03 de novembre, 2007

petit homenatge/ pequeño homenaje


La mort també s'enduu els grans artistes.
Sap gréu que ens deixin els genis.
Modest Cuixart, descansi en pau.

15 comentaris:

gatoclaro ha dit...

no entiendo ese cuadro.
lo siento.

es como si en una avanzada (con barandilla para no caerse), el camino hacia el horizonte estuviera lleno de gradas (para que no se erosione el terreno), para llegar al horizonte como si fuera el objetivo;...............o algo así?
mierda, me encantaria entenderlo.
(es un horizonte montañoso (osea, que el mundo siguiente carece de poesia; es muy próximo y muy al alcance, no?.
no sé.

Arare ha dit...

Bon dia Gatoclaro! Quant temps sense veure't per aquí i quines ganes tenia de tornar-t'hi a veure... tu també ets un artista, en una altra escala, i saps que els altres no sempre entenem el que fas, però la bellesa és bellesa sempre, fins i tot si no té cap explicació... no?

Me ha encantado que vinieras a mi casita. Vuelve más a menudo, ¿de acuerdo?

Un petonet, príncep!

Joana ha dit...

Sap greu perdre genis...sí Arare.
Però estaràs amb mi que la mort no fa distincions, per sort!
He vist morir gent senzilla i gent milionària...genis i gent del carrer... cap distinció...
Enceta una bona setmana! Un petó

Arare ha dit...

Per descomptat, Joana, per sort, la mort no fa distincions ni tan sols amb els genis :)

Igualment, molt bona setmana!!!

el pensador ha dit...

Avui dec tenir un dia d'aquells receptius, perquè estic d'acord amb tothom, ves. Com en gatoclaro, tampoc entenc -si és que hi ha quelcom a entendre- el quadre que il·lustra el post. Coincideixo també amb tu, arare, en què la bellesa és bellesa sempre, sense més. I per descomptat, estic del tot amb la joana, en què la mort -per sort- no fa distincions.

Ho veus, receptiu del tot. Si ja ho deia en començar, oi? ;-)

iruna ha dit...

arare,
encara que no calguen explicacions, jo al quadre hi veig unes agulles de fer punt, com si la terra estigués teixint... no sé si el paisatge entre ella i el cel és només un paisatge o si és que ella l'ha teixit... me sembla que és només un paisatge ple de solcs... les rodonetes blaves, verdes i taronges o roges... què són?

arare... he sortit al pati un ratet... la sara ha arribat feta pols... ha anat a una rostida i s'ha atipat d'all i oli... i de "xuxes"... ja sé que sembla increïble, però això m'ha dit son pare... total: que ha vomitat tres o quatre vegades abans d'arribar a casa... i quan l'he tinguda als braços, no tenia cap força... volia portar-la al metge, però he volgut esperar una mica... m'ha demanat anar a dormir... ha tornat a vomitar i s'ha quedat adormida.

t'explico això perquè entrar aquí als blogs és una mica com la possibilitat de morir de la vida, sense morir del tot, o de viure, quan mos sentim mig morts...

potser sí que a vegades podem descansar en pau mentre som vius... però més descansarem quan serem morts... com el modest cuixart i tants altres

una abraçada, arare
(i espero no tornar-te a veure en unes quantes hores...!)

Arare ha dit...

pensador... d'acord, doncs!!! cap problema, no? estem receptius tots dos, com pots veure, hehehe...
;)***

Arare ha dit...

Iruneta, no em vols veure en unes quantes hores? snif... i això per què? eh? eh?

que siiii, que ja t'he entès, que suposo que vols desenganxar-te una miqueta... saps què pots fer? agafa't un llibre i ves al costat de la Sara, llegeix i ella que dormi tranquileta, segur que ja no torna a vomitar, això és un empatx d'all i oli com una catedral, però demà estarà com nova!

Una abraçada. I un petonet d'aquells que curen per a la Sara. Bona nit, reinamora, fins d'aquí a força hores!!!

Escriptorum54 ha dit...

Seguramente lo que yo veo en ese cuadro no coincide con que el pintor quiso expresar.
Pero, al fin y al cabo, lo que importa, creo yo, es que la pintura te emocione.

Un petó i ja veus que encara et parle.jejejeje

Arare ha dit...

a eso iba, escriptorum, a eso iba. Hay pinturas que te emocionan y otras no. A mi Cuixart me emociona (unas pinturas más que otras, pero eso es normal). También me emociona Velázquez, eh? pero son amores distintos :D

no pensava que em tornessis a parlar després de la meva crítica despiadada, hehehe!

petonets

Escriptorum54 ha dit...

Reconozco que soy una descastada, y que no tengo ni pizca de orgullo ..... pero a cabezota no me ganas....

¡hala! entre Mahler y Wagner.

Una abraçada

Arare ha dit...

entre Mahler i Wagner! si senyora!

petonets, walkíria.

FRAC ha dit...

yeah! que no cunda el pánico, eh! Y como no hay dos sin tres y menos en liter's, allá voy yo, que tampoco tengo orgullo ni casta ni soy cabezota.
Entré en conflicto con la obra de Cuixart en la época que pintaba mujeres sin ojos, ¿recuerdas? pero sí, fue un pintor importante.
Apa siau, feu bondat de la bona!

Arare ha dit...

Por supuesto, Frac, lo recuerdo. Un día, en Liter, podríamos abrir un pequeño debate sobre el arte, hasta qué punto algún tipo de arte debería ser considerado como tal o como performance nada más, de cómo los artistas reconsagrados han llegado a donde han llegado, de cuándo han llegado a lo que han llegado, de por qué, en qué contextos... en fin... ya me entiendes.

Después de haber pensado mucho sobre el asunto y de haber asistido a muchas clases llegué a una conclusión: el arte por el arte,SÍ existe, aunque lo nieguen algunos.

Y si, también diré que el arte siempre va ligado a la época en la que ha sido concebido, pero a mi nadie me saca de mi cabeza-cabezota que el arte por amor al arte TAMBIÉN existe.

Hala, ya cierro, que voy a hablar sobre otra cosa muchísimo más prosaica, yo, ahora...

tanco la paradeta
Siau.

el paseante ha dit...

Fa goig que la gent tingui un momentet per fer petits homenatges als grans creadors. Ets maca.