06 de novembre, 2007

Un núvol blanc i prou

doncs això...


9 comentaris:

MoNaLiTzA ha dit...

Paolo Conte no es creia que en LLach s'hagués "retirat" i ho creia amb raó.
Algú com ell no es podrà retirar mai perquè està a flor de pell de molts de nosaltres que, alhora, formem part de les seves cançons, cadascú a la nostra manera en som protagonistes i això fa a en Llach, persistent en els nostres escenaris particulars... I ell ho sap.

Arare ha dit...

:)
aquesta és la cançó que va cantar ma cosina, acompanyada a la guitarra per l'Andreu (el dels Fisherman Brothers) quan el capità i jo vam arribar allà on vam celebrar el nostre casament, aix... no saps com els ho vaig agrair a tots dos (la cançó estava pactada, per suposat)

jo tinc, per tu, un niu en el meu arbre... (és una passada, oi?)

barbollaire ha dit...

sabeu l'historia, no?
en Llach la va escriure per la seva mare...
Com quan en Clapton va escriure Tears in Heaven...

Coi, monalitza, també hi vaig ser a un dels concerts d'en Llach a la Sala Apolo (no podia anar a Verges)...

I aquesta cançó... em fa pujar les llàgrimes... perquè la pots interpretar, entendre, de moltes maneres... com l'Amor Particular...

Buuuuffff! us deixo... darrerament massa pastelon...

Perdoneu la tonteria

Petonet Arare i monalitza...

barbollaire ha dit...

Ah! Mariana... m'he apuntat a la proposta d'en Saragatona...
ja veurem quin ridícul faig...

Petó ;¬)*

Joana ha dit...

I jo que he trigat 45 anys per "descobrir" en Llach, imagino que per falta d'escoltar com cal...
Molt maca reina, molt!.
Un petó

Mar ha dit...

Ni t'imagines el que em vaig arribar a emocionar el dia del casament, entre la música, els escrits...i que sóc una bleda de cap a peus! jeje
Va ser tot molt preciós i emotiu.

Una cançó encertadíssima!!


Petonets!

Arare ha dit...

Mar, només has de mirar les fotos per veure la meva cara de bleda, això de les emocions... diguin el que diguin els sociòlegs,que diuen que hi ha sentiments que es poden controlar, cosa que segurament deu ser certa, però a mi no m'importa que se'm noti que estic emocionada, quan ho estic, això de les emocions és una part de la vida... no?
Un petonet, reina, ara ens emocionarem amb el naixement del teu nebot... el meu nét... aixxx... i no ens caldrà música, ja ho veuràs!

Arare ha dit...

Joana, jo sóc molt de cantautors i tant em puc emocionar amb en Llach, que entenc perfectament el que diu, com amb Benito Lertxundi, un basc que no sé què diu, o amb Elefteria Arvanitaki, que canta en grec, o bé amb Nena Venetsanou... però m'emocionen molt, també.. (dec ser feta d'una pasta estranya,jo)

un petonet, reina del Maresme!

Arare ha dit...

Barbollaire, m'alegra que t'hagis apuntat al joc de Saragatona. Ens hi trobarem, doncs!

Tu estàs tovet? Deu ser la tardor, company, que fa més estralls que la primavera!!

una abraçada per a un dimecres assolellat!!!