M'ha agradat molt, aquest sonet, Argentviu. Crec que aquest vals li escau per acompanyar-nos en la seva lectura. L'embolico amb paper de seda i te'l deixo aquí, a la tauleta. No te l'emportis, però. M'agradarà compartir-lo amb els meus amics. Què et sembla?
Video trobat a youtube. Vals venezolano nº 2 de Antonio Lauro.
De llums i de colors perduts
La meva llum se l'endugué un oratge
solcant viaranys ben lluny del meu encalç
I ara rabejo aquest esguard descalç
inútilment, amb colors del teu paisatge.
He rebut la frescor d’aquest missatge.
Caleidoscopi subtil a temps de vals,
espiral de foscor, tot color falç
perquè els meus ulls ja no entenen el llenguatge
Canta’m colors, fes-me’n la melodia
i encara sentiré el tacte subtil
de quant besava la policromia
d’un cos de bat a bat que s’oferia.
Ahir ufanós, avui trist i senil.
Als ulls, només records d’una follia
7 comentaris:
Davant tanta bellesa, sols podem (alguns) callar i aprendre.
La tria, dolça Mariana, és genial...
Petonet dolç.. ;¬)**
Hola company! Si, la veritat és que el poema és bonic, molt bonic, a veure si entre tants poetes us fareu la competència, hehehe... va haver-hi un temps en què vaig conèixer-ne molts, de poetes, gairebé tots escrivien/escriuen en castellà, alguna vegada ja he penjat poemes d'ells i d'elles, però n'he perdut la pista, perquè això era quan jo entrava al mIRC, i ja fa tant com dos anys que he deixat d'entrar-hi. Allà em ficava, entre altres, al canal #poesia. Vaig aprendre molt, perquè gairebé cada nit hi passava una estoneta.
La no dedicatòria de l'altre post anava per algú que vaig conèixer a través del mIRC i que ja s'ha perdut a la virtualitat...
quin rollo t'estic fotent! Que tinguis un bon diumenge, petonets ataronjats!!!
arare...
quin gustet compartir sonets, músiques... i emocions.
sí que té ritme de vals este sonet de l'argentviu, perquè a moments tot sembla només un record, i a moments podem sentir aquella "follia" i "el tacte subtil"...
hauré de buscar "rabejar"... però, sigue el que sigue, diria que fer-ho descalç no és inútil... descalç ha arribat fins aquí i ara podem compartir-ho.
arare, dius que el post anterior anava per algú a qui vas conèixer i que "ja s'ha perdut a la virtualitat"...
saps què? fa un moment, buscant "camins de sirga", he arribat a un "blog encantat"... "cromets d'autors tastats"... allà he pogut llegir un fragment del llibre del moncada, que no he llegit però m'agradaria fer-ho... i una carta que escrivia l'autor del blog al jesús moncada...
m'ha impressionat trobar un blog tan buit de comentaris... de fet, només n'he trobat un. i l'últim post és del 10 de desembre del 2006... no sé si coneixes este blog encantat... me sembla que et pot agradar...
potser no sabrem si la dedicatòria arribarà a llegir-la la persona per a qui tu l'escrivies... natros sí que hem pogut! i, damunt, amb aquella música difícil de pronunciar i tan bonica... gràcies!
quin diumenge més tranquil...
una abraçada molt gran, arare
Hola iruna, si, és cert, un diumenge tranquil, blogosfèricament parlant, és clar... perquè jo des de les 8 que tragino, aix... estic buidant un pis de ma mare a Barcelona i portant les coses a l'apartament de Blanes. Mira, no saps com costa de llençar coses... és tota una vida en una casa, acumulant de tot - des de veritable merda (amb perdó) fins a records tan bonics que fa molta peneta desfer-se'n`- malgrat tot, no s'ho pot quedar tot, per la senzilla raó que a l'apartament no hi cap! en fi, que m'he passat el matí buidant caixes que havia traginat divendres i guardant coses al seu nou lloc i embadalint-me amb papers, fotos, objectes... igual que em va passar divendres quan omplia caixes per portar-les cap aquí. Però em sembla que estic fent un post en lloc d'uun comentari, hehehe...
Gràcies per passar a veure'm, com diem... és un matí molt tranquilet... blogosfèricament parlant!
Una abraçada amb música.
Juraria que ahir et vaig deixar un comentari...
Et deia que la música i la lletra eren tan boniques com el cant de l'ocell que li posa un contrapunt de so i de color...
anava per aquí... quin misteri!
De vegades passa, hom i don deixa comentaris que s'esvaeixen virtualment... una llàstima. Vaig dubtar molt sobre quina versió posar del vals de Lauro... n'hi ha força. En tenia dues, totes dues molt bones, i al final em vaig decidir per aquesta de l'ocellet...
Una abraçada dominguera ;)**
Que ben brodat, capitana! Un gust! Una delícia! :)
Publica un comentari a l'entrada