15 de novembre, 2007

D'Ossilly a Dardenay

A mig matí. Tot està bé. El cel amenaça pluja, com sempre, però tenim l'esperança que no acabi de ploure... acabarà plovent, però el paisatge s'ho val. La pau i la calma ens envolten.
Media mañana. Todo está bien. El cielo amenaza lluvia, como siempre, pero tenemos la esperanza de que no termine de llover... acabará lloviendo, sin embargo. Pero el paisaje lo vale. La paz y la calma nos envuelven.


Poc abans de pondre's el sol. Encara tardarà una miqueta, encara seguim pujant. Ara agafarem el túnel de 5 km que ens haurà dut fins al cim. Una vegada passat el túnel, les rescloses ja seràn de baixada fins a París. Quan veus aquests arbres gairebé et cauen les llàgrimes.
Poco antes de ponerse el sol. Todavía tardará un poco. Seguimos subiendo. Ahora pasaremos el túnel de 5 km que nos habrá llevado hasta la cima. Una vez pasado el túnel, las esclusas ya van a ser todas de bajada hasta París. Al ver estos árboles casi se te deslizan las lágrimas solas.

Sortint del túnel. Plou, però encara hi ha una ullada de sol. El cor s'encongeix davant tanta bellesa.

Saliendo del túnel. Llueve, pero todavía se observa una ojeada de sol. El corazón se encoge ante tanta belleza.



Juntament amb els amics francesos jubilats que se'ns han unit per navegar per aquest canal, el canal de la Marne a la Saône, decidim que aquest és un bon lloc per passar la nit. A les 6 de la tarda es tanca la navegació pels canals.
Junto con los amigos franceses jubilados que se nos unieron para navegar por este canal, el canal de la Marne a la Saône, decidimos que este es un buen sitio para pasar la noche. A las 6 de la tarde se cierra la navegación por los canales.


15 comentaris:

barbollaire ha dit...

És que tenen un paisatges que no hi ha fotografia que faci justícia...
I l'aigua,els rius...

Donen ganes de quedar-se assegut a la riba i deixar fluir el temps, com l'aigua...

I això que sols he vist la part final del Sena i rodalies...

Un petonet dolç, petit, enyorat de verds i aigües...
:¬)***

Mar ha dit...

Són com caminets que porten al paradís...
El verdet, els ocellets, el soroll de l'aigüeta, quina calma..m'ho puc imaginar i em relaxa (però molt, e!).
Ja m'hi veig navegant, tombada, llegint un llibre o escoltant música....
jeje, et deu resultar molt familiar.

:)


Petons!

Arare ha dit...

Barbollaire, jo fa ben poc que he tornat i ara mateix me'n tornaria a anar!

petonets d'aigua, poeta!

Arare ha dit...

Mar, estic d'acord amb tu en gairebé tot menys en això de "tombada llegint un llibre o escoltant música", jeje... aquest tros és d'aquells en què et trobes una resclosa gairebé cada mig quilòmetre, o sigui que aquí es pot dir que ni tan sols em podia treure el vestit d'aigua, perquè sortint d'una resclosa ja arribàvem a la següent i llavors calia, si les rescloses eren de pujada, doncs pujar per l'escala i aguantar el Blauet - i mentre vam anar junts amb els francesos, també aguantar el seu, al menys per un moment, ajudant-los a fer la maniobra, que ells eren iaios de veritat- fins que s'omplia la resclosa. llavors, jo tornava a pujar al Blauet i anar-hi anant. Si les rescloses eren de baixada, jo havia de baixar del Blauet, saltant, al arribar a la resclosa i lligar-lo als norais - i també el vaixell dels avis francesos- tornar a pujar al Blauet i anar-hi anant fins a la següent. I així vam fer més de 300 rescloses, hi havia dies que en feiem 8 o 10 i hi havia dies que en feiem 20 o més... què et sembla? una pencada!!! però tan bonic, que ja et dic que ho tornaria a fer!

agafeu roba d'abric que aquest cap de setmana ens podem pelar de fred, reina mora!

Mar ha dit...

jajajaja si que féieu exercici!!

si si si, ja vaig seguint les notícies, quina por...!!
Aquí a Barcelona estem massa ben acostumats! ^^


Marxo a la massatgistaaaa!!


;)

MoNaLiTzA ha dit...

Quan vius tant intensament un lloc, un espai, una contrada, sovint penses que mai hi has marxat del tot. Que allí hi has deixat un bocí de tu i que algun dia hi hauràs de tornar per retrobar-te, malgrat potser no et reconeixis.

FRAC ha dit...

És lógic que te'n vulguis tornar a anar... tanta bellesa, tanta pau.
I el ser humà tossut s'allunya vada vegada més de la natura. Tú ho entens això?

Arare ha dit...

Nèstic segura, Montalitza. A més m'han demanat un petit reportatge per a la revista del club de vela i aquests dies ho estic revivint tant que ara mateix marxaria, t'ho juro! Bon cap de setmana, reina mora.

Arare ha dit...

No frac, no ho he entès mai i no ho entenc ara. I a casa nostra vinga a transformar el poc que ens queda en ciment,cimenti ciment. A la que hi ha un tros bonic, el fan lleig per tal de guanyar diners a costa del tros bonic... és que als humans no hi ha qui els entengui. En canvi, fixa't, els francesos - que no són perfectes ni de bon tros- en aquest sentit - per mi- estan més adelantats que nosaltres. Tu saps quants anys fa, que cuiden el seu paisatge?...
En fi... una abraçada, frac, jo me'n vaig a gaudir de la natura del costat de casa ;)

Joana ha dit...

Navegaveu pel Canal del Midi?
Jo el vaig fer durant unes vacances...Pau i bells paisatges!
Tinc "mono" de tornar-hi!
una abraçada i bon cap de setmana!

Glòria ha dit...

Natura 100%!
Preciosos paissatges, Arare!
Un petó mataroní.

violette ha dit...

Ja em vas fer molta enveja llavors... ara torno a tenir-ne...
Recordes, vaig dir-te que el Canal du Midi era un viatge que tenia pendent... Potser el dia vindrà.
Un petó, Arare.

jaka ha dit...

Quin viatge Arare, fabulós !!!
Molts petonets,
=;***********)

Arare ha dit...

Violette, intento fer-vos una miqueta partíceps del que vam veure. Gràcies per seguir visitant-me :)**

Arare ha dit...

Si, jaka, fabulós de veritat de la bona. Muamm.