Impuls. 4 dedicatòries "perquè si"

He trobat aquest video al blog Idees i contraidees. Me l'he "emportat" i el vull dedicar a quatre persones diferents, a saber:

- A la Violette Moulin

- Al Paseante

- A en Jesus M. Tibau.

- Al Sani Girona.

Només perquè he pensat en ells mentre el mirava. Per què? No m'ho pregunteu, perquè jo no m'ho he preguntat. Mirant aquest video he pensat en aquests quatre amics blogaires. No us passen, de vegades, coses d'aquestes? Hi havia un anunci a la tele (crec que d'un desodorant o una colònia) que deia que això és "Impulso". Doncs això: una persona impulsiva fa coses impulsivament, de vegades, sense saber per què.

Et voilà!



El video és un curt del director d'Amelie. Estic segura que us agradarà a tots, no solament a ells quatre! Gaudiu-ne!






Foutaises
Cargado por pezhammer

Yes, We Can!

He viscut alguns moments d'aquells que anomenem "històrics". En recordo uns quants.

Quan era molt petita, vaig anar amb el meu pare a un bar del barri de Verdum - ara Nou Barris- on tenien "un televisor". El meu pare em va dir que aquell aparell aviat començaria a estar per totes les cases de la mateixa manera que ara teníem la ràdio i el toca-discos.

Quan era joveneta, quan encara hi havia televisor a l'apartament que teníem a Blanes (jo vivia a Barcelona però estiuejava a Blanes) la matinada del 21 de juliol de 1969, amb un grup d'amics d'estiu (tots érem guiris, com si diguéssim, perquè érem dues noies de Barcelona i quatre germans francesos) vam anar-ho a veure, tots emocionats, al hall d'un hotel que és una sucursal de La Caixa des de fa més de trenta anys.

He viscut els temps de la "Marcha Verde", quan el pare dels meus fills m'explicava que havien de dormir amb les botes posades "per si de cas". Ell feia la mili a Ceuta.

He viscut la mort de Franco - una nit memorable - i encara guardo a la retina la cara d'Arias Navarro i a les meves orelles encara puc sentir aquella veu dient "Españoles. Franco ha muerto" i la cara il·luminada de tantíssima gent, la meva també, que consti en acta - després d'aquestes paraules i a la ràdio i als fils musicals i a la tele (llavors ja en teníem, ep!) el Requiem de Mozart vinga a sonar.

He viscut, emocionada, l'arribada del President Tarradellas amb el seu "Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí".

Amb por, vaig viure el cop d'estat del 23 F de 1981 i en una tele ja en colors, hi vaig veure l'ocupació del Congrés i tot el que hi va tenir lloc. Temps després, fins i tot he cantat - amb La Trinca- aquest fet, amb la música de la Dansa del Sabre.

He viscut la caiguda del Mur de Berlín, la unificació d'Alemanya, l'entrada a la Unió Europea, l'arribada de l'euro... em deixo molts i molts fets històrics per no cansar.

Ara que ja no crec en res, ara que ja estic cansada de tanta lluita inútil, ara que al mirall em veig aquella cara de "tant se me'n fot", tot i que no és cert, perquè no passo de res, ara que l'escepticisme s'ha apoderat del meu pensament... acabo de viure un dels fets històrics en els que tots - jo també- tenim posada la nostra esperança. La que ens queda.

Yes, we can!

Barak Obama: que la força t'acompanyi perquè la necessitaràs!

Chavita

Ara mateix em ve de gust compartir aquesta cançó amb vosaltres. I sobre tot amb les meves amigues, em sembla que és una cançó d'aquelles que agrada a les dones. Potser només m'ho sembla. Agafen ganes de dir, com a la cançó: "Posem el dit al mapa, a cegues. Trobem-nos allà on haguem assenyalat, expliquem-nos les nostres coses, amiga. Si fa molt temps que no ens veiem, ens guiarem pels cabells blancs que ja ens han sortit a totes dues"...

Ara mateix no hi hauria una sola persona a qui li podria dir, això. N'hi hauria unes quantes. I a alguna d'elles ni tan sols l'he conegut mai.

O sigui, dones, noies que em llegiu, que aquesta cançoneta va per vosaltres. No és cap gran cosa, ja ho sé, però a mi m'agrada.

I vosaltres, homes, nois que em llegiu, escolteu-la, també, si us ve de gust, perquè aquí tothom hi té cabuda!

Literatura 2.0 - Dedicat als 4 veïns que han donat la cara.

Amb B de Blog (Diari de Barcelona). Quatre veïns, "El veí de dalt", la "Carme Rosanas", "L'Anna de la Biblosfera" i en Jordi Pujades, del blog "La cullerada", expliquen en què consisteix l'experiència que anem duent a terme tots plegats, fent històries a quatre mans i jugant a "El cadàver exquisit". Però mireu-vos-ho vosaltres mateixos. A mi m'ha encantat veure'ls perquè no conec a cap d'ells en persona (de moment)... per veure-ho heu de clicar AQUÍ.

Veí, t'hem de donar les gràcies per la iniciativa, tu vas ser qui ho va proposar! ja et dic jo que encara no m'he inventat un premi per tu en exclusiva, però ben aviat et caurà un nan de jardí o similar (com més friki millor) ;)

Edgar Allan Poe

E.E.U.U. gener de 1809 - octubre de 1849

Des del meu mar també vull oferir el meu petit i humil homenatge a Edgar Allan Poe, que m'ha fet passar tan bones i terrorífiques estones en la meva adolescència. He de confessar que fa molts anys que no el llegeixo, que potser em convindria rellegir-lo. Potser ho faci. El conte que sempre més ha quedat a la meva memòria ha estat El gato negro. He trobat aquesta versió, traduïda per Borges i a ella us adreço. És massa llarg per reproduïr-lo aquí.

Gràcies, Sr. Poe.

M'he afegit a aquesta iniciativa a través del blog Hespèria.

RELATS CONJUNTS

RELATS CONJUNTS

L'Odalisca (Marià Fortuny)

Típic tòpic: els homes sempre penseu en el mateix

- I bé?

- I bé, què?

- Que què hem de fer!

- No t'entenc...

- Ets una escalfa-braguetes, nena! T'estires aquí, nua i et quedes mirant-me. Jo no sóc de pedra, eh?

- Els homes sempre esteu amb la mateixa història. És que no em puc estar despullada damunt del llit sense que això vulgui dir res més que "que tinc ganes d'estar-me estirada al llit despullada"?

- Hi ha moltes maneres d'insinuar-se, xata! i a més, aquest llit avui no l'has fet i...

-I per què hauria d'haver-lo fet? Que se t'ha acudit, a tu, fer-lo? eh? I doncs, per què l'hauria d'haver fet jo?

- Va, reina, no et facis la sueca, tenim temps... i a més, jo ni sé com posar-m'hi, a fer el llit

- Perquè ets uun refotut masclista.

- Au, va, vine aquí, que em poses a mil!

- Però si jo no m'insinuo! jo només m'he estirat a sobre el llit per descansar una mica abans de vestir-me per a aquesta ditxosa festa de disfresses. Per cert, aquesta disfressa et queda de conya!

- Vaja, gràcies. M'ha costat calerons, llogar-la. De què aniràs, tu, amb tant de secret? encara no m'ho has dit!

- Ah, no t'ho havia dit? doncs tinc la fulla de parra a l'armari, acabadeta de planxar. I una poma que he d'agafar de la fruitera. Voilà!

- No fotis que aniràs d'Eva! quines penques! I què esperes, escalfar a la penya?

- ho veeeus? ho veeeeeeeeeus? hahahahaha! si és que sou el colmo! Que no, home, que no, que vaig de Scarlett O'Hara! per cert, m'hauràs d'ajudar a posar-me el "corpinyo"...

- hmmmm... va, que vinc!

___________________________

No recordo com es feia per participar en el blog de Relats Conjunts, on ho he d'enviar? ÔÔ

Transmissió d'emocions

Sempre m'ha agradat tot allò que tingui a veure amb la música, el moviment, la dansa, el mim... en una paraula: l'expressió. Porto una estona badant pel youtube (gran invent!) i no em puc estar de transmetre-us una mica de la meva emoció. Apa, valents!


La cumparsita. Tango. Coreografia: Maurice Béjart.
Sublim!


Mummenschanz on the Muppet Show .
Encisador (en el seu dia. Suposo que ara ja està superat, potser veure'ls actualment no em sorprendria tant com fa... més de 25 anys!, aix...)


Una coreografia de Neumeier per al ballet Sylvia, de Délibes. Tan diferent de les coreografies del típic "ballet blanc"! I és que la dansa - com tot- ha d'evolucionar. No?

M'ha semblat massa "fort" posar també Cesc Gelabert, Pina Baush, Marta Graham, Isadora Duncan, Julio Bocca... per cert, estic esperant amb ganes que la companyia d'Angel Corella vingui a actuar a Catalunya.

el silenci necessari, impossible d'aconseguir

Fa una setmana comentava que al tren no era possible romandre en silenci contemplant el paisatge, perquè ens havíem d'empassar les vides d'aquells que parlen per telèfon, hem de sentir les músiques que ens fan sentir, etc. Em vaig deixar de dir que també estem obligats a sentir les converses dels que xerren amb la veu ben alta perquè tothom s'assabenti del que pensen. Que n'hi ha, d'aquests, n'hi ha!

Crec que fa anys que no sóc capaç de llevar-me i no endollar la ràdio, que no sóc capaç de passar tot un dia sense escoltar música o sense veure la tele. Que quan surto al carrer resulta que les coses quotidianes han deixat de ser els cants dels ocells, el bordar dels gossos, el miolar dels gats, el bon dia dels veïns, la pluja o el vent o les fulles dels arbres fregant-se. Fa massa temps que les remors quotidianes són els cotxes, l'un darrere l'altre que passen constantment per davant de les cases, els paletes que piquen a les obres - tot i que darrerament n'hi ha més d'una de parada, d'obra - les grues amunt i avall, xerricant... per gaudir una mica del silenci ens cal allunyar-nos força del poble o de la ciutat. I quan aconseguim allunyar-nos el suficient, veiem que la majoria de la gent ha pensat igual que nosaltres - potser perquè també tenen la mateixa necessitat de silenci - i ens trobem tots allà mateix i, entre tots, reproduïm els mateixos sorolls dels quals fugíem, potser sense ser-ne gaire conscients; perquè d'aquest desig de silenci me n'adono de tant en tant, ja que estic tan avesada a estar envoltada de sorolls que molts cops no sóc conscient que el meu cos demana pau...

A la foto: caminet d'un tros de bosc, a Pinya de Rosa, que aviat deixarà de poder ser trepitjat pels ppobres mortals com jo, ja que l'han comprat i estan a punt de posar tanques d'aquelles que no es poden saltar (ep, estan en el seu dret, però fa peneta, no poder-hi tornar!) Aquí encara hi pots escoltar remors quotidianes de les bones!

Enredos de pensaments

Avui tornen en Ferran i la Marina de Buenos Aires.Fa un parell de dies que hi són, a B.A. hi van anar des de Bariloche, terra de la meva jove... sin comerlo ni beberlo acabo d'emparentar amb una família argentina, viste? I n'estic contentíssima... però ja en parlarem un altre dia. O no.

Ara vinc de ca l'Albert i estic fent una reflexió sobre les crisis a la vida en general i a la meva vida en particular i els canvis que han produit, o que no han produit, és clar. Perquè també hi ha crisis que no han produit canvis, sinó només alguna reacció sense importància, segons com t'ho miris. Però se'm fa l'hora, avui hi ha "Pilates" i aquesta mena de gimnàstica que fa furor a mi també em té ben atrapada - deu ser perquè quan acaba la classe el meu cos m'ho agraeix de debò- i si no acabo ara mateix arribaré tard. Potser continuaré. O potser no.

Bon viatge, Ferran i Marina, vull tenir pensaments positius i espero que l'avió sigui estable i que arribi a bon (aero)port sense problemes.

Un parell d'hores després...

Vejam, heu vist la careta que fan els gossos quan volen fer pena? Si? doncs la Taca m'ha vingut a posar cara de pena i m'ha vençut. Ni Pilates ni res ni res. Hem anat a recollir l'Apu i me n'he anat a caminar una hora i mitja mb l'Apu i amb la Taca. "Anda" que no s'ho passen bé, tots dos junts!

Ara toca treballar una estona, que no es pot "viure bé" totes les hores del dia, seria massa maco, aix... però tornaré. Tornaré.

Impotència

Tot plegat és esfereïdor. Com es pot donar una oportunitat a la pau?

Fotos trobades a google.

Rodalies: La diligència

Dissabte vaig anar a Barcelona en tren - més que res, perquè tinc el cotxe al taller, que l'altre dia em vaig quedar "tirada" a la carretera, ves, coses que passen amb els cotxes - perquè ara ja tinc superat l'anar a Barcelona amb el cotxe, que els camions em comencen a tractar millor que fa uns mesos.

A Blanes comença el trajecte - al menys el del tren que vaig agafar en aquella hora- i puc anar asseguda tota l'estona (una hora i mitja fins a la Plaça de Catalunya, ja els ho val)... fa un parell d'anys, quan arribaves a Sant Pol de Mar, pujaven uns "músics" amb uns aparells que posaven a tota pastilla i feien karaoke a sobre. No vull dir que pugéssin a sobre dels amplificadors, sinó que posaven la veu al damunt de la música del karaoke. N'hi havia que, a més, s'acompanyaven amb una guitarra o un acordió en viu, sobre la música enllaunada. Llavors, tot plegat adquiria un to d'orgue de gats que enamorava. N'hi havia que tenien bona veu i et preguntaves com era que hi hagués tant d'inepte a O.T., havent-hi tanta gent anònima amb bones veus; però també n'hi havia d'aquells que destrossaven totalment les cançons (aquests eren la majoria, també cal dir-ho). Bé, la qüestió és que en general era una creu perquè no sabies mai si els que pujarien a Sant Pol serien dels que canten bé o dels que destrossen i gairebé sempre eren dels segons. El concert solia durar un quart d'hora curtet - per sort- però anava amenitzat amb els "piticlincs" de la cinta del tren que t'anunciava la propera estació. Si no hi havia sort, ho senties tot en "mode" guirigall i el cap acabava espès com si patissis una ressaca. Quan aquests improvisats cantants baixaven i canviaven de vagó, beneïes l'hora en què havien baixat i començava la lluita per intentar concentrar-te si volies llegir el diari, un llibre o fer uns mots encreuats sense morir en l'intent degut als "nyigo-nyagos" de la gent que porta auriculars per les seves ràdios, emepetresos, emepequatres, ipods etc..., que d'aquí a uns quats anys - no gaires- seran tots sords com a campanes (teniu en compte qui us ho diu i d'aquí a uns anys en tornarem a parlar). A més a més, als trens de rodalies, al menys els de rodalies de la línia Maçanet-L'Hospitalet, tenien una cinta. Una cinta o un devedé, no ho sé. Però era "la" cinta. O "el" devedé. No en teníen cap més. El cannon de Pachelbel i les quatre estacions de Vivaldi van ser banalitzades de tal manera que tot cristo se les sabia. De cop i volta t'adonaves que estaves sentint "La primavera" o "L'hivern" altra vegada. Això volia dir que "la" cinta o "el" devedé "ja" havíen donat la volta, al menys una vegada. Un horror. Arribaves a Plaça de Catalunya i buscaves desesperadament un lavabo per fer aquell pipí que no pot esperar i sorties aguantant-te les arcades, de la quantitat de merda - amb perdó- que hi havia.

D'això fa un parell d'anys.

Dissabte vaig anar a Barcelona, com deia, tot i que me n'he anat de tema, com sempre em passa, i per sort, havien alliberat Pachelbel i Vivaldi - no sonava res més al tren que el "piticlinc" anunciant la propera parada i les converses de la gent per mòbil. Però ah! la meva alegria va durar poc. Vaig haver de tancar el llibre que portava perquè em vaig assabentar de la vida i miracles de la meva companya de seient, que no va parar de xerrar pel mòbil des de Malgrat fins als túnels de Calella - m'agradaria veure la seva factura de telèfon- però, això si que ho té, vaig saber que està embarassada de tres mesos, que ho porta molt bé, tot i que vomita cada matí, fijatetú, que dicen que a los tres meses una deja de vomitar, que deixarà la feina perquè la foten fora de l'empresa, però que no pot fer servir l'argument de l'embaràs i la discriminació perquè la tornin a admetre o li paguin més calés d'indemnització perquè el seu advocat li ha dit que si perd la feina és perquè l'empresa fa regulació i que això no li serveix. Pobra, una altra i van....

També vaig saber que s'acaba de separar. I jo em pregunto: dona, et quedes embarassada i ja t'has separat? tres mesos ? això és el que t'ha durat la relació? calla,calla, Montse - vaig pensar- que potser el nen no és del separat sinó d'un altre. A punt vaig estar de trucar a en Josep Mª Benet i Jornet per dir-li que al meu costat hi havia una font d'idees per a Ventdelpla, que encara no les havien explotat!

No ho vaig fer perquè vaig pensar que quedaria lleig i perquè en el fons vaig pensar que quina mala jugada per ella...

A la tornada, el trajecte Barcelona-Blanes, em vaig canviar de lloc dues vegades perquè m'havien tocat companys d'aquells que tenen tots els números per quedar-se sords. Els "nyigo-nyagos" eren insuportables. Però què li passa, a la gent?

No poden aguantar una hora i mitja en tren sense haver de sentir música constantment? O en un petit silenci d'aquells que et deixen sentir el tra-ca-trac del tren i relaxar-te mirant per la finestreta? No poden esperar a explicar les seves misèries a quan arribin a casa?

Per cert, dissabte, ni una sola vegada vaig intentar anar a fer pipí fins que vaig arribar a territoris amics. La Plaça de Catalunya és territori comanxe total. I brut. Que li diguin a l'Hereu, a veure si hi posa ordre!

Què em passa, doctor? És greu, això meu?

Signat: M. Wayne

Com unes castanyoles

Aquest matí ha estat un matí feliç!
En Jordi, en Martí i jo hem anat a passejar "les bèsties" (l'Apu i la Taca). Després han vingut a casa, hem esmorzat i hem esperat la Violeta, que també ha vingut a esmorzar amb nosaltres. Tot el matí amb el meu fill, la meva jove i el meu nét, no sé què més es pot demanar... bé, si, que es quedéssin a dinar, junt amb l'avi, la besàvia, i dos dels oncles i una de les tietes d'en Martí. No hi pot haver millor companyia!

Me'n vaig a llegir una estona, estic feliçment esgotada (ep! exagero! però tinc ganes d'estirar-me a fer el gandul al sofà)

Fa-sol. Estic contenta com unes castanyoles!
ta-rià-ta-rià-pi-tà-xim-pum-ta-rià

Fe de "rates" (però rates com a conills de grosses)

Oichs... Gràcies a la Xurri, que m'ha avisat, m'he adonat que el video per la Menxu no el podíeu veure perquè era "privat". Us explico. Quan el vaig pujar a youtube vaig posar "privado" perquè faltaven dos dies encara per als Reis, vale? I llavors, quan el vaig posar al blog, a les 12 de la nit de Reis, no em vaig recordar de convertir-lo en públic. Per sort, a la Menxu li vaig enviar al seu correu... en fin... espero que ara el pugueu tafanejar, si us ve de gust... aquí el torno a posar, au!

I moltes gràcies pels comentaris de suport i tot això (ja he trobat el meu blocaire invisible, és en Manel de La casa de les Paraules, un blocaire a qui m'estimo molt. Tot plegat, ha estat molt bé descobrir blocs desconeguts, tafanejar per aquí i per allà i descobrir la inventiva de la gent.

Gràcies a tots per ser aquí!

Apa, i ara Sant Tornem-hi!

Bé, doncs ja està.
La meva blogaire invisible no ha donat senyals de vida, espero que rebi el regal un dia o un altre i que li agradi.

Jo, per la meva banda, he anat a visitar a tots els que s'havien apuntat al joc, però no he trobat el meu regalet enlloc... o sóc molt dolenta buscant o potser no em dec haver portat prou bé :)

A Blanes està nevant, que xulo!
no crec que qualli, però, perquè estem massa a prop del mar i la temperatura no és prou baixa. Ben mirat, millor, que si no, ja em direu com agafo jo el cotxe demà per anar a Barcelona... amb una por queeeeeeeee... així doncs, espero que no passi d'aiguaneu.

I apa. Me'n vaig a menjar un iogurt i a preparar-me mentalment per enfrontar-me a la rutineta. Sigueu bons minyons!

Hale hop!

Blocaire invisible. El regal.

Molt bé, doncs, la meva blocaire invisible és...

LA MENXU

I aquí va el meu regal, amb tot el "carinyu":

Els meus Reis

Quan era petita anava amb els meus pares per Barcelona per veure els llums de Nadal, que llavors, que eren temps molt més crítics que ara (finals dels 50, principis dels 60) ja em direu... l'economia era molt més minsa, però Barcelona feia un goig que enamorava!

Jo recordo haver demanat pilotes, nines (m'encantaven les nines), un gronxador que em van portar, un supermercat que també em van portar algun any d'aquells... però es veu que quan era molt petita i l'economia molt minsa, com deia, a casa no es podien permetre una nina diferent cada any, per tant, la meva mare, amb molta paciència i savoir faire, em va encolomar la mateixa nina dos o tres anys seguits, només que li canviava el vestit, que feia ella mateixa amb una màquina de cosir d'aquelles que ara posem a les cases per decorar, i que en aquells moments era una de les bases de l'economia familiar, ja que gairebé totes les dones de casa sabien cosir i es feien pràcticament tota la roba.

La meva nina es deia Cayetana (com la duquesa d'Alba, ves per on, però jo no ho sabia, aleshores) i era de pasta (no sé si de pasta de paper, potser si). Era molt moreneta de pell, però no era mulata. Si tanco els ulls encara la veig. Mitja meleneta castanya, era una perruca sencera, enganxada amb pega a la closca. Molt més endavant, quan les economies començàven a anar una mica millor, em van portar una nina que es deia "Tressy minimaniquí", que tenia la forma d'una noia gran, com la Barbie, però aquesta, de moment, només la coneixien a Amèrica, aquí encara no havia aribat. A la Tressy li creixia el cabell. És a dir: tenia un mecanisme consistent en un botó, que feien coincidir amb el melic, que enrotllava i desenrotllava els cabells a dins del cap, fent-los créixer o deixant-los anar, a gust del consumidor. Em vaig fer un tip de fer-li pentinats: trenes, monyos, trenetes al costat i cabellera suelta, cabells al vent, allisats, arrissats (eren cabells d'aquells que podies "domesticar" al teu gust. Una delícia). I també li vaig fer uns quants vestits, però jo no sabia cosir a màquina i ho feia a mà. Deunidó. Un parell de faldilles i un vestit tot d'una peça, li vaig fer. M'agradaven molt les seves sabatetes de taló. Eren exactes que les que portava la Barbie dels primer stemps. La Tressy era molt prima, cal reconèixer, amb ulls d'ara, que ja tot apuntava a què les dones hauríem de començar a patir per les exigències estètiques de la societat. Poc després vindria la Twiggy. S'hi assemblava molt, la Tressy, a la Twiggy.

En fi... jo no sé què volia dir, però com sempre, m'ha sortit una parrafada d'aquelles de no llegir. Si heu arribat fins aquí, penso que sou molt més herois i heroïnes (heroïnes en el bon sentit, ep!) del que em pensava.

Ja he recuperat el fil del que volia dir, ho sento, ara us ho empassareu (o no)...

Volia dir que llavors era costum deixar unes copetes de vi dolç, vi ranci, conyac o cava, depenent de cada casa, per als Reis, i uns quants rosegons de pa i una galleda d'aigua per als camells. I jo pensava que si els Reis s'anaven bevent el vi que deixaven a totes les cases, devien acabar la nit borratxos com a cubes i amb els camells inflats com a bótes, de tant de pa. Però com que eren màgics... es veu que no es podien emborratxar. Amb els meus fills els deixàvem cocacola (no sé què és pitjor, ehehehe)...

Molt Bons Reis a tothom!

p.d.-1.- tenia una amiga que en lloc de dir Reis, deia Reixos. M'encanta, la paraula. Com se'n diu, dels Reis/Reixos, als vostres respectius llocs d'origen, eh? eh? eh?

p.d.2.- A partir de les 12 de la nit serà penjat el meu regal per a la blocaire invisible. Jo no tinc ni idea de qui em farà el regal a mi, però ni lleugera idea... i això que he voltat per tota la blogosfera buscant...

Imatge: Nina Cayetana dels anys 50's

Blocaire invisible. Pista 10/10

Aquí va la darrera pista per a la meva blocaire invisible

Això és el que va somiar no fa gaire. I ens ho va explicar al seu blog.

Pista 9/10. Blocaire invisible.

M'estic barallant amb els aparells informàtics per fer un regal mínimament digne per a la meva blocaire invisible i us asseguro que, a banda de passar-m'ho molt bé i aprendre força, en aquests moments estic més embolicada que mai.

Imagineu-vos que teniu uns quants regalets per embolicar i que mai a la vida haguéssiu fet un paquet "mono". Poseu-vos en situació: el paper el tenim Les tisores, també. Les cintetes de colors, les etiquetes, el cel·lo, etc... però ... No sabem fer paquets! - terrible (i còmic).

M'hi continuo barallant, a la teva salut, blocaire invisible "meva" que ni tan sols saps que existeixo, casumlolla!

Pista nº 9 i penúltima: la meva blocaire, d'informàtica, en sap un niu! (a sobre! ai, Senyor!!!)

Blocaire invisible. Pista 8/10

Pista 8/10

La meva blocaire invisible no escriu cap post des del 22 de desembre i a la rosella li diu pipiripip. Un parell d'amics seus li diuen paparota i uns altres, gallaret.

Llista de projectes semi-importants o llista de xorradetes.

Llista de xorradetes (La llista de projectes importants és una mica privada, així que no la ventilarem al blog)


1.- Tornar a engegar amb el gym ( ja saps que com menys hi vas, menys hi vas)
2.- Estudiar anglès una hora al dia (Encara que sigui amb la Nintendo que s'està morint de riure a la prestatgeria) 3.- Deixar-me créixer una mica els cabells (al menys alguna grenya) 4.- Menjar sa altra vegada (després de la treva nadalenca que t'ha fet amagar la bàscula sota el llit perquè no es queixi dient-te quan hi pugis "D'una en una, si us plau") 5.- Escriure una estona cada dia (sense pietat)

6.- Somriure davant les adversitats adverses (ep, aquesta costa molt!)
7.- Llegir la inacabable muntanya de llibres que tens damunt la tauleta de nit (que ja cauen, de tanta acumulació)

8.- Llegir més poesia dels poetes clàssics (també. Que no tot s'acaba amb els blogaires de la xarxa, reina mora)


9.- Recuperar els discs de vinil (primer cal comprar-se l'agulla per al toca-discos, que en Manel et va dir on fer-ho i encara no ho has fet)


10.- Continuar traient la Taca a fer pipí a les 7 del matí (t'hi vas comprometre, volies un gos i ara t'hauràs d'aguantar. I tampoc no costa tant. Nocostatant,nocostatant,nocostatant,nocostatant,etc)

I vosaltres, per què no m'expliqueu els vostres propòsits -xorradeta per a aquest any que acaba de començar? us animeu? Hale hop!