petit homenatge/ pequeño homenaje

La mort també s'enduu els grans artistes.
Sap gréu que ens deixin els genis.

Modest Cuixart, descansi en pau.

foto trobada a : http://www.arcoromano.com/images/tallercuixart2.jpg

¿Educación? ¿Qué es eso?

Estoy indignada con Sus Señorías.

Estoy siguiendo en directo el debate sobre las infraestructuras en Catalunya.

Estoy escuchando a los señores diputados.

Tengo la suerte de estar en mi casa y ante el televisor, porque si estuviera allí en este mismo momento, me temo que me sería imposible seguirlo, porque Sus Señorías están armando un barullo tal mientras habla el Sr. José Ramón Beloki, que siento una enorme y triste vergüenza ajena.

Si éstos son mis representantes, yo me bajo.

... y no voy a opinar sobre el tema ni sobre las reacciones ni sobre... no. Me limito a manifestar mi indignación ante la enorme falta de educación de Nuestras Señorías, que no son capaces de escuchar a los diputados de cualquier partido que no sea el suyo.

¿Educación? ¿Qué es eso?

Un petit premi literari (el relat)

Avui m'han donat un petit premi literari. A l'estiu vaig escriure un relat curt sobre el tema de l'homosexualitat i el vaig presentar a un certamen convocat per l'entitat Dona+dona, un grup per a la naturalització de la diversitat sexual deTerrassa, i quan ja me n'havia oblidat, l'altre dia vaig rebre un email dient-me que si aniria a la festa de repartiment de premis i recital de poemes. Ho vaig parlar amb el capità i vam decidir anar-hi.

Aquesta tarda hi hem anat, doncs, i he tingut l'agradable sorpresa de guanyar el primer premi de relat curt amb una història que vaig escriure el dia 13 de juliol al Blauet, mentre sentia la música que tocaven a la plaça de la Bastilla, un dels concerts de la seva diada nacional (la diada nacional francesa, vull dir).

El premi de poesia ha estat declarat desert i han concedit dos primers premis als relats curts. Un d'ells, el meu. M'he fet una mica d' embolic amb els papers - estava nervioseta- a l'hora de llegir-ho, però com que sóc molt bona lectora, no ha passat res gréu, hi havia un silenci respectuós mentre llegia i quan he tornat cap a la meva taula, m'anaven felicitant i em deien que els nervis són traidors però que ho havia llegit molt bé i que els havia agradat força. El capità està content i jo també. Ara no tinc temps de posar el text, ho faré demà amb calma, d'acord?

El text s'havia d'enviar amb pseudònim i això és el que jo vaig fer, però avui he observat que en el recull de tots els relats i poemes que han fet, a tothom li han posat el pesudònim més el nom i a mi només m'hi han posat el pseudònim. No passa res, quan el pengi veureu que sóc reconeixible al cent per cent, fins i tot a través del pseudònim.

D'això... no sé si la meva petita aportació al món de l'homosexualitat tindrà cap mena de repercussió, suposo que no, pèro deixeu-me dir, des d'aquí, que sempre he pensat que el dia que es respecti la sexualitat de cadascú i que es pensi en la parella com a persones, independentment de si són dos homes, dues dones o un home i una dona, la societat haurà donat un gran pas. Estamos en ello.

El relat

Els meus amics/Mis amigos

Ells són... ells són els meus amics!!!!!

Nois, us estimo!! (però ja ho sabeu)

Fisherman Brothers:








Va ser el 6 d'octubre, va ser a Malgrat. I jo hi era.
Nanos, Felicitats!!!!!!!!!

Dedicat a qui ho vulgui - Dedicado a quien lo quiera

Dónde estabas entonces, cuando tanto te necesité... hmmm, sempre m'ha agradat...




i aquesta... per mi, una de les millors del Manolo Garcia.



Doncs au, que tingueu un bon cap de setmana.

Hale, que tengáis un buen fin de semana.

Liberté, egalité, fraternité?

Aquests dies no paro de veure el video del noi que va agredir la noia equatoriana al metro i el pobre desgraciat que anava al mateix vagó i que ha estat acusat de "no fer res".

Aquests dies no paro de llegir i sentir opinions sobre el tema, tant a la ràdio, com a la tele, com als blogs, com al carrer.

Aquests dies sembla que només hi ha hagut al món un cas d'agressió per part d'un sonat, sembla que els jutges han de fer una llei a mida només per aquest cas i sembla que els ciutadans no tenim dret a tenir por (ho dic pel pobre que estava al vagó i que ahir, quan va poder parlar, va dir que encara que la camera no ho filmés, ell es va aixecar a ajudar la noia i la va acompanyar a posar la denúncia, o sigui que no és cert que "no va fer res" i ja m'hauria agradat a mi veure la reacció de qualsevol de nosaltres que parlem des de la butaca mentre ho veiem a la tele)

Sembla que hi ha unes quantes categories de ciutadans: els que per causa de la seva ètnia han estat assenyalats amb el dit durant segles i aquells que per causa de la seva ètnia han estat assenyaladors amb el dit durant segles. Un incís: per a mi tots som iguals, els que assenyalen i els assenyaladors.

Sembla que si l'agredit és d'una ètnia diguem-ne assenyalada, la pena que hauria de caure sobre l'agresor hauria de ser més gran i més efectiva que si l'agredit pertanyés al grup dels -diguem-ne- assenyaladors.

On és, la igualtat?

Al meu humil entendre, totes les persones tenim els mateixos drets: els assenyaladors i els assenyalats, els blancs i els negres i els grocs i els verd clar i els verd fosc. Els rics i els pobres, els dretans i els esquerrans, els que els agrada llegir i els que no, els que...

Condemno - per descomptat- aquest acte, però també condemno els mils d'actes que no han sortit a la llum perquè no hi havia cap camera que ho filmés i ningú no ho ha penjat al youtube.

Francament, em sento més manipulada que mai.

Un vol d'ocell / El vuelo de un pájaro

Mart de Garriga, un nou blogger a qui no coneixia, m'ha tret d'un error. Com que de savis és rectificar i fer-ho no costa gens, us diré que l'ocellet a qui nosaltres vam traduir impunement el nom, batejant-lo com a "garsa reial",en català es diu Agró, tot i que en castellà continua sent la Garza real, o Ardea cinerea. De tota manera, he buscat i hi ha uns quants ocells semblants, alguns de grisos, alguns de més blancs, així que ara mateix no podria precisar. En qualsevol cas, jo diria que tots són "cosins", però és que jo no en tinc ni idea, d'ocells. Només em vaig deixar fascinar per ells. Gràcies, Mart. Benvingut al meu blog.

He enviat un video meu a youtube, però només es veu un segon. No en sé més, per tant, l'he tornat a esborrar i a una altra cosa, papallona. (Va, no m'esbronqueu, ja ho sé, que aquesta darrera frase no existeix, en català, només és una broma, coi!)
Si aconsegueixo que alguna vegada es vegi el video sencer (uns 30 segons del vol d'un agró o garza real) no solament us ho faré saber sinó que a més us hi enviaré des d'aquí. De moment investigo com enviar el video i que després es vegi bé.

La gente y yo y tú y ésa, y ése y el otro y la otra...

Hace un mes aproximadamente, leí un artículo de opinión de Javier Marías en "El país". No siempre estoy de acuerdo con "todo" lo que dice, pero me encanta leer sus columnas (aunque no siempre estoy de acuerdo con él en todo, maticemos. Me suele gustar el fondo de lo que dice aunque no siempre me guste cómo lo dice. Sí me gusta la forma de escribir... y ya no me justifico más, caramba.Es un autor que me suele gustar y punto ) Este artículo precisamente, lo encontré genial. Sé que había otro anterior que no he leído. Llegué a Catalunya ,compré El País ese día y leí ese artículo.

Hace muuuchos años el profesor Alexandre Cirici - q.e.p.d.- me suspendió porque no supe definirle lo que era kistch. Yo era muy joven e inexperta... Tuve que hacer un trabajo que me costó Dios y ayuda y acceder al examen final escrito (el examen suspendido era oral)... y jamás se me ha olvidado ya lo que significaba eso del kistch.

Hoy he visto a una señora comprarse una blusa (carísima) con un estampado de cadenas horroroso para mí, pero seguramente, precioso para ella. Y una chica joven vestida con una minifalda tejana "mode" cinturón, con unas mallas de color butano debajo, una camiseta negra cubierta de puntillas y unos zapatos de charol modelo "salón-boda-on" como los que usaba mi mamá en bodas, bautizos y comuniones cuando yo tenía 3 o 4 años.

Yo no lo habría definido como kistch, sino simplemente como horroroso, de mal gusto, hortera. Todo ello: la blusa de la señora y el vestuario de la chica (que era monísima pero, según mi opinión, perdía mucho con ese vestuario)

¿Creéis que hoy en día "la gente" ni tiene gusto ni está informada ni tiene criterio en el mundo del arte, de la literatura, de la música o de la moda?

¿Sólo tengo buen gusto yo?

Entiéndase el yo como cada uno de ustedes, oigan, ahora no se me lo tomen en sentido literal. Arare es sólo una de las piezas del gran juego de la vida. Una más. Arare también es la gente.

Y ustedes también, ¿qué se creen?

P.D.- A J. M. no le gusta la torre Agbar Y A MI SI. (Lo digo porque tampoco es que coincidamos al mil por mil, ojo...)

P.D. 2.- ¿Hay que ir explicándolo todo,todo,todo, para que NADIE se ofenda? buf buf buf, qué cansadito es eso!! leed, disfrutad y opinad, caramba, que no vais a salir en la tele!!!

Ahir estava contenteta

Estic contenteta. Avui he estat a Barcelona i el tren no m'ha fallat: això si, a l'estació de Blanes no hi havia llum i m'han hagut d'expendre el bitllet a mà, com en els vells temps (molt vells)...

Quan he arribat a Plaça de Catalunya no sabia com passar - hi ha aquelles maquinetes on has de validar el bitllet o no et deixen sortir- . Total, que per poder passar he fet com aquells que es colen al metro: arrambar-me (és un dir) a un tipus que estava davant meu i passar darrere d'ell com un coet. El tipus se m'ha quedat mirant tot estranyat com dient-se a si mateix "aquesta no tenia pinta d'anar sense bitllet". Jo tenia tanta vergonya que he fet veure que buscava el bitllet i que l'havia perdut, però suposo que aquell noi avui explicarà com anècdota que "hi ha senyores" que intenten agafar el tren sense pagar (buf buf buf)...

Al sortir he anat a un punt d'informació a preguntar què havia d'haver fet perquè el que he fet no em semblava normal i allà m'han ensenyat que hi ha un dels punts de sortida/i entrada amb "persona" en lloc de "màquina", que servidora no havia vist (digueu-me miop, digueu-me distreta, vaya tela!) Segurament, mai més no hi haurà un "apagon" a l'estació de Blanes, però per si de cas... ara ja ho sé.

A la capital he fet tot el que havia de fer, entre altres coses, passar calor dintre del meu "vestidet sastre d'entretemps" (vatua el dimoni, com pica el sol, encara!!!!) i comprovar una vegada més que Barcelona és una de les ciutats més sorolloses que conec. Entre autobusos, cotxes, gent, ambulàncies - una cada cinc minuts en algun punt proper d'on era jo- més gent, més soroll... arggggg (la propera vegada hi aniré amb cascos d'aquells que es posen els treballadors de les perforadores, a veure si...)

m'he comprat un llibre per cuinar wok (n'hem comprat un, de wok)

m'he comprat el darrer llibre de la Júlia Costa, que al meu poble ni sabien que hi havia el premi Olga Xirinacs ni res ni res, i també m'he comprat el llibre "Carta d' una desconeguda" de Stefan Zweig, que ara estan representant en no sé quin teatre. Com que el més probable és que no hi anem, perquè tenim moltes coses a fer en poc temps, doncs el llegiré.

Què més? a, si, jo, després de tallar-me els cabells - si, l'Arare s'ha tallat la melena, què passa?- doncs pensava que ja resultava invisible del tot, però es veu que encara no és així perquè m'han preguntat varies coses, això vol dir que -com a mínim per a guia turística- encara existeixo!.

L'anècdota - Sr. Rajoy, tome nota- és que qui m'ha preguntat la primera cosa ha estat un japonès i ho ha fet EN CATALÀ! jo encara flipo.

L'altre era un noi francès que anava més perdut que un pop en un garatge...

Després, quan tornava cap a casa altra vegada, al tren, se m'ha assegut un noi negre al costat que llegia - continuo flipant- L'AVUI!- Sr. Rajoy, tome nota-

I per últim, una noia negra per a qui tampoc no he estat invisible del tot, m'ha preguntat una adreça, ho ha fet en anglès i jo L'HE CONTESTAT BÉ i en anglès!!! (ole ole ole)

En fi, que per això - i per altres coses derivades d'haver passat bé la ITV humana- avui estic contenteta!!!

De todo lo que dije ayer, creo que no vale la pena traducirlo todo, sólo lo que realmente me impactó que fueron dos cosas, a saber:

un japonés que me preguntó una dirección en un perfecto catalán (tome nota, Sr. Rajoy)

un chico negro que se sentó a mi lado en el tren de vuelta hacia Blanes y que leía el AVUI (repito, again, tome nota, Sr. Rajoy).

Tuve ocasión de practicar mi inglés y lo hice bien. Y bueno, alguna cosilla más, pero no hace falta reproducirla, que luego me dicen que hablo demasiado.

Imagen sacada de http://www.gusano.cl/admin/data/upimages/mafalda.jpg

Vi, paisatge, Natura, homes i dones/ Vino, paisaje, Naturaleza, hombres y mujeres

Les vinyes dels voltants de Damery, a les vores del Marne. Una preciositat que s'acabarà convertint en un bon vi.Bé, ja m'enteneu, oi? Les metamorfosis de la natura - ajudades en aquest cas per les mans de l'home* - són ben curioses... És bonic pensar-hi: un bell paisatge que acabarà en una copa, en perfecta comunió amb qui se l'empassi. Ben mirat, som una mica antropòfags, tos plegats!

Las viñas de los alrededores de Damery, a orillas del Marne. Una preciosidad que acabará convirtiéndose en un buen vino. Bueno, ya me entendéis, ¿no?Las metamorfosis de la naturaleza - ayudadas en este caso por las manos del hombre*- son curiosas... Es bonito pensar en ello: un bello paisaje que acabará en una copa, en perfecta comunión con quien se lo beba. ¡En realidad somos todos un poco antropófagos!

Anàvem al darrere de les garses reials (també és un dir, és clar, era per fotografiar-les i perquè eren precioses). S'anaven situant al davant del Blauet i quan passàvem, arrencaven el vol, suposem que per por del soroll del motor. Llavors es situaven una mica més endavant i així fins que es cansaven. Hem vist garses reials tant a l'anada com a la tornada i he de dir que són tan boniques que ens quedàvem embadalits mirant-les. Es camuflen molt bé entre les herbes i els arbres - ja vau veure aquelles que semblaven una branca més- i en fi... me'n vaig enamorar (ens en vam enamorar, millor dit). El canal continua sent el lateral de la Marne.

Íbamos tras las garzas reales (también es un decir, claro, estábamos pendientes para poder fotografiarlas porque son preciosas). Se iban situando delante del Blauet y cuando pasábamos, emprendían el vuelo, suponemos que porque el ruido del motor les molestaba. Entonces se situaban un poco más adelante y así hasta que se cansaban. Hemos visto garzas reales tanto a la ida como a la vuelta y son tan bonitas que nos quedábamos embobados mirándolas. Se camuflan muy bien entre las hierbas y los árboles - ya visteis aquellas que parecían una rama más del árbol - en fin... me enamoré de ellas (nos enamoramos de ellas, mejor dicho). El canal continúa siendo el lateral de la Marne.

Esta es la catedral de Chalons en Champagne, otro delicioso pueblo para perderse un fin de semana largo. Verde, verde, azul,azul, colorido en sus calles y con arte y cultura para dar y vender. Aquí yo leía el cartel anunciador de un festival de música y teatro que iban a hacer durante el verano (ahí estábamos a finales de junio) y que englobaba desde música barroca hasta conjuntos de música rock, jazz, teatro clásico, mimo, danza, teatro contemporáneo, recitales de poesia... vamos, algo fantástico para los que nos gusta todo esto. Una oferta casi mejor que la de París (vale, estoy exagerando, si).

Aquesta és la catedral de Chalons en Champagne, un altre poble deliciós per perdre-s'hi un cap de setmana llarg. Verd, verd, blau,blau, color als carrers i art i cultura per donar i per vendre. Aquí jo estava llegint un cartell anunciador d'un festival de músic ai teatre que anaven a fer durant l'estiu (aquí ja erem a finals de juny) i que englobava des de música barroca fins a rock, passant per jazz, teatre clàssic, mim, dansa, teatre contemporani, recitals de poesia... en fi, una cosa fantàstica per als que ens agraden aquestes coses. Una oferta gairebé millor que la de París (si,si, ja ho sé, que exagero, però és el que tinc)

* He intentat posar els homes i les dones o bé l'home i la dona, però no em quadra amb el text. No us ho prenguéssiu pas com un llenguatge sexista, és que no m'agrada com queda. I punt. "Ja sé" que en el tema del vi, com en tants d'altres, hi treballen homes i dones, només faltaria que no ho sabés. Però a mi no em sembla que quedi tan malament parlar de "l'home" en el sentit genèric. Creieu que estic molt equivocada? al cap i a la fi tots som persones...

* He intentado escribir los hombres y las mujeres o bien el hombre y la mujer, pero no me cuadra con el resto del texto. No se lo tome nadie como lenguaje sexista, sólo es que no me gusta como queda el resultado final. "Ya sé" que en el tema del vino trabajan todos, hombres y mujeres, sólo faltaría que no lo supiera. Pero yo no encuentro tan mal hablar del "hombre" en genérico. ¿Creeis que estoy muy equivocada? al fin y al cabo todos somos personas...

Jo confesso/ Yo confieso- i més/y más

Tots tenim alguna coseta per amagar, aix... anava buscant un video de dansa que no he trobat, però saltant saltant he anat a parar "aquí". I m'he dit "i per què no, eh? eh?".
jo confesso...
... que aquesta és una de les meves pelis preferides i de tant en tant la frivolitat és benvinguda. Gaudiu-ne, doncs, a la meva salut o calleu per sempre!!!!

Todos tenemos alguna cosilla para esconder, oichs... iba buscando un video de danza que no he encontrado, pero saltando saltando he ido a parar "aquí". Y me he dicho "¿Y por qué no?
yo confieso...
... que esta es una de mis pelis preferidas y de vez en cuando la frivolidad es bienvenida. Disfrutadla, pues, a mi salud o ¡¡callad para siempre!!

Per cert, si podeu, aneu a veure la Marta Carrasco a la sala petita del TNC. L'espectacle és un resum de tots els seus i es diu "J'arrive". És el que buscava a youtube, però el que vaig trobar no s'acabava d'adequar al que jo he vist, així que al final em vaig decidir per Grease (res a veure, però res-res-res-reeeeeeeees). Hala, ja està dit.
Avui els déus m'han castigat amb un atac de lumbàlgia que em té "postrada" com una iaia de les "de tota la vida", cof,cof... beneits siguin els ordinadors portàtils, amén.

Por cierto, si podéis, id a ver a Marta Carrasco en la sala pequeña del TNC. El espectáculo es un resumen de los suyos y se llama "J'arrive". Es lo que buscaba ayer en youtube, pero lo que encontré no se acababa de adecuar al espectáculo que yo vi el miércoles, así que me decidí a poneros Grease (que no tiene nada que ver, pero nada, pero es que naaaaaaaaaaada absolutamente con lo que os digo). Hala, ya está dicho, pues.

Hoy los dioses me tienen castigada con un ataque de lumbalgia al más puro estilo "agüelica de toda la vida", cof,cof... benditos sean los pc's portátiles, amén.

Després de llegir el comentari de la Violette he buscat el web de la Carrasco i us l'he enllaçat (jo anava buscant al youtube), així que ja hi podeu accedir, bé, també ho podeu fer a través de sant Google, és clar!

Tournus (Borgoña)

Foto: Saône- Tournus

Este es el aspecto que ofrece la Saône al atardecer en Tournus, en plena Borgoña, un precioso pueblo del que, entre otras cosas, me cautivaron:

- la Abadia de Saint Philibert, arte románico por excelencia. Conjunto que vale la pena visitar. La cripta es una maravilla y ahí fui protagonista de una pequeña anécdota, pues se me apagaron las luces cuando estaba (sola) ante la tumba del santo. El Capitán se burló convenientemente de mi y encendió la luz de nuevo, con lo cual la visita pudo acabar de efectuarse sin más problemas añadidos (hubo unos minutos en los que pasé un yuyu de mucho cuidado, afirmo, pues él y yo eramos los únicos visitantes en ese momento)

- y la Iglesia de Saint Madeleine (siglo XII con reconstrucciones en el XV y el XVII)

En realidad, todo el pueblo es tan bonito y acogedor que vale la pena visitarlo y entretenerse un par de días por lo menos. Nosotros estuvimos a la ida y a la vuelta nos volvimos a parar porque os aseguro que es una belleza. La gente, amabilísima. Por la noche asistimos a un recital de canciones populares francesas que daba la coral del pueblo, compuesta por gente de todas las edades, desde muy jóvenes a muy mayores. Fue en la sala capitular de Saint Philibert y absolutamente entrañable.

Aquest és l'aspecte que ofereix la Saône a l'hora del crepuscle a Tournus, un poble preciós, del qual, entre altres coses, em van captivar:

- l'Abadia de Saint Philibert (si us plau, si voleu veure'n imatges cliqueu a la part de castellà, que blogger no em deixa fer aquest enllaç, no sé per què) - art romànic per excel·lència. Un conjunt que val la pena visitar, i això és el que vam fer. A la cripta vaig protagonitzar una petita anècdota. És enorme. Jo estava palplantada davant la tomba del sant, quan se'm van apagar els llums. Us juro que em vaig morir de por. El capità, després de riure's una mica de mi, va tornar a encendre els llums i llavors ja vam riure tots dos - únics visitants del lloc en aquell moment-

- L'església de Saint Madeleine, del segle XII, amb reconstruccions posteriors, al XV i al XVII.

No tinc paraules per descriure tanta bellesa. Ens hi vam parar també a la tornada, doncs valia la pena tornar a veure aquesta magnífica mostra d'art que teníem tan a l'abast! Vam sentir, també, un recital de cançons populars franceses, a càrrec d'una coral formada per gent del poble, de totes les edats (tots adults, però des de gent molt jove fins a gent molt gran). Això va ser a la sala capitular del conjunt de l'Abadia de S. Philibert i va ser molt entranyable.

Foto: Abadia St. Philibert, desde el claustro.

Doncs no ho entenc!

NO

nO noooo NONONO

No
nonono nu Nup
Noooooo
nOOOOOOOOO
naaaaa
Na
Nanananana
Nananiana!
Nop
He dicho que no.
Que dic que no!
NO, NO I NO!
¡Que no, que no y que no!

hmmmmmmmmmm...

Doncs no ho entenc! Quina deu ser exactament la part de la paraula NO que no entén el Sr. Rajoy?

Pues no lo entiendo. ¿Cuál debe de ser exactamente la parte de la palabra NO que no entiende el Sr. Rajoy?

Paciencia con el video, hay que verlo entero. Entonces se entiende mi post (ya sé, es que a veces soy un poco críptica, sorry)

Do you speak english?

Que n'és, de difícil, l'anglès, per algú que a l'escola va estudiar francès i que després el va aprofundir encara més. Alguna vegada ja he dit que ja m'agradaria saber (també, ep! sense perdre res) d'anglès, el que sé de francès. I ara, que m'estic barallant amb "els deures" (parlem amb propietat, amb el que m'estic barallant és amb el homework) m'adono altre cop de la dificultat que representa per mi, i sobre tot venint d'una immersió absoluta amb el país veí, que al final ja es pot dir que pensàvem en francès, sense necessitat de traduir...

Ai, els idiomes, les llengües, quin mostrari tan ric, quanta, quanta sort tenim aquells que hem nascut "aquí", que dominem dos idiomes des de petits. I tant de bo que en poguéssim dominar alguns més. No, no pretenc crear (més) polèmica de la que ja existeix. Només repetir (per enèssima vegada) que m'estimo la meva llengua i que reivindico parlar i escriure en l'idioma que em dóni la gana en cada moment, hi ha qui no ho entén però m'és igual. Actualment estic travessant un "moment català"... sabeu allò que diuen que en una família de molts fills, la mare, encara que els estimi tots, sempre acaba prestant més atenció al que en aquell moment és més dèbil? doncs això mateix. I ara que cadascú pensi el que vulgui, of course!

¡Qué difícil es el inglés para alguien que en la escuela aprendió francés y que en el bachillerato profundizó en esa lengua. Alguna vez ya he dicho que daría algo por saber (también, sin perder lo que tengo) de inglés, lo mismo que sé de francés. Y ahora que me estoy peleando con "los deberes" (hablando con propiedad debería decir que me estoy peleando con el "homework") me doy cuenta de la enorme dificultad que representa para mi, y más teniendo en cuenta que vengo de una perfecta inmersión lingüística con el país vecino y que, al final, ya casi pensábamos en francés, sin necesidad de traducir.

Ay, los idiomas, las lenguas, qué muestrario tan rico, no sabemos, los que hemos nacido "aquí" la suerte que tenemos de poder aprender dos lenguas desde pequeños ¡y ojalá pudiéramos aprender dos más! No, no pretendo crear (más) polémica de la que ya existe. Sólo repetir, por enésima vez, que amo mi lengua y que reivindico hablar y escribir en el idioma que me dé la gana en cada momento. Hay gente que no entiende esta actitud pero me da igual. Actualmente estoy atravesando un "momento catalán". Es algo parecido a aquella madre de una gran familia que, amando por igual a todos sus hijos, se dedica en cada momento al que cree que está más débil. Y ahí, que cada cual piense lo que quiera, of course!

Imagen sacada de: www.dicesp.com/design/dice/images/diccionario.jpg

La granja del diable/ La granja del diablo

No és el títol d'una pel·lícula de terror, no! És el nom que li donen a aquesta casa aïllada de tot a la vora de la Saône, en el camí entre Lyon i Montmerle. Un paisatge de somni que encara somio. Què deu tenir l'aigua perquè se'ns faci tan fascinant?

No es el título de una película de terror, no. Es el nombre que le dan a esta casa solitaria y deshabitada, a orillas del Saône, en el camino entre Lyon y Montmerle. Un paisaje de ensueño que todavía sueño. ¿Qué tendrá el agua para que se nos muestre tan fascinante?

Mâcon. Un altre poble que ens va marcar profundament per la seva personalitat. Un altre poble on no hi ha arribat l'especulació en forma de blocs de pisos i tones de formigó. Si hi ha arribat d'una altra manera - que pot ser- jo no ho vaig saber apreciar. Els cignes eren els nostres "gossos de riu".

- No hi ha més pa, xavals!, ho sento, ja us heu menjat tots els rosegons del Blauet!- i ells van marxar, nedant majestuosament.

Mâcon. Otro pueblo que nos marcó profundamente por su personalidad. Otro pueblo donde no ha llegado la especulación en forma de bloques de pisos y de toneladas de hormigón. Y si ha llegado, quizá es de otra manera y yo n o lo supe apreciar. Los cisnes eran nuestros "perros de río".

- ¡No hay más pan, chavales, lo siento, os habéis comido todos los mendrugos del Blauet!- y ellos se fueron, nadando majestuosamente.

12 d'Octubre

X Les barres de sang [fragment]
Carles mira ses ferides,
ses armes mira el Pelós,
tot mirant les seves armes
sospirava de tristor.
-No sospireu lo bon Comte,
mon metge arriba tantost.
-De les nafres no me'n sento,
sols me sento de l'honor,
puix en lo camp de batalla
per mon escut no hi ha flors.
-Si el teu escut n'està sense,
ton pit n'està vermellós.
- Posa els dits en la ferida,
los passa per l'escut d'or.
Si el comte Jofre plorava,
encara plora més fort,
mes ses llàgrimes de pena
ja són llàgrimes de goig.
-Grans mercès, lo rei de França,
grans mercès, l'emperador.
Si no puc tornar a veure-us,
Catalunya i Aragó,
est testament vos envio
escrit amb sang de mon cor;
gravau-lo en totes mes torres,
brodau-lo en tots mos penons,
i portau les quatre barres
a les quatre parts del món.-
Oh, soca de nostres comtes,
Déu no et vol arrencar, no;
de les barres catalanes
tu en seràs lo portador.

Jacint Verdaguer

Foto: Tomba dfe Guifré el Pilós, al monestir de Sta. Maria de Ripoll (2-10-2007)

Em faig gran/ Crezco

Esplanada del Champ de Mars (no és el Canet Rock, ep!) el 14 de juliol, esperant que aparegués el "Polna" - que vam veure a través d'una pantalla gegant perquè en viu es veia petit petit-
Explanada del Champ de Mars (aunque lo parezca no es el Canet Rock) esperando a que apareciera el "Polna", a quien vimos a trav´s de una pantalla gigante porque en vivo se veía chiquito chiquito.

Tal dia com avui vaig néixer, així que avui compleixo anys. No m'ho pregunteu: en faig molts!!! i n'estic orgullosa.

Com que no em podeu fer un regal, us el faig jo a vosaltres. Les fotos són del 14 de juliol, sota la tour Eifel... cantava Michael Polnaref i feia ballar tres generacions. "El nen" continua cantant exactament el mateix que en els anys seixantes, però té una requesta que no vegis!
Compartiu amb mi aquesta cançó(ja no funciona com abans, el youtube?) - i ballem-la a l'hora dels lents- junt amb una copa de cava (vale, cervesa, cocacola, calimotxo - ecs- aigua o el que vulgueu) i un tall de pastís a escollir-ne el gust!

http://www.youtube.com/watch?v=ZQIsv_4PuHA

Tal día como hoy, nací. No me preguntéis cuántos cumplo: son muchos, y estoy muy orgullosa de cumplirlos. Como que no me podéis hacer un regalo, os lo hago yo a vosotros. Las fotos son del 14 de julio, bajo la tour Eifel. Cantaba Michael Polnaref e hizo bailar a tres generaciones. "El chaval" continua cantando lo mismo que en los años sesenta, pero tiene muchísimas seguidoras (y seguidores)

Compartid conmigo esta canción (¿Ya no funciona youtube?) - la bailaremos a la hora de los lentos- y tomaos conmigo una copa de cava (vale, también hay cerveza, cocacola, calimocho- puaj- agua... ) y un trozo de pastel a escoger sabor.

Un momento de los fuegos artificiales. Una maravilla...Un moment dels focs artificials. una meravella...

Frankfurt

Un plat blanc, pla, ple de pebre negre està

Un pam, dos pams, tres pams, quatre pams, cinc pams... de política.

Qui ho paga, tot plegat?

hmmmmmmmmmm... ballo, vestida de blau, dins una bombolleta de fum, pim,pam,pum. La cultura pesa i pesa, la cultura pesa moooooooolt!

Quins paràmetres han contemplat per a invitar els invitats? ah! oh! ah! si...

Ole,ole,oleeeeeeeeeee, que contenteta estic!!! ara tothom llegirà mooooooooooooooooooolt méeeeeeeees!!!!

plof!

ah! perdó, perdó. De vegades parlo mentre dormo, que és, per altra banda, quan hi veig clar. Si,si, perdó pel plagi.

Bon dia tingueu. me'n vaig a plaça.

P.D.- Bravo Monzó!!! (ostres, aquesta frase s'havia quedat al word, ho sento)

Contrast

Dues garses reials en un arbre a Seurres (Saône)./ Dos garzas reales en un árbol en Seurres (Saône).

Una imatge primaveral per contrastar amb la tardor ambiental. Malgrat la calor.

Una imagen primaveral para contrastar con el otoño ambiental. A pesar del calor.

Un altre meme (només en català)

El Gatot m'ha "encolomat" un meme d'aquests que corre per la Blogosfera. Sigui d'una manera o d'una altra, sempre t'acaba arribant un meme. Bé, Gatot, faré el que pugui!

I vet aquí el meme dels dallonses (tal com diu ell)

1.-Quan temps portes com a blogger? vaig començar el juliol del 2005, jugant per l'espai msn, però allò era com la festa major del Marrampinyo, molta coloraina que feia mal als ulls, per això al cap d'uns mesos em vaig passar a Blogger. Així que aquest juliol deu haver fet dos anys, tempus fugit, que va dir aquell...

2.-Com vas saber de l'existència dels blocs? No me'n recordo. Paraula que no me'n recordo! perquè jo era "xatera", tal com he dit moltes vegades. Rollo "mIRC". Però sense adonar-me'n em vaig trobar escrivint i essent comentada. La cosa em va agradar i aquí estic.

3.- Digues 5 blocs que segueixis diàriament? M'agradaria dir que tots els enllaçats, però seria fals. Diàriament Liter-a-tres, perquè també és meu. I quan funciona La tertúlia, igual, però ara està una mica parada. Però no sóc "tan" fidel. Volto i no cada dia visito tots els blogs, els déus me'n guardin, que no faria altra cosa! Deixem-ho doncs, amb què vaig alternant i amb que -com que sóc una infidel- no vaig cada dia als mateixos blogs.

4.- Ets lector anònim d'algún blog? Si. I pàgines web també. Hi ha gent molt i molt interessant, per aquest món de b(l)ogeria. Ah, no, no us els penso dir! bé, us podria dir que vaig ser lectora anònima del Gatot durant gairebé tres mesos abans no em vaig decidir a fer marramiau.

5.- Alguns autors que et generin especial simpatia? Per descomptat. Molts. Però com que no se'm demana quin nombre de blogs, en diré zero. Jo penso que la gent que sap que la llegeixo ja sap a qui llegeixo i que m'inspira simpatia.

6.- Amb quins 5 bloggers aniries de marxa? Això ja comença a sonar a sociograma. Qui farà el gràfic? eh? eh? eh? No aniria de marxa amb cap blogger perquè no m'agrada anar de marxa, que a la nit jo dormo!!! (i la marxeta particular no s'explica als blogs, caram!) Ara bé: qui s'apunti a venir amb mi a córrer o a caminar al matí, ja ho sap! Tothom hi està convidat.

7.-Amb quins 3 bloggers passaries una nit de bogeria sexual? D'això... algú sap si el Brad Pitt té blog?

8.- T'has enamorat algun cop d'algun blogger? No.

9.- Estàs satisfet amb el teu blog? Si. Compleix la funció que ha de complir: jo escric i qui vol em llegeix i em comenta o no. No se li pot demanar més, a un blog. O si? M'estic perdent alguna cosa? eh? eh?

10.- Escull entre 3 i 5 bloggers per a que facin aquest meme! Noooooooooooooooooooo!!! Que el faci qui vulgui!!!

Ai Gatot, que em sembla que no he acomplert els objectius, tchts,tchts...