat).

E, moltes felicitats pel nòvio nou (tranquil·la, que avui el tractarem bé i ni tan sols li demanarem el núm. de Visa ni li preguntarem si té Visa Or, hehehe)

C, moltes, moltes felicitats pel teu aniversari i que tinguis un bon viatge (anar-se'n a treballar i estudiar a Xile no és només una aventura, avui en dia, tal com estan les coses, sembla mentida que tota una enginyera amb les notes que tu has tret i amb la teva intel·ligència, hagi d'anar a parar a terres "llunyanes" i no pugui desenvolupar la seva feina "a casa")...

I tanmateix, tots, a casa, ens estimem Xile i l'Argentina per motius que tots sabem i que no cal esbombar al  blog, oi?

Doncs això... que me'n vaig!

Ei, gent! Porto pastís d'esparrecs i pebrot "per picar" mentre fem els calçots i pastís de poma per acompanyar el cafè.

Jo no participo al concurs familiar de salses de calçots perquè no n'he fet mai i faria el ridícul més vil!

Ja, ja sé que, de gana, no en passarem gens!

Visca les calories! fins araaaaaaaaaa

Per a Relats conjunts

Composition X, Wassily Kandinsky, 1939

La conversa


- ...i la bombolla es fa grossa, grossa, i m'atrapa amb la seva transparència i totes les línies es superposen; tanco els ulls i veig colors, molts colors que il·luminen el meu cervell, saps? com les notes d'una melodia. I m'aixeco i agafo els pinzells i llavors, si. Llavors obro bé els ulls i busco les textures, busco el sentiment dins els tubs, entens? el sentiment a través del color. La nota perfecta per a la melodia pictòrica que pretenc. No em cal un objecte, no em cal una idea preconcebuda pel que necessito treure de mi materix: ho porto dins i explota, saps? explota, i les partícules lluminoses es plasmen a la tela.  i una línia porta l'altra i un punt es relaciona amb un altre, com si es tractés d'una xarxa contínua. Cap color domina un altre, saps? tots estan interrelacionats. El meu particular pentagrama es va omplint d'harmonia. És quelcom immaterial, com t'ho diria? espiritual! Si. Espiritual.  i al mateix temps, quan sóc conscient del que plasmo a la tela, en aquell mateix moment perdo la meva ingenuïtat...No sé si m'explico, company!

- Si, Vassily, em sembla que t'entenc.
_______________________________________________
Nota:
En realitat no he fet "un relat" sinó una reflexió. És, de veritat, el que penso que "podia estar pensant" Kandinsky quan ho va pintar.

Em sap greu si puc semblar una mica snob, aixxxx...  mea culpa, I'm sorry...

Whitney

A mi m'agradava força , tot i que mai no he comprat un cedé seu, ho reconec.

Llàstima, una alta víctima...

Descansa en pau, Whitney.

Deixo una cançó que no sigui "la de sempre"

històries murphyanes

història murphyana.

petit quiste sebaci de fa mesos.molts mesos.no molesta!
consulta mèdica: s'ha de treure perquè no s'infecti.
conversa amb el cirurgià: una analítica (després de festeeeeees? si; cal fer-ho i és de justícia. d'acord; assumir que el colesterol està fent vol sense motor)
programació de la petita intevenció.
d'aquí a una setmana. OK.
a 3 dies (tres) de la intervenció: ooooooops! això està vermellet i fa mal!
merda. s'ha infectat.
pot ser psicològic,psicosomàtic... doctor?
amb aquesta infecció? nooooooooo
llavors Murphy em persegueix sense pietat.
serà això.
toca't els nassos!
que es curi i d'aquí  un parell de mesos, procedirem a l'extració.
m'agradaria viure fora de la llei (de murphy)

porto quinze dies addicta a l'àcid clavulànic + ibuprofè (argggggg)
avui, primer dia de desintoxicació
estic amb el mono!

teclat del dimoni

Ooostres, que no m'hi acostumo, tu! que he de picar les tecles gairebé com quan feia anar l'Olivetti! i després de probar els teclats d'ordinador, qualsevol torna a l'antiguitat, oi? I no, no és la funda de silicona, no. És el format del teclat.

Em deixo lletres, però en realitat no me les deixo, és que als dits petits no hi tinc tanta força. Quan tocava el piano em feien fer uns exercicis que ara m'anirien bé, llàstima que ara no toco el piano, més que res, perquè li vaig regalar al Martí, que després de més de divuit anys sense tocar-lo... ja vaig pensar que mai més no ho tornaria a fer.  Jo és que vaig néixer per sentir música, no per tocar-la; en sóc molt conscient. Que als cinc anys comencés a fer música i encara no hagi acabat la carrera ja diu molt de mi, ehem; això, diu: que he nascut per sentir-la, no per fer-la.

Així doncs, no puc fer més força amb els dits, perquè no en tinc (de força. De dits, si que en tinc). Ah! Sóc de les que utilitzen TOTS els dits, en escriure, i no sabria fer-ho d'una altra manera. Consti a les actes.

Teclat el dimoni! tchts,tchts...

Buscava una imatge per il·lustrar i m'he topat amb aquesta, d'un "tebeo" dels de quan era petita (ei, aquests somriures irònics, que us veig!) Mireu el títol! "Mecanógrafa en apuros", hehehehe, m'ha fet riure! i la col·lecció, què me'n dieu? Sentimental! deumeu!

Bé, jo no es pot dir que arribi a plorar, amb el teclat, eh?  però és un desastre. Deu ser perquè és barat?

Dickens- Reescrit

Oliver Twist,  i Contes de Nadal (bé, en castellà, ho vaig llegir) l'únic que he llegit de Dickens.

Rectifico (la memòria em traeix). També vaig llegir La pequeña Dorrit. En recordo la tapa: tot nevat, una nena amb un abric, un barret i les mans ficades en un "manguito" (maneguet?) de pell. Un cel blau marí i una església. Això era la tapa del llibre. No recordo la novel·la, però segur que em devia agradar, segur! Gairebé em fa por rellegir Dickens, per allò del pas del temps... però potser ho faci; per què no?

Serveixi aquest bocí del musical d'Oliver com a homenatge des del meu mar.



Perdoneu, no havia comentat que la inspiradora de l'homenatge a Charles Dickens ha estat l'Assumpta!! (ja sabeu el que sempre dic, al Cèsar el que és del Cèsar)

lagarto-lagarto

Avui he rebut un email amb un link (sembla que no és actual, sinó de l'any passat) a un suposat estudi de salut per part del diari El mundo.

Jo m'he quedat una mica astorada, ja que a casa consumim una de les llets que - segons el citat estudi- cauen a la banda de "No comprar".

He estat a punt d'escriure a la marca en qüestió a veure si em podien aclarir quins criteris es fan servir per fer aquestes valoracions de salut, però després he pensat "posa-ho al blog" i algú que en sàpiga més que tu et podrà dir "ni cas" o bé "al lloro, que és veritat"...

aneu al link i digueu-me què en penseu. Ep, si voleu!

Oi que fa una mica de tuf?

Corteo (especialment pel Barbollaire)

El meu estimat Corto Maltés/Barbollaire m'ha demanat que faci una crònica sobre l'espectacle de CdS. Ja sabeu tots que no en sé, jo, de fer crítica, ni de literatura, ni de cine ni de teatre ni d'òpera quan hi vaig... ni de futbol! però m'ho ha demanat tan ben demanat, que no puc pas negar-me a respondre-li (oido, Barbollaire?)

Comencem pel principi: a mi el circ convencional (model americà i amb animals) no m'agrada. No m'ha agradat mai. De petita hi havia anat amb els pares i la iaia, però no gaires vegades. Recordo que em meravellaven els trapezistes, algun contorsionista, la mínima coreografia i algun mag, cas que en sortís algun. L'"ajudanta" dels mags em semblava  una tipa estúpida que només assenyalava el que feia el mag, com si els espectadors fóssim idiotes incapaços de veure-ho per nosaltres mateixos. Per tant, trobava estúpid que els mags s'haguessin de fer acompanyar d'una noia maca (o lletja, però vestida com si fos un aparador de joieria, la qual cosa a ella li devia semblar que la feia maca) i era un número que m'avorria espantosament. 

Els pallassos els trobava directament abominables. Feien bromes estúpides i tiraven aigua pels ulls plorant per qualsevol fotesa que no feia ni plorar ni riure. Hi havia només una excepció, en els pallassos: els que sabien tocar algun instrument. Els pallassos músics comptaven amb la  meva absolució. Només si sabien tocar, me'ls mirava i fins i tot els reia algun acudit d'aquells que no em feien gràcia.

Veure cavalls o elefants, gossets o algun pobre tigre o lleó em treia de polleguera. Em feien tanta pena que hauria condemnat  cadena perpètua als que els tenien allà patint per quatre aplaudiments.

Ara bé: quan sortien els trapezistes o els que volaven i feien piruetes, els equilibristes,els que ballaven d'alguna manera, llavors em quedava bocabadada i sense respiració. M'encantava!

Després d'aquest preàmbul, deixeu-me dir que una vegada, al meu barri, a l'esplanada entre la plaça dels Quaranta Metres (a la Via Júlia) i la Guineueta, es va instal·lar un circ diminut, diminut, que per no tenir, no tenia ni carpa. Hi havia un pare i una filla, el pare feia de presentador, de pallasso, de mag... era un tot terreny. La filla, amb un tutú de ballarina mig espellifat, feia de contorsionista, de gimnasta, d'ajudant del mag que era son pare i sense fer l'imbècil; només l'ajudava a posar les coses damunt una taula que era una ruïna de taula i, sobre tot, feia de trapezista en un improvisat trapezi entre dos pals que a mi em van semblar altíssims, però que no ho devien ser tant (o si)... Aquell dia em vaig enamorar del circ. D'aquell circ que se'm presentava a tocar, que, si estirava la mà, gairebé podia tocar el tutú de la trapezista.

Més endavant vaig veure "El fabuloso mundo del circo", amb  John Wayne i Claudia Cardinale, i em sembla que també vaig veure'n una altra que no recordo com es deia però la protagonitzava Chralton Heston. Ah!  i la infumable Trapecio, que en el seu moment vaig trobar meravellosa.

I després, ja de gran, però encara sense  fills, vaig descobrir el món dels clowns,  Tortell Poltrona, em vaig reconciliar una mica (no massa) amb el món pallassil/pallassero.

Aquesta era tota la meva relació amb el circ fins que va aparèixer en escena el Circ del Sol. Em vaig quedar sense veure Alegria perquè ... no recordo per què, però si que vaig veure Saltimbanco i Quiddam. No recordo quina va ser primer, però les vaig veure amb poca distància l'una de l'altra i em va semblar meravellós, però repetitiu: allò de "visto uno, vistos todos", per entendre'ns.

Visto uno, vistos todos, però em vaig entusiasmar, he de ser sincera: espectacle visual de llum, música i color, de fantasia, de  treball molt ben fet i per tant, caríssim.

Fa tres anys, aprox. els Reis ens van portar entrades per veure una "cosa" de Lluís Llach que es deia "Tranuites circus" i que em va agradar moltíssim. Crec que en vaig parlar, també, al blog.

I llavors arriba Corteo. I la meva mare, que des dels temps del Fabuloso circo americano a la Monumental amb mi de petita, el meu pare i la iaia, no crec que hi hagués tornat (menteixo: una vegada ella i el meu pare van portar els meus fills a un circ que venia a Blanes cada estiu, jo em vaig abstenir d'anar-hi). Bé, la qüestó és que ma mare hi volia anar, al Cirque du Soleil. I va decidir escriure als Reis Mags una carta on demanava entrades per ella, per al capità i jo, pel Martí i pel pare del Martí (en Caïm encara és massa peitet i es va quedar a casa amb sa mare). Els Reis de la "iaia meme", que són molt generosos, ens van portar, doncs, unes entrades per anar a veure Corteo.

Si heu arribat fins aquí, sou uns veritables herois: felicitats!

Per mi, dels tres espectacles que he vist, Corteo és el millor, de llarg.

Saltimbanco i Quiddam, tot i que no els recordo al detall, eren "més del mateix" però molt ben muntat i treballat. Una meravella "del mateix".

Corteo és circ, però és diferent... la història, el vestuari, els decorats... ai, no sabria dir ben bé què: ho vaig trobar senzillament  MÀGIC!

I ara, un apunt que pot fer que les persones "alienes a l'obra" es decideixin o no: Podria ser que ho hagués trobat tan màgic i tan meravellós perquè la cara de fascinació d'en Martí em va captivar, potser més, que la pròpia funció.

Qui avisa no és traïdor!

Buscava el possible apunt sobre Tranuites circus, però no el trobo. Aquí us deixo un parell de videos d'un bocí d'aquella obra que van fer el 2007 al TNC.

El gran circ de la vida quotidiana i l'altre

Només fotos (trobat a internet, evidentment)

i el trailer "oficial":



No cal que us digui que ni Barcelona es va enfonsar sota la neu ni  que la carona d'en Martí (i la del seu pare, la dels ses avis i la de la seva besàvia) van mantenir els ulls com taronges durant tot l'espectacle, veritat que no cal que us ho digui?

Em vaig familiaritzant amb el teclat i explico - sobre tot per la Clidice- que la silicona és una làmina que hi ha al damunt, per tal de protegir les tecles, que es pot treure, si vols, però em sembla que val la pena aprendre a teclejar amb la silicona posada per evitar el risc de desgast de les lletres i també perquè no hi entri la pols (em sembla que l'altre se'm va morir de tan brut com estava i això que el netejava amb un pinzell..)

i amb aquest senzill i emotiu (snif) acte, vaig a veure el cirurgià (snif) res important`; només una mica molest, però res important. Que no cundeixi el pànic.

(tranquimazin i narinan)

Murphy?

Ahir al matí se'm va morir el teclat. Vaig emportar-me el vell per comprar-me'n un d'exacte (ja m'hi havia acostumat, tot i tenir gairebé la meitat de les tecles esborrades, que encara ningú no sap com podia escriure i jo tampoc no ho sé), però tenim un problema, Huston: en aquesta societat capitalista en què vivim, els objectes duren el que duren i quan en necessites un altre, resulta que aquell modell ja no el fan, ja és obsolet (un teclat que té dos anys pot ser obsolet de manera que ja no en fabriquin de semblants?... no anem bé)

M'he comprat un teclat que - de moment- em fa mirar-lo (jo, normalment, no miro, quan escric, estic pendent de la pantalla), però és que les tecles són de silicona, estan separades entre elles i bé, fins que no m'hi acostumi, passaran els dies que hagin de passar. De fet, això no és pas una tragèdia, però fa de bon explicar, no?

Avui tenim entrades per anar au Cirque du Soleil. Murphy és un gran tipus. Murphy m'estima. Ja us ho havia dit alguna vegada. Ens hem llevat amb un Blanes mitjanament nevat (molt bonic, però poc pràctic) i per la ràdio van dient que es vagi a buscar les criatures a l'escola abans d'hora i inga a donar normes per fer front a l'enorme temporal de neu i fred que ha d'arribar aquesta tarda... n'hi haurà per tant? voleu dir, que no podrem arribar a la carpa del Cirque du Soleil? Haurà nevat tant que la carpa s'haurà enfonsat? Se'ls hauran gelat els trapezis, els actors hauran agafat una grip comunitària? Els cotxes podran arribar de Blanes a l'esplanada... ui,ui,ui... Neu-cat s'activa (lagarto-lagarto, llangardaix-llangardaix)

Ja us ho diré.

De moment en Martí, son pare, la besàvia i els avis, tenim la ferma intenció d'anar-hi (a no ser que tot Barcelona acabi enterrat sota la neu)

D'això... de la reunió de Mas amb Rajoy avui no en parlarem. De la barra de la Chacon, tampoc (senyora Chacon, vosté TAMBÉ em va enganyar vilment. Qui em queda?)

ai, no, que he dit que avui no toca: avui la neu ens distreu!

i per cert, Fabià Estapé, descansi en pau; jo l'escoltava sempre que podia i m'encantava el que explicava i com ho explicava.

Quant temps duraran els blogs?

tot és tan relatiu...
a mi se m'ajunten els anys o se'm separen, depenent del context.
encara recordo la satisfacció de no haver de parlar castellà a l'aula, de poder-li dir als meus alumnes Josep o Jordi o Maria Lluïsa, en lloc de José, Jorge o María Luisa.
la satisfacció de poder exercir del que sóc.
i ara mateix trobo que tot es torna a replegar, com el teló que s'abaixa quan ha acabat l'obra de teatre
una obra de teatre que ha durat ... trenta-quatre anys? trenta-cinc, en farà el meu fill gran, que era al bressol mentre Tarradelles cridava allò de Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí!
ara ens volen espanyols
de tota manera, francament i sense que serveixi de precedent...
jo sempre he pensat que som un subconjunt
i ho serem per molt de temps
perquè no ens deixen ser un conjunt per nosaltres mateixos... o pel que sigui.

I sigui com sigui, no me'n sento gens culpable, jo, de com van les coses. Sempre he estat honrada amb mi mateixa, i ara, mira... tot se'ns gira del revés.

Quanta gent honrada amb ella mateixa s'està quedant sense feina, sense casa, sense menjar, sense...

quant temps ha de passar fins que es torni a obrir el teló i recomenci una obra de teatre a casa nostra?

quant temps ha de durar, un refredat, un mal de queixal, una infecció, una malaltia... ajuden, de veritat, les "inclemències", a ser més forts? (metàfora i no tant)

com sempre, barrejo temes, sentiments, pensaments i remeno l'olla. I és que no en sé més (o no vull saber-ne més)

al cap i a la fi, el blog és meu i si no se m'entén... què hi farem?

quan temps duraran, els blogs?