09 de novembre, 2007

Un sonet dedicat, una música... ho compartim?

M'ha agradat molt, aquest sonet, Argentviu. Crec que aquest vals li escau per acompanyar-nos en la seva lectura. L'embolico amb paper de seda i te'l deixo aquí, a la tauleta. No te l'emportis, però. M'agradarà compartir-lo amb els meus amics. Què et sembla?





Video trobat a youtube. Vals venezolano nº 2 de Antonio Lauro.

De llums i de colors perduts

La meva llum se l'endugué un oratge

solcant viaranys ben lluny del meu encalç

I ara rabejo aquest esguard descalç

inútilment, amb colors del teu paisatge.

He rebut la frescor d’aquest missatge.

Caleidoscopi subtil a temps de vals,

espiral de foscor, tot color falç

perquè els meus ulls ja no entenen el llenguatge

Canta’m colors, fes-me’n la melodia

i encara sentiré el tacte subtil

de quant besava la policromia

d’un cos de bat a bat que s’oferia.

Ahir ufanós, avui trist i senil.

Als ulls, només records d’una follia

J. Mèlich (Argentviu)

7 comentaris:

barbollaire ha dit...

Davant tanta bellesa, sols podem (alguns) callar i aprendre.

La tria, dolça Mariana, és genial...

Petonet dolç.. ;¬)**

Arare ha dit...

Hola company! Si, la veritat és que el poema és bonic, molt bonic, a veure si entre tants poetes us fareu la competència, hehehe... va haver-hi un temps en què vaig conèixer-ne molts, de poetes, gairebé tots escrivien/escriuen en castellà, alguna vegada ja he penjat poemes d'ells i d'elles, però n'he perdut la pista, perquè això era quan jo entrava al mIRC, i ja fa tant com dos anys que he deixat d'entrar-hi. Allà em ficava, entre altres, al canal #poesia. Vaig aprendre molt, perquè gairebé cada nit hi passava una estoneta.
La no dedicatòria de l'altre post anava per algú que vaig conèixer a través del mIRC i que ja s'ha perdut a la virtualitat...

quin rollo t'estic fotent! Que tinguis un bon diumenge, petonets ataronjats!!!

iruna ha dit...

arare...
quin gustet compartir sonets, músiques... i emocions.
sí que té ritme de vals este sonet de l'argentviu, perquè a moments tot sembla només un record, i a moments podem sentir aquella "follia" i "el tacte subtil"...
hauré de buscar "rabejar"... però, sigue el que sigue, diria que fer-ho descalç no és inútil... descalç ha arribat fins aquí i ara podem compartir-ho.

arare, dius que el post anterior anava per algú a qui vas conèixer i que "ja s'ha perdut a la virtualitat"...
saps què? fa un moment, buscant "camins de sirga", he arribat a un "blog encantat"... "cromets d'autors tastats"... allà he pogut llegir un fragment del llibre del moncada, que no he llegit però m'agradaria fer-ho... i una carta que escrivia l'autor del blog al jesús moncada...
m'ha impressionat trobar un blog tan buit de comentaris... de fet, només n'he trobat un. i l'últim post és del 10 de desembre del 2006... no sé si coneixes este blog encantat... me sembla que et pot agradar...
potser no sabrem si la dedicatòria arribarà a llegir-la la persona per a qui tu l'escrivies... natros sí que hem pogut! i, damunt, amb aquella música difícil de pronunciar i tan bonica... gràcies!
quin diumenge més tranquil...

una abraçada molt gran, arare

Arare ha dit...

Hola iruna, si, és cert, un diumenge tranquil, blogosfèricament parlant, és clar... perquè jo des de les 8 que tragino, aix... estic buidant un pis de ma mare a Barcelona i portant les coses a l'apartament de Blanes. Mira, no saps com costa de llençar coses... és tota una vida en una casa, acumulant de tot - des de veritable merda (amb perdó) fins a records tan bonics que fa molta peneta desfer-se'n`- malgrat tot, no s'ho pot quedar tot, per la senzilla raó que a l'apartament no hi cap! en fi, que m'he passat el matí buidant caixes que havia traginat divendres i guardant coses al seu nou lloc i embadalint-me amb papers, fotos, objectes... igual que em va passar divendres quan omplia caixes per portar-les cap aquí. Però em sembla que estic fent un post en lloc d'uun comentari, hehehe...

Gràcies per passar a veure'm, com diem... és un matí molt tranquilet... blogosfèricament parlant!

Una abraçada amb música.

violette ha dit...

Juraria que ahir et vaig deixar un comentari...
Et deia que la música i la lletra eren tan boniques com el cant de l'ocell que li posa un contrapunt de so i de color...

anava per aquí... quin misteri!

Arare ha dit...

De vegades passa, hom i don deixa comentaris que s'esvaeixen virtualment... una llàstima. Vaig dubtar molt sobre quina versió posar del vals de Lauro... n'hi ha força. En tenia dues, totes dues molt bones, i al final em vaig decidir per aquesta de l'ocellet...

Una abraçada dominguera ;)**

MoNaLiTzA ha dit...

Que ben brodat, capitana! Un gust! Una delícia! :)